dijous, 31 de desembre del 2009

TEORIA POSADA EN PRÀCTICA, JOSEP PLA, I ENCARA DIES

Ahir dimecres, 30 de desembre, vaig sortir amb Santi, Eduard, David i els seus familiars, Ester, Blanca, Margalida i Roser, amb vent de ponent no massa fort però amb ratxes que sí ho eren. A la bocana de Portlligat varem experimentar una circumstancia que ens ha de fer reflexionar. No per la perillositat, perquè en cap moment va haver perill, sinó pel fet de que allò que aprenem als cursets és molt més complicat amb circumstàncies reals i adverses. Encara dins de Portlligat el vent feia perdre la direcció del caiac de Margalida, i em vaig apropar per ajudar-la amb instruccions. Va fer-ho força bé i el va dominar, però a la altura de la boia de Sa Farnera, al clavar rem per frenar i impedir que el vent li girés la popa i la poses de costat, la frenada va provocar un moviment brusc i va bolcar.

Tots estàvem agrupats i jo estava al seu costat. Em vaig apropar i amb calma (ella estava molt tranquil·la) li vaig dir que s’agafés al meu caiac, ho va fer, varem localitzar el seu rem, però el vent em girava el meu caiac i tenia totes les de bolcar jo també. Suposo que en tota maniobra de rescat amb mar difícil es corre sempre aquest risc. Vaig dir-li que s’agafés al caiac d’en David per poder maniobrar jo millor amb el seu caiac. Segona dificultat, els meus guants no em deixaven agafar bé el seu caiac per buidar-lo. Això és una tonteria, però potser era per la meva calma total que feia que jo actues com si les circumstancies no fossin dolentes. És bo tenir calma, però ella estava al aigua i convenia anar de pressa. Cal pensar que mentre fèiem aquets moviments el vent bufava fort (era una força sis i aixecava polsim) i ens anava tirant cap a Cap de Creus. De fet, tot va ser bastant ràpid, perquè buidar el caiac va ser un moment, apropar-nos amb en David va ser més difícil perquè el vent ens distanciava, pujar seguint el mètode de fer el mort i entrar les cames va ser ràpid i fàcil, i col·locar el cubre i lligar el caiac per remolca’l també. Magnífica la corda a la esquena, amb un segon havia col·locat la tanca en el seu caiac i ja l’arrastrava cap a Portlligat, on l’esperava la calefacció i roba seca.

Suposo que tot és pràctica. Són molts els rescats que hem fet, però els cursets són molt bons, ajuden a perfeccionar. És important mantenir i donar calma, entrar en contacte amb el seu caiac i no deixar que se’n vagi perquè el vent se l’emporta molt ràpid i molt lluny, és millor que s’agafi del caiac del rescatador, encara que ahir no va ser així i tot va anar bé, i també és important portar el rem lligat al caiac, sobretot en dia de vent. Tots ho hauríem de fer, sempre. Ahir ella no el portava i varem tenir sort de localitza’l enseguida. Per altra part cal seguir de manera metòdica i tranquil·la tots els passos que hem aprés als cursets. Tenir calma, transmetre calma, fer que s’agafi al nostre caiac, buidar el seu, fer que torni a pujar, posar el cubre i en marxa. No és difícil però hem d’aprendre a actuar amb calma però de manera decidida. Els guants que vaig pensar que em feien nosa, crec que instintivament no els volia mullar, és un exemple de calma mal portada.

Per altra part tot ha de ser ràpid perquè l’aigua en aquest temps és freda. De fet ahir és va donar una circumstància singular. Margalida, Eduard i jo varem tornar a Portlligat, on Margalida es va quedar per assecar-se i canviar la roba. Eduard i jo varem continuar l’excursió, trobant-nos amb els altres a la platja de Guillola. Ja tots junts, varem bordejar Guillola fins Junquet (on Eduard va llegir un text d’en Josep Pla), i ja tornant no varem tenir tantes dificultats com pensàvem, va ser fàcil, i és que tot i que el vent continuava aixecant polsim mar endins, nosaltres varem tornar a rodolso del penya-segats. Al arribar a Portlligat ens esperava Margalida, ja seca i en molt bona forma, i ens va dir que quan va bolcar no es va mullar el cap. Llavors jo vaig recordar la seqüència de la bolcada i, efectivament, vaig recordar que va bolcar de manera molt lenta i va quedar amb les cames a dins del caiac i el cap fora, i fins i tot jo li vaig preguntar si podia sortir, és a dir, si podia treure les cames, però en fer la pregunta ja les havia tret i estava al aigua, naturalment amb el cap fora i totalment sec. Misteris de la física però va ser així.

Per acabar voldria dir que va ser un plaer tornar a palejar amb en David, qui per treballar ara a Castelló no pot venir massa sovint amb nosaltres i se’l veia palejar amb ganes (el caiac crea mono), i amb en Santi, qui em va oferir fruits secs i va estar amable com sempre ha estat, i amb en Eduard, a qui en Miquel, per no ser-hi, no va poder preguntar quin temps feia per allà dalt. La Blanca ja és una caiaquista amb pràctica, la Roser i la Ester es van portar de meravella en un mar que no ajudava massa, i la Margalida va tenir una experiència nova i es va banyar un dia abans de fi d’any.

Tot siguin dies i que no ens en faltin. Meravella trobar-se amb un grup d’amics i sortir a navegar. Agraïm la seva presencia i benvinguts siguin sempre.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Nadal i Sant Esteva...... en el mar

Quan diumenge passat em vaig llevar pensava que era un dia preciós, solejat i que seria una pena (de fet sempre ho penso) no sortir a remar, però volia ser a la presentació de la Revista Sol Ixent, sempre hi soc i he de dir que crec és una bona idea continuar-la fent. Però el dia anterior, com ja ha explicat, en Mútur i jo varem sortir i va ser molt agradable i ..... en fi, que em vaig quedar amb ganes, i és clar ....ho vaig comentar i uns segons abans de pujar a la sala que ja era plena, varem quedar per sortir a les dos. No era una escena nova, ni desconeguda, doncs ara fa dos anys, jo arribava de Barcelona just abans de la presentació, i aleshores plovia bastant fort, i en el moment de saludar-nos i anar cap dalt, en Mútur em va dir: sortim a les dos!

Tinc un molt bon record d’aquell cap de setmana perquè ....no esperava...però desitjava sortir, sempre ho desitjo. Va ser una bona sortida, érem tan sols L’ANNA EN MUTUR I JO, però plovia, feia força mala mar, amb algunes ones juganeres i va ser divertit, tot i que se que el meu punt de diversió va lligat de vegades a l intensitat del mar (ho reconec). Aquell dia em va agradar, també era migdia i tampoc varem dinar, com aquest diumenge passat en el que també varem sortir a les dos i encara que no plovia i era un dia solejat i de mar tranquil, va ser tan agradable com fa dos anys. No te importància el recorregut, CADAQUES és preciós, i aquest mar ja em va robar el cor fa temps.


Quan de tornada enfilava la pujada de Portlligat, vaig parar-me a observar Portlligat, en silenci, i allà eren Messina i Sa Rata flotant sobre el mar blau intens, i aleshores vaig pensar que vull molts dies a les dos per sortir a remar, que no s’ha de perdre el temps pensant-ho gaire, es mes fàcil: a les dos sortim!

GENTS DE FRED A FREDOSA

Avui estava anunciat Garbí fort, i ens hem trobat tramuntaneta agradable i viva, no feia fred, el mar era acollidor, i Pilar Colomer, Natalie Giordano i jo, hem enfilat cap a Cap de Creus, hem entrat a Fredosa i hem tornat amb una posta de sol i una tranquil·litat arreu que, amb la ajut de la tramuntana, ha fet que tornéssim sense cap esforç, ha sigut un plaer fer-ho.

A Fredosa, i potser pel nom de la cala, la Pilar ens ha assegurat que ella és tropical, que es banya només al estiu, que no entén perquè tenint el cos una temperatura de 36 graus l’hem d’exposar a temperatures de 5 graus, per exemple, agredint-lo i fent-lo patir per compensar 31 graus. No, la Pilar és tropical i que no la busquin al fred. Ha reconegut, això sí, que en caiac no passa fred, mai. I després tornant, com sempre, ha sigut la més ràpida.

El dissabte sortirem, si el temps ho permet, i estrenarem un any que desitgem magnífic per tots els de Umiiartoq, naufragats o no, i per tothom que tingui bon rotllo i porti sempre alegria.

dissabte, 26 de desembre del 2009

UN DIA I MOLTS DIES

Qui avui no ha sortit a palejar, i no ha sortit per motius molt raonables (festes nadalenques, pluja, fred, mandra...), motius que s’han de respectar, o no, hem de dir que s’ha perdut un dia gris i suau, una mar acaronadora i amiga, uns pescadors que tornaven a ser a les roques (sempre hi són), una Encalladora que dormia entre ones inflades i desiguals, un Camallerís que ens amagava una balena de fa mes de cinquanta anys, un Sant Pere de Roda que es mostrava només uns breus instants a la altura de Cala Bona, i sobretot unes aigües que amagaven dofins i balenes i altres presencies amigues, aigües que coneixem i ens coneixen. Ha sigut, com tants altres, un dia magnífic. Érem pocs, de fet només tres, Anna Giró, Miquel i jo, i hem sortit d’un Portlligat tranquil i vuit, amb només un petit grup de gent que buscaven un lloc on menjar i a qui, estant tot tancat, hem ofert galetes, de les nostres, de les que sembla que mai s’acaben. Hem remat fins a Encalladora, hem entrar a Camallerís, una cala bonica i negra on ningú mai entra, i on fa més de cinquanta anys va embarrancar i morir una balena, aquella sobre la que el pare d’en Miquel es va pujar, en Miquel en té una foto i mai ho oblida. Tot passa, però també tot queda, i avui hem sigut nosaltres qui hem fet camí en el mar, ens hem mogut, i qui no ha vingut no ho ha fet ni ho ha vist, però ara ho contem. No ha fet fred, ha plogut però ho hem acceptat perquè eren gotes petites i fines que no empipaven, acaronaven, ens envoltaven encara més de natura. Hem recordat també que feia exactament un any, al Sant Esteva passat, un temporal devastador va trencar la costa, i pensàvem que llavors hagués estat impossible ser on érem avui, ens haguessin engolit les ones aterradores de llavors, però avui i érem i el mar ens acceptava. Hem recordat que el dia després del temporal, en Miquel, en Rostia (ara és uns dies a Suècia), la Mariona (ara viu i treballa a Tossa de Mar) , i jo, varem caminar la costa fins Cap de Creus i varem ser testimonies de les destroces i varem encara veure un mar que feia por. D’això fa un any, avui es ara, i l’any que ve... Com sempre diem, que siguin molts anys i que tinguem encara força per viure’ls. Avui l’hem tingut.

Recordeu que demà presentem la Revista, a les dotze a la sala llarga del Casino, nosaltres hi som a la Revista, i hi serem a la presentació, benvinguts.

I el dilluns, a les tres a Portlligat, a veure que ens depara llavors el mar.

divendres, 25 de desembre del 2009

ESFORÇ I CELEBRACIÓ

El proper diumenge, 27 de desembre, a les dotze del matí i a la sala llarga del Casino, es presenta el número 12 de la Revista Sol Ixent. Nosaltres, com a Escola d’en Mar, i també com a Umiiartoq, hi sortim en un article que intenta explicar qui som i què estem fent. Només volem dir aquí que al article nombra la sortida des de Portlligat fins a Portbou, i que s’acompanya amb una foto d’aquesta sortida. Bé, hem de dir que palegem millor o pitjor, però com a professionals de la fotografia ho fem més pitjor que millor, mai portem càmera i acabem fent fotos, quan les fem, amb un mòbil que tot just sabem com funciona. El dia de Portbou va ser una travessia fàcil i tranquil·la, tot i la distancia, i vam gaudir de poder arribar-hi sense fer un gran esforç. El mar era tranquil, varem esmorcar just avanç del Golfet, i des de allí, donat que el temps acompanyava, varem enfilar recte cap a Portbou, i havent sortit de Portlligat a les 7.15 varem arribar a Portbou abans de les 12. Allí, a la platja, ningú ens va fer cas, no va haver ni víctors, ni trompetes ni comitè de rebuda, tothom va seguir banyant-se o fent la seva, i què havíem de fer?, doncs anar a la terrassa més propera i fer un bon vermut, ens el mereixíem. I llavors va aparèixer la primera càmera, la d’en Cisco, el company de la Patri. Ell sí ens havia vingut a rebre, l’únic, i ens va fer una foto del grup davant d’unes cerveses, quelcom res esportiu ni heroic, però molt bo i merescut. He explicat això per a què es comprengui perquè en un article que parla d’una travessia de caiacs no sortim palejant, encara que no sigui entre grans ones, només que es veies el mar i els caiacs, i és que per una part era, com he dit, l’única foto, i per altra doncs dona raó de que en caiac no tot és esforç i patiment, també hi ha moments lúdics i d’esbarjo, la foto ho demostra. Els del grup érem Patri (que es va cansar més preocupant-se la nit abans per si ho aguantaria, que en el recorregut, en el que es va portar de meravella, fins i tot li va semblar poc i volia continuar cap a França), Miquel, Nardo, Josep Alarcón, Eneko i jo. Al article de la Revista hi ha un altra foto on surten caiacs, el mar, i l’illa de Mesina, per deixar constància de que no només celebrem sinó que també palegem.

Qui vulgui i pugui venir el diumenge a la presentació, benvingut, ho agrairem, que la gent respongui sempre és un ànim per tirar endavant la Revista, un altra travessia que encara que requereix un cert esforç, mereix la pena.

Demà, dissabte, sortim a palejar des de Portlligat, hi ha ganes i anirà bé per allò del molt menjar d’aquets dies. Fins i tot al acabar podem celebrar-ho, tenim cerveses al local, o potser estem donant una imatge un tant dissoluta, com qui paleja només per poder celebrar? Tant se val, trobem-nos i palegem!

diumenge, 20 de desembre del 2009

CURSET SENSE MASSA FRED

Avui, diumenge, ha fet fred, però no tant com ahir, quan amb la tramuntana va ser realment dur, i el poble semblava vuit o nomes amb algú tan abrigat que no ensenyava ni el nas. Avui no havia quasi vent i encara que quan hem pujat als caiacs el termòmetre marcava tres graus, només al principi hem sentit fred, després la temperatura era agradable. Érem Anna i María Giró, Nardo, Miquel, Josep, Xavi Caminada, Pau Calero i jo. Hem anat a Junquet i hem fet practiques de direcció del caiac amb el cos i amb la posició del rem, i hem repassat una mica quasi tot el que havíem tractat en els altres dies de cursets. Després hem tornat per Buquelles, però el mar estava tranquil i no hem pogut practicar massa.

En Pau, que com sempre ha estat amable i alegre, fins i tot s’ha ofert a tirar-se al aigua per a que nosaltres practiquéssim el rescat, però l’hem convençut de que no valia la pena, i és que tot i no fer massa fred segur que tirar-se al aigua era una sentida. Al arribar a Portlligat ens ha donat un carnet que acredita que hem fet els cursets. També ens ha donat un clauer amb una caiac, es a dir, un caiac petit, no real, que es força bonic, tot un detall.

Demà dilluns sortim a les tres. Tot continúa.

divendres, 18 de desembre del 2009

CURS DE AEKMAR A PORTLLIGAT

Recordar que el proper diumenge, dia 20, a les deu del matí, en Pau Calero donarà un curset de AEKMar a la platja de Portlligat.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Anonimo en relacion a la gorra de Mutur

Hoy al llegar a casa he encontrado un sobre con mi nombre, me ha sorprendido que escribiesen Javi con b y al abrirla contenia esta nota que os transcribo literalmente:

"Marditos vellacos de la Escuela de Mar de Cadaqués, UMIARTOS (o como se diga)
el hotro dia capturamos en una accion sorpresiba la gorra de buestro jefe flotando a la deriva, si quereis volver a verla sin + abujeros que los que ya tenia deveis abandonar buestra temeraria nabegasión en nuestras aguas.
El Cap de Creus nos pertenece y bosotros sus enredais en nuestras lineas de pesca y nos espantais los peces mas gordos y nuestras familias no tienen pa' comé,
si persistis en buestra actitud ejecutaremos la gorra con crueldá y corgaremos un bideo en el Interné con la ejecusion (aun no sabemos, pero uno de los nuestros tiene un primo que puede haserlo, colgar el video digo, porque ejecutarla nusotros si que sabemos haserlo.)

Busotros mismos, si volvis a palear en nuestras aguas la gorra de buestro jefe es gorra muerta.
puede pareser una amenasa pero es que lo es. Mientras tanto la gorra estara sufriendo cautiberio crué que es lo que bosotros sus merecís
Firmado
Los pescadores de caña de las rocas de Cap de Creus."

Yo estoy bastante asustado y creo que deberiamos hacer una reunion urgente con algun abogado Gibraltareño para tratar de negociar el rescate..
Espero vuestras opiniones.
Un cordial saludo



.

dissabte, 12 de desembre del 2009

He perdut la meva gorra blava. ¿I ara què?


Ja és molt que sigui aquí escrivint, pensava que no recordaria com entrar al blog. I és que ara tot és diferent. Intentaré explicar-me. Avui hem sortit amb un mar estrany, la tramuntana no era forta, però havia ones que sense ser grans ni trencades eren també estranyes, era un mar inusual. Fins i tot al embarcar-nos, les ones arribaven a la platja de Portlligat. Però el mar i el dia i la sensació havien de ser i serien magnífiques. Ha sigut un dia de sol, de vent, d’ones, de trencants, no hem tingut temps d’avorrir-nos, ha sigut una passejada moguda i agradable, tot un plaer. I tot i el mar estrany no ha sigut gens difícil. Érem Anna Giró (que ja recorda on són els caiacs i l’hem recuperada), Miquel, Javi, Josep i Guillem, un Guillem també recuperat, sempre dispost i ple d’alegria, que ha arribat i s’ha ajuntat amb nosaltres com si fes només un dia que ens havia deixat. Benvingut sigui Guillem. Hem palejat fins Encalladora, tot atrapant un altre palista, francès, que segurament pensava que palejava sol, i en realitat estava envoltat d’altres palistes, nosaltres. El mar no era difícil però insisteixo en que no era el mar habitual. Passat la Coua del Infern costava palejar entre els esculls, el mar bullia de manera irregular, fins i tot els pescadors de canya cridaven, no sé què deien, tampoc importava ni importa. Hem tret el nas a Sa Claveguera i hem seguit cap a Culip. En Miquel ha anat davant, i això sempre és un perill, en especial quan el mar està mogut, sabem que el Miquel no té por, confia en les seves capacitats, el problema és per aquells que el segueixen, però en aquest cas en Miquel anava davant preocupat perquè em buscava, es pensava que jo havia girat per fer el tomb a Encalladora, i no em veia, s’ha preocupat, però jo estava darrera, parlant i gaudint de les ones. S’agraeix la seva preocupació. Una vegada ajuntats tots, el francès inclós, al arribar a la línea d’ones entre Culip i Encalladora hem girat perquè les ones eren altes i a més darrera d’elles hi havia res, només l’obligatorietat de girar.

La tornada ha sigut un plaer, ens portaven les ones, es podia surfeixar, però llavors ha passat, L’enèsima trucada de la meva filla gran al mòbil, per dir quelcom per a ella important, ha fet que jo contestés, una racha de vent fes caure al aigua la meva gorra blava, i jo veiés com s’enfonsava i el mar se l’emportava. Uf.

Ja res serà igual, i de fet no sé si el dilluns recordaré que he d’anar a remar, i si hi vaig, què faré, ja res serà igual.

Però avui ha sigut magnífic, hi ha un temps per tot, i avui era el temps de perdre la gorra, tot tornarà a ser igual, hi haurà una nova gorra, i nous dies, i que tots siguin com els d’avui. Gracies a tothom per ser i palejar.

Dilluns hi tornarem, faltaria més, temps hi haurà per no ser-hi, siguem doncs, i amb força, mentre podem.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Dies tranquils amb mar de plom

Dissabte dia 5 varem sortir a palejar Anja, Pilar Colomer, Renné, Jordi Ferrer Baró, Miquel i jo, varem voltar Massa d’Or, també Encalladora, i varem arribar a Culip, cinc minuts de descans, i tornada. Mar tranquil i palejada tranquil·la.

Avui, dilluns 7, hem sortit, amb un mar de plom, tranquil i acollidor, Pilar Colomer, Anja, Marta, Javi i jo, hem arribat a Massa d’Or (Sa Rata), hem desembarcat amb certa dificultat, hem escalat fins l’orella (20 metres d’altura), amb un dia gris i de boira, hem vist les corrents i la línea que sempre separa el mar D’Amunt i el mar D’Avall, hem tornat amb el far de Cap de Creus ja encès, i hem arribat a Portlligat quasi sense llum.

Que segueixin i mai acabin els dies.

dimecres, 2 de desembre del 2009

L'essència de l'escola

El dilluns passat vaig gaudir d'una altre meravellosa sortida en caiac, encara que ho visqui amb llunyania i amb persones diferents d'altres vegades, però l'essència de l'escola segueix com el primer dia: gaudir d'aquesta vida amb una activititat fàcil i de manera gratuïta. Això ho recordo per a tots els navegants que esteu fent possible que aquest gaudir arreli en aquest indret i que res ho pot espatllar. Hem d'alimentar aquest gaudir, hem de transmetre aquestes sensacions,
i hem d'estimar aquest indret per on vivim. Fins un altre sortida.