dissabte, 29 de gener del 2011

TEMPORAL DE MAR, VENT DE MAR, PLUJA, SOL I TRAMUNTANA

Avui ha sigut un dia de temps canviant. A les 9.45 Josep Flor i jo érem a sobre les penya-segats de S'Alqueria sota una pluja imponent i veient un mar fort i estrany, amb ones altes i trencants.  Al mig del mar, entre els penya-segats del Cau de sa Guineu i els de la Punta d'en Roig, lluny de costa, quan l'ona era gran es veia una roca del fons del mar que només es pot veure en dies de forta tempesta de mar. La Nathalie ha enviat llavor un sms dient que no venia, demostrant educació i intel·ligència, i en Miquel i l'Anna Giró han trucat preguntant si sortíem. 

Hem decidit no sortir, de fet la pluja impedia veure amb claredat un mar enfurismat. En Josep ha tornat cap a Barcelona, però quan ja ell s'havia posat en marxa ha parat de ploure, ha sortit el sol, el mar s'ha calmat una mica i ha entrat la tramuntana. Llavors Miquel i Anna han trucat per sortir, jo ja no podia, però ells ho han fet, i encara han trobat un mar mogut, sobretot arribant a Cap de Creus, on la línia entre Encalladora i Massa d'Or era un infern, i des d'on es veia la tramuntana bufar de valent al costat de Port de la Selva.

La sortida de Tossa-Lloret s'ha aplacat fins el 19 de Febrer, si el temps ho permet.    

El dimecres, també si el temps ens deixa, tornarem a sortir.

dijous, 27 de gener del 2011

DIA TRANQUIL, VELOCITAT I UN ESSER ESTRANY

Ahir va ser una sortida molt plàcida i tranquil·la, sense fred ni vent ni ones, només amb el petit ensurt d'un estrany esser que es va apropar al container i del que l'ombra a la porta es veu a la foto. No li varem fer cap cas. Érem Pilar, Anna Giró, Nathalie i jo, i varem palejar fins a Cap de Creus, on Anna i Pilar, qui anaven més a prop de costa varen entrar a Sa Freu, mentre Nathalie i jo donàvem el tomb a Massa d'or (Sa Rata), amb una mica de turbulència com sempre, i després tots quatre tornàvem a una velocitat important (Nathalie tenia que ser a les cinc al cole), tan important que crec va ser excessiva, encara que sempre va be practicar velocitat, o potser és que quan no hi han dificultats les inventem nosaltres.

Recordeu que el dissabte hi ha la sortida a Tossa, però depenem del temps atmosfèric, i apunta llevantada i tempestes, de manera que hem de estar en contacte, fins i tot si ho suspenem potser sortim com sempre des de Portlligat.      

dissabte, 22 de gener del 2011

FRED I TRAMUNTANA

Shiraz és una ciutat de Persia, l’actual Iran, famosa per les seves roses i perquè tota bona historia per a ser-ho ha de haver sigut explicada alguna vegada en una de les seves places o socs. Les roses es cultiven en terrenys que volten la ciutat i els seus jardiners moren amb les roses però reneixen quan aquestes tornen a néixer. Al Nord de la ciutat hi ha un congost que es diu “Deu sigui lloat” perquè els viatgers que el creuen, tot sortint del congost i veient la ciutat i els seus camps de rosals, no poden deixar d’exclamar “Deu sigui lloat”, donant així nom al congost. Qui arribi a Shiraz trobarà doncs roses de qualitat i bellesa magnífica, i sentirà històries que l’enriquiran i el sorprendran. Zahir era un nen nascut en un petit poble proper a Tabriz, al nord-oest de Persia, i des de petit va voler veure les roses de Shiraz i convertir-se en un dels seus jardiners. Després de llargues i enrevessades aventures, va aconseguir arribar a Shiraz i ser un dels seus jardiners, i ara una varietat de roses de Shiraz porta el seu nom i als socs s’explica l’historia de Zahir. Jo he escoltat a contadors d’històries en els socs de Shiraz i sense comprendre ni un mot m’han meravellat i m'han mantingut atent. Potser alguna d’elles era la de Zahir, el foraster que volia ser jardiner a Shiraz.    

Avui a les nou del matí he rebut una trucada d’en Toni Sbert preguntant si sortíem. He dubtat. Jo era a Portlligat per veure com estava el mar, i el termòmetre marcava un grau positiu i la tramuntana bufava de valent, probablement força set. Finalment hem decidit que hi hauria altres dies, i que era més intel·ligent ajornar-ho, però jo me he quedat amb mala sensació, era ja la segona vegada que Toni volia sortir amb tramuntana i jo el desanimava. A les deu he tornat a Portlligat per veure si venia algú i ha arribat Eduard Marqués, hem decidit sortir, he trucat a en Toni però ja estava portant a terme altres plans, i com és lògic no podia venir.

Eduard i jo hem sortit amb tots els artil·lugis que tenim contra el fred, jo fins hi tot amb un passamuntanyes que després he vist que remant contra tramuntana no em servia perquè no em deixava respirar, i hem enfilat cap a la bocana de Portlligat. No la pensàvem travessar però volíem treure el nas. Afora el vent bufava de valent i aixecava ones que entraven a Portlligat. Hem enfilat, com teníem previst, cap a Calders. Altres vegades, amb altres companys d’Umiiartoq, en dies de tramuntana molt forta, ens havíem limitat a palejar contra tramuntana dins de la badia, i dos anades i tornades fins a Calders eren suficients per provocar un cansament que en altres dies hagués requerit varies hores. Cal dir que avui la tramuntana no era molt forta però tampoc fluixa. Aixecava verberols (borregos) però no aixecava polsim. Una vegada a Calders hem girat sense problema (només que l’Eduard ha tingut que treure el seu timó per poder fer-ho), i hem tornat palejant amb certa facilitat,  la tramuntana ens respectava sense posar-nos al límit. Cal dir que l’Eduard, tot i no ser un habitual contra vent, no ha passat cap moment apurat, i ha quedat clar que el seu límit està en tramuntana més forta. Després de la primera tornada des de Calders teníem les mans gelades, no pas el cos, al contrari, l’esforç ens havia fet suar, i hem anat només altra vegada fins a la bocana, i tornat a la platja. Un dia tranquil i sense massa fred, exceptuant les mans. De fet jo portava una mà només amb guant de neoprè i se m’ha gelat, i l’altra amb guant de neoprè i manyopla, i en aquesta mà no he notat el fred. Es bo saber-ho per altres vegades.

La tramuntana i el fred són dos circumstàncies que d'una en una són suportables, però que quan venen plegades ho compliquen tot. Un mar de primavera o d'estiu amb tramuntana invita a provar forces i enfrontar-la, i tant se val si la força del vent t'omple de mar. No així quan també fa fred. Però en un dia de molt fred, si no hi ha vent, no passa res, tot és qüestió de portar varies capes de roba i acabarem suant. 


I com sempre, feia més fred mirant el mar des de la porta del container que una vegada dins del mar, i  ha quedat clar que l’esperit ha de ser el de fer en lloc de no fer. Si altra vegada truca en Toni Sbert, en cas de dubte ja sap que li diré que vingui.

I què té que veure Shiraz, les roses, els jardiners, les històries, i en Zahir amb el que hem fet aquest matí? A Cadaqués no tenim roses i les histories, si n’existeixen, no s’expliquen en un lloc concret. Però què podem doncs oferir al estranger per tal que ell mateix es converteixi en història? Crec que, per la nostra part, podem oferir tramuntana i roques. Agraeixo a l'Eduard la seva arribada de poc seny amb el caiac a sobre del cotxe, la seva disposició a sortir i la seva tranquil·litat dins de l’aigua. Avui ha sigut un foraster a qui hem ofert roques i tramuntana, i ell ha fet el seu solc i ha deixat llavor per altres solcs en properes sortides. La paraula foraster no l’ha de ofendre, és un company del Mar d’Amunt i quan és aquí, és un més de la Mar d’Avall. Agraeixo també a Toni Sbert la seva trucada dient-me que esperava que jo l’engresques a vindre. M’ha faltat aquell esperit que va mantenir a Zahir des de Tabriz fins a Shiraz. No tornarà a passar. Tenim roques i vent, i per suposat mar, i nosaltres hi posarem l’esperit.

Alguns es queixen de que en aquest blog escric de manera massa avorrida i poètica. Tenen dret a pensar-ho i a dir-ho. Segurament no ho sé fer d’altra manera. Però avui, quan parlava a les nou del mati amb en Toni, només amb un grau i el mar enfurismat, i després quan amb l’Eduard palejàvem contra tramuntana, no sé si érem poetes ni si la poesia és en si avorrida o no, però la sensació era molt viva, gens avorrida i crec que amb cada palada estàvem fent quelcom que valia la pena. En tot cas, estàvem fent. I voldria només transmetre aquesta sensació.


Dimecres, si tot va bé, hi tornarem. I recordeu que el dissabte, si el temps acompanya, serem palejant a Tossa de Mar. 

dijous, 20 de gener del 2011

JA HI SOM TOTS



Ahir varem tenir una sortida trencada, difuminada, imprecisa. Érem Nathalie, Pilar, Jordi Sabater, Toni Sbert, Pau Calero, Mireia i jo. Pau i Mieria arribaven una mica tard i varem quedar amb ells a Cala Bona. Primer varem passar per Ses Boquelles, on un mar estrany ens va fer ballar una mica, després varem anar fins a Messina, i després a Cala Bona, però varem anar a parar a Ses Ielles, una equivocació que és tot un clàssic. Varem tardar en contactar amb Pau i Mireia, i quan finalment ho varem fer era ja tard, i Pilar, Nathalie i Jordi varen tornar, els altres varem continuar fins Coua del Infern, on Toni i jo varem tornar, i poc després ho van fer Pau i Mireia. Tal com dic, una sortida trencada i discontinua. 

El dia va ser tranquil, però crec que el més important va ser l’informació que varem rebre d’en Pau. El dissabte passat vaig escriure en el blog quelcom sobre un carrusel. Jo no ho recordava però els companys, mentre esperàvem a Cala Bona m’ho van recordar. Bé, doncs resulta que el carrusel no era complert. Quan el dissabte estàvem en aquella roca que era un forat en el temps i ens permetia gaudir d’un dia de primavera mentre menjàvem i xerràvem, varem veure passar al horitzó, no massa llunyà, un vaixell, un Don Pancho (quin nom!), molt, però molt carregat de gent, i seguit per molts ocells. No varem entendre què era allò, varem dir que era una patera, o un vaixell amb una excursió del Inserso, la veritat és que era un espectacle. El que no sabíem és que des d’aquell vaixell ens estaven mirant, i reconeixent un a un, amb prismàtics o amb objectius de càmeres fotogràfiques, i fins i tot ens saludaven agitant els braços. Els del vaixell no eren ni immigrants ni avis i avies, sinó que eren molts, molts ocellaires, és a dir, avistadors d’ocells, que navegaven tirant menjar per a que els seguissin els ocells. Al mon hi ha de tot, i nosaltres no érem els únics que sortíem del guió embarcant-se en un tros de plàstic amb un forat per anar a menjar i xerrar en una roca, uns altres ho feien més difícil i s'ajuntava un bon grapat de gent que mira ocells (em va dir en Pau que varen tenir que limitar places i molts es varen quedar a terra!) i es dedicaven a donar l’espectacle a qui els veia passar. Eren ells qui faltaven al carrusel. Benvinguts, hi ha lloc per tots, bé, no per tots, diguem que per qui sigui capaç de sentir la música que sempre acompanya al carrusel. Quan torni a passar el vaixell d’il·luminats buscador d’ocells (que tornarà a passar) i nosaltres estem assentats en aquella o en altra roca menjant i xerrant (que hi tornarem a ser) doncs els cridarem i els hi oferirem galetes Principe i el que faci falta per tal que la música no s’aturi. Mai acaben les meravelles en el país del vent i les galetes.

Per cert, ahir Nathalie Giordano ens va negar la nostra ració de galetes, adduint que no era hora de berenar ni d'esmorcar. No hi ha dret, per quina altra raó sortim si no. També dir que en Pau ens va reconèixer a tots des del vaixell d’ocellaires, i a qui no, doncs se’l inventava perquè també va veure a en Rostia que no hi era, magnífic, ara tenim el que ens faltava, sempre hi serem, fins hi tot quan no hi siguem.

Dissabte hi tornem, si la gent s’ha recuperat de Sant Sebastià i si la tramuntana ho permet. 


Recordeu que clicant a sobre les imatges es fan més grans, meravelles de la tècnica. 

diumenge, 16 de gener del 2011

UN RACÓ DE BONANÇA

La vida és una carrusel d’imatges de llocs i de gent que comença quan obrim els ulls per primera vegada i que acaba, suposem, quan els tanquem per ultima vegada. Després el carrusel continuarà, o no, sense nosaltres, però ja no serem ni espectadors ni part activa en el seu moviment. Les imatges i la gent que ens arriben en el temps del carrusel seran segons siguem nosaltres, i una ciutat, Bagdad per exemple, pot ser la llum d’uns minarets que se’ns apropen i que encenem amb la nostra il·lusió quasi adolescent, o una flamarada de destrucció i mort com és avui; i una platja pot ser un lloc inexistent per amagat i desconegut, o un racó on seure a la bonança d’un temps inesperat. Que el carrusel sigui meravella o misèria depèn en part de nosaltres, i de res serveix la queixa davant la seva possible lletjor, nosaltres la estarem fent i permetent, la nostra presència pot ser llum o foscor, el carrusel pot ser soroll o simfonia, i del resultat en som artistes quasi únics.  

Dit això, ahir la remor va començar a Portlligat amb tretze palistes, Nathalie Giordano, María Giró, Anna Giró, Anna Suárez, Anja, Jordi Ferrer, Xavier, Toni Sbert, Xavier Massanés, Quique, Miquel, Jordi Sabater i jo, que com sempre van sortir amb la fluïdesa dels sotracs, van enfilar Ses Boquelles, i portats per una tramuntaneta amiga van creuar la badia de Cadaqués, arribar a la Cova del Bou Marí, girar Sa Illa de Mallorca, i recular fins la platja de Punta Prima, una recent arribada al carrusel, va néixer fa dos anys, el 26 de desembre de 2008, i on nou palistes varen desembarcar, mentre els altres continuaven palejant.

A la platja uns varen caure relliscant per les roques, altres es varen omplir d’ones, i tots varem menjar galetes Principe, un clàssic, i una mica d’entrepà que teníem pendent, i tots també varem caure en un forat de temps que el sol ens va regalar de forma inesperada en un dia de gener.

Algunes raons per palejar: 1- és una forma de fer esport, quelcom que diuen és necessari i que ens permet ser positius a l’hora d’aportar la nostra musica al carrusel. 2- alimenta l’anima amb les imatges que rebem, mai seria el mateix remar asseguts en una maquina d’un gimnàs que fer-ho en una costa i un mar sempre canviant. 3- Permet forats en el temps on encara podem ser exploradors, i pirates, i si més no un grup estrany que menja sobre una roca acollidora d'una platja personal i pròpia i que de forma mai segura en quan a qui arriba, es troba sense dubte dissabtes i dimecres a Portlligat.

A vegades el silenci esclata en un excés de paraules, però tot té el seu temps. El pont sobre el Arno a Firenze serà meravella per els ulls sensibles o nul·litat repetida per els ulls d’un imbècil. El pont és res sense qui el contempla. El nostre carrusel per les aigües i les platges pot ser meravella o nul·litat, de nosaltres depèn.

I aquesta circumstància és ja meravella, nosaltres dibuixem el traç. I com de nosaltres és la dependència, el dissabte, si tot va bé, i tornem. Benvinguts tots, i més aquells que portin l’esperit del nen pel qui tot és el primer dia. Portlligat serà per primera vegada, fins i tot menjarem galetes Principe per primera vegada. Res és fora del nostre personal enteniment.   














dijous, 13 de gener del 2011

Tramuntana emboscada

Ahir érem Anja, Susse, Nathalie Giordano, Anna Giró i jo, i varem sortir amb una tramuntana fluixa que traient el nas a Encalladora va resultar més forta, la coneguda ratlla de Culip era important. Tornant varem gaudir d'un espectacle de colors en un cel canviant. Nathalie Giordano va arribar l'ultima a Portlligat, tot i anar vestida com un genet de cavalleria.

El dissabte i tornem, i recordeu la sortida del dia 29 a Tossa de Mar.

dissabte, 8 de gener del 2011

UN DISSABTE DE SOL DE GENER

Les sortides comencen sempre igual, per moments despleguem la nostra anarquia i deixem que el caos porti caiacs i material fins l’aigua, mentre arriba gent i no sabem quants som, i sempre ens deixem quelcom, i els topes no són on haurien de ser, i el mar espera, i sempre hi ha la mateixa tranquil·litat dins del desordre, som nosaltres i som on hauríem de ser.  Així avui hem anat arribant, uns a cavall d’una moto, altres a peu, altres amb cotxe, i res ha començat fins que érem ja tots a la badia i enfilàvem la bocana. Les sortides són sempre igual i mai són les mateixes, igual que el mar i les roques mai són el mateix.

Avui a Portlligat han confluït Mallorca i el Cabo de Gata, des d’allí arribaven Toni Sbert i Pilar, i en Toni ha acabat la sortida que havia començat l’any passat. Érem amb ells Nathalie Giordano, Quique, Josep Flor i jo, només sis però amb la força i la tranquil·la energia de molts més. Hem enfilat cap a Cap de Creus amb una lleugera mar de fons, i Quique que pujava per primer cop en un caiac tancat ha respost sense problema, era un més. En Josep Flor aviat s’ha perdut en l’horitzó i els altres hem seguit un ritme pausat i fàcil fins embocar Sa Freu, on les ones contràriament a l’habitual ens eren favorables i ens portaven cap a Port de la Selva. Hem arribat al antic Club Méditerrané, que ja no hi és i que encara impressiona quan veus que no hi és, i hem parat a la platja que ja ens coneix. Avui no hi era en Javi amb un entrepà de pernil,  només teníem cerveses (sense alcohol), i com sempre teníem gana, i ens hem conformat amb les galetes Principe de Nathalie. ¿Per què ens alimentem amb galetes Principe? No és serio.

Hem caminat fins els monuments que fan de mirador, i hem decidit que estaven bé, que eren com els monòlits de Kubrick i la seva Odissea, i el pla de Tudela semblava la lluna, i nosaltres estranys marines perduts i sense aliment. Ens hem fet fotos amb el retardateur i hem tornat, també tranquils i en un mar amic.      

El dimecres passat vaig fer en el blog una entrada onírica, o surrealista, o pocasolta, però plena d’intenció i de sentiment. Avui m’ha arribat la resposta amb nom de Quique, amic de Nathalie, i amic de Frederic Caminada. No entenc els camins de l’atzar ni els del destí, no els puc entendre, la meva pobra capacitat de primat no dona per més, i només intento veure’ls i viure’ls. El dimecres parlava d’un capità que veient el pal major de la seva embarcació trencat i emportat per la tempesta cridava als seus mariners “ànims, tot va de meravella” i amb la seva magnifica incoherència feia un retall al destí i tots es salvaven, i jo veia a les roques personatges forts i ja perduts, Gala, Buñuel, Foix, Miró, Lennon, i avui he comprés (perquè l’única força que tenim davant l’atzar o el destí és interpreta’l com ens vingui en gana) que tot tenia continuïtat amb el personatge que avui, no a les roques, però en una barca groga ens ha acompanyat, ha entrat a la Coua de l’Infern i ha menjat de manera pantagruèlica a Culip: en Frederic Caminada, de qui el seu para portava en cotxe a en Dalí, i qui, ell mateix, portava la barca groga, la Gala.  En Frederic ha esta avui amb nosaltres perquè la mort no existeix, cóm pot existir si han sigut tants els dies i les circumstàncies i nosaltres hi som encara per recordar-les i seguir-les.

Crec que el millor que podem transmetre com a certesa de que encara tots som aquí és la tranquil·la alegria amb que avui hem palejat, i la llibertat de pensar i saber que érem més de sis. L’atzar és una anarquia que no té res de caòtica, i ric es qui la sap i la pot llegir. Jo agraeixo la presència de tots els que avui érem i que hem fet possible un dia geomètricament impecable.  

Les galetes Principe són qüestionables, d’acord, però què seriem sense elles. Tot i així, s’agrairan entrepans.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem.








dijous, 6 de gener del 2011

Fets i paraules

Ahir era un dia especial perquè entre tantes paraules i tants fets vuits, pobres i inútils, arribava des de un orient d'infància la possibilitat d'una realitat més palpable. A Portlligat ens varem trobar Nathalie Giordano i jo i varem sortir per veure si per mar arribaven. No els varem veure però varem trobar un mar tranquil, gris i solitari, varem parlar de Paul Eluard, i mirant de reüll vaig veure Buñuel a les roques dels penya-segats escanyant Gala per tenir les cames tortes com un genet. Al tornar a Portlligat la boira gronxava la platja, el contenidor tenia una cara somrient dibuixada, i per la riera arribava remor de distancia i de campanes, crec que era Foix fent de pastisser i navegant amb Miró mentre des de terra els cridaven. No sé qui era el timoner, però arribant amb Nathalie a Portlligat, un home amb nas de clown ens va proposar mesurar, contar i controlar no sols les paraules sinó també els fets, i la carretera que puja cap a Sant Baldiri era més estreta però la pendent era plena de gent que animava. Un dels que era a les voreres era aquell capità que veient el pal major de la barca arrancat per la tempesta va cridar "ànims, tot va de meravella" i barca i tripulants es varen salvar, no podia ser d'altra manera, i ahir el capità animava des de la vorera i darrera seu i havia un olivar amb setanta set olives negres, i volaven uns ocells que no varem saber distingir, tampoc podia ser d'altra manera, però volaven seguint la pujada i ja ens anava bé. Els caiacs els havíem deixat a les graelles velles de Portlligat i si tot va bé els tornarem a retrobar el dissabte, i no puc saber si hi haurà en Foix, ni en Lennon, ni Eluard, ni Gala, però les paraules i els fets estaran contats i guardats a les butxaques d'aquell capità que cridava "ànims, tot va de meravella!".

dissabte, 1 de gener del 2011

Un brindis a Es Canons

Avui hem fet un brindis (a toast) a la punta de Encalladora de la banda de Culip, a Es Canons, un bon lloc amb un nom adient per aixecar les copes, i ho hem fet ballant amb les ones, ha sigut un brindis per l'any que havia acabat i pel que tot just havíem començat. A les deu del matí del primer dia d'aquest any, mentre gaire bé tothom dormia descasant de la moguda de la nit anterior, ens hem trobat a la platja de Portlligat Jordi Rotllán, Josep Flor i jo. En Josep no havia dormit ni un minut, venia directament de Cap de Creus, on havia vist sortir el sol. Hem portat corda per arrossega'l si es dormia, però després he pensat que si ho feia, es dormiria molt endavant, hem de recordar que es en Josep que sempre va el primer, i que ja no el podríem atrapar, dormit seguiria palejant, adéu, adéu. Hem sortit amb un mar tranquil, una tramuntaneta fluixa, i una sensació molt agradable de soledat en el mar; hem palejat fins a Messina, on el mar es movia més i ens avançava el que trobaríem després a Encalladora; una vegada travessada Messina, hem enfilat cap a Cap de Creus, contra una tramuntana una mica més forta del que semblava. Una vegada a Cap de Creus hem decidit fer la volta a Encalladora, per mar obert, i ens hem trobat ones no massa altes però irregulars i difícils. Josep s'ha perdut aviat en l'horitzó, i Jordi ha respost amb tranquil·litat i efectivitat davant d'una situació a la que no estava acostumat. Ens ha costat arribar fins Es Canons, i allí és on hem fet el brindis, un brindis virtual (les ones no convidaven a fer-ho amb copes i cava) però vàlid i ple d'homenatges i intencions. La tornada a Portlligat ha sigut fàcil, a la platja hem vist un grupet de gent, era ja la una i la gent s'anava  despertant, i hem tornat a casa amb la sensació d'haver començat l'any havent fet quelcom que valia la pena, una d'aquelles inutilitats de que parlàvem i que justifiquen i compensen moltes limitacions i mancances. El brindis ha sigut per tots els que tant al llarg del any passat com d'aquest nou any han palejat i palejaran amb Umiiartoq per aquestes aigües, també per les aigües i les roques i el vent (tramuntana inclosa encara que es queixi la Pilar), i per els peixos, mamífers i ocells (aquest any aprendrem a distingir algun ocell a més de la gavina, o ens liarem i ja no distingirem ni la gavina) que viuen o travessen aquesta costa.

No tenim fotos del brindís perquè la Nathalie Giordano estava dormint. Ahir, a la cursa de Sant Esteve, la Nathalie no nes va donar galetes Principe com ens havia promès.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem.