dijous, 31 de desembre del 2009

TEORIA POSADA EN PRÀCTICA, JOSEP PLA, I ENCARA DIES

Ahir dimecres, 30 de desembre, vaig sortir amb Santi, Eduard, David i els seus familiars, Ester, Blanca, Margalida i Roser, amb vent de ponent no massa fort però amb ratxes que sí ho eren. A la bocana de Portlligat varem experimentar una circumstancia que ens ha de fer reflexionar. No per la perillositat, perquè en cap moment va haver perill, sinó pel fet de que allò que aprenem als cursets és molt més complicat amb circumstàncies reals i adverses. Encara dins de Portlligat el vent feia perdre la direcció del caiac de Margalida, i em vaig apropar per ajudar-la amb instruccions. Va fer-ho força bé i el va dominar, però a la altura de la boia de Sa Farnera, al clavar rem per frenar i impedir que el vent li girés la popa i la poses de costat, la frenada va provocar un moviment brusc i va bolcar.

Tots estàvem agrupats i jo estava al seu costat. Em vaig apropar i amb calma (ella estava molt tranquil·la) li vaig dir que s’agafés al meu caiac, ho va fer, varem localitzar el seu rem, però el vent em girava el meu caiac i tenia totes les de bolcar jo també. Suposo que en tota maniobra de rescat amb mar difícil es corre sempre aquest risc. Vaig dir-li que s’agafés al caiac d’en David per poder maniobrar jo millor amb el seu caiac. Segona dificultat, els meus guants no em deixaven agafar bé el seu caiac per buidar-lo. Això és una tonteria, però potser era per la meva calma total que feia que jo actues com si les circumstancies no fossin dolentes. És bo tenir calma, però ella estava al aigua i convenia anar de pressa. Cal pensar que mentre fèiem aquets moviments el vent bufava fort (era una força sis i aixecava polsim) i ens anava tirant cap a Cap de Creus. De fet, tot va ser bastant ràpid, perquè buidar el caiac va ser un moment, apropar-nos amb en David va ser més difícil perquè el vent ens distanciava, pujar seguint el mètode de fer el mort i entrar les cames va ser ràpid i fàcil, i col·locar el cubre i lligar el caiac per remolca’l també. Magnífica la corda a la esquena, amb un segon havia col·locat la tanca en el seu caiac i ja l’arrastrava cap a Portlligat, on l’esperava la calefacció i roba seca.

Suposo que tot és pràctica. Són molts els rescats que hem fet, però els cursets són molt bons, ajuden a perfeccionar. És important mantenir i donar calma, entrar en contacte amb el seu caiac i no deixar que se’n vagi perquè el vent se l’emporta molt ràpid i molt lluny, és millor que s’agafi del caiac del rescatador, encara que ahir no va ser així i tot va anar bé, i també és important portar el rem lligat al caiac, sobretot en dia de vent. Tots ho hauríem de fer, sempre. Ahir ella no el portava i varem tenir sort de localitza’l enseguida. Per altra part cal seguir de manera metòdica i tranquil·la tots els passos que hem aprés als cursets. Tenir calma, transmetre calma, fer que s’agafi al nostre caiac, buidar el seu, fer que torni a pujar, posar el cubre i en marxa. No és difícil però hem d’aprendre a actuar amb calma però de manera decidida. Els guants que vaig pensar que em feien nosa, crec que instintivament no els volia mullar, és un exemple de calma mal portada.

Per altra part tot ha de ser ràpid perquè l’aigua en aquest temps és freda. De fet ahir és va donar una circumstància singular. Margalida, Eduard i jo varem tornar a Portlligat, on Margalida es va quedar per assecar-se i canviar la roba. Eduard i jo varem continuar l’excursió, trobant-nos amb els altres a la platja de Guillola. Ja tots junts, varem bordejar Guillola fins Junquet (on Eduard va llegir un text d’en Josep Pla), i ja tornant no varem tenir tantes dificultats com pensàvem, va ser fàcil, i és que tot i que el vent continuava aixecant polsim mar endins, nosaltres varem tornar a rodolso del penya-segats. Al arribar a Portlligat ens esperava Margalida, ja seca i en molt bona forma, i ens va dir que quan va bolcar no es va mullar el cap. Llavors jo vaig recordar la seqüència de la bolcada i, efectivament, vaig recordar que va bolcar de manera molt lenta i va quedar amb les cames a dins del caiac i el cap fora, i fins i tot jo li vaig preguntar si podia sortir, és a dir, si podia treure les cames, però en fer la pregunta ja les havia tret i estava al aigua, naturalment amb el cap fora i totalment sec. Misteris de la física però va ser així.

Per acabar voldria dir que va ser un plaer tornar a palejar amb en David, qui per treballar ara a Castelló no pot venir massa sovint amb nosaltres i se’l veia palejar amb ganes (el caiac crea mono), i amb en Santi, qui em va oferir fruits secs i va estar amable com sempre ha estat, i amb en Eduard, a qui en Miquel, per no ser-hi, no va poder preguntar quin temps feia per allà dalt. La Blanca ja és una caiaquista amb pràctica, la Roser i la Ester es van portar de meravella en un mar que no ajudava massa, i la Margalida va tenir una experiència nova i es va banyar un dia abans de fi d’any.

Tot siguin dies i que no ens en faltin. Meravella trobar-se amb un grup d’amics i sortir a navegar. Agraïm la seva presencia i benvinguts siguin sempre.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Nadal i Sant Esteva...... en el mar

Quan diumenge passat em vaig llevar pensava que era un dia preciós, solejat i que seria una pena (de fet sempre ho penso) no sortir a remar, però volia ser a la presentació de la Revista Sol Ixent, sempre hi soc i he de dir que crec és una bona idea continuar-la fent. Però el dia anterior, com ja ha explicat, en Mútur i jo varem sortir i va ser molt agradable i ..... en fi, que em vaig quedar amb ganes, i és clar ....ho vaig comentar i uns segons abans de pujar a la sala que ja era plena, varem quedar per sortir a les dos. No era una escena nova, ni desconeguda, doncs ara fa dos anys, jo arribava de Barcelona just abans de la presentació, i aleshores plovia bastant fort, i en el moment de saludar-nos i anar cap dalt, en Mútur em va dir: sortim a les dos!

Tinc un molt bon record d’aquell cap de setmana perquè ....no esperava...però desitjava sortir, sempre ho desitjo. Va ser una bona sortida, érem tan sols L’ANNA EN MUTUR I JO, però plovia, feia força mala mar, amb algunes ones juganeres i va ser divertit, tot i que se que el meu punt de diversió va lligat de vegades a l intensitat del mar (ho reconec). Aquell dia em va agradar, també era migdia i tampoc varem dinar, com aquest diumenge passat en el que també varem sortir a les dos i encara que no plovia i era un dia solejat i de mar tranquil, va ser tan agradable com fa dos anys. No te importància el recorregut, CADAQUES és preciós, i aquest mar ja em va robar el cor fa temps.


Quan de tornada enfilava la pujada de Portlligat, vaig parar-me a observar Portlligat, en silenci, i allà eren Messina i Sa Rata flotant sobre el mar blau intens, i aleshores vaig pensar que vull molts dies a les dos per sortir a remar, que no s’ha de perdre el temps pensant-ho gaire, es mes fàcil: a les dos sortim!

GENTS DE FRED A FREDOSA

Avui estava anunciat Garbí fort, i ens hem trobat tramuntaneta agradable i viva, no feia fred, el mar era acollidor, i Pilar Colomer, Natalie Giordano i jo, hem enfilat cap a Cap de Creus, hem entrat a Fredosa i hem tornat amb una posta de sol i una tranquil·litat arreu que, amb la ajut de la tramuntana, ha fet que tornéssim sense cap esforç, ha sigut un plaer fer-ho.

A Fredosa, i potser pel nom de la cala, la Pilar ens ha assegurat que ella és tropical, que es banya només al estiu, que no entén perquè tenint el cos una temperatura de 36 graus l’hem d’exposar a temperatures de 5 graus, per exemple, agredint-lo i fent-lo patir per compensar 31 graus. No, la Pilar és tropical i que no la busquin al fred. Ha reconegut, això sí, que en caiac no passa fred, mai. I després tornant, com sempre, ha sigut la més ràpida.

El dissabte sortirem, si el temps ho permet, i estrenarem un any que desitgem magnífic per tots els de Umiiartoq, naufragats o no, i per tothom que tingui bon rotllo i porti sempre alegria.

dissabte, 26 de desembre del 2009

UN DIA I MOLTS DIES

Qui avui no ha sortit a palejar, i no ha sortit per motius molt raonables (festes nadalenques, pluja, fred, mandra...), motius que s’han de respectar, o no, hem de dir que s’ha perdut un dia gris i suau, una mar acaronadora i amiga, uns pescadors que tornaven a ser a les roques (sempre hi són), una Encalladora que dormia entre ones inflades i desiguals, un Camallerís que ens amagava una balena de fa mes de cinquanta anys, un Sant Pere de Roda que es mostrava només uns breus instants a la altura de Cala Bona, i sobretot unes aigües que amagaven dofins i balenes i altres presencies amigues, aigües que coneixem i ens coneixen. Ha sigut, com tants altres, un dia magnífic. Érem pocs, de fet només tres, Anna Giró, Miquel i jo, i hem sortit d’un Portlligat tranquil i vuit, amb només un petit grup de gent que buscaven un lloc on menjar i a qui, estant tot tancat, hem ofert galetes, de les nostres, de les que sembla que mai s’acaben. Hem remat fins a Encalladora, hem entrar a Camallerís, una cala bonica i negra on ningú mai entra, i on fa més de cinquanta anys va embarrancar i morir una balena, aquella sobre la que el pare d’en Miquel es va pujar, en Miquel en té una foto i mai ho oblida. Tot passa, però també tot queda, i avui hem sigut nosaltres qui hem fet camí en el mar, ens hem mogut, i qui no ha vingut no ho ha fet ni ho ha vist, però ara ho contem. No ha fet fred, ha plogut però ho hem acceptat perquè eren gotes petites i fines que no empipaven, acaronaven, ens envoltaven encara més de natura. Hem recordat també que feia exactament un any, al Sant Esteva passat, un temporal devastador va trencar la costa, i pensàvem que llavors hagués estat impossible ser on érem avui, ens haguessin engolit les ones aterradores de llavors, però avui i érem i el mar ens acceptava. Hem recordat que el dia després del temporal, en Miquel, en Rostia (ara és uns dies a Suècia), la Mariona (ara viu i treballa a Tossa de Mar) , i jo, varem caminar la costa fins Cap de Creus i varem ser testimonies de les destroces i varem encara veure un mar que feia por. D’això fa un any, avui es ara, i l’any que ve... Com sempre diem, que siguin molts anys i que tinguem encara força per viure’ls. Avui l’hem tingut.

Recordeu que demà presentem la Revista, a les dotze a la sala llarga del Casino, nosaltres hi som a la Revista, i hi serem a la presentació, benvinguts.

I el dilluns, a les tres a Portlligat, a veure que ens depara llavors el mar.

divendres, 25 de desembre del 2009

ESFORÇ I CELEBRACIÓ

El proper diumenge, 27 de desembre, a les dotze del matí i a la sala llarga del Casino, es presenta el número 12 de la Revista Sol Ixent. Nosaltres, com a Escola d’en Mar, i també com a Umiiartoq, hi sortim en un article que intenta explicar qui som i què estem fent. Només volem dir aquí que al article nombra la sortida des de Portlligat fins a Portbou, i que s’acompanya amb una foto d’aquesta sortida. Bé, hem de dir que palegem millor o pitjor, però com a professionals de la fotografia ho fem més pitjor que millor, mai portem càmera i acabem fent fotos, quan les fem, amb un mòbil que tot just sabem com funciona. El dia de Portbou va ser una travessia fàcil i tranquil·la, tot i la distancia, i vam gaudir de poder arribar-hi sense fer un gran esforç. El mar era tranquil, varem esmorcar just avanç del Golfet, i des de allí, donat que el temps acompanyava, varem enfilar recte cap a Portbou, i havent sortit de Portlligat a les 7.15 varem arribar a Portbou abans de les 12. Allí, a la platja, ningú ens va fer cas, no va haver ni víctors, ni trompetes ni comitè de rebuda, tothom va seguir banyant-se o fent la seva, i què havíem de fer?, doncs anar a la terrassa més propera i fer un bon vermut, ens el mereixíem. I llavors va aparèixer la primera càmera, la d’en Cisco, el company de la Patri. Ell sí ens havia vingut a rebre, l’únic, i ens va fer una foto del grup davant d’unes cerveses, quelcom res esportiu ni heroic, però molt bo i merescut. He explicat això per a què es comprengui perquè en un article que parla d’una travessia de caiacs no sortim palejant, encara que no sigui entre grans ones, només que es veies el mar i els caiacs, i és que per una part era, com he dit, l’única foto, i per altra doncs dona raó de que en caiac no tot és esforç i patiment, també hi ha moments lúdics i d’esbarjo, la foto ho demostra. Els del grup érem Patri (que es va cansar més preocupant-se la nit abans per si ho aguantaria, que en el recorregut, en el que es va portar de meravella, fins i tot li va semblar poc i volia continuar cap a França), Miquel, Nardo, Josep Alarcón, Eneko i jo. Al article de la Revista hi ha un altra foto on surten caiacs, el mar, i l’illa de Mesina, per deixar constància de que no només celebrem sinó que també palegem.

Qui vulgui i pugui venir el diumenge a la presentació, benvingut, ho agrairem, que la gent respongui sempre és un ànim per tirar endavant la Revista, un altra travessia que encara que requereix un cert esforç, mereix la pena.

Demà, dissabte, sortim a palejar des de Portlligat, hi ha ganes i anirà bé per allò del molt menjar d’aquets dies. Fins i tot al acabar podem celebrar-ho, tenim cerveses al local, o potser estem donant una imatge un tant dissoluta, com qui paleja només per poder celebrar? Tant se val, trobem-nos i palegem!

diumenge, 20 de desembre del 2009

CURSET SENSE MASSA FRED

Avui, diumenge, ha fet fred, però no tant com ahir, quan amb la tramuntana va ser realment dur, i el poble semblava vuit o nomes amb algú tan abrigat que no ensenyava ni el nas. Avui no havia quasi vent i encara que quan hem pujat als caiacs el termòmetre marcava tres graus, només al principi hem sentit fred, després la temperatura era agradable. Érem Anna i María Giró, Nardo, Miquel, Josep, Xavi Caminada, Pau Calero i jo. Hem anat a Junquet i hem fet practiques de direcció del caiac amb el cos i amb la posició del rem, i hem repassat una mica quasi tot el que havíem tractat en els altres dies de cursets. Després hem tornat per Buquelles, però el mar estava tranquil i no hem pogut practicar massa.

En Pau, que com sempre ha estat amable i alegre, fins i tot s’ha ofert a tirar-se al aigua per a que nosaltres practiquéssim el rescat, però l’hem convençut de que no valia la pena, i és que tot i no fer massa fred segur que tirar-se al aigua era una sentida. Al arribar a Portlligat ens ha donat un carnet que acredita que hem fet els cursets. També ens ha donat un clauer amb una caiac, es a dir, un caiac petit, no real, que es força bonic, tot un detall.

Demà dilluns sortim a les tres. Tot continúa.

divendres, 18 de desembre del 2009

CURS DE AEKMAR A PORTLLIGAT

Recordar que el proper diumenge, dia 20, a les deu del matí, en Pau Calero donarà un curset de AEKMar a la platja de Portlligat.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Anonimo en relacion a la gorra de Mutur

Hoy al llegar a casa he encontrado un sobre con mi nombre, me ha sorprendido que escribiesen Javi con b y al abrirla contenia esta nota que os transcribo literalmente:

"Marditos vellacos de la Escuela de Mar de Cadaqués, UMIARTOS (o como se diga)
el hotro dia capturamos en una accion sorpresiba la gorra de buestro jefe flotando a la deriva, si quereis volver a verla sin + abujeros que los que ya tenia deveis abandonar buestra temeraria nabegasión en nuestras aguas.
El Cap de Creus nos pertenece y bosotros sus enredais en nuestras lineas de pesca y nos espantais los peces mas gordos y nuestras familias no tienen pa' comé,
si persistis en buestra actitud ejecutaremos la gorra con crueldá y corgaremos un bideo en el Interné con la ejecusion (aun no sabemos, pero uno de los nuestros tiene un primo que puede haserlo, colgar el video digo, porque ejecutarla nusotros si que sabemos haserlo.)

Busotros mismos, si volvis a palear en nuestras aguas la gorra de buestro jefe es gorra muerta.
puede pareser una amenasa pero es que lo es. Mientras tanto la gorra estara sufriendo cautiberio crué que es lo que bosotros sus merecís
Firmado
Los pescadores de caña de las rocas de Cap de Creus."

Yo estoy bastante asustado y creo que deberiamos hacer una reunion urgente con algun abogado Gibraltareño para tratar de negociar el rescate..
Espero vuestras opiniones.
Un cordial saludo



.

dissabte, 12 de desembre del 2009

He perdut la meva gorra blava. ¿I ara què?


Ja és molt que sigui aquí escrivint, pensava que no recordaria com entrar al blog. I és que ara tot és diferent. Intentaré explicar-me. Avui hem sortit amb un mar estrany, la tramuntana no era forta, però havia ones que sense ser grans ni trencades eren també estranyes, era un mar inusual. Fins i tot al embarcar-nos, les ones arribaven a la platja de Portlligat. Però el mar i el dia i la sensació havien de ser i serien magnífiques. Ha sigut un dia de sol, de vent, d’ones, de trencants, no hem tingut temps d’avorrir-nos, ha sigut una passejada moguda i agradable, tot un plaer. I tot i el mar estrany no ha sigut gens difícil. Érem Anna Giró (que ja recorda on són els caiacs i l’hem recuperada), Miquel, Javi, Josep i Guillem, un Guillem també recuperat, sempre dispost i ple d’alegria, que ha arribat i s’ha ajuntat amb nosaltres com si fes només un dia que ens havia deixat. Benvingut sigui Guillem. Hem palejat fins Encalladora, tot atrapant un altre palista, francès, que segurament pensava que palejava sol, i en realitat estava envoltat d’altres palistes, nosaltres. El mar no era difícil però insisteixo en que no era el mar habitual. Passat la Coua del Infern costava palejar entre els esculls, el mar bullia de manera irregular, fins i tot els pescadors de canya cridaven, no sé què deien, tampoc importava ni importa. Hem tret el nas a Sa Claveguera i hem seguit cap a Culip. En Miquel ha anat davant, i això sempre és un perill, en especial quan el mar està mogut, sabem que el Miquel no té por, confia en les seves capacitats, el problema és per aquells que el segueixen, però en aquest cas en Miquel anava davant preocupat perquè em buscava, es pensava que jo havia girat per fer el tomb a Encalladora, i no em veia, s’ha preocupat, però jo estava darrera, parlant i gaudint de les ones. S’agraeix la seva preocupació. Una vegada ajuntats tots, el francès inclós, al arribar a la línea d’ones entre Culip i Encalladora hem girat perquè les ones eren altes i a més darrera d’elles hi havia res, només l’obligatorietat de girar.

La tornada ha sigut un plaer, ens portaven les ones, es podia surfeixar, però llavors ha passat, L’enèsima trucada de la meva filla gran al mòbil, per dir quelcom per a ella important, ha fet que jo contestés, una racha de vent fes caure al aigua la meva gorra blava, i jo veiés com s’enfonsava i el mar se l’emportava. Uf.

Ja res serà igual, i de fet no sé si el dilluns recordaré que he d’anar a remar, i si hi vaig, què faré, ja res serà igual.

Però avui ha sigut magnífic, hi ha un temps per tot, i avui era el temps de perdre la gorra, tot tornarà a ser igual, hi haurà una nova gorra, i nous dies, i que tots siguin com els d’avui. Gracies a tothom per ser i palejar.

Dilluns hi tornarem, faltaria més, temps hi haurà per no ser-hi, siguem doncs, i amb força, mentre podem.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Dies tranquils amb mar de plom

Dissabte dia 5 varem sortir a palejar Anja, Pilar Colomer, Renné, Jordi Ferrer Baró, Miquel i jo, varem voltar Massa d’Or, també Encalladora, i varem arribar a Culip, cinc minuts de descans, i tornada. Mar tranquil i palejada tranquil·la.

Avui, dilluns 7, hem sortit, amb un mar de plom, tranquil i acollidor, Pilar Colomer, Anja, Marta, Javi i jo, hem arribat a Massa d’Or (Sa Rata), hem desembarcat amb certa dificultat, hem escalat fins l’orella (20 metres d’altura), amb un dia gris i de boira, hem vist les corrents i la línea que sempre separa el mar D’Amunt i el mar D’Avall, hem tornat amb el far de Cap de Creus ja encès, i hem arribat a Portlligat quasi sense llum.

Que segueixin i mai acabin els dies.

dimecres, 2 de desembre del 2009

L'essència de l'escola

El dilluns passat vaig gaudir d'una altre meravellosa sortida en caiac, encara que ho visqui amb llunyania i amb persones diferents d'altres vegades, però l'essència de l'escola segueix com el primer dia: gaudir d'aquesta vida amb una activititat fàcil i de manera gratuïta. Això ho recordo per a tots els navegants que esteu fent possible que aquest gaudir arreli en aquest indret i que res ho pot espatllar. Hem d'alimentar aquest gaudir, hem de transmetre aquestes sensacions,
i hem d'estimar aquest indret per on vivim. Fins un altre sortida.

dilluns, 30 de novembre del 2009

SOMNI DE CAP DE SETMANA kAYAK I BARÇA

Somni de remolcaments i BARÇA

Quan escric aquestes lletres estic a 39 de febre i he de dir que finalment he caigut , estic cardat
Aquesta nit per aixó he tingut un somni , he anat a remar despres de força temps  i m he mullat i he agafat força fred en el somni uns pujaven al Cucurucuc altres anavem al BOIA I  els esperavem despres hem tornat
tots cap a PORT LLIGAT  . en sembla pero potser era la febre que hi havía gent nova i que en lloc d anar fins a MESSINA   dues noies varen tornar avans per que els costava força.
En el somni figura un curs de remolcaments amb dos simpatics monitors en MARC I L ANNA
Era molt interesant i a nosaltres tota informaçiò ens va molt be donç aprenem coses que sempre som d´utilitat per els autodidactes com nosaltres.
El mar estava  una mica joganer pero res im portant i varem gaudir d una remamda final  amb remullada a ses buquelles
El mes curios de tot es que el somni continua a Can Barça i no se si deuri+a ser la febre o el fred que jo ja tenía al cos, pero el gol  al Madrid , que em va fer saltar d´alegria no el va fer  Zlatam ibramovich   el va marcar en MUTUR   i ho feia dins del KAYAK  blau i duia la caracteristica gorra també blava. Si  ja se que es difíçil fer una rematada desde un KAYAK, pero que voleu, la febre alta i els somnis son un a combinaçiò
explosive..


MIQUEL 

Mar de dunes

Aquesta tarda hem sortir en un mar d’ones que semblaven dunes d’un desert gris i en moviment, hem sentit els núvols de tempesta que ens seguien però ens han respectat, tan sols unes quantes gotes, hem creuat les dos illes que formen Mesina en una atmosfera estranya, i tot buscant CalaBona ens hem passat de lloc com sempre i hem arribat a ses Ielles, hem reculat, entrat a Cala Bona, gaudit duna calma que justifica el nom de la cala, tornat a Portlligat tot portant aquesta calma, i en el local, despedint-se, ja quasi de nit, cadascú ha tornat a les seves feines vitals, crec que amb un esperit enriquit. Érem Pilar Colomer, Natalie Giordano, Javi, Lluís Torrent i jo, i en Lluís Torrent, que feia temps que no venia i que és una habitual a qui no oblidem, ens ha dit que l’envoltori canvia però l’esperit continua. Te raó: no hi ha lloc per comentaris negatius, no els volem sentir, si us plau, de cap mena. Volem molts dies com el d’avui.

dimarts, 24 de novembre del 2009

CURS REMOLCAMENTS - DIUMENGE 29 NOVEMBRE

HORA DE TROBADA A LES 10.30 HRS A LA PLATJA DE PORT-LLIGAT.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Algunos días

Bien, bien, bien. Mucho tiempo sin escribir en el blog y mucho tiempo paleando. Un problema que se ha de solucionar escribiendo.

Hemos tenido días variados y todos magníficos. No los recodaré todos. Anna Suarez cumplió años y nos invitó a tomar algo en el Boya. Era sábado por la mañana. El mar estaba tranquilo pero volcaron Javi y Rostia. Lo de Javi no es de extrañar desde que intenta con insistencia remojarse el pelo inclinando el kaiak, cuando es más fácil hacerlo tomando agua con la mano y remojándose con ella el pelo, como los antiguos, pero tiene derecho a intentarlo, y la verdad es que a veces le sale, las otras acaba en el agua, remojado todo entero. Lo de Rostia fue, creo, porque protegía a Ivanna, era su primer día en kaiak, y tanto protegerla, protegerla, se olvidó de protegerse a sí mismo. Desde el boya fuimos a Illa de Mallorca y la Coua del Bou Marí. Nos perseguía una lluvia amenazante que nos respetó hasta que estuvimos en casa, entonces diluvió. Paleamos Pilar Colomer, Anna Suarez, Anja, Ivanna, Rostia, Josep Flor (en su primer día con nosotros), Javi, y si olvido a alguien, que me disculpe, han pasado demasiados días.

Otro sábado nos acercamos a Encalladora, no diremos si subimos o no, que no subimos, y Albert Noguer vio un delfín o una ballena, algo grande. Cuando pudimos mirar hacia donde indicaba solo vimos que el agua se movía, fuera lo que fuera era grande. De ese día recuerdo a Patri, Pilar Colomer, Marta Blaise (en su primer día), Rostia, Javi (que se remojó el pelo y todo entero), Albert, David (uno de los trillizos de Merçé Cabrisas y que remó de maravilla), Xavier Masanés, y de nuevo si olvido a alguien, disculpas. De hecho todas las veces me he olvidado a mí mismo.

El sábado pasado, con un mar movido, oleaje que entretenía, paleamos hasta Portaló, parando antes en Es Camallerís, una cala de piedra negra en la que Yul Brinner y Kirk Douglas se peleaban hace ya muchos años, y que está en el Freu de sa Claveguera, el que separa Encalladora de tierra firme. En Portaló nos hicimos una foto, que es la que sale en la anterior entrada del blog. Fue un día tranquilo y bonito, y en Portaló comimos algunas de las muchas, muchísimas, galletas que tenemos en el local y que intentamos de un modo u otro terminar. Rostia también comió, somos testigos de ello, y creemos que contienen azúcar, pero no lo aseguramos por si acaso, por respeto, pero verle comer le vimos. Fue curioso ver el espacio del club Mediterranee sin casitas, solo quedan unas pocas en el extremo de Culip. Paleamos Pilar Colomer, la única mujer, escoltada por Rostia, Josep Flor, Javi, y yo mismo. Nardo y un compañero suyo palearon hacia Illa de Mallorca. Llegando a Portlligat nos recibieron Martí ( que está lesionado) y Susi.

Hoy hemos paleado con un mar tranquilo, primero hasta Cala Bona, después hasta la Coua del Infern y después de vuelta, y éramos Javi y yo, y empiezo por nosotros, nada caballeresco, y es que nos escoltaban nueve mujeres, que eran Natalie Giordano, Natalie Corcoll, Corinne, Pilar Piqué, Pilar Colomer, Marta, Anna Giró, María Giró y Anja. Comentar que Anna Giró acababa de llegar desde Nueva York y creo que no tenía claro si navegaba por la Séptima Avenida o per el Mar d’Avall, que Pilar Piqué se ha portado de maravilla, sin apenas distanciarse y aguantando un recorrido considerable, y que ya no comentamos dificultad alguna en Corinne, pues ya no las tiene, además hoy no ha practicado ni el apoyo lateral, con vuelco incluido, ni la extracción de tapa, con llenado de kaiak incluido. Ha sido un día tranquilo y hemos regresado cuando ya apenas quedaba luz, los días se hacen cortos, pero siguen siendo magníficos, que no nos los quiten



En Portaló

divendres, 6 de novembre del 2009

NOVA DATA CURS REMOLCAMENTS 29/11/2009

Veurem diferents tipus de remolcaments i practicarem el remolc curt i el remolc llarg. Qui vulgui podrà fer el seu cap de remolc.

Hora de la trobada : 9.30 hrs a la Platja de Port-Lligat
Dia : 29/11/2009
Important : Ses places són limitades i cal fer inscripció prèvia per tal de reservar es caiac i confirmar activitat. Es tancaran ses llistes d´inscrits dos dies abantes de la data de l´activitat.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

A LA MATINAL LI VAREN FALTAR ONES

Personalment, era un día que em feia molta illussio, tot  era perfecte , feia sol i a tots crec ens venía molt de gust sortir de Cadaquès per enfrontarnos al riu i sobretot  a les ones que  normalment sempre hi son a la desembocadura del Fluviá.
Va ser molt bonic un cop anavem arrivant trovarnos al C Nautic de San Pere (  !collons, podrìa estar millor indicat!) i es feia estrany veure aquellas caras que sempre veiem a  Port Lligat ara en un lloc diferent .
Pero tan nosaltres com els Kayaks erem els mateixos , bé jo venía de Barcelona amb un company inoportú, el meu refredat, que ni per un moment i  tot i lo pesat que es va posar em va fer desistir .
Un cop presentat l expert en ones En Marc, els altres ja ens coneixiem varem anar baixant el riu tot gaudin d´un bonic paratge totalment diferent a  l ´habitual .
A la dreta del riu en Pau es va acostar a saludar un pescador am la seva  simpatia de sempre preguntan si picaven, l home crec que una mica intranquil  li va fer un senyal  indican que anés en compte am els fils i per dins deuria pensar , donç conec els pescadors, - potser si marxeu tindre alguna oportunitat-
Pero a lo nostre un cop arrivats al final i practicant una nica els recolzaments ( amb remullada per part meva)
en Marc ens va explicar el funçionament de les diverses formes d´ones i la forma d ´ enfrontarlas,  pero
...Sorpresa  - !no hi eren! o be eren poques i amb no gaire força.  !llástima perque reconec que tenía ganes d´emocions fortes. Pero no hi fa res- ho varem passar bé i aixo es el que compta. ! tornarem ¡

Mentre feiem el que podiem , surfejant, i gaudìn de les anecdótiques ones el cap em va anar a  uns anys enrera quan am un el meu petit primer Kayak de riu em revolcava per les ones de Por d´oguer on segurament vaig començar a apendre a  jugar amb les ones, evidentment am mes d´un ensurt.


Crec que seria de llei agrair en  Pau Calero l interès que ha demostrat en nosaltres i en aquest  i tots els altres cursos que em fet , aquest cop am en Marc i també el Françesc ens han fet veure noves versions del mon del Kayak,   Si aquest cop no hi havíen ones i seran un altre día,  aquesta ha de ser la filosofía , sumar sempre-

Pdta.  (reconec que añoro "ses buquelles"

Curs Matinal d´Ones - diumenge 25 octubre




Baixar el riu Fluvià va ser una experiencia molt diferent per a molts de nosaltres que estem acostumats al paissatge de Cap de Creus, veure anecs en lloc de gabines. Llàstima que teniem que esperar 8 a 10 minuts per tenir ones, però crec que era el dia perfecta per l´inici d´aquest esport el kaiak Surf. Gràcies en Pau de SK Kaiak en Marc i en Francesc tot uns professionals del kaiak.



Salida del lunes 26 O

las 15:50H... me pesan los macarrones en el estomago.... he salido de trabajar a las 15:00
ya veo mi kayak en la playa... ni rastro de ellos en Port LLigat, pero Mutur me ha dicho que iban hacia el pueblo...
Vaya pala que me han dejado estos canallas! de las de fibra de vidrio...
por lo que me dijo Pau el sabado estos remos cualquier dia haciendo esquimotaje los partimos en 2....
tapones bien puestos, pedales en su sitio, el cubre, ato mi pala... umpfs! a remar....
alguien nadando frente a la isla de Port LLigat... a lo mejor es la Raquel, o la Laura, o Macarin.... pues no! No le conozco. Lleva patos.
Salgo por el canal estrechito de Boquelles a ver si les pillo antes...
no, ni Dios....
Giro la punta de caials... una familia pescando....
ni rastro...
habran entrado a la bahía????
entraré por el pasaje de S'Arenella..... eeeeppppps!
Veo palas a lo lejos... por lo menos media docena, deben estar mas allá de la mitad
de la bahía, en la linea visual de Punta Prima... pero... me han dicho que iban hacia el pueblo!!!
a lo mejor no son ellos... voy a acercarme....
cuando estoy a la altura de Es Cucurucuc veo un kayak que se separa del grupo hacia el interior de la bahía... los demas continuan y ya estan pasando Punta Prima y yo juraria haber visto por el rabillo del ojo una mancha naranja a los pies del Cucurucuc... pero esos no pueden ser ellos... sé que estuvieron allí el sábado y no repetirían tan pronto...
pero ..... veo a los de Punta Prima bastante despegados de la costa.... quizas son del Pagaia o de Roses ....
mosquis! hay alguien subido a la punta del cucurucuc... no pueden ser nadie más... daré marcha atrás... y juraría que detras hay una mancha azul... quizas es el kayak de Mutur...
remo hacia allí y... sí! veo la inconfundible silueta del "Master and Comander" embarcándose en su casco azul.
LLuis Torrent y Monica me saludan desde la punta alta. Mutur me alcanza y me explica que en el grupo que he visto fuera de punta prima van las chicas: Maria, Pilar, Nathalie y Nathalie, Dana y Corinne...
Remamos rápido hacia allí, hace sol de verano y suelto el neopreno que me está haciendo sudar.
Dos veces seguidas salta un atún enorme a menos de 50 metros de nosotros... el mar parece sopa es como palear en una balsa...doblamos Punta Prima... Mutur dice que iban hacia Mallorca, pero yo no veo a nadie... estamos ahora a la sombra de los acantilados de la Planassa y el agua esta un poco mas movida...
vemos las palas de las chicas.
juraria que hay alguien en el agua...
veo la quilla de un kayak... alguien esta entrenando el apoyo kateral...
cuando alcanzamos a las chicas la escena es de peli muda...
Corinne esta subida a las rocas y el mar allí sube y baja unos 50 centimetros en cada golpe... parece buscar algo entre las rocas... su kayak esta en una posicion extraña...
las chicas explican rapido que busca.................... un tape de un tambucho !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
como leches se pierde un tape en las rocas de la isla de Mallorca????resulta que los tapes no estaban bien puestos desde Port Lligat... en algun roce con las rocas saltaron y el kayak se lleno de agua casi a tope....
tuvimos mucha suerte...
porque con solo un poco más de mar :
-con un golpe de mar el kayak lleno de agua y picando contra las rocas le podria haber hecho mucho daño a Corinne
-con mas oleaje el kayak se hubiese llenado mucho mas rapido de agua y se hubiese ido al fondo sin solución, ya costo bastante vaciarlo... y solo lo enganchamos bien en el ultimo moento porque uno de los tapes estaba aun puesto... Mutur vio por un segundo el kayak en el fondo del mar


3 Olés bien grandes !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
1! Para Corinne que o tuvo mucha sangre fría o no se paró a pensar lo peligroso de la situación
y lo cerca que estuvo ayer de volver a Port LLigat tumbada sobre un kayak en el que palease otra persona... dejando el suyo allí
2! Para Maria Giró que me ayudó a vaciar el kayak, le dio las instrucciones más acertadas a Corinne para reembarcar y sujeto mi kayak mientras yo tiraba de sus brazos para sacarla del agua. GRACIAS MARIA! un beso!
y 3! para Mutur que organizo toda la operacion rescate en 40 segundos.

Volvimos para casa con risa nerviosa y haciendo chistes sin parar.
La suerte nos tocó ayer con su varita magica!

Lecciones aprendidas:
Super importante comprobar la estanqueidad de los tambuchos antes de salir.
El grupo nos protege... SOLO NO PUEDES... CON AMIGOS SI!
es muy importante y da mucha seguridad saber que los demás te pueden ayudar pero para eso... tienen que estar cerca!
Evitar camisetas de algodon que mojadas se pegan a la piel y te dejan tieso de frio.

dissabte, 17 d’octubre del 2009


CONTRA LÒGICA

Avui érem tres, la Mariona, en Miquel i jo, però la Mariona està lesionada a la esquena, i amb el vent que feia avui ha preferit no forçar i no ha sortit. Potser és també que té més seny que en Miquel i jo, més que tots dos junts. El fet és que hem sortit en Miquel i jo amb tramuntana forta (força 7/8) i en principi teníem pensat fer només dins de la badia de Portlligat, però amb en Miquel això ja se sap que és impossible, i en arribar a la bocana de Portlligat ha dit allò de “traiem el nas?” i ha sigut treure el nas i seguir amb el cos, tots dos cap a Salqueria. Costava però hem pogut fer camí, i el problema era què fer per poder girar, donant el costat a la tramuntana, i tornar, i aleshores hem decidit no girar i simplement deixar de remar. Ha sigut impactant perquè un segon després de deixar de remar érem dos bòlits marxa enrere. He mirat a en Miquel i feia por veure un kaiak circulant de proa a aquella velocitat. Jo anava paral·lel a ell. La sensació no era de perill perquè anàvem amb la proa al vent i era fàcil controlar. En un no res érem de nou a la bocana de Portlligat. Llavors hem anat fins a Boquelles, i ens ha costat molt girar perquè entre l’illa de Portlligat i terra ferma el vent bufa dins d’un embut, tancat i amb més força i aixecant molt "polsim". Ha sigut dur remar la tornada des de la platja de l’illa. Contra les roques i havia una llanxa gran que havia trencat amarres i el vent l’havia encastat contra la costa. Hem pensat en donar avís perquè on era no es veia des de costa. (Això de “pensar” ho hem fet després, ja a terra, perquè avui no es podia pensar, només es podia remar, resistir les ratxes i avançar quan aquestes paraven, no ha sigut un dia ni contemplatiu ni reflexiu). Després hem anat fins Calders, i tornar contra vent no ha sigut massa difícil.Quan guardàvem els kaiaks, allí a rodolso semblava impossible l’infern de vent i ones que hi havia a un centenar de metres.

La sortida d’avui ha sigut gratificant, un esclat de força i de vida, i hem quedat amb ganes, al menys jo, i segur que en Miquel també, de repetir-la. I que ningú li busqui la lògica a sortir de la protecció de la terra, asseguts dins de dos forats, per enfrontar un vendaval i tornar al mateix lloc cansats i sense haver anat en lloc. No tindrà lògica, cap, però quina meravella. La vida està feta d’aquestes passions i aquets moments que, qui té la desgracia de viure sempre emparat, no troba mai. A la vida ens han de passar coses, encara que siguin tan absurdes com enfrontar un vent noble que et fa sentir quelcom difícil d’explicar i que segurament no és més que la força exultant de la vida. Ja tindrem temps, massa, l’eternitat, per fer res i quedar emparats, Per tant, benvinguts dies com el d’avui. I benvinguts tots els que ens trobem i sortim. L’acció ens fa sempre més propers.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Sa tramuntana

El passat dissabte dia 10 d’octubre, as matí, varem sortir a palar.
Érem tres, en Mutur, la Laia Eraso i jo, i tot i que sa tramuntana s’anava estirant, eren més fortes les ganes que teníem de sortir.
Fins a sa coua de l’Infern no hi va haver cap problema, el paisatge estava preciós, un cel ben gris que feia que tot tingués un aspecte d’hivern, però amb una molt bona temperatura.
Molts canyistes enfilats per ses roques, carregats de canyes. Uns més simpàtics que d’atres. Ens varem acostar a un grup que en aquell moment agafava un dento de més de 3 kilos. Ben cofat que n’estava l’home i ens ensenyava sa peça.

Vos haig de dir que és veritat que existeix un mar d’Avall i un atre d’Amunt. Ho varem comprovar en viu i en directe.

Ja veiem, en acostar-nos a sa punta de Cap de Creus, que en mar estava força mogut, la línia de l’horitzó no era llisa.
Al tombar sa punta, sa tramuntana ens va colpejar. Es vent no ens deixava avançar, tot i que palavem amb força. Era com si de cop i volta algú hagués obert una finestra i ens adonéssim que fora bufava molt fort.
Va estar molt bé, era una lluita contra l’element. Evidentment no varem resistir gaire, i desprès de pocs metres varem girar cua i varem tornar a recés. A rodolso d’aquell vent estimat i maleït que ens va deixar molt clar qui manava a Cap Creus.
Tot cap a casa, més depressa que en atres ocasions per que es vent ens acompanyava, comentàvem la sort que teníem de poder gaudir en un mateix territori d’experiències tant diferents.
Sortia el sol d’entre els núvols i tot prenia un aspecte ben diferent.
Satisfets.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Ara que ja s´acabat l´estiu i queden enrere totes les vivençies, segurament es moment de pensar i reflexionar sobre tot el que em pasat, pero francament crec que no fa falta i jo tampoc en tinc ganes. El que si puc dir es que personalment he gaudit molt, pero encara he apres mes, molt mes i no parlo dels cursos d´en Pau Calero que evidenment han sigut uns mes que altres molt interesants i fets amb simpatia i molt bona disposiçio. El kayak es per mi molt important, qui em coneix ja ho sap, es per mi molt mes que una simple sortida, molt mes que remar, fins i tot mes que les grans ones i esculls que em fan viure i gaudir de situaçions previament çercades, es per aixo que quan no em sento cómode o crec que alguna cosa no es justa, la sensació es com si em poses un jersey que pica la pell i l´he de treure. Cada dia, cada moment, es diferent, res no tornara, i nosaltres tampoc, pero el mar, les roques, les cales i tot aquet magnific paratge segueix aqui i es mereix un respecte.
Aviat sera hivern, canvia el decorat (personalment m´encanta) anirem mes abrigats pero farem el mateix, sortir a navegar, ens mullarem, saltarem onades, farem el que el mar ens permeti perque el mar es disfraça pero mai canvia.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

JORNADES TÈCNIQUES GRATUÏTES DE PIRAGÜISME

SK KAYAK amb la col.laboració de l´ESCOLA D´EN MAR i amb el recolzament de l´Ajuntament de Cadaqués vos proposa fer Matinals Tècniques de Kayak de Mar periòdiques i gratuïtes destinades as membres de l´Escola d´en Mar i persones empadronades a Cadaqués. Cada tercer diumenge de mes vos oferim a Port-Lligat una sessió pràctica d´algun aspecte del piragüisme de mar. Amb aquesta iniciativa volem aconseguir que es nostros palistes tinguin cada vegada més recursos per millorar sa seu navegació i gaudir més des caiac d´una forma segura.


CALENDARI TARDOR :

25/10/2009 MATINAL D´ONES
Apredrem a profitar ses marons de proa i popa i fer maniobres sobre elles i explicarem el recolzament alt i baix. Si hi ha condicions farem una introducció al caiac surf.

Hora : 11 hrs Lloc : Sant Pere Pescador


15/11/2009 REMOLCAMENTS
Veurem diferents tipus de remolcament i practicarem el remolc curt i el remolc llarg. Qui vulgui podrà fer el seu cap de remolc.

Hora de trobada : 9.30 hrs a la Platja de Port-Lligat


20/12/2009 CURS NIVELL III AEKMAR
Sessió de tres hores on treballarem conducció escorant es caiac, recolzament alt i baix estàtic i dinàmic, timó de proa, timó de popa, desplaçament lateral amb zig-zag i tracció.

Hora de trobada : 9.30 hrs a la Platja de Port-Lligat

Important : Ses places són limitades i cal fer inscripció prèvia per tal de reservar es caiac i confirmar activitat. Es tancaran ses llistes d´inscrits dos dies abantes de la data de l´activitat.

Informació i Reserves :
escolamarcadaques@gmail.com

dilluns, 5 d’octubre del 2009



TRAMUNTANA A JONCUS I GIRAR
ENCALLADORA

El sábado 3 de Octubre paleamos con tramontana favorable hasta Cala Joncus. Éramos cuatro palistas, Mariona, Rostia, Miquel y Mútur El día era claro y diafano y el mar nos arrastraba como un río, sin problemas, y en poco tiempo llegamos a Punta Oliguera. Allí vimos la Coua de sa Oliguera, y en el acantilado la Coua des Pelegrí. Nunca habíamos subido hasta esta última, y con ciertas dificultades dejamos los kaiaks sobre las rocas, excepto Miquel que siguió paleando por los alrededores, y escalamos hasta la abertura de la cueva. La cueva era y es grande, alta y profunda, de color rojizo. Al parecer se llama del peregrino porque hace muchos años, un viajero que solía recalar a veces en Cadaqués, cuando lo hacía pernoctaba en la cueva. La vuelta fue más difícil, con tramonatana en contra, pero llegamos y en casa nos esperaba una buena y merecida comida.

Hoy, lunes 5 de Octubre, hemos paleado con un mar gris e inflado de olas. Éramos siete palistas, Pilar Colomer, María Giró, Patri, Anja, Natalie Giordano, Corinne y Mútur. Hemos alcanzado Cap de Creus, frente al cual unos kaiakistas con cañas de pescar nos han enseñado un enorme pez que habían pescado, hemos seguido hasta Encalladora, la hemos circundado, y de vuelta a Portlligat. Decir que Corinne, en su segundo día, ha mostrado coraje y capacidad. No es fácil recorrer una distancia bastante larga sin dominar todavía la técnica, y lo ha hecho a base de esfuerzo, corrigiéndose a veces y otras avanzando contra olas que le giraban el kaiak y le dificultaban el avance. Enhorabuena. Es preciso que sea constante para que su sufrimiento actual dé fruto. Dado el tipo de olas, ha habido algún amago de mareo, pero se ha solventado sin problemas, nadie ha tenido que ser arrastrado ni depositado sobre la playa de Portlligat. Las ballenas no han hecho todavía acto de presencia, pero todo llegará, es su tiempo.

Es posible que el el miércoles haya salida a las 15 horas, ya se confirmará.

diumenge, 27 de setembre del 2009

El dissabte passat, dia 26, varem sortir vuit kaiaks individuals i un de doble. El mar era de tramuntana fluixa i agradable, i el nostre ànim també era fluix i agradable després de tants dies de celebracions i exhibicions. Enyorem els dies grisos d’hivern, els pocs palistes, la sensació d’amistat, i el moment de sortir disfressats amb roba contra fred i d’enfrontar un mar incert del que durant un curt temps haurem de ser hostes. El dissabte érem pocs i, tot i que diversos, varem sortir amb alegria. Cala Bona, Coua de l’Infern, treure el nas a Encalladora, tot un clàssic. En Darvin, un nen de 12 anys (0 13?) va palejar sense dificultat. I ja és el seu segon dia. Felicitats! La Griselda i l’Oriol varen palejar per primera vegada, i força bé donada la distancia. L’Aleix també va palejar per primera vegada amb nosaltres, encara que ja ho havia fet abans amb el seu kaiak. Els altres eren la Mariona, en Rostia, la Danna, practicant de l’esquimo, en Xavier Caminada, tot discreció, amabilitat i ajuda, i en Xavier, ex professor de francès de l’Institut. Dia tranquil i fàcil. Demà, dilluns, sortirem i a saber on anirem, tot depèn del temps.

Direm també que la Patri ha estat aquets dies per terres americanes, per Florida, i de ben segur a caminat, i potser palejat, entre cocodrils i ens ha recordat. Umiiarnok entre cocodrils, quin ensurt. Quan torni ens ho contarà.

Recordeu que les sortides de dilluns són a les 15 hores, i les de dissabtes a les 10.

dimarts, 22 de setembre del 2009








(Hem creat aquest blog per
mantenir el contacte entre tota la gent vinculada amb l'Escola d'en Mar)






Actividades recientes:



Después de dos semanas de actividades con participación masiva, hoy lunes 21 de septiembre quizá tengamos por la tarde una salida de invierno, acogedora y tranquila, y podamos palear casi en soledad y nos recuperemos de tantos vaivenes multitudinarios, quizá necesarios y efectivos, pero agotadores.






La Marnatón comenzó con un alba de angustia frente a la decisión de suspenderla variando el recorrido, o de enfrentar una tramontana que en Punta Oliguera levantaba olas inquietantes, y se saldó con la frustración de los nadadores que habían preparado durante meses duros de soledad y esfuerzo un recorrido que tenía nada que ver con el que fue definitivo, y también con un vaivén y un carrusel hermoso de kaiaks en la bahía. Y con la tristeza de aquellos palistas que no pudieron enfrentar las olas. No volverá a pasar; aprenderemos todos para ser capaces de enfrentar cualquier mar. Sin duda. La labor de los palistas fue correcta, cerrando a los nadadores en un río de cuyas márgenes muchos de aquellos se escapaban por desorientación. Para futuras Marnatones aprendimos que los kaiaks válidos y necesarios son los de las márgenes, que sobran los de guía y rescate, y que es importante la labor de comunicación por radio entre los jefes de grupo y la zodiac de acompañamiento, pues solo esta barca puede tener una visión global de todo el río y recolocar y distribuir los kaiaks según las necesidades del momento. Fue un día de sol inquieto y de emociones enfrentadas.



La Trobada de Kaiaks de la Fiesta Mayor fue un caos divertido y agotador, con 158 (¿o tenemos que decir 120?) kaiaks acudiendo, llenando literalmente playas y rincones insospechados, durmiendo los palistas en el pabellón, hoteles o casas particulares, y saliendo cerca de un centenar desde Portlligat y el resto desde la Riera de la Platja Gran. Los de Portlligat encontraron el embudo de Ses Boquelles, lo tuvieron que pasar de uno en uno, enfrentando olas inesperadas pero lo bastante encrespadas como para poner en vilo a más de uno o una. El recorrido hasta Cadaqués y la entrada en la bahía fue espectacular, impresionaba girarse y ver tantos kaiaks navegando. En la bahía hubo dos excursiones, y aquella que llegó hasta la bahía de Jonculs (en verdad llegó hasta la Cova del Pellegrí, en la entrada de Jonculs) se detuvo antes en la playa de Sa Sebolla, en un absurdo e innecesario descanso que perturbó a los pocos bañistas que se vieron invadidos por decenas de kaiaks que se detenían en la playa. Después reemprendimos la marcha e hicimos aquello para lo que los kaiaks están hechos, enfrentar el mar. Tras la comida sorteamos el kaiak, y se lo llevó Laia Eraso, compañera de travesías. Nos alegramos de su suerte, se la merece. Por la noche completamos el día con una procesión de difícil valoración, en la que con veinticinco kaiaks con una antorcha colocada en la proa, navegamos paralelos a las riberas de la bahía, entre aplausos de los paseantes que decían “qué bonic” y
nos dejaban con la duda de si en verdad era bonito o era un despropósito. En fin, no ardimos, que ya es mucho, y dejamos la bahía para palear hasta Portlligat. Era noche cerrada y oscura, no veíamos nada, nada, y nos guiábamos por el conocimiento que tenemos de las rocas de la costa, y aunque había quien confundía islas y calas, llegamos habiendo incluso acertado con Ses Boquellas sin habernos subido antes en roca alguna de cuantas no veíamos. El único problema fue que de los doce que habíamos salido de la Bahía, al llegar a Portlligat éramos solo veintitrés, faltaban dos, pero también era tarde, estábamos cansados, teníamos que cenar, no era cuestión de ponerse a buscar a quienes no veríamos, de modo que hicimos como que no nos habíamos dado cuenta y nos fuimos a casa. Antes, entrando por Ses Buquelles, uno de los palistas cantó un aria de Opera con voz magnífica. No llegamos a saber quién fue, quizá uno de los dos que no llegaron y que de aquella manera nos llamaba, o se despedía, pero esas nos son maneras de pedir socorro y no nos dimos por enterados. La Trobada de Kaiaks fue un éxito, seguramente fue necesaria pues la gente nos vio y supo que existíamos, pero no la cambiamos por una buena travesía en un mar de invierno. Digamos que ambas cosas son compatibles y enriquecedoras.


Recogida de basuras. Fuimos unos quince y nos distribuimos por las playas del Mar d’Avall, provistos de bolsas y de empeño, y recogimos más basura de la que en principio habíamos supuesto. Las playas más sucias fueron las del mismo Portlligat.








Clases técnicas. El domingo 20, ayer, atendimos a la tercera clase técnic
a que nos imparte Pau Calero. Nos convienen pues la mayoría somos atudidactos y tenemos errores a corregir y técnicas por aprender. Pau Calero es amable y soporta inclemencias y torpezas con paciencia, y solo su constancia en confundir nuestros nombres puede ser un síntoma inconsciente de turbación e impaciencia. El error puede ser también debido a que en nuestro grupo hay muchas nacionalidades (ayer había orígenes suecos, checos, franceses y alemanes). El momento más impactante fue cuando Pau, en un ejercicio, repetía a Annika que le diera la salida diciendo “ya”. Annika, toda educación y dulzura sueca, no entendía y Pau repetía “Say ‘ya’ “ , mezclando dos diomas y sin percatarse de que “ya” en inglés no quiere decir nada y por tanto Annika no comprendía nada. La coincidencia en espacio y tiempo de gentes venidas de lugares diversos es una grandeza que nos enriquece, y aunque esas dificultades idiomáticas parezcan indicar lo contrario, la verdad es que comprendemos, pues aceptar lo distinto es un ejercicio de grandeza y es ya en sí una gran comprensión.
Pau ayer nos enseñó a maniobrar inclinando el kaiak y tan bien inclinamos el kaiak que más de uno inclinó tanto que acabó volcado. Pero eso nos sirvió para practicar maniobras de rescate. Bien por Pau y bien por nosotros que intentamos aprender. La paciencia de quien enseña y el esfuerzo de quien quiere aprender dignifican y merecen siempre respeto. Si no fuera así difícilmente soportaríamos estar largo rato sumergidos, con el kaiak volcado y la cabeza hacia abajo, en la oscuridad o turbiedad física y mental, intentando aprender el “esquimo”, que además es algo que parece que no merece la pena aprender.


Umiiartoq. Es el nombre del grupo de palistas cuyos estatutos estamos completando. Pronto estarán listos. Umiiartoq significa en idioma Inuit groenlandés “quien ha naufragado”, y elegimos el nombre no porque consideremos que nuestro grupo sea un grupo de naufragados (que tampoco estaría mal), sino porque consideramos que en el mar, como en la vida, es bueno naufragar a veces, pues se aprende humildad y generosidad. Humildad porque naufragando comprendemos nuestra imperfección y con ello nos retamos a aprender y a perfeccionarnos, y generosidad porque en el naufragio hay siempre ayuda, ya sea activa o pasiva, y esa actividad de ayuda en el rescate nos hace mejores. El nombre, Umiiartoq, lo escuchamos en un relato, y lo confirmó por internet una muchacha inuit que vive en Groenlandia. El martes pasado esa muchacha, Ailí, vino a Cadaqués, solo un día y después regresaba a Groenlandia, y paleamos hasta Encalladora, ella y uno de nuestro grupo. El día era gris, de invierno, Ailí era y es una muchacha hermosa, de rasgos esquimales y ojos azules (madre inuit y padre danés), amable, culta por haber vivido en países de tres continentes, buena palista, joven (recién iniciada la treintena), y trajo con ella la magia de quien llega desde un lugar tan distinto como Groenlandia, y el misterio y el encanto de quien está acostumbrado a palear entre hielo y ballenas. Fue un placer conocerla y palear con ella en un mar que aquel día fue más del Norte. Cuando le pedí que pronunciara Umiiartoq en inuit, el nombre adquirió vida propia. Sería preciso que Ailí lo hubiera dejado impreso de forma acústica en las paredes de nuestro local para que se pudiera comprender la diferencia entre su pronunciación y la nuestra. No pudo ser, el sonido, como los momentos, permanece un instante y después se pierde. Si Ailí vuelve quizá nos reunamos todos para aprender a pronunciarlo. Merecerá la pena, y también merecerá la pena conocerla. El acento es en las dos “íes”, la “r” es gutural y aspirada, como la “r” francesa pero más ronca y escondida. En fin, nombre singular para un grupo que habiendo nacido y existiendo en un lugar singular pretende también ser singular. Umiiartoq.


Escola d’en Mar. Entramos ya en el quinto año de existencia y navegación. Se creó con el propósito de acercar la gente de Cadaqués al mar, a la cultura y la presencia del mar. Con las dificultades inherentes a todo asentamiento humano, creemos haber avanzado algo en nuestro propósito. Se ha creado una infraestructura de la que se beneficia la Escuela y el Instituto del pueblo, y también aquellos de sus habitantes que no saben palear y quieren probarlo. Quienes de ellos en estos años ya lo han probado, hoy navegan por sí mismos y pueden disfrutar de una naturaleza que es un placer y un privilegio. También hemos conseguido un convenio con Pau Calero por el que este se ha asentado en Cadaqués y nos beneficia ahora con su experiencia. Son frutos de una actividad cotidiana que se desarrolla en una larga distancia. Debemos seguir. Nunca se nos podrá reprochar lo no alcanzado sino lo no intentado.




Hoy paleamos, seremos pocos, pero el mar estará ahí, y también nuestra intención de recorrerlo. Qué puede haber más magnífico que esto.









(Aclaración: para quien se preocupe en exceso o no haya comprendido, en la travesía nocturna hasta Portlligat, llegamos los veinticinco que la habíamos iniciado. Los dos que se perdieron lo hicieron sólo en las nieblas mentales de un día agotador y duro, por lo que no merece la pena culparnos e iniciar la búsqueda. La aria de opera existió, o eso creemos quienes estuvimos allí y la escuchamos)