dijous, 28 de febrer del 2013

PILLUARPOQ


No sé on va a parar el temps que gastem, és a dir, no sé on va parar allò que fem, què se’n fa de les imatges que tenim, i dels sentiments que teníem quan formàvem part de les imatges, de fet les imatges viatgen pel espai, les podríem atrapar anant més ràpid que la llum, i veure-les altra vegada, però no podríem captar els sentiments, tot i que aquets haurien de ser allí, amb les imatges. Allò que vivim es perd d’immediat i va a parar no sé on, segurament en lloc, es perd, i es perdrà definitivament quan desaparegui l’última persona de les que van veure les imatges i les recordaven.

Avui hem fet una sortida atípica, crec que única, i amb el nostre itinerari hem fet un dibuix difícil de comprendre. Atzar és una paraula àrab que vol dir dibuix, i així com l’atzar és difícil de comprendre des de la lògica, el nostre dibuix avui semblava fet al atzar.

Estava anunciat temporal de mar, amb vent fort, que finalment ha sigut de llevant, i no pas de ponent, com anunciava windguru. Érem Toni Sbert i jo. Mentre preparàvem els caiacs ha pedregat.

Hem sortit per la bocana de Portligat amb ones altes que ja trencaven i que batien la costa. Abans d’arribar a Codera hem girat perquè el mar semblava empitjorar. Hem tornat a Portlligat sense dificultat i hem anat a Boquelles, on ha començat la singularitat de la sortida.

La corrent era molt forta, per mantenir-nos allà on acabaven les ones de Boquelles havíem de palejar fort, o la corrent ens portava de tornada a Portlligat. Hem estat força estona veient com trencaven les ones amb una violència que feia quasi impossible sortir per Boquelles. Dic quasi perquè hi havia moments amb ones més tranquil·les, però durava poc i era un risc perquè aviat arribaven ones impossibles de superar. Nosaltres no volíem sortir. Hem estat potser quinze minuts palejant, sense moure’ns, però gaudint de l’espectacle. Alguna vegada les ones ens han fet trontollar, era com quan veus un temporal de mar des de terra, però nosaltres érem al mar.

Després hem repetit el mateix al Pas de Malrasa, entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, altra vegada palejant una bona estona contra la corrent i veient i reben les ones, però en un lloc on no era perillós, encara que havíem d’anar en conta perquè les ones més grans ens feien ballar. I hem tornat a Boquelles, on hem tornat a gaudir de la possibilitat de palejar fort sense moure’ns de lloc i veient les ones trencar fins a nosaltres.  És com a les cintes del gimnàs on la gent corre o camina sense moure’s de lloc, però en un caiac i amb un espectacle, el de les ones, més atractiu que les parets d’un gimnàs.

Hem estat dos hores palejant, ens hem divertit i hem fet quelcom que mai havíem fet i que no ens importarà repetir quan el mar sigui fins i tot més fort.

Preguntareu què vol dir el títol de l’entrada. Pilluarpoq vol dir, en inuit groenlandès, “aquell que es feliç”. Preguntareu perquè he parlat d’imatges perdent-se pel espai.  Perquè des d’avui hi ha la imatge de dos Pilluarpoqs, Toni Sbert i jo, viatjant pel espai. El que no sé és si qui pugui captar la imatge, allà on sigui, entendrà què fèiem i sabrà captar que érem Pilluarpoqs. Crec, però, que els sentiments viatgen amb les imatges.

diumenge, 24 de febrer del 2013

CARPE DIEM

Ahir disabte , realment no es podía sortir, la forta tramuntana, que era força 9 o 10, hauría fet que els nombrosos polsims  fins i tot dins la badía provocaríen seguramnet que els caiacs sortisin volant.
Per aixó, vaig sortir a fer una llarga caminada. Un cop estave per els penyasagats , intentant no caure, que francament no era façil, vaig pararme una estona per observar aquell magnífic mar. En un moment donat, em va semblar que les ones i els polsims en una ordenat i armoniós vall, es burlaven dient-me....
!Avui nooo, avui si que nooo, no pooots sortirrrr, avui noooo!
!Donç avui diumenge siii, avuiii siii, cabrons, avui hem sortit com ja ha explicat en Mutur, ell en Josep Parada i jo mateix 
Miquel!
I es ben çert, com be diu que ha sigut una de les mes duras sortides per diversos motius, s´havía de remar molt i molt fort de manera contínua i havíem de controlar, espeçialment en alguns llocs la forta tramuntana. Çert que alguns moments han sigut complicats, pero també molt  çert que ha sigut una sortida fantástique, intensa molt divertida i que m´ha fet tornar a Barna, content i satisfet de que hem pogut, hem sabut gaudir els tres d´aquest matí de fred intens i forta tramuntana.
Crec, sinçerament, que hem actuat molt bé, hem anat junts, no ens hem deixat de mirar com anavem els uns alas altres i de veritat que hem remat molt fort !avuí calia de debó!
! Feliçitats als meus dos companys, hem sabut aprofitar una magnífique oportunitat de gaudir el mar!


Salut companys i fins aviat


MIQUEL

DIUMENGE. UNA DE LES SORTIDES MÉS DIFÍCILS QUE RECORDO


Ahir vaig escriure en aquest blog que la sortida seria un altra dia.

Avui al mati jo era a casa assentat al sol, llegint, escoltant música i bevent un cafè. Perfecte. Fora bufava amb força la tramuntana i s’intuïa el fred. Sona el telèfon. És Miquel, encara a Cadaqués. ¿Sortim? Primer penso uf, però enseguida penso que cal ser conseqüent, val la pena sortir.

Ens trobem a Portlligat. Els tolls que hi ha a la platja entre barques, encara que fa sol i són ja les onze són glaçats, un gruix de gel d’un centímetre. Potser un o dos graus. La tramuntana és força 8/9.  Truquem a Josep Parada i als vint minuts és amb nosaltres. Ens vestim d’astronautes, no passarem fred, baixem els caiacs i sortim.

Se’n va el sol i passada la bocana, enfrontant la tramuntana, ens mullem i passem fred només a la cara, el cos sua. Costa arribar a S’Alqueria, hi ha ratxes fortes. Després Guillola, Cala Bona i arribem a Jugadora. Les ones contra Massa d’Or són impactants. Les volem veure més a prop. Entrant primer contra vent i deixant que ens porti després, ens disposem a creuar Cala Jugadora. Error.

Sabem que Jugadora és sempre difícil amb tramuntana, el vent s’acanala des de Culip, passant per sobre el istme. Quan som al mig, el vent gira el caiac de Josep, proa a mar obert. No es pot refer i ha de palejar enrere. Per sort és més a prop de l’altra banda i hi arriba.

Just abans de Fredosa, quan som protegits als peny-segats, a Miquel i a mi ens venen de costat ratxes amb polsim, l’aigua és plena de bromera, les ratxes, que no tenien perquè ser allí, no s’aturen, són molt violentes i giren com remolins, no les podem enfrontar i ens tiren contra les roques. Mai ho havia vist ni sentit. Jo soc més a prop de les roques, els nostres caiacs xoquen i jo he de traure la ma de la manyopla per apartar-me de roques. Crec que bolcarem tots dos. Però ens en sortim, palejant per fi fora del remolí.

Decidim tornar, però sabem que Jugadora és pitjor de tornada, perquè al costat Nord el vent s’acanala entre els esculls. Josep els passa sense voler perquè una ona el xucla i el deixa al altre costat. Miquel i jo hem de recular i sortir a mar obert on hem d’enfrontar la tramuntana que surt de Jugadora, i hem de palejar fins la platja, per tal de deixar-se portar després pel altre costat de la cala. Hi ha un moment que penso que no podrem, portem més d’una hora palejant contra tramuntana 8/9, jo intento no anar mai al límit, guardar una marxa, però el polsim és molt, les ratxes són molt violentes, anem quasi al límit, però després d’uns vint minuts d’esforç, a vegades sense avançar, només mantenint, arribem a la platja de Jugadora.

El més difícil és ja fet. Ara cal deixar-se portar per les ratxes, patint per la seva violència, però descansant, i a Ses Ielles, Cala Torta, Codera i sobretot Guillola, palejar altra vegada contra tramuntana per no exposar-se de costat. Per sort fa estona que ha sortit el sol, i a més, amb les dificultats no sentim el possible fred.

Arribem a Portlligat tres hores després d’haver sortit, tres hores sense parar un moment. Tots tres ens notem les cames molt cansades perquè hem fet força amb elles contra els topes, i contra els costats per evitar bolcades. Quan a la platja de Portlligat sortim dels caiacs al tres ens costa caminar, ens fan mal les cames, no sabem caminar.

Ha sigut magnífic. Miquel ho ha cridat, lo de magnífic, i divertit, varies vegades al llarg del recorregut, Josep i jo hem dit o hem pensat que era aviat per dir-ho, que calia esperar a arribar als armaris. Ara ho puc dir jo també: ha sigut magnífic. Llum, mar, vent, tot amb una força de la natura que no para de mostrar ni un segon la seva fúria, ens ha alimentat.  

Sé que hi ha hagut un punt de perill, però ja ho hem dit moltes vegades, són circumstàncies que cal mesurar per després no fer-ne tot el cas. És a dir, com a la vida, cal planificar amb seny per després fer amb bogeria, o al inrevés, cal planificar bogeries per a després portar-les a terme amb un cert seny. Però cal fer, sobretot cal fer.

I avui hem fet. Hi havia gel a Portlligat però no hem passat fred, havia tramuntana forta però només ens ha fet patir una mica, el necessari, i tots tres ens ho hem passat molt be. Divertit, magnífic.

dissabte, 23 de febrer del 2013

DOS DIES


Dimecres va ser una sortida atípica, irregular, variada i com sempre enriquidora. Érem Cristina Masanés, Pilar, Nathalie, Albert i jo. Nathalie i jo havíem sortit abans, a les 12, per dinar a les roques, feia sol, el dia acompanyava.

El grup de cinc vam sortir per Sa Farnera, on una ona ja em va mullar fins la gorra, vam palejar fins a Messina, i després ens vam apropar a la pedrera de Cala Torta, on vam agafar quatre llambordes, i mentre Pilar i Nathalie tornaven a Portlligat, Cristina, Albert i jo enfilàvem cap a Cap de Creus. Hi havia mar de fons, i vam buscar la línia entre Encalladora i Massa d’Or, on dos anys abans Albert havia quedat atrapat per ones gegants, en el espai de pocs metres on s’aixequen aquestes ones, mentre Nathalie, Toni Sbert i jo llavors l’esperàvem en un mar quasi quiet, sense comprendre que feia Albert, parat i mirant a França. Vaig apropar-me i vaig comprendre què feia: resistir les ones gegants que només són allí, en aquella línia mítica i màgica. Dimecres es veien ones trencant, però potser no vam trobar el punt exacte on són les ones gegants, o no el vam voler trobar, i vam girar cap a Portlligat. Vam arribar quan es feia fosc.

Avui, dissabte, estava anunciada neu i tramuntana. La neu no ha arribat, encara que la temperatura era de 1 grau, i la tramuntana ha arribat molt forta, més del previst (força 9/10), la badia a les 8 era blanca de polsim. He cregut que Miquel no era a Cadaqués, i he enviat sms a qui pensava que podia venir, dient que no sortíem. Quasi tots han contestat, Miquel inclòs, i ara tinc sentiment contradictori. Veig la badia blanca i penso que hem fet bé, però imagino el moment de trobar-nos als armaris, i penso que hem fet malament. Segurament no haguéssim sortit de la badia, perquè el mar era també mogut, però... La propera vegada, abans de enviar el sms, comprovaré si Miquel és a Cadaqués. Sé que amb ell sortim. I és que d’allò que sempre em penedeixo és de no haver fet... i no vull que el seny sigui massa seny, perquè sense un punt de botxeria no faríem res.

Mai és tard per aprendre, i a l’Escola d’en Mar, els d’Umiartoq aprenem. Hem d’aprendre perquè és el nostre temps i no el podem desaprofitar.
  
He parat d’escriure i m’he apropat a Portlligat per veure el mar. Estàvem a dos graus i la tramuntana entrava amb força a la badia, encara que allí podíem palejar. He trucat a Miquel, però no ha contestat, segurament està tornant a Barcelona.

He anat a Portlligat perquè parlar de fer serveix de res si no es fa, i he pensat que encara érem a temps de sortir. Serà un altra dia. Serà.

Les fotos de Nathalie són de la pedrera de Cala Torta.

Dijous, si tot va bé, sortirem.







diumenge, 17 de febrer del 2013

LA VIDA VISTA AMB O SENSE ORUJO


Ahir dissabte, dia d’anticicló amb fred i núvols, a Llafranc va confluir  un grup potent, carregat d’energia, fresc i alegre, heterogeni i amable, hi ha dies en el que tot surt bé, fins i tot allò que surt malament.  Toni Albert esperava amb els seus caiacs i els dos nostres blaus, Josep Flor era amb ell, Pilar, Nathalie, Josep Parada, Xavier Masanés, Diego, Santiago i jo arribàvem en una furgoneta, Jordi Rotllán i Miquel arribaven des de Barcelona. Onze en total, vam sortir del port de Llafranc, palejar al llarg d’una costa diferent, tres van bolcar, el mar era tranquil però a vegades passem per llocs quasi impossibles, vam entrar sense problemes a totes les coves, vam trobar a Tamariu a Dani i un seu company, seran benvinguts si un dia volen venir a Portlligat, i vam arribar a Aiguablava, on vam trobar el fred més inesperat i punyent, tots estàvem molls i menjàvem fent saltirones i corregudes, ningú estava quiet, però quan tot semblava perdut, Diego va entrar en acció, l’acció definitiva: va treure cafè calent i, sobretot, va treure Orujo. Jo no bec alcohol (puc ocasionalment beure vi i cervesa) i mai havia provat l’orujo, però ahir va haver un abans i un després del orujo, primer amb el cafè, després sol. Es va passar el fred, i jo personalment vaig pujar al caiac i no vaig parar fins la bocana de Llafranc, i crec que portava velocitat olímpica, l’orujo és un bon dopatge, i de fet vam suar i el fred era un record improbable. Em queda un dubte: la petaca que portava Diego era petita, i entre tots vam poder repartir molt poc orujo, només un dit, quasi res, i el dubte és què hagués passat si haguéssim pogut prendre un got d’orujo sencer, un dels que serveixen en els bars, haguéssim potser batut records de velocitat, ens haguéssim passat la bocana de Llafranc, i si haguéssim enfilat nord haguéssim arribat a Portlligat?  Un dia ho provarem, quan faci fred, quan les dificultats ens entumeixin cos i cervell, prendrem un got del rom que ens van deixar els danesos, la vida no és repetició sinó ocasions singulars i úniques.   

El fet és que ahir ens ho vam passar molt bé, com feia temps, vam riure molt, vam veure una costa bonica, vam experimentar transits al·lucinògens, vam ser un grup de gent que confluïa d’arreu i s’ho passava bé, què més podem demanar. Tornant en la furgoneta de la Pilar vam comentar que potser el millor d’aquest grup és que no existeix, és a dir, que no hi ha pressió per venir, ve qui vol i quan vol, tolerància total, i que quan venim deixem la individualitat i sabem actuar en grup. Un grup lliure que es forma quan vol i que una vegada format sap oblidar la individualitat i moure’s en grup.

A la platja d’Aiguablava hi havia un tronc bastant pesat, la Pilar el volia, encara no havíem pres l’orujo i no ens veiem en cor de arrossega’l per mar, i quan havíem pres l’orujo no el vam veure, la qüestió és que vam decidir torna’l a buscar després amb la furgoneta. Al vídeo es veu com el carreguem fins la furgoneta, jo d’un costat, Josep Parada i Xavier Masanés de l’altre, Nathalie filma i riu, Pilar també riu i Santiago observa. És una feina de grup, feta com vam poder, i sobretot rient molt. L’humor, com la tendresa, és vital per assolir qualsevol tipus de felicitat. I nosaltres, altra cosa potser no, però riure ens en fem un fart. Que continuïi.
























dimecres, 13 de febrer del 2013

SOLITUD


Avui era dia de festa a Cadaqués. Les mares caiaquistes ho tenien difícil per anar a palejar. Nathalie i jo no hi érem. Vaig deixar les claus a Albert, advertint que segurament ningú vindria. A més, avui feia tramuntana forta, 8/9, res inhabitual. Un dia ideal per a que els armaris de Portlligat quedessin sense gent. Però Albert, valent i ferm, ha arribat a Portlligat, i tot sol ha agafat un caiac i ha sortir fins a la bocana, ha tret el nas, i després ha palejat a la badia, on la tramuntana es canalitza i es pitjor, encara que més segura que a fora. Després m'ha enviat un mail dient que havia sigut emocionant. Enhorabona, Albert, podem continuar dient que totes les setmanes sortim des de Portlligat.

Ara sé que molts diran que és una imprudència sortir sol en caiac. Per la meva part, penso que moltes coses serien llavors una imprudència, i que caldria anar sempre en grup. Des de fa uns vuit anys, des de que existeix l’Escola d’en Mar, jo palejo en grup, però abans, durant trenta anys vaig palejar sol, a vegades amb els meus fills i en Miquel, però les més de les vegades sol. Trenta anys. I és clar que podia ser perillós, com ho pot ser caminar sol per la muntanya, o córrer sol, o tantes coses fetes tot sol. Sé que hi haurà opinions contraries. Ho parlem. 

Acabaré dient que, així com es gratificant palejar en grup, i que les ones ens apropen i ens fan ser companys i amics, sortir sol al mar és una sensació difícil d’explicar, val la pena probar-ho.

Però tornant a avui, gràcies Albert per tenir l’enlluernament d’anar a Portlligat i, a pesar de trobar-te sol, sortir, i saludar a la tramuntana, la nostra amiga també. Ja hi hauran dies per no anar-hi, tindrem dies per a no fer, però ara, mentre encara podem, cal fer. És ni més ni menys, la vida. I avui la vida era tú arribant sol a Portlligat, baixant el caiac i anant cap el mar, on com des de fa temps hi era la tramuntana. Gran, Albert!

Dissabte, si to va bé, no sortirem des de Portlligat, sinó des de Llafranc. Som ja catorze. Tenim sort, continuem tenint sort.

diumenge, 10 de febrer del 2013

ENCARA TRAMUNTANA, EL MON ÉS TRAMUNTANA


Feia fred, i tramuntana, força 7/8, no hi havia ningú més a Portlligat, ni després als penya-segats, ningú, la humanitat s’havia acabat, només érem Xavier Masanés, Diego i jo, aterrits, decidits, baixant caiacs, embarcant, enfilant cap a la bocana, el mar ens esperava, havia sortit el sol, el dia havia de ser meravella.

I ho va ser. Vam veure un mar blau i blanc de tramuntana, unes ones gegants més enllà de Massa d’Or, mai les havíem vist d’aquella manera, semblaven illes, terra llunyana, Diego va preguntar varies vegades si allí hi havia roques, semblava impossible la massa d’aigua que s’aixecava, però eren ones, i tot el paisatge que ens envoltava semblava net i nou, disposat només per nosaltres, afortunats però també decidits, quan jo anava cap a Portlligat pensava que si no venia ningú no sortiria sol, altres vegades estava ja a punt de fer-ho quan ha arribat algú, i no sortint m’hagués equivocat, com s’hagués equivocat, crec, Diego, cas d’haver fet cas a la mandra, al fred, al pensament de s’està bé a casa, avui no surto, va valer la pena, quan érem a Cala Bona esmorcant, preparant mentalment el cafè que portarem la propera sortida, érem salvatges feliços en un mon nou, net i sense gent.

Ho hem dit moltes vegades, i ho continuarem dient, perquè és veritat, tenim la sort de disposar d’un temps en aquest mon que és magnífic si el sabem conèixer i viure. Dono les gràcies a Xavier i Diego per haver vingut, vam sortir i ens vam alimentar amb esforç, amb imatges i amb la tramuntana que ens va tornar a reconèixer, crec, tenir-la no té preu.

Vam palejar fins a Jugadora, sense problema, vam tornar fins a Cala Bona, i després el riu ens va portar de tornada, fins i tot ens vam deixar arrossegar fins la part esquerra de la bocana de Portlligat, la part difícil amb tramuntana, aquesta vegada no hi era Toni Sbert a rodolso, però hi serà aviat, no és res nou ni original però va ser un dia sense preu, som afortunats.

Voldria dir que des de fa temps no es veuen ocells llimona sortint ebris del fons del mar, però aviat es veuran: si tot va bé dissabte vinent, a l’excursió des de Llafranc, recuperarem, reparats per Toni Albert, els dos caiacs blaus, i és sabut que des d’aquells caiacs la vida es veu diferent, i entre altres prodigis, propicien l’arribada dels ocells llimona.

Dimecres es possible que sortim, i dissabte la sortida, com hem dit, serà des de Llafranc.

dimecres, 6 de febrer del 2013

SEMPRE LA TRAMUNTANA


La tramuntana hi és sempre, som terra de vent. Avui érem Anna Giró, Albert i jo, hem sortir després de que caiguessin unes poques gotes de pluja, de que els núvols deixessin pas a un cel blau, tots dos indicis de tramuntana, i sabent, perquè així ho deia Windgurú, que la tramuntana, en realitat el Mestral, entraria per la tarda.

Tot i així hem anat fins a Messina, una illa que és a un quilòmetre del continent, i allí ha entrat la tramuntana, llavors hem palejat contra ella, cap a Cap de Creus, uns tres quilòmetres que s’han fet difícils, la tramuntana no era excessiva, potser 6/7, però érem lluny de costa i aixecava verberols, amb la distancia prenia força. Hem arribat cansats, finalment a Cudera, on a les roques hi havia pescadors que ens miraven una mica al·lucinats, veient que veníem de mar endins i contra tramuntana, però ha sigut bonic i gens arriscat, crec, sempre hem controlat la situació i ens sobraven forces per si la situació empitjorava.

Hem tornat entrant a Guillola i empesos pel vent. Una tarda variada, cansada, però tranquil·la.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem.

dissabte, 2 de febrer del 2013

TRANQUIL·LITAT


Estava anunciat Mestral amb ratxes de força 12.  A les nou del matí m’ha trucat Miquel, “sortim?”, he contestat que ens trobéssim a Portlligat, on decidiríem. No cal dir que ens hem apropat a Portlligat amb un ànim fluctuant. Vist el mar, hem decidit treure el nas a la bocana i veure què trobàvem. Ens ha acompanyat Anna Giró, i hem trobat un mestral assequible, potser força 7/8, amb ratxes fortes. Hem palejat protegint-nos en els penya-segats, sense problemes, hem arribat a Cala Torta, no hem entrat a Cala Bona i hem decidit tornar per precaució, no fos que comencessin les ratxes anunciades, no vull pensar en ser al mar amb força 12, Miquel deia que hagués sigut una experiència, és cert, avui ens ha semblat tot molt fàcil, no ha fet ni fred, a vegades el perill i els problemes arriben quan menys els esperes, i al contrari, quan surts esperant un infern trobes una placidesa que deixa un regust estrany, ha estat bé però...

Dimecres, si tot va bé,  tornarem a palejar.

És possible que el dissabte 16 de febrer, si el temps atmosfèric acompanya, fem una sortida des de Llafranc fins a Aiguablava.  Qui vulgui venir que ho digui doncs les places són limitades al número de caiacs que puguem transportar.