diumenge, 30 d’octubre del 2011

MENORCA 1

Menorca. Arribar de bon matí i sense menjar res sortir a palejar, tant era el mono.  Costa nord, a prop de Addaia, una entrada molt profona, erem Natalie Corcoll. Claudia, Patri, Nathalie, Rostia, Eduard, Toni Albert i jo, i varem palejar en un dia gris, en un mar bufat, buscavem el cap Favaritx. Dues hores després vaig viure una imatge impactant: Éren les cinq de la tarde, hora dramàtica, ens haviem despertat molt aviat per agafar l'avión, tot havia sigut fatigant, i a poca distancia del far de Favaritx veiem l'ultima cala que ens permetia aturar.mos i esperar el remolc. Vam dir d'anar fins el cap però llavors Patri i Natalie Corcoll van dir que volien aturar-se, i al preguntar a Nathalie va fer gest de cansament i va dir que no podia més. Jo mai l'hi havia vist un gest de cansament. Em va impactar. Ella i Patri i Natalie van palejar fins la cala. Els altres vam palejar fins Favaritx, on un far de joguina ens esperava. Les ones eren altes i al arribar al cap, Clàudia va volcar. La varem rescatar i ens vam quedar amb la costa negra, buida, salvatge. Un dia magnífic.

I tots ho estan sent. Vivim en dos cases senyorials, palejem contra qualsevol pronostic meteórologic, sopem amb històries de Nuria, ens ho pasem, ens ho estem passant molt bé.

Hem de fer el que podem amb el temps, llevant i pluja. Ahir. dissabte érem els mateixos de divendres més Pilar, Josep Parada, Manel, Miquel, Xavier Masanés, Jordi i Eva Rotllán i l'inefable Mauricio S'Barbaro. Vam sortir des del Port de Ciutadella, vam palejar nord, parar a Cala Picas, on vam menjar i veure i riure, i després vam continuar nord fins que el temporal de llevant ens va fer recular. Llavors Toni Albert ens va renyar molt perquè tots vam adorptar la tornada anàrquica, és a dir, desagrupats i lluny de costa. Vam tornar a Ciutadella després de setze quilòmetres.

 Avui diumenge ha sigut un dels dies més rics i impactants de caiac que mai he conegut. Escapant del temporal de llevant, hem sortit des de la costa Sud, prop de Punta Prima, avui Natali Corcoll no ens acompanyava, i hem palejat prop dels penyasegats, en un mar que colpejava amb furia els penyasegats, i les coves, moltes coves, durant practicament tots els 19 quilòmetres, amb una furia difícilde descriure, l'aigua entrava a les coves i surtia en jets de bromera i arcoiris. No tenim temps ni capacitat per descruire el que avui hem vist i viscut. Dirè només que "hem vist coses que no podeu imaginar, hem vist...  I totes aquestes coses es perdran com llàgrimes a la pluja".

Os dejem fotos i quan arribem a Barcelona ho completarem
















Demà, si tot va bé, continuarem.   

dilluns, 24 d’octubre del 2011

SENY

Dissabte vam tenir una sortida tranquil·la, encara que l'inici va ser tan difícil i caòtic com sempre, mai sabrem contar. Érem Anja, Anna Suárez, Patri, Ana Moscardó, Felip, Quim, Albert, Mauricio, Diego, Toni Sbert i jo, i varem enfilar cap a Culip, en un mar tranquil que tenia res a veure amb dissabte passat.

Anna Moscardó era la primera vegada que palejava, havia vingut a fer fotos, Mauricio la va convencer per a que vingués amb nosaltres i va pujar al caiac vestida de carrer, va patir per arribar a Encalladora, acompanyada per Mauricio, i quan Patri, Anja i Anna Suárez tornaven de Culip, els van trobar, van intentar remolcar Anna Moscardó amb els cordills que lliguen els rems i que es van trencar als dos metres, van patir, a vegades convé tenir una mica de seny, mai massa, però tan sols una mica, i no engrescar a qui després ha de patir i que segurament mai més tornarà.

La resta de companys vam tornar amb una mar una mica bufada, però sense problemes, i ens disculpem davant de Albert de Selva de Mar, aquesta vegada no li hem donat aventura, vent huracanat, abandó en illes, sensació de perdre l'aire i l'enteniment. Serà un altre dia, no cal desanimar-se, tot arriba, i si tot va bé, llavors ens en sortirem.

Dimecres, també si tot va bé, i serem altra vegada.

divendres, 21 d’octubre del 2011

MAR TRANQUIL







No he pogut escriure abans sobre la sortida de dimecres passat perquè havia quedat al costat d'un arbre, lluny de aquí, i només acabar de palejar, mentre Nathalie i companya guradvaen els caiacs jo vaig sortir cap el lloc llunyà.

Ara que he tornat diré que tot sembla també molt lluny, però vam sortir en un mar com un llac, res a veure amb dissabte passat, vam treure el nas a Encalladora, i la tramuntana ens va respectar, va a començar a bufar quan ja havíem tornat.  Érem Pilar, Anja, Nathalie, Mauricio, Santiago (un d'ells) i jo.

Demà dissabte, si tot va bé, hi tornem.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

UN GRAN DIA
























Tenim un número determinat de dies, ni un més ni un menys, un número exacte que no sabem ni mai sabrem nosaltres (els altres els podran i podrien arribar a saber, però ni pensaran en conta’ls), un número doncs de dies per viure’ls, i podrem fer-ho i dibuixa’ls i dibuixar amb ells segons sigui la nostra voluntat, és a dir, només de nosaltres depèn què fem durant aquets dies limitats i numerats que tenim, i no val queixar-se i culpar circumstàncies externes, som nosaltres amb les nostres accions els que impulsem el nostre recorregut i els que fem, sempre amb les nostres accions, que ens apropem o ens apartem d’allò que volem, o que hauríem de voler.


Avui era un d’aquests dies, per a tots nosaltres.


Era un dels dies numerats i limitats per a aquells que han arribat provinents d’un restaurant des del que la nit anterior els van engrescar per a palejar, per a aquells que han arribat i han ajudat amb el material, per a qui d’una puntada ha trencat un candau que tenia immobilitzats els caiacs, per a qui ha arribat i ha dit el que no tenia que dir però s’ha mantingut, per a qui venia de jugar a fet i amagar amb la policia local, per a aquells que amb amabilitat i sense desconfiança han acceptat que no cabien en el grup que havia d’arribar a Port però han vingut fins a Cap de Creus, també per a qui no ho ha acceptat i no ha vingut, per a qui per indisposició no ha pogut venir, i per a tots els que hem enfrontat un mar mogut, i en mig del moviment hem vist gent que es duplicava, gent que trucava des de mars enfurismats i ens posava la por al cos, gent, molta, que es marejava, molt, però continuava, gent amable i digna que ens portava vi i taps i els compartia amb nosaltres allà on passen les nits de divendres, i en definitiva per a tots els que avui, un dia, han compartit un moviment de mar, ones, recorreguts i cansament.

A les vuit del matí a Portlligat érem molts, més dels que cabíem, però això importa poc, hem sigut i ens hem posat en marxa. Érem Anja, Nathalie, Patri, Pilar, María Giró, Mónica Sans, Jordi, Miquel, Lluís Torrent, Santiago, Jordi Caselles, Jordi Ferrer, Aleix, David, Carles Batlles, Nardo, Toni Sbert, Diego, Rostia, Mauricio, el pare i fill adolescent alemanys que van venir dimecres, i un altre company de qui no recordo el nom i a qui he enviat repetides vegades des de mar i terra a Portlligat, però que no ha tornat i ha arribat amb nosaltres fins a Port de la Selva, i jo, 24 en total.

Hem palejat contra ones no massa importants fins que una trucada de Eduard Marqués des del Mar d’Amunt ens ha fet considerar la possibilitat de que tot podia empitjorar.  Arribats a prop de Cala Bona, Rostia, el pare i fill alemanys, Mauricio, Santiago i Jordi Caselles, han tornat a Portlligat; més endavant, ja a Cap de Creus ha sigut Jordi Ferrer qui ha tornat. Els disset restants ens hem parat a Sa Freu, entre Encalladora i Cap de Creus i, veient que el mar D’Amunt semblava més tranquil, hem decidit continuar.

Hem trobat ones altes però nobles, hem trobat Eduard Marqués i Rosa Bardes que ens esperaven prop de Galladera, hem entrat a Cala Prona, on hem fet un reconfortant esmorcar, hem palejat després el Golfet, i fins a Port de la Selva, on el remolc s’ha emportat els caiacs, adéu, adéu, i nosaltres hem caminat dos hores vint minuts de tornada, passant per la Muntanya Negra, i arribant fets pols però contents.


Un record per a Miriam, Mariela, Anna Suárez i Xavier Masanés, que no han pogut venir per estar indisposats. Hi hauran més dies. Anna Suárez ha caminat amb dos companys, noi i noia, des de Port fins a Cadaqués.

Al començar deia allò del valor dels dies per ser quantitativament limitats, i allò de la nostra única autoria del seu contingut, per dir que avui hem dibuixat clar i fort, amb llum i color, i encara que no ens aclarem amb tanta duplicitat i taula de restaurant i ones que sí o no, hem començat i tancat un recorregut, dormirem planers i contents perquè ens ho mereixem, ens ho hem guanyat, ha sigut un gran dia.


* (Eduard Marqués ens informa que segons la boia del Tordera, avui les onades significants eren de 2 metres i les grosses de 3'5 metres)


* Les fotos són de Nathalie i de Diego. 

dijous, 13 d’octubre del 2011

TOCATS PER UN CIGNE

Ahir vam veure un cigne enorme a S'Alqueria, a prop de Portlligat, on fa anys altres dos cignes portats per en Dali vivien i donaven un aire surrealista a Portlligat. El cigne de ahir segurament estava descansant. Nosaltres vam rebre una trucada dient que l'agaféssim i el portéssim a la platja. La trucada era de gent preocupada per l'estat de salut del cigne, no és normal veure'l en aquest mar. Ens hi vam apropar però per sort quan érem molt a prop va aixecar vol i se'n va anar, adéu, adéu, volant per sobre Sa Farnera i girant cap a Caials. Dic per sort sobretot pel que fa a nosaltres, perquè per la mida  del cigne segurament ens hagués agafat ell a nosaltres, i així anant-se'n volant, es va salvar ell, i també nosaltres, o la nostra dignitat.

Ahir érem un grup una mica desgavellat, anàrquic en tots els sentits. Érem Nathalie i Camille, Santiago, Mauricio i dos amics seus, pare i fill adolescent alemanys, Toni Sbert, Diego i jo, i fins que no vam saber on anàvem vam prendre diversos rumbs, i finalment vam enfilar cap a Cadaqués, vam parar a Sa Sebolla, on Mauricio va intentar l'impossible, fer l'esquimo a la primera i sense cap pràctica, i només va aconseguir desorientar-se sota l'aigua i acabar de espatllar-me l'esquena quan l'havia de rescatar, però s'ha de acceptar el seu optimisme i voluntat.

Tornant vam veure un peix lluna, aquest any són pocs, i varem gaudir d'un dia més d'aquest estiu inesperat.        

Dissabte, si el temps ho permet, anirem a Port de la Selva.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

MAGNÍFIC!!!


Un plaer, tot un plaer salvatge, atàvic, vivificant. Feia temps que demanàvem un dia com el d’avui. I l’hem tingut. Els deus, o nosaltres mateixos movent l’engranatge petit dels nostres petits dies, hem permès que a la bocana de Portlligat s’obrís avui un espai mític on hi cabien ones, companys, vents, esforços, envestides, fracassos, llum, ajuda, aprenentatge, itinerari, punts on arribar, i tot sense cap ni peus, perquè sí, com en veritat s’escriuen els grans viatges, anar on sigui, tant se val, recorrent per recórrer, i després tornar.

Ha sigut un temps curt, a les dotze ja érem chops i extenuats al local recuperat, però en aquest poc temps hi ha cabut tot i més.

Tot va començar ahir, divendres, amb una tramuntana que feia por, que deixava blanca d’escuma la badia de Cadaqués. Ha continuat avui, quan amb tramuntana fluixa ens hem trobat a Portlligat. Érem María Giró, Eduard Marqués i el seu amic Albert, de Selva de Mar, Josep Flor, Miquel i jo. Santiago, sent principiant, ha preferit no sortir. Mentre ens canviàvem la tramuntana ha pujat d’intensitat, però sense arribar a la força d’ahir. Tot i així era potser força 5 o 6.

Hem girat la bocana sense problemes, però la tramuntana pujava i les dificultats també. Albert no està massa habituat a palejar amb tramuntana, i mentre jo em mantenia al seu costat, he vist que a Maria la força del vent li girava la proa. He palejat fins ella, s’ha recuperat i hem avançat sense problema fins als penya-segats de S’Alqueria, on ens esperaven Josep i Miquel, qui no se’n havien adonat de les dificultats dels altres. Des de allí hem vist que Eduard arribava, i que Albert estava molt lluny i amb dificultats perquè el vent l’hi girava la proa i l’empenya lluny de costa.

Miquel i Josep s’han ofert a anar a ajuda’l (a mi em feia mal la lesió del costat, una lesió que s’haurà de curar quan pugui, perquè fer repòs és difícil), però quan han arribat fins ell, Albert ha decidit girar i tornar a Portlligat. Eduard ha anat amb ell. La tramuntana havia ja pujat molt d’intensitat, s’aixecava ja el polsim que indica perill. I des de la punta de Guillola María ha pensat que era millor tornar, jo he fet cas del mal i, amb l’excusa de no deixar-la tornar sola, també he decidit tornar, i Miquel i Josep, han decidit tornar amb nosaltres i continuar tots dins de Portlligat.

Però hi havia un problema. L’últim que m’ha dit Eduard quan enfilava cap a Portlligat ha sigut que amb l’Albert practicarien a Boquelles. No he dit res, però després he pensat que Boquelles és un embut on el vent bufa quasi més que fora la bocana.

Efectivament, quan hem entrat com bòlids a Portlligat, amb tramuntana potser força 8, hem trobat Eduard que ens deia que Albert era a la platja de l’illa de Portlligat, que deixava el caiac i tornava a peu. Però nosaltres hem organitzat un equip de rescat i tots ens hem apropat a l’illa. Maria ha preferit quedar varada uns metres abans de la platja perquè el vent aixecava polsim i la tornada seria difícil.

A l’illa Josep i Miquel han lligat el caiac de l’Albert, amb l’Albert a dins, jo m’he col·locat al seu costat, i tots quatre hem enfrontat un vent enfurismat. Eduard ha tornat per on era María.

I aquí cal treure raonaments que ens podran ajudar mentre podem palejar. Feia mitja hora, Albert, fora la bocana, s’havia vist desbordat per un vent que l’hi girava la proa. Ara, amb un vent més fort, lligat a dos caiacs, avançava, amb dificultat, però avançava. Direu que era per l’ajuda dels caiacs. Doncs no. Jo veia les dues cordes, i no tibaven, fins i tot Eduard ha atrapat el caiac de Josep. Perquè? Primer perquè ell ha sigut conscient de que la seva palada havia de ser més profunda i continuada, i després, i sobretot, perquè anava arropat, es sentia ajudat i més segur, i podia avançar amb la seva força. Enfrontar la tramuntana no és qüestió només de força, sinó també mental i tècnica. Trobar-se sol en mig del mar, si a més no es domina la tècnica, porta a ser fàcil presa de la força del vent. Crec que al principi, si jo no hagués tingut que anar a ajudar a María, deixant sol a Albert, aquest, sentint-se acompanyat i mínimament aconsellat tècnicament, hagués continuat fins a S’Alqueria.

Una vegada acompanyat l'Albert fins la platja de Portlligat, hem decidit anar a Calders per tornar contra tramuntana. Veient la força del vent, ja desbocat, Maria, intel·ligentment, ha girat cua, mentre Eduard, Miquel, Josep i jo, arribàvem a Calders, la platja del dofins, davant de la platja de Portlligat, i des de allí hem tornat sense massa dificultat i gaudint, sobretot gaudint, enfrontant un vent noble que dona força i vivifica. I qui no ho cregui, que vingui un dia i ho experimentarà. I sense sensació de perill, perquè l’única sensació que tens amb tramuntana és que si ella pot més, et farà enrere, però sense la violència d’un vent de mar que aixeca ones i et llança contra la costa, en lloc de portar-te fins ella, com fa la tramuntana.


Dir que Miquel encara ha fet un altra tornada a Calders, no pas jo, per sort, perquè ara que estic escrivint el costat s’ha despertat, em fa mal i em recorda que en calent, saltant contra ones i vent, no sents mal ni cansament. És després, a casa, quan arriben els dos, el mal i el cansament. Però ho tenen malament. Per res em perdria un dia com el d’avui.


Felicitar a Albert, i recordar-li que tot és qüestió de temps i de pràctica en aquest temps, i que mentre sigui el nostre temps serà sempre benvingut. Felicitar a María, qui en cap moment s’ha deixat guanyar per la tramuntana. Felicitar a Miquel, qui quan se n’ha adonat que hauria hagut de quedar-se per ajudar ha demanat disculpes, i ha dit que no tornarà a passar. I no felicitar a Eduard per haver portat a un suposat amic, l’Albert, a patir, ser colpejat pel vent, abandonat en una illa, rescatat, quasi empès mar endins, i acabar estovat i remullat, no sabem si encara és el seu amic. 
  
El dimecres, és clar, si el temps ho permet, hi tornarem.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Tramuntana

Per un vogador novell els elements que poc a poc van dibuixant el mapa físic i mental del Cap de Creus són molts i de materials diferents: onades impossibles que insinuen cetacis nòmades, embarcacions avarades a l’ombra d’es Cucurucut, històries sentides entre palada i palada; històries com la de la persecució de plataformes de ciment gegantines que creuen fantasmagòricament la llunyania; o sobre personatges que en la meva ment fantasiosa prenen tints meravellosos: el pescador acompanyat d’un núvol de mosquits, els caiaquistes que tomben i tornen sorprenentment secs a la superfície, el vaixell farcit d’ornitòlegs perseguit per un eixam d’ocells... Aquestes imatges, paraules, aquests paisatges construeixen ja la meva mitologia del cap de Creus.
Em faltava, però, i avui he sigut conscient, el personatge principal de la història: la Tramuntana. L’esperàvem, i ens l’hem trobat de cara sortint de Portlligat. Costejant més del que per la meva curta experiència és habitual hem posat proa vers el cap, el far ampliant-se en l’horitzó. Algú ha lamentat que el vent fos massa suau, mentre jo feia esforços per mantenir el caiac avançant en línia recta. Hem tret el cap per la punta de Creus per voltejar s’Encalladora “a veure què ens trobàvem” i en la línia imaginària que uneix la punta nord de l’illa amb sa Rata una paret d’ onades ens ha envoltat. Escortat per en Mutur, en Toni i en Cesc he tingut el meu veritable baptisme de vent i d’aigua. La Natalie, valenta, remava prop de les roques. Per un moment, entre les onades Sa Rata se m’ha aparegut com un immens porc senglar. D’allà hem enfilat cap a la tranquil•la cala Jugadora, on una capbussada ens ha fet baixar l’adrenalina. Sortint de la cala la Tramuntana havia desaparegut. Hem hagut de remar sense el seu ajut i em tornat cap a Portlligat amb anècdotes de roncs i badalls que presagiaven el cansament que m’ha envaït quan començava ha deixar enrere el coll de Pení.
A més dels esmentats a dalt avui també remaven la Pilar, l’Anja, en Mauricio, en Javi, la Patri, la Carme i, segurament, algú més que oblido.