dissabte, 26 de febrer del 2011

UNA SORTIDA TRENCADA I UN TANT ÈPICA, I UN DESCANS MERESCUT

La diferencia de només un grau en la numeració de la força del vent marca una situació diferent a la prevista. Avui Windgurú anunciava tramuntana força cinc que havia de mancar al llarg del matí. Ha sigut força sis i ha mancat al llarg del matí, és a dir, no és pot dir que Windgurú s’hagi equivocat, però aquest grau de diferencia ha marcat el dia.

Hem estrenat els armaris i els estenedors. Érem Nathalie, Laura i la seva filla Martina, Pilar, Josep Flor, Cesc, Javi i jo. Hem sortir per la platja davant dels estenedors, amb sorra i sense pedres, un plaer. Bufava el vent i Laura m’ha preguntat què com ho veia, he contestat que malament, però com ja masses vegades he tingut que ser dolent i fer-les enrere perquè no tenen sort amb la climatologia, doncs ho hem intentat.

A la bocana els he dit de palejar només amb la dreta per tal de girar i enfrontar la tramuntana. Ho han fet força bé i han girat, i crec que no ha sigut problema de força, sinó que una vegada girades han continuat palejant només amb la dreta, el caiac s’ha dirigit cap a costa i ja no hem sigut a temps de redreçar la direcció. He col·locat el meu caiac entre elles i les roques, he cridat, massa, per a que palegessin amb l’esquerra, però ja no era possible, estàvem tots descol·locats i col·lapsats, i hem decidit fer marxa enrere i entrar altra vegada a Portlligat. Laura i Martina han tingut que desistir i tornar a terra, era el més intel·ligent. No cal però sentir-se malament. Ningú. Potser a mi em sap greu no haver tingut la força de dir que el millor per a elles era no sortir amb aquell temps. És millor patir durant un moment a terra que després al mar. No tornarà a passar i hauran dies millors. Dir que les dos, tot i l’ensurt, s’han portat de meravella.

Josep Flor i jo, que les havien acompanyat de tornada dins de Portlligat, hem reculat i enfrontat altra vegada la bocana, i palejat fins els penya-segats de Salqueria, on ens esperaven els altres. Allí Pilar, crec que amb bon seny, ha decidit també tornar. A la Pilar no li agrada la tramuntana, no s’ho passa bé, i en caiac, com amb tot, la qüestió és passar-ho bé, i és més intel·ligent palejar en els dies adequats a cada persona, i evitar aquells que no són agradables. A mi m’encanta palejar amb tramuntana i no pas amb vent de mar. A la Pilar li passa el contrari i té tot el dret a decidir el que li agrada i quan vol palejar. Avui he tornat amb ella a Portlligat, mentre els companys m’esperaven a la platja de Guillola.

He refet el camí fins Guillola i hem continuat fins Cap de Creus, hem tret al nas a Encalladora, i avui, sent vent clarament del Nord, a Sa Freu no circulava el riu de força al que estem acostumats, al contrari, Sa Freu estava relativament tranquil i el mar venia des d'Encalladora.

Ens hem parat al Canyó Sec perquè Javi pogués menjar el seu entrepà i nosaltres les galetes Principe, i hem tornat muntats en el riu de tramuntana, altra vegada un plaer.

Ha sigut el segon dia de paleig d’en Cesc, i altra vegada ha demostrat ser home experimentat en el mar. Trobarà dies més fàcils.

També jo tindré dies més fàcils en els que sabré dir que no per tal d’evitar ensurts. Tots tindrem dies més fàcils.

Però segurament no seran aquesta setmana. Està anunciada tramuntana molt forta, i també fred.  Sortirem només, si sortim, aquells que se senten bé palejant amb un vent ratxejat i salvatge com és la tramuntana.  

I altra vegada tots serem benvinguts.

La tarda és ja gris i ennuvolada, queda lluny la llum, el vent i l’esforç del matí. Nathalie m’ha enviat ja les fotos (recordeu que clicant a sobre es fan grans), dient que descansa a casa, amb els seus fills. Diu també que la sortida ha sigut èpica. Té raó. I fa bé descansant a casa amb els seus després d’un dia fatigant i mogut. És bo descansar després d’haver fet. Però descansar per poder tornar-hi. 









divendres, 25 de febrer del 2011

TRAMUNTANETA I TRASLLAT

Dimecres varem sortir amb tramuntana no massa forta (força 5). Érem Pilar, Nathalie, Javi, Nardo, Cesc i jo. Varem fer la ruta de tramuntana, és a dir, protegint-nos als penya-segats, la Pilar renegant una mica, i en Cesc, per a qui era la primera vegada palejant, portant-se molt bé i demostrant que coneix el mar (el seu mon és la vela). Varem arribar fins a Calabona i varem tornar portats pel riu de tramuntana, tot un plaer.


Ahir varem fer el trasllat de caiacs i material, només cal enllestir algunes coses i podrem gaudir del nou emplaçament, i de fet sortirem per la petita platja davant la casa de'n Dalí, i la sortida serà més fàcil. 


Demà dissabte, si tot va bé, ens hi trobem.  

diumenge, 20 de febrer del 2011

UN DIA INTENS EN UNA COSTA NOVA I DIFERENT

El proper dimecres es compleixen 28 anys des de l’intent de Cop de Estat de Tejero. Ahir varem navegar palejant les costes de Tossa. Què té que veure una cosa amb l’altra. Molt i poc, tot i res, qüestió de percepció, d’assimilació, de record i futur, de present com amalgama de tot.

Varem confluir a la platja de Canyelles provinents de diferents llocs de la geografia, els que érem a Cadaqués (Nathalie, Pilar, Anja, Nardo i jo) ens havíem trobat a les 7.30, tots preocupats d’arribar puntuals per tal d’evitar la mirada d’incomprensió d’Anjia, una persona que darrera el seu posat seriós amaga una nena que s’ho passa molt bé. A Figueres varem recollir a Xavier Masanés i Josep Sbert, que estaven amagats en un dels cotxes, potser en un intent d’evitar la llarga palejada, i a partir de Figueres varem començar una cursa boixa, en dos cotxes, creuant la província de Girona, xerrant, fent derrapar la camioneta conduïda per Pilar, trobant i perdent Toni Albert que conduia la seva camioneta amb els caiacs, deixant darrera un Lloret de Mar que és un poble immens, impersonal i trist i que fa molts anys havia estat meravella, i arribant per fi, amb ganes i alegria, a cala Canyelles, on esperaven Laia Eraso, Jordi Rotllan, Carles Batlle, Toni Albert i Beatriz.

Érem doncs catorze, i varem sortir des de la platja amb certes dificultats perquè hi havia mar de fons, i de seguida varem aconseguir bolcar, en Carles dos vegades, en Josep una, tot en cinc minuts. Varen ser rescatats sense problema, i varem continuar gaudint d’una costa diferent, amb penya-segats de terra i no de roca com a Cadaqués, amb pins que s’abocaven a l’aigua, amb rompents que era un plaer travessar amb el mar de fons, i amb coves a les que no varem poder accedir per culpa d’aquest mar de fons. Només varem entrar en una cova amb doble entrada, i va valer la pena.


Aviat varem arribar a Tossa, que ens va rebre amb la sorpresa d’un castell aparegut al voltar un cap, varem parar, esmorcar allà on s’esmorca a Tossa, i després varem caminar una mica pel poble antic, varem veure el poble nou a la badia amb la riera, un poble extens i de edificis alts i lletjos, i varem comprendre l’afortunats que som a Cadaqués amb la construcció i amb la preservació. Sabem que a Cadaqués es seguirà construint, i que Caials, per exemple, acabarà ple de cases, però esperem que mai sigui amb edificis com els que varem veure a Tossa.


Varem seguir palejant des de Tossa, entrant en cales i creuant esculls, fins que quan ja portàvem quatre hores i mitja asseguts en el caiac (sense contar el temps d’esmorcar a Tossa) els que anaven davant varen decidir parar, fent quelcom proper a un amotinament, en una platja que per sort va coincidir amb la que estava previst parar. Allí varem dinar escoltant naufragis de fa deu anys a Menorca, i ens varem disposar a fer el camí de tornada, un hora cinquanta cinc minuts palejant a bon ritme.

Varem arribar a Canyelles a les sis de la tarda; havíem estat vuit hores d’excursió, de les que sis hores i mitja havíem estat palejant. Si a les deu la sortida havia estat eufòrica i plena d’alegria, la tornada va ser una mica justa de forces. Per un altra vegada cal considerar qui som dens del grup i potser fer només anada i, com hem fet les més de les vegades, tornar a buscar el remolc. O, com algú va proposar, donar la clau del cotxe del remolc a Josep Flor i que torni palejant al seu ritme i ens vingui a buscar. Ell eliminaria tensions acumulades i nosaltres esperaríem descansant i fent un cafè. Bromes (o no bromes) apart, es podrien fer dos grups, un que tornés i un altre amb els que preferissin esperar. Qüestió de parlar-ho.


I el 23 F? On està la connexió? Doncs que ahir varem ser una república navegant amb bon rotllo, sense normes ni histèries, sense banderes ni pàtries, perquè allò més semblant a una patria que varem tenir ahir és el mar, i el mar, cas que ho sigui, és una pàtria que canvia cada dia i per la que no cal lluitar ni esbatussar, tothom i pot caber i tothom i es benvingut. La millor prevenció contra ximpleries és l’acció quotidiana: molts dies com els de ahir i no entres en el Congres cridant “todos al suelo”. Capbussar-se en un caiac bolcat bateja amb una energia que et neteja irrealitats ampul•loses i tronades.


Tornant a ahir, l’excursió va ser en una costa diferent i molt bonica, amb molt bon rotllo entre tots (només una vegada la Nathalie em va dir que només dic tonteries), amb una forta sensació de cansament per l’intensitat (segur que tots hem dormit molt i bé) i amb l’agraïment d’haver-ho pogut fer.

Per aquells que no varen poder venir, dir que hi hauran més excursions, i pels que no varen voler venir per por a la distancia i al cansament, dir que es varen equivocar, sempre és més fàcil quedar-se que venir, però ells no tenen ara els records que nosaltres tenim, molts i molt intensos, i el cansament és suportable (hi havia entre nosaltres qui portava mesos sense palejar) i fàcilment eliminable dormint.


Agrair a Toni Albert la seva dedicació, amabilitat i professionalitat. És una sort i un plaer poder disposar de la seva ajuda. I agrair també a Josep Flor l’organització de la sortida i la paciència davant l’anarquia del grup. Prometem que la propera sortida recordarem inscriure’ns amb temps, crec, o si més no ho intentarem.

Tenim ja tot construït i enllestit a Portlligat, aquesta setmana farem el trasllat de material i de caiacs, i el dimecres dia 2 podrem fer l’inauguració utilitzant-ho, i el dissabte dia 5 ho celebrarem.























 

dijous, 17 de febrer del 2011

SURF EN UN RECORREGUT ESTRANY

Ahir varem sortir en un carrusel estrany i amb un itinerari estrany. Érem Nathalie Giordano, Anja, Pilar, Anna Giró, Susse, Javi, Toni Sbaert i jo, i amb vent de mar (garbí) no massa fort varem enfilar Ses Boquelles i la badía de Cadaqués. Era divertit enfrontar unes ones molt accesibles. Una vegada a la badia varem decidir tornar fins a Guillola per tal de aprofitar les ones i surfejar ene elles. Una vegada arribats a la platja de Guillola varem tornar a Portlligat. Tot sense problemes. Però cal dir que a partir de les sis el vent es va enfortir molt i si haguessem estat llavors a la badia haguessim patit bastant per tornar a Portlligat.

Hi ha gent que hem diu que han deixat comentaris que després no apareixen en el blog. Normalment la culpa és nostra, no pas de les maquines, fredes i irracionals però efectives. Cal obeir totes les seves ordres, i per més seguretat cal sortir del blog i tornar a entrar per veure si el comentari ha quedat en el blog.

Recordeu que el proper dissabte no serem a Portlligat sinó a Tossa de Mar.

dimarts, 15 de febrer del 2011

la meva sortida de diumenge ... aquellas ones espectaculars

Diumenge pasat desprès de la tranquila i agradable sortida del disabte vaig deçidir sortir jo sol amb el meu caiac en direcci ó Jonculs, volìa gaudir de les ones que ja aquella hora es veien desde la badía de Cadaquès.
Tenía moltes ganes de sentir , neçesitave la seva meravellosa companyia, de fet ja m´ha pasat altres cops.
Arrivant a Caials ja vaig veure que alló anave de debó, el mar , aleshores de cara, era un magnific trencat d´ones altes, divertides i fáçils tot i que em feien estar despert, per no tenir un ensurt.  Un cop pasat el far de Cala Nans i ja de cami cap a jonculs, alló ja era una altre cosa, les ones eren molt mes altes i el mar mes brau, animat per tot aixó vaig continuar i he de dir que no volía girar,  !estave disfrutant mooolt!
Pero mes endavant, quan per l´hora  i perque ja tocave , vaig donar la volta ! Collons, quin ball! 
Semblave com si totes aquellas ones em parlesin - Ah no volíes canya! donç !aquí ho tens! no et sera tan fáçil, ara no rius eh?
La veritat, es que era força complicat, i cada cop mes perque no podía anar de costat, havía de tirar mar endins i es clar les ones allá eren encara mes altes Amb tota la conçentraçiò i graçies als recolzament anave sortint d´aquell desgavell on un cop mes m hi havía ficat,
Pero ! Sorpresa! el pitjor i el mes impactant va venir quan intentave entrar ja cap a Caials , he de dir que mai he experimentat el que vaig sentir, quan una one em va ACOLLIR ,dins d´ella i com si fos una planxa de surf varem viatjar junts i puc ben dir que es impresionant veure el petit caiac dins aquella one inmensa.
Sinçerament he de dir que no se ben be que vaig fer per no volcar, crec , sempre ho penso,que el mar mana i no es tracta de competir doñç ell es mes fort , per tant  penso que es un pacte , es com - tu ho vols? !aquí ho tens! aixó si ! no et queixis!
Diumenge ´, per la tarda i ja a Barcelona vaig sortir a caminar i encara tenía molt present aquella magnífique i majestuosa ona , no me la treia del cap, em va encantar
!Va ser un día magniífic!  Ah oblidave dir que arrivant a Port Lligat mes de tres o potser quatre em varen dir que era ben boig  per fer el que havía fet, pero aixo ja es un altre tema.

SALUT A TOTS I FINS DISABTE

MIQUEL

dissabte, 12 de febrer del 2011

UN CANYÓ SUBMARÍ I UN MAR TRANQUIL.

Som afortunats. Avui escriuré curt, poques paraules. De fet tinc la sensació de parlar sol, tot i que hi han força lectors mai ningú diu res. Tampoc passa res. Som afortunats perquè altra dia hem tingut un dia magnífic. ¿Em repeteixo? No, és la maginificiència la que no para de repetir-se.

Avui hem sortit amb un mar encara tranquil, érem Anna Suárez, Anja, Miquel, Javi, Toni Sbert, Jordi Rotllán, Josep Flor i jo, hem palejat fins passat Encalladora i hem enfilat cap al Canyo de Cap de Creus, un canyó submarí de 40 kilòmetres de llargària, profunditat màxima de 1.400 metres, situat a uns tres kilòmetres mar endins a partir d'Encalladora (si entreu a google podeu trobar uns vídeos del seu fons molt interessants). La raó principal per anar-hi era perquè sí, és a dir, perquè el mar era tranquil i convidava a palejar mar endins, encara que jo he dit com excusa que podíem buscar, no pas trobar, balenes. És cert que la zona del canó és molt rica en aliment i que aviat serà temps de balenes, però avui no eren més que una excusa.  Ha sigut molt agradable palejar fins a prop el canyó i després hem tornat cap a terra, i hem entrat a Culip (de Calipso), on hem parat a la platja on hi ha l'antic embarcadero del Club Med, i on hem menjat galetes que portava en Jordi (no eren de xocolata), hem xarrat i hem tornat de manera també tranquil·la, un dia per alimentar l'anima a través dels ulls.

Recordeu que dissabte que ve si Neptú ho permet anem a Tossa que en realitat és Lloret.

Poques paraules.    

dijous, 10 de febrer del 2011

DEUS EN UN MAR DE PEDRA GRIS

Llàstima que ahir no portàvem càmera (la Nathalie està a les muntanyes esquiant) i no podem reflectir quelcom difícil de fer-ho amb mots. Era un dia gris, de mar quiet que ens podia fer pensar que nosaltres també estàvem quiets sobre una extensió pedregosa, amb boires que amagaven l’horitzó i un silenci que feia que fins i tot el nostre soroll remant fos molest, nomes de vegades els ocells eren com notes en aquell silenci mineral, un dia de poesia i presencies, Ulisses ens va acompanyar, ell, mestre en ardits i mentires, qui mai va anar a Troia ni va pujar en naus de borda protectora, poruc i humà, encuriosit i bellugadís com un infant que sap que per molt que s’allunyi i busqui perdre’s mai deixarà de trobar el camí de tornada que el portarà allà on pertany i on l’esperen els seus, els pares, germans i germanes que el rebran com l’infant que torna a la càlida seguretat dels seus. Homer ens va acompanyar ahir, era ell qui pintava de gris el cel, el mar i la terra, i ens recordava que les boires amagaven una terra que no veiem però que era de cel i mar blau punyent, de sol, olivars, deus, deesses i herois. No importa la força de qualsevol desfeta, sempre tornem al lloc on viuen els nostres; mentre ens allunyem portem amb nosaltres el nen que varem ser, que encara som i que serem fins al final dels nostres dies, i aquest nen sempre ha de tornar on els seus l’esperen. No hi altra realitat que la platja on els feacis ens deixen dormint per a que al despertar retrobem als nostres. I ahir tot això ens estava dient el mar, que es savi i emmagatzema els pensaments i els sentiments de tots el que l’han solcat. Per això el silenci. El llenguatge del mar només es pot escoltar des del silenci. Ahir varem ser herois tranquils que transitaven un mar de pedra. Poc o molt importa qui va ser Homer perquè el que queden són les paraules que són sempre sobre el mar i que ens parlen d’amors, d’illes, de sentits, de coneixement i aventura, i d’un únic sentiment que és el que tenim per aquells que ens esperen, que són els nostres, els pares i germans que ens accepten tal com som, derrotats o triomfants, sempre seran ells al port de la nostra arribada. A nosaltres ahir, a Portlligat ens va rebre entre joncs John Lennon qui també entenia o intuïa que tot el que necessitem és amor, i això és el que anem fent mentre vivint, deixar vida allà on arribem, i un dia tornar al port on varem començar i després ja no puc saber, Homer a través de Circe deia que ens espera l’Hades, de moment tenim dies de pedra pels que ens movem sempre endavant però portant amb nosaltres tot el que hem vist, fet, sentit, conegut, en els nostres dies, que és molt o poc, segons qui som i segons cóm es miri, fins que un dia arribem a port i allí diguem hola, ja soc aquí, com esteu tots?, com us ha anat?, i reprenguem allò que varem deixar i reconeguem el soroll de la nostra casa.

Direu que tot això que estic dient són només paraules. Seria suficient, però no són només paraules. Ahir varem navegar un itinerari que deia, per a mi, el que he dit abans. I m’omple de joia saber que hi ha un lloc tan a prop on només sortir de port et trobes aedes, herois, illes, boires que amaguen monstres, possibilitats, misteris, presències, i sobretot el silenci que ens permet sentir les paraules que ens conten el que som. Res ens impedeix ser magnífics i contenir bruixes, illes, deus, companys, pors, alegries, o ser pobres i quedar-nos al port sense enfrontar cap horitzó ni contenir res que no sigui la nostra magra seguretat.

I mai oblidar que es pot mesurar l’Odissea a traves dels seus àpats. Cada cert numero de versos els herois seuen a taula i devoren uns quants bous regats amb vi. És a dir, agafen vitamines i energia per a poder seguir endavant, buscant ensurts, conquerint ciutats i coneixent dones amb qui encendre una passió i fer una estada. Tot mereix la pena si es pren amb alegria, i Ulisses era un mestre a l’hora d’utilitzar por i curiositat per a trobar tan el camí d’entrada al conflicte que l’alimenta com el de sortida cap a un nou conflicte. Borges tenia raó al preguntar-se què va fer Ulisses una vegada arribat a Itaca, quan ja el seu cap reposava en el si de Penélope, què se’n havia fet d’aquell que deia que el seu nom era ningú. De fet a l’Antiga Grecia i al llarg de la literatura, s'han escrit continuacions del seus viatges, fins i tot es diu que Homer tenia una continuació que no ens ha arribat. Costa pensar en l’heroi ja tranquil i sense enfrontar horitzons i aventures. És més fàcil imagina’l salpant de nou amb alegria, perquè encara que sigui ple de conflictes el seu periple batega amb sentiments i alegria.


Àpats, galetes Principe. I ahir el silenci gris on  les paraules sobren perquè ja hi són en el llenguatge de la natura. A callar doncs i fins dissabte, quan si Poseidó ens ho permet hi tornarem. 

diumenge, 6 de febrer del 2011

UN RACÓ FORA DEL TEMPS

El temps és un reducte que ens supera, mai sabem estar en el moment que toca, sempre ens agafa descol·locats i amb el pas canviat. Sempre serà més endavant i mai podem reflexionar i dir és ara. I mentre no el trobem, el temps va fent la seva, inflexible i neutre, transformant-nos, fent-nos un altra que no reconeixem, i quan encara estem intentant trobar-lo i dir som nosaltres ara i aquest és el nostre ara, el temps se’ns acaba, o ell ens acaba a nosaltres, i llavors tot s’ha acabat, ja no som nosaltres ni tenim temps per preocupar-nos perquè no trobem l’ara, i el lloc, l’espai segueix sent sense nosaltres, també objectiu i neutre, com el temps. Temps, espai i nosaltres intentant situar-nos.

No és filosofia barata, o sí. Ahir el temps atmosfèric ens va donar una treva, ens va obsequiar amb un dia de paradís. I des de Portlligat, el grup format per Pilar, Anna Suárez, Nathalie i Camille Giordano, Xavier Masanés, Toni Sbert, Nardo, Javi i jo, va sortir cap el paradís. Varem creuar la badia de Portlligat i Ses Boquelles, varem passar per Punta S’Oliguera, S’Arenella, Es Cucurucuc, Cala Nans, Punta Prima, Punta de sa Figuera, i varem entrar a la badia de Jonculs que amb més d’un kilòmetre entre Figuera i es Punta de la Trona és la més ampla de la Costa Brava, i que té tres kilòmetres fins la platja, i varem seguir els seus penya-segats (acantilados per a la Nathalie) fins al racó de l’Espunya, on varem desembarcar.

Aquest racó és un lloc especial. Té un rec sempre amb aigua, estiu inclòs, que desemboca a les roques on acaba l’entrada per mar, i pujant les roques es troben unes basses plenes de joncs i canyers alts i formant una espessa massa vegetal que contrasta amb un entorn sec i àrid. Anna Suárez ens va aclarir que els joncs són autòctons i els canyers són “importats”. Espunya és un mot que fa referència a un terreny de pedra tosca, i sembla que allí es conreava blat. Tot en aquell racó té un toc de lloc forà de lloc, és a dir, personalment, sempre que hi he anat he tingut la sensació de sortir del temps, com si la vida seguis el seu curs fora d’aquell lloc, a partir del mar que el volta, però un curs diferent del que teníem qui estàvem en el racó.

Fa trenta anys hi anava amb el meus fills més grans, i els joncs de les basses eren més baixos, i l’aigua de les basses no sols es sentia com ahir sinó que al haver-hi menys joncs es veia, però la sensació de ser en un lloc apart era la mateixa, i de fet els meus fills al lloc l’hi deien el Paradís. Quelcom singular amb el temps té aquell lloc: els primers vestigis històrics trobats, és a dir, el testimoni més antic de assentament humà a Cadaqués (la riera de Cala Joncus marca la separació entre el terme municipal de Roses i Cadaqués) és un jaciment de l’època romana trobat al racó de l’Espunya. Aquell lloc és fora del pas d’embarcacions i esdeveniments, i té una vida pròpia que es manté aliena al que passa fora d’ell.

Ahir el varem visitar amb alegria, amb gana i amb una mica de pressa. Varem fer les fotos amb el retardateur, varem contar acudits, menjar galetes i una mica d’entrepà, i varem tornar. Camille, la filla de sis anys de Nathalie, es va portar de meravella, palejant, escalant i sense mai queixar-se, una autèntica excursionista. També ahir la meva filla petita, Lucía (acaba de complir vuit anys) tenia que venir amb nosaltres però a última hora va anar molt contenta a muntar un poni no sé on, i m’hagués agradat que hagués conegut el paradís dels seues germans. Serà un altra dia, i ahir Camille va ajudar a complir el requisit d’entrar al paradís sent nens, o al menys portant nens.

Allà queda el racó d’Espunya, que en trenta anys no ha canviat gens ni mica, mentre qui el visita canvia i sap que moltes coses han canviat. Però com sempre, agrair al temps, tant l'atmosfèric com l'altre, per haver-nos permès el dia d’ahir, i agrair també a tots els que varem ser en aquell racó de sol, bonança  i temps aturat i màgic.   





       

dijous, 3 de febrer del 2011

D’ON VE EL NOM DE CAP DE CREUS

Ahir es van tornar a ajuntar dos factors incompatibles, el fred i la tramuntana (força 8). En un dia de primavera o d’estiu la tramuntana és un repte i mullar-se no importa, però al hivern és diferent. Ahir, doncs, no varem sortir, una cosa és gaudir palejant contra la força noble de la tramuntana, altra és patir esquitxats i passant fred.

Donat que no tenim aventuretes que contar, doncs intentaré donar resposta a algunes preguntes que de vegades em fan, o que si no me les fan me les faig jo mateix. Per exemple d’on ve el nom del Cap de Creus. Aclarir però que no aclariré molt perquè tot són suposicions, no hi han certeses, i a la fi és l’intuïció i el nostre particular sentit comú el que ens farà triar una o altra opció.

Remuntant–nos en el temps a traves dels pocs documents de que disposem perquè els pirates cremaven els pobles amb els arxius i l’història del poble que atacaven, trobem que l’any 976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, un port veí a Crux i que probablement és Portaló (Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en terra), on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.

L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). Aquest port entre Culip i Portlligat és segurament cala Jugadora.

L’any 1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).

L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.

Marca cita un vell document del rei Hug (987-996) que cita creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa. De fet tinc ja organitzada una expedició per tal de intentar trobar (o retrobar) les creus ja conegudes i potser d’altres.

Coromines parla d’una gran creu al Caput Crucis que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria col·locada pels grecs.

Firmo Ferrer proposa Cap Creux, que en francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit per les moltes cales que l’envoltant.


Els francesos anomenen CAPDEQUIER (Cap de roques) a Cadaqués (“Kadachers, quod Franci vocant Capdequier”), confonent-los tots dos.


Marca diu que a Caput Crucis li diuen també Montem Crucis (“Caput Crucis alibi dictum montem crucis, hodie vulgó Cap de Creus”).  És un error. Montem Crucis és un altre lloc, segurament la Muntanya Negra.

Baluze distingeis dos llocs diferents: Caput Crucis i Kadachers  (en el primer llibre i en el mapa, Marca escriu Cadaqués).

Sembla clar que Capdequier (cap de roques) es refereix a Cap de Creus, fins i tot quan es parla de les relíquies de Abdó i Senén, es diu que es va construir una església/capella al costat de la platja on van arribar. Aquesta platja o port que els habitants diuen que és una de Capdequers, seria Portlligat i Capdequers seria Cap de Creus.    

Abans de la cristianització Cap de Creus era Cap de Roques (Cap de quiers). Durant segles els francesos, en els seus mapes, varen confondre Cap de Quiers amb Cadaqués.

Tindríem així, resumint possibilitats, que el nom hauria derivat de  les seves roques, Capdequiers (les roques de Cap de Quiers serien Encalladora, Massa d’Oros i les del mateix Cap), derivat de les creus, Cap de Creus, o per ser buit Cap Creux, i encara una romàntica però sense fonament documental històric, per les creus del molts naufragis, Cap de Creus.


És molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment es cristianitzes amb creus (no podem saber amb certesa quines) i esdevingués Cap de Creus, dos noms fonèticament semblants, Capdqequiers y Cap de Creus, però aquest últim no té perquè derivar del primer.

Recordar que a la roca blanca on acaba el cap i la Península Ibérica, allà on sempre traiem el nas per veure el mar enfurismat per la tramuntana a Sa Freu, es pot veure una creu no pas gravada sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap. Crec que la creu és massa petita (un metre aproximadament) i no es veu si no t’apropes amb una embarcació també petita.

És cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin. Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o encara que semblant a Capdequiers com a resultat de les creus afegides, Cap de Creus.   

Nosaltres som qui el vivim avui, i quan sortim en caiac des de Portlligat i ens preguntem cap a on anem, solem dir “anem amunt, tirem cap al Cap”, i quan sortim de la bocana enseguida el veiem, familiar i nostre, Cap de Creus, inalterable com tants altres el varen veure i conèixer abans de nosaltres. Gaudim-lo!  


El dissabte ho intentarem, està anunciat bon temps i tenim ganes de tornar-hi.


Un altre dia parlarem de l'origen del nom Cadaqués.