Per un vogador novell els elements que poc a poc van dibuixant el mapa físic i mental del Cap de Creus són molts i de materials diferents: onades impossibles que insinuen cetacis nòmades, embarcacions avarades a l’ombra d’es Cucurucut, històries sentides entre palada i palada; històries com la de la persecució de plataformes de ciment gegantines que creuen fantasmagòricament la llunyania; o sobre personatges que en la meva ment fantasiosa prenen tints meravellosos: el pescador acompanyat d’un núvol de mosquits, els caiaquistes que tomben i tornen sorprenentment secs a la superfície, el vaixell farcit d’ornitòlegs perseguit per un eixam d’ocells... Aquestes imatges, paraules, aquests paisatges construeixen ja la meva mitologia del cap de Creus.
Em faltava, però, i avui he sigut conscient, el personatge principal de la història: la Tramuntana. L’esperàvem, i ens l’hem trobat de cara sortint de Portlligat. Costejant més del que per la meva curta experiència és habitual hem posat proa vers el cap, el far ampliant-se en l’horitzó. Algú ha lamentat que el vent fos massa suau, mentre jo feia esforços per mantenir el caiac avançant en línia recta. Hem tret el cap per la punta de Creus per voltejar s’Encalladora “a veure què ens trobàvem” i en la línia imaginària que uneix la punta nord de l’illa amb sa Rata una paret d’ onades ens ha envoltat. Escortat per en Mutur, en Toni i en Cesc he tingut el meu veritable baptisme de vent i d’aigua. La Natalie, valenta, remava prop de les roques. Per un moment, entre les onades Sa Rata se m’ha aparegut com un immens porc senglar. D’allà hem enfilat cap a la tranquil•la cala Jugadora, on una capbussada ens ha fet baixar l’adrenalina. Sortint de la cala la Tramuntana havia desaparegut. Hem hagut de remar sense el seu ajut i em tornat cap a Portlligat amb anècdotes de roncs i badalls que presagiaven el cansament que m’ha envaït quan començava ha deixar enrere el coll de Pení.
A més dels esmentats a dalt avui també remaven la Pilar, l’Anja, en Mauricio, en Javi, la Patri, la Carme i, segurament, algú més que oblido.
Em faltava, però, i avui he sigut conscient, el personatge principal de la història: la Tramuntana. L’esperàvem, i ens l’hem trobat de cara sortint de Portlligat. Costejant més del que per la meva curta experiència és habitual hem posat proa vers el cap, el far ampliant-se en l’horitzó. Algú ha lamentat que el vent fos massa suau, mentre jo feia esforços per mantenir el caiac avançant en línia recta. Hem tret el cap per la punta de Creus per voltejar s’Encalladora “a veure què ens trobàvem” i en la línia imaginària que uneix la punta nord de l’illa amb sa Rata una paret d’ onades ens ha envoltat. Escortat per en Mutur, en Toni i en Cesc he tingut el meu veritable baptisme de vent i d’aigua. La Natalie, valenta, remava prop de les roques. Per un moment, entre les onades Sa Rata se m’ha aparegut com un immens porc senglar. D’allà hem enfilat cap a la tranquil•la cala Jugadora, on una capbussada ens ha fet baixar l’adrenalina. Sortint de la cala la Tramuntana havia desaparegut. Hem hagut de remar sense el seu ajut i em tornat cap a Portlligat amb anècdotes de roncs i badalls que presagiaven el cansament que m’ha envaït quan començava ha deixar enrere el coll de Pení.
A més dels esmentats a dalt avui també remaven la Pilar, l’Anja, en Mauricio, en Javi, la Patri, la Carme i, segurament, algú més que oblido.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada