dimecres, 30 de març del 2011
GAUDINT DE DOS MARS DIFERENTS
diumenge, 27 de març del 2011
Tamariu ...i bones sensaçións
Son tantes les situaçiòns i els moments en els que no podem fer el que volem, que quan tinc temps lliure m´agrada aprofitarlo i no buscar excuses i entrar de ple a gaudir...del que sigui.
Donç si, varem anar a Tamariu, acompanyats com sempre que fem sortides llargues del entanyable Toni , que cada cop ens sorpren amb els seus coneixements dins i fora del caiac, i tot i que varem anar lluny (potser no tant) l´excusrsio va ser magnífique i particularment vaig disfrutar dels esculls i les coves en les que varem poder entrar. Aquì he d´agrair la bona disponibilitat d´en Toni a façilitar , tot el material, donç un cop mes anavem , com qui diu amb les mans a la butxaque,
Sense entar a parlar masa de lo bonic que va ser entrar a la Cova d´en Gispert , ;Magnífique, quin soroll de mar es notave qua erem dins!
Els esculls, que m´encanten i et fan sentir viu, com mes complicats millor, el que vull destacar son les bones sensaçións que em dona arrivar a un lloc i veure com van apareixent els companys tots amb un somriure de compliçitat , una cara de a veure que farem avuí, es com quan anavem a jugar a futbol, pero aqui no hi ha contrari perque el mar amb els seus jocs en forma d´esculls, corrents, vents es l´amic, i per tant mai perdem,
no hi ha resultat ...o potser si !sempre guanyem!
Tenim sort, podem fer-ho, podem gaudrir-ho, obligaçións laborals , a banda, creieu-me val la pena coneixer aquests nous indrets,
La vida es un autobus que et pasa per el devant, et pots quedar o pujar-hi .....particularment seguire vivint i gaudint intensament.... es el que m´agrada.
Salut i fins aviat companys
Miquel
Una excursió més enllà de les fronteres del nostre reialme
Dissabte una cop més travessarem les murades del nostre reialme imaginari i ens endinsàrem en territoris inhòspits i llunyans. Havíem acordat veure'ns a les nou del matí i arribàrem tots d'hora, tant que, fins i tot, tinguérem temps de fer un cafè (!!) abans d'iniciar la nostra excursió mensual. Tot un esdeveniment històric que ni els més veterans podien recordar si algun cop s'havia repetit abans.
Érem deu ànimes endormiscades (Josep, Miquel, Rostia, Mútur, Carles, Xesc, Xavier, el nostre pacient instructor Toni Albert, el seu ajudant Manel i jo), els que sortírem un vint-i-sis de març de dos mil onze des de la platja de Tamariu. Al davant teníem la immensitat de la mar gran i una mica de mar de fons, al darrere deixàvem les nostres dèries i problemes quotidians. I també, les dones, que abans eren habituals companyes de sortida i últimament s'han fet fonedisses.
Havíem decidit que aquesta seria una excursió més humana, sense excessos, que no forçaríem els nostres músculs i que no tornaríem massa hores més tard. I realment fou així, complírem el nostre compromís.
Fou delitós passejar vora les parets verticals i granítiques d'aquesta part de la Costa Brava. Espadats gairebé verticals que s'aixecaven solemnes, pedra granítica travessada sovint per vetes de basalts, en una costa accidentada, amb freus, coves i petites cales que convidaven a la descoberta. Una costa que se'ns oferia magnífica i solitària, tota per a nosaltres, sabent com sabem, que a l'estiu és un indret molt poblat i visitat.
Aquesta costa del Baix Empordà ens mostrà sol·licita els llocs més intensos des de la Badia de Tamariu a l'Aiguablava, passant per l'Ajoc, Aigua Xelida (amb la platja Gran i la d'en Gotes), Cala Marquesa i Cala des Tramadiu, i alhora ens permeté visitar els interiors d'una de les coves més llargues de la Costa Brava, la cova d'en Gispert.
Al llarg del recorregut, Toni Albert, que continua intentant millorar el nostre nivell tècnic i la nostra formació, ens ensenyà els secrets i la tècnica del “gir amb recolzament posterior”. No dubteu que complírem a la perfecció amb les expectatives que segurament tots teniu dipositades en la perícia i els dots naturals del nostre grup. En Toni Albert quedà enlluernat. Ho férem tant bé que ningú va bolcar, per la qual cosa, amb posterioritat, dos dels nostres bolcaren intencionadament el seu caiac per tal de no trencar amb les tradicions ancestrals que tan acuradament mantenim.
L'excursió arribà fins a la Cala de l'Aiguablava, on esmorzarem tranquil·lament mentre organitzàvem futures sortides i viatges prometedors a illes no tan llunyanes.
La tornada, sobretot després del sever correctiu tècnic que ens imposà Toni Albert cansat de veure'ns remar de qualsevol manera i sense cap concert, fou més que ràpida, vertiginosa. Alguns, preocupats pel fet de tornar tant d'hora, estigueren a punt de passar-se Cala Tamariu i continuar costa abaix fins a ves a saber quin indret.
Fou, en resum, una excursió relaxada i curta, però intensa i colpidora per la bellesa del indret i la companyonia dels integrants...
Vaja, com per vèncer la son i tornar a repetir.
Fins dimecres!!
Antoni Sbert.
dijous, 24 de març del 2011
CONDUITS COM UN RAMAT FELIÇ
dimecres, 23 de març del 2011
INAUGURACIÓ DE RESTAURANT
dimarts, 22 de març del 2011
dissabte, 19 de març del 2011
Quan la tramuntana juga amb tu
Diuen que després de la tempesta ve la calma. Però, és clar, a l'Empordà, al binomi tempesta-calma li falta un tercer element, la tramuntana. I avui, aquesta ha estat la protagonista, una companya que, sempre fidel, se'ns ha enganxat al cos i no ens ha deixat ni en un petit instant.
Erem sis, tot homes. Es fa estrany sortir a palejar sense cap veu femenina al teu costat. Habitualment, sempre n'hi ha més d'una que, tot remant, t'acull i t'acompanya. Però avui no ha estat així. L'única feminitat, sorollosa i quasi salvatge, ha estat la de la tramuntana.
Abans de palejar, hem arrastrat i apilat algunes barques velles i erosionades, quasi prehistòriques, per fer més neta i més digna la platja de Portlligat. Hem comprovat el que arriba a pesar una barca plena d'aigua. Hem après la tècnica saragossana d'apilar barques: curiosa, el Javi us la pot explicar.
I així, el Javi, el Mutur, el Cesc, el Nardo, el Toni i jo, hem sortit de la badia per encarar la forta ventada. Només girar, les roques de S'Alqueria eren un riu de vent, un immens corrent d'aire. Palejar i palejar sense quasi avançar, he de dir que no és massa gratificant. És de les vegades que m'ha costat més afrontar de cara la força de la tramuntana.
S'Alqueria, petita i acollidora, se m'ha fet llarga i desconeguda. Ja arrecerats i recuperant l'alè, hem seguit costa amunt.
Arribats a Jonquet, el Javi ens ha dit adéu per qüestions d'horari.
Quan bufa la tramuntana, aquesta costa és tan perfecta que et permet avançar seguint una cadència immillorable: ventada forta i esforç màxim per, tot seguit, poder-te arrecerar a la cara nord de cada cala i així, recuperar forces i respirar una miqueta. Seguint aquesta cadència, hem superat Guillola, Cala Bona i Ses Ielles.
Arribats aquí, a Cala Jugadora la tramuntana juga amb tu. Juga amb ràfegues intenses, amb cops de vent llargs i sobtats. És un joc intens, intensíssim, no et permet badar ni un instant. Hem jugat, amb els braços, els pulmons, les cames, amb tot el cos.
Jugar amb la tramuntana és dels jocs que no oblidaré.
Superada Jugadora, els cinc caiacs que érem ens hem trobat quasi els uns sobre els altres, en un espai reduït de roques, vent i aigua, on tot es movia. Amb poc espai per maniobrar, hem decidit que ja en teníem prou. No m'ha estat fàcil girar: caiac encallat, poc espai i cansament acumulat.
La tornada ha estat més agradable. Amb la tramuntana al cul, et sents un caiaquista volador. Diuen que una empenteta a l'esquena sempre va bé. Més que una empenteta, era una empentassa i ha anat de conya.
Després de dues hores i mitja, hem arribat a Portlligat. He de dir que estava cansat, molt cansat, però satisfet. Amb els braços reventats, reventats també de satisfacció. I amb molta, molta gana.
He dinat, he dormit al sofà i, avui dissabte, no faré res més. Però és igual. He jugat amb la tramuntana i el joc ha estat un plaer.
Xavier Masanés.
dimecres, 16 de març del 2011
“Sí... potser... i tanmateix.”
Sota un cel encapotat, amb pluja, amb la humitat de tants dies mullant el moll dels ossos, envoltats per totes bandes de rierols l'existència dels quals ni recordàvem i amb les onades trencant a l'illa de Portlligat, les ganes de mar acumulades durant un mes han topat amb una platja cada vegada més canviant. Res no convidava a sortir, a no ser l'atracció fatal per la mar gaudida des d'un caiac.
En arribar, hi he trobat la figura difuminada d'en Mútur observant meditatiu l'horitzó (o era l'horitzó que meditava mirant el Mútur?). Encara pertorbat per les notícies que arribaven des de la ràdio d'un món que sembla haver enfollit definitivament, m'ha costat reconèixer-lo. Cada cop sembla estar més integrat en el paisatge, tant que si no t'hi fixes prou no el veus. Sembla ser que només els més experts el podem arribar a localitzar.
He de reconèixer que anava una mica desorientat, com aperduat, insegur en no trobar el nostre “container” rovellat i el mateix desordre de sempre repartit sobre la platja. Molt amablement, el Mútur m'ha agafat de la maneta i m'ha portat a recórrer els nostre nou paisatge; Déu ni do, quina categoria! Quin luco!, com diem a l'illa. Amb paciència m'ha mostrat els impressionants armaris i el seu ordre incontestable, les tresques cap als vestuaris (sí, vestuaris!) i el nou indret per on des d'ara i en un futur sortirem i entrarem a la mar gran... Per part meva, tot són lloances.
La mar, que avui anava remoguda, ens ha rebut solemne. A la platja mateix, a poca fondària, s'hi detectaven moviments sospitosos, probablement dels llobarros de l'Eduard Marqués, que aprofiten la terbolesa de l'aigua per menjar i engreixar-se d'incògnit. Hem enfilat ràpidament la ruta marítima que porta directe a Cap de Creus i la conversa no ens ha deixat veure que la mar estava una mica enrabiada fins que no érem ben enmig. No hi havia ones, sinó masses d'aigua que pujaven i baixaven (?), a ull de Mútur, entre un i tres metres. Hem arribat a la “frontera” que normalment hi ha entre Encalladora i Sa Rata i que avui no hagués existit sinó fos perquè la mar hi ha dibuixat una línia blanca amb bromera que la delimitava perfectament, talment es fa als camps de futbol amb les línies del terreny de joc. Hem tret el nas, hem cercat rastres inexistents i hem girat cua.
De tornada, mentre avançàvem i repassava mentalment la meva lliçó toponímica d'avui (cinc punts importants a recordar; S'Alqueria, Guillola, Punta de Cudera, Cala Bona i Ses Ielles, Cala Jugadora i Cala Fredosa), lluitant contra la finitud de la meva ment limitada i efímera, un silenci bonhomiós ens ha envaït. Era un silenci que alimentava i que m'ha permès mirar amb dignitat cap a l'horitzó, mentre pensava en els desastres atòmics; en la serenor de tot un poble, el japonès, tan sencer en moments tan brutals; en els ideals i els que els lluiten; en dictadors que esclafen impunes als altres perquè no són com ells; en si és bo amagar el cap i deixar que tot passi...
Hem entrat a Portlligat alhora que els pescadors i hem lloat els colors de la terra molla en un indret tan sec com Cap de Creus.
De tornada a Espolla, una pregunta m'inquietava; si ara numerem els caiacs, i si en Mútur porta el caiac amb el nombre 2, qui porta el caiac amb el número 1?
Realment, avui començàvem a acomiadar l'hivern.
Dissabte, li tancarem la porta.
I el cel serà clar i net.