diumenge, 25 d’abril del 2010
VENT DE MAR, CONFERÈNCIA I POCS ANIMALS
dimecres, 21 d’abril del 2010
SOFRE I GAVINES
dilluns, 19 d’abril del 2010
MAR, VIDA I BOGERIA
La vida podria ser definida i entesa com catorze kaiaks endinsant-se en el mar, enfilant l’horitzó i perseguint un catamarà que també persegueix dos balenes. Una descripció plena de vida i bogeria que és un plaer haver viscut.
El dissabte varem sortir a totes hores, de tots els llocs i en totes les direccions.
Un primer grup, amb Pau Calero, Eduard Marqués, Salvador i jo, va sortir a le set del matí i tant de bo haguéssim sortit a les sis, tan bonic i tranquil i encisador era el mar de bon matí.
Era un mar ple de vida animal, nosaltres inclosos. Varem veure i quasi be agafar dos peixos lluna, varem estar envoltats varies vegades per tonyines, en Salvador va veure al horitzó dos esbufecs de balena, en Pau va veure un altre esbufec, i teníem la sensació de estar en un caldo primigeni de densitat i vida.
Varem palejar mar endins, bastant passat Messina, i a les vuit trenta s’ens varen afegir tres palistes més, Miquel, que havia sortit de Portlligat i s’havia trobat i conegut a Manel i Ernest (disculpeu si equivoco noms, tot era bastant aturdidor) de Villajuiga i que també ens estaven buscant.
Varem palejar fins Massa d’Oros, la Rata, encara entre bancs de tonyines, i en Miquel i jo varem tornar cap a Portlligat per trobar el tradicional grup de les deu. Varen arribar desperdigats, primer en Josep Flor, seguit de Marta Duch i Anja, i més enrere Pilar i Xavier, i encara més enrere Anna Suarez i una amiga seva no massa experta i que van preferir quedar-se prop de Portlligat, i lluny, molt lluny, la René, que havia arribat i sortit més tard i que palejava solitària i incansable .
Varem tornat a la Rata que estava plena de gent, els palistes, que la escalava i trepitjava, era tota una imatge veure-la des de lluny, trencada la seva habitual soledat, semblava un illot accessible i fàcil quan és un racó de turbulència i singularitat.
Llavors va sonar el tret de sortida de la bogeria. Algú, des de dalt de la Rata i amb prismàtics, va veure lluny en l’horitzó el catamarà de Projecte Ninam perseguint una balena. Ens va faltar temps per enfilar i perseguir el catamarà, que per fer-ho més difícil va girar i va dirigir-se mar endins. Cap problema, nosaltres érem plens d’energia i l’havíem de gastar. La Pilar va intentar posar seny, sense parar de palejar, però va fracassar, tots seguíem palejant com embogits, quelcom deuen tenir les balenes que són capaces de atraure fora de tota cordura, i si no que l’hi preguntin al capità Achab.
Jo vaig accedir a acceptar una mica de seny i vaig telefonar al catamarà (l’Achab no ho podia fer) i primer em va contestar la Gemma que no era al catamarà sinó a Barcelona, i quan li vaig parlar de balenes ella em va dir que ella estava veient cotxes, em vaig disculpar i vaig trocar al Albert que sí estava al catamarà i em va dir que seguien dos balenes, mare i filla, i que s’estaven desviant vint graus, però que teníem un altra balena prop de nosaltres.
Lo dels vint graus no ho vaig entendre però lo de la balena sí. Varem estar bastant rato palejant mar endins, però no varem veure res. Portàvem ja més de cinc hores, i qui no havia baixat a la rata feia doncs cinc hores que no havia sortit del forat, i poc a poc, en diferents grups varem començar a tornar cap a costa.
Pilar, Anja i René varen ser els primers en enfilar cap a Portlligat que quasi no es veia. Després tots els altres.
Una vegada a Portlligat varem saber que René, prop de Guillola i tocant a costa, va veure moltes baldrigues, i de sobta va sentir al costat seu dos esbufecs de balena, i va veure una balena que havia sortit i s’apartava nedant i la René va quedar tan trasbalsada, impressionada i contenta que se l’hi saltaven les llàgrimes.
Magnífic. Sis hores sense sortir del kaiak, en un ambient aclaparador, enlluernant i ple de vida, amb gent boixa i donada a la bogeria, perseguint balenes, escalant illots, parlant amb catamarans que també semblen fora de tot seny, i sobre tot l’ensenyança de que per trobar allò que es busca, i tal com va demostrar i merèixer la René, no cal portar kaiaks magnífics, ni pales ultramodernes, ni ser un gran palista, no, cal merèixer ser en el lloc adequat en el moment adequat. I com se sap aquest lloc i aquest moment? Doncs no ho sé, i tampoc trucaré al Capità Achab per preguntar-ho, però em sembla que te quelcom a veure amb la capacitat de bogeria i d’apreciació de tota forma natural d'aparent falta de seny.
Gràcies a tots per haver vingut i haver fet possible un dia tan magnífic.
Encara hi han balenes i encara tenim la sort de tenir el temps i les ganes de buscar-les.
Avui dilluns tornem a sortir.
El dimecres potser també sortirem, i a les set ens trobarem a l’Art i Joia i parlarem, en Pau sobre Groenlandia, jo sobre l'Escola d'en Mar, què més podem demanar, encara estem plens de vida.
dissabte, 10 d’abril del 2010
ENTRE DOFINS
Avui dissabte hem sortir a palejar Anna Suárez, Ester, Pilar Colomer, Anja i jo, amb calor i un mar tranquil que ens havia de deparar sorpreses. Hem palejat fins Cala Bona, tan tranqui-la i acollidora com sempre, i hem decidit seguir palejant perquè Ester, tot i ser el seu primer dia amb kaiak tancat, es sentia amb força. Hem entrat a la Coua de l’Infern, i arribant a Cap de Creus hem vist en Ponç Feliu i el seu grup d’observadors d’ocells, pujats com sempre dalt del penya-segat on acaba el Cap. Ponç Feliu ens ha dit que havien albirat molts dofins. Hem vist força ocells més enllà de la Rata i hem anat cap a ells. Quan ens apropàvem, anant jo davant, un dofí gran i fosc ha saltat davant el meu caiac. He pensat que ni hauria més on eren els ocells i, encara que encara estàvem a uns cinquanta metros, es veien formes fosques on hi havia els ocells. Però llavors dos llanxes a motor s’han apropat per veure’ls, han arribat ben al damunt, i evidentment els ocells i els possibles dofins han desaparegut. Hem quedat frustrats però d’immediat ha començat la desfilada.
Jo donava cops de rem al caiac, i primer han vingut dos o tres dofins davant d’on estàvem Pilar i jo. Nedaven poc a poc, de manera suau, i canviant la direcció. Eren petits i un d’ells ha mostrat el cap i l’orifici posterior del nas. Un d’ells s’ha parat davant el meu caiac i jo mirava com ell em mirava, o ell mirava com jo el mirava. Ha durat bastant estona, perquè eren més d’un. Anja, Anna y Ester també els han vist però des d’uns vint metres.
Llavors hem començat a veure’ls arreu. Estàvem envoltats per ells, no paràvem de veure’ls en diferents llocs, era quelcom sorprenent i agradable. Anja i Pilar han vist també tonyines, amb la cua de peix perpendicular al aigua, no com els mamífers que la tenen paral·lela. De fet hi havia molts ocells de diferent tipus, com els martinets que es llançaven en picat, com avions “cazas”, i baldrigues, i gavines. Portavem quasi bé dos hores i mitja palejant, era el primer dia per la pobre Ester, qui aguantava i es portava de meravella, i hem tornat. Tornant no hem vist res, el gruix dels peixos i dels depredadors de peixos estava al voltant de la Rata. Ara penso que potser hauríem d’haver-nos quedat una estona més, no sempre hi ha una oportunitat com aquesta, tants dofins en un mar en calma.
Els dofins i les tonyines neden de manera diferent i es poden distingir. Les tonyines fan via, es a dir, neden seguint una línia marcada i quan salten o fan d'una manera més nerviosa. Els dofins, pel contrari, neden de manera més sua i harmoniosa, poden canviar de direcció també amb suavitat i la seva manera de saltar és més tranquil·la i controlada.
No esperaven tenir aquesta experiència, però ha valgut la pena.
Recordeu que el proper dia 21 d’abril, a les set de la tarda, al Art i Joia, en Pau Calero parlarà de la seva estada en caiac a Groenlandia, i jo parlaré del nou projecte de l’Escola de’n Mar.
Dilluns tornarem a la Rata a veure si els dofins encara hi són.