dissabte, 31 d’agost del 2013

PREGUNTES

Avui hem respirat la tramuntana, de ple, una força neta contra el cos i el caiac. Teníem preguntes, però no les hem fet. Hem recordat els iogurts i l’arròs,  afectats per les paraules violentes, faltes d’amabilitat, i hem arribat, massa compactes, a la barrera d’ones. No eren ni grans ni petites, i hem decidit fer el tomb a Encalladora. Algunes ones sí eren grans, capaces de bolcar-nos, I Martí ha bolcat, en un lloc on les ones eren especialment altes, a la banda exterior d’Encalladora, però ha conservat la calma, i aviat l’hem tingut altra vegada assegut al caiac, enfrontant les ones. Hem tornat en el riu de vent, havent parat a Cala Bona, on hem xerrat, menjat, pres un bany. Érem dotze: Pilar, María, David, Salvador, Josep Parada, Carles Batlla, Joan Ramírez, Josep Flor, Jordi Rotllán, Miquel, Xavier Massanés i jo. Les preguntes han quedat, però un dia les farem, quan siguem recuperats i tranquils, aliens a qualsevol negativitat i agressió de tauró, i puguem continuant sent sardines.


Demà sortirem també, a les 9.30. I si tot va bé, dijous també, a les 4.

dijous, 22 d’agost del 2013

SENTIMENTS



Fa dies que he perdut el ritme de publicació del blog, i és que el meu ritme vital canvia, torno a llocs que sempre m’han agradat molt, reflexiono, veig com amb una tranquil·litat que no recordava passen els dies, i sobretot perquè amb un company de caiac i amb l’amiga que ens segueix des de Nova York, ens hem embarcat en un propòsit disbaratat que ha omplert amb llibres biblioteques senceres i que mai s’acabarà de tractar: volem comprendre els diferents sentiments vers quant ens envolta, l’efecte que aquests sentiments nostres tenen sobre quan ens envolta, i la possibilitat d’aprendre en quan al que fa als sentiments.

És clar que no em queda temps per a res. Però no em queixo, ens ho passem be reflexionant-ho, i a sobre potser aprendrem a gaudir i a intensificar els sentiments. A vegades raonem entre ones, com avui, que eren trencants i no massa amigues, i llavors, en mig de natura en moviment, crec que raonem millor.

De moment, i resumint molt poc acadèmicament, hem dit que el sentiment d’amor pot influir en l’entorn, és a dir, millor estimar que no estimar, i si per exemple estimem el mar, doncs el mar ho sent i és una mica més blau. Sona a broma i ho és, però no ho és. És el famós experiment dels dos plats d’arròs cru, els tens a casa i cada dia insultes a un plat i dius coses boniques al altre. Al cap d’uns dies l’arròs insultat s’ha podrit, l’altre està molt be i tranquil, feliç. O l’experiment del iogurt. El iogurt té bactèries, i al laboratori es connecten aquestes bactèries, no sé com, amb un aparell que registre les seves reaccions de bactèria. Llavors es fan preguntes a algú davant del iogurt, i mentre les preguntes no són conflictives, les bactèries no reaccionen, però quan per exemple se li pregunta si ha fet ja la declaració de renda, o si ha parlat amb el seu pitjor enemic, les bactèries es tornen boixes, la reacció negativa del que escolta els afecta. Nosaltres som iogurts, de manera que millor que ens diguin coses amables i boniques.

Hem dit que l’amor, sigui per la parella, per la família, pels amics, per la natura, per l’art, o pel que sigui, pot ser amor “patxúm patxúm” o amor Bach. És a dir segons sigui la intensitat i la qualitat del amor estarem tocant i vivint una pachanga o tocant i vivint una serenata de Bach. I ens conformarem o no amb el que tenim o amb el que composem, o voldrem aprendre i sentir quelcom millor. Nosaltres tres, desafiants entre ones, hem decidit que volem amor intens i virtuós tipus Bach, perquè no? No sol nosaltres, sinó l’Univers en sortirà guanyant.

Hem dit que l’amor es global, és a dir, que no es pot estimar només a la parella, o a la família, o només als amics, al art, a les activitats. No. Si fem ballar les bactèries, o podrim l’arròs, ho fem amb tot. O al inrevés. És la capacitat general d’estimar que apliquem o no a quant ens envolta, sense fraccionar ni exclusivitzar.

Un punt més dins del resum. Hem demanat que com parella, és a dir, en l’amor de parella hi ha tres punts que no es poden transgredir, hi han de ser sempre, sinó més val anar-se’n, adéu, adéu, tres punts innegociables:  respecte, llibertat i tendresa.

Seguirem intentant comprendre, perquè resulta que aprenem a fer truites de patates, o cases, o avions, o a curar gent, però no aprenem a estimar, això pensem que és quelcom natural, no cal reflexionar ni aprendre, i així ens va.
Dissabte amb el company de caiac vam parlar mentre plovia al sortir, feia fred després, anàvem a Cadaqués a veure Nathalie al mercadillo, després a la platja de Sant Esteva, feia sol, calor i tramuntana, i ens ho passàvem com sempre molt be. Érem Cesc, Daniel, Josep Flor, Adrià, Josep Parada, Diego, Miquel, Toni Sbert, Mauricio i jo.

Avui ha sigut amb vent de mar força 5/6, ones trencants però no perilloses, hem arribat al Canó Sec, costava entrar-hi, hem vist des de terra Cala Bona, i hem tornat gaudint d’un mar fort però no perillós. Érem Nathalie, Salvador, Joan Ramírez, Jordi Rotllán, Mauricio, Toni Sbert i jo.

Si algú s’afegeix a aquest intent de comprendre lo positiu o negatiu del amor o de la falta d’amor, benvingut, que ens digui. No sé si en tornarem a parlar en el blog, però si parlarem entre ones, i més enllà del oceà. Tot és per passar-ho be, el millor possible i amb la més alta intensitat possible.


De moment som iogurts i sardines, i volem aprendre. I sentir molt, amb sentiment res superficial, sinó profund i arrelat, sentiment Bach. Una vida, i viure-la amb intensitat.

Les tres primeres fotos són de dissabte, les altres d'avui. Totes fetes per Nathalie. Mauricio deixa clar, en la primera, que va d'esquenes al grup.











diumenge, 11 d’agost del 2013

!Per fi, TRAMONTANA......DIVERSIO A DOJO!

Aquesta darrera sortida , la del disabte, ha estat magnífique..... tenía verdaderas ganes de saltar ones i de palejar amb força, je en tenía prou de días de calma.  Tots escollim , si podem, si ens deixen, personalment ara i sempre he respectat i ajudat a tothom ningú podrá dir que no ho he fet, mai.
Pero .....adoro les ones, m´encanta el mar brau i agresiu i per aixó quan el meu amic Josep ,per çert un crak tallant troncs, em va dir  d´anar a fer una mica el cafre, em va sonar a gloria, com som mooolt bons nens, ens varem posar el casc, i tant que sí,  i un cop al mig d´encalladora varem deçidir tirar mar endins, lluny cada cop mes lluny l´amic Diego ens va acompanyar una estona i desprès va girar.
El mes divertit, es que tot i estar amb tensíó donç les ones eran força altes , ens varem fotre un far de riure, mentre cap dels dos volía girar- Varem seguir així fins l´alçada de CULIP, i ales hores ja vam girar, que no era gens fáçil, donç ja es sabut que les ones d´esquena son mes perilloses.
Un cop al final , ja hi eren els altres caiacs , que ens havíen esperat i aquí he d´agrair l´interés per ferho, espeçialment en Toni Sbert ( et proposaré per mallorquí de l´any) que em va dir que ens anave a buscar perque estave preocupat, i es que tots son molt bona gent.
Pero, no en teniem prou i tant en Josep com jo ens varem quedar amb ganes de fer la volta a l´inrevés.
I animats de nou , ho varem fer, donant tot el tom a ENCALLADORA.
Ha sigut una magnífique sortida, he gaudit molt, aquest cop els deus, m´ha escoltat (no ho fan gaire ultimament, será que no soc bon nen), en fí se m´en fot el que pensin els deus, el çert es que prefereixo gaudir amb els companys de caiac i ser molt mes terrenal i no tant perfecte, d´altra banda el temps es un autobús que ens ´pasa devant nostre ,  pots pujar-hi i gaudir , o quedarte parat esperant d´altres que potser no s´aturarán.

Salut i fins dijous companys.



MIQUEL

ONES I MÉS ONES, VENT I MÉS VENT







“Aquell que ha contemplat la bellesa està condemnat a seduir-la o morir”, són paraules de T. Mann que m’han arribat avui des de més enllà del oceà, per sobre ones i vents. “Som pocs, molt pocs, però prefereixo pensar i sentir en lloc de protegir-me per no patir”, són paraules que m’han arribat avui d’un company de caiac, també entre ones i vents. Avui he vist ones blanques formant regnes independents a un costat i altre d’Encalladora, i nosaltres, diminuts però energia pura, navegants d’un present únic, hem anat d’un regne al altre, buscant companys perduts, rescatant altres que havien bolcat, i el sol, que hi és sempre, ens portava ja les paraules que després havíem de rebre, condemnats a seduir la bellesa, a pensar i sentir, i a viure de cara a l’extensió oberta, criatures de límits, poc a poc ens hem deixat portar per la condemna d’un mar avui blau i blanc, per la certesa d’unes paraules que ens tanquen en el moment, i entengui qui pugui, els que són pocs i que a vegades es parlen, mai res haurà sigut en va si ens ha portat a un dia de bellesa, pensament i sentiment tan intensos com ha sigut avui, allò important és el present que està fet de tots els passats, el present ha de ser amable, ric i brillant.   

La tramuntana era força 7, amb ratxes 8, però ens semblava suau, amiga com sempre. Érem Pilar, Josep Parada, Daniel, Miquel, Toni Sbert, Diego, Lluís Torrent, Mauricio i jo, i hem enfilat la bocana sabent que el camí és conegut, hem deixat a Pilar a la platja de Guillola, hem continuat fins a Cap de Creus, i a Sa Freu hem cavalcat el riu de vent i ones, i hem arribat a la barrera d’ones de Culip, avui altes, trencants i arribant d’arreu. Ha bolcat Daniel, i més tard Toni Sbert, però en moments han tornat a cavalcar el seus caiacs, cap problema.

Heroi és aquell que fa i no presumeix del que fa, qui fa des del silenci, sense ostentació. Heroi és qui no necessita demostrar cap fortalesa, qui quasi no parla, qui és amb els altres i no només amb sí mateix. Heroi és aquell que passa desapercebut però que hi és quan se’l necessita.

Quina sort que existeixi la barrera d’ones entre S’Encalladora i Culip, i quina sort que existeixi un grup, mai els mateixos, però sempre mantenint el mateix sentiment d’absurd, d’anarquia i de llibertat, que s’apropi per trobar les ones, sabent ja des de que treu el nas al Cap de Creus, que les ones seran allà, esperant, un grup que s’apropa a les ones pensant com serà avui el nostre encontre. És el nostre temps.
Dijous passat va ser un dia fatigant, canviant, ric i ple de vivència. Érem Ingrid, Nathalie, Dani, Daniel, Domi, Nardo, Diego, Toni Sbert, Mauricio i jo, i vam sortir amb una tramuntana no massa forta que ens va permetre arribar sense problemes fins a Cap de Creus, on vam treure al nas i vam veure les ones esperant, calia arribar-hi. Arribats a elles van bolcar Lluís Torrent i Nardo, recuperats sense problemes.

Els ocells llimona continuen sortint des del fons del oceà, porten paraules, ens recorden que qui ha conegut la bellesa és afortunat però esta cpndenat a lluitar per ella. Sense problemes.

Estem preparant una sortida a Mallorca i Cabrera, llogarem una casa, serem altra vegada. Ho concretarem.


Dijous, si tot va bé, tornarem a sortir. 


Les fotos i el video, fets per Nathalie, són de dijous passat.  











dijous, 8 d’agost del 2013

IL-LUSIONS I ESPERANÇES




Quan ja fa unes dues setmanes, que soc a Barçelona i em trovo molt sovint dins el mar on m´hi paso hores nedant, entrenant sol i veient , peixos, meduses ( algunes m´han omplert de picades, les cabrones)
es llavors quan em resuta més fáçil pensar i en aquesta solitud de color blau, em venen al cap moltes coses.
Son moments, els actuals, de canvi, moments que hem d´estar alerta i tenir sensibilitat, no ens hem  de deixar enganyar per els , pesimistes i agorers de sempre, aquests no ens ajudarán i tan sols es queixen sempre, deixemlos de banda, ignoremlos, que es quedin amb el seu conformisme, pero aixó si !que no emprenyin!
Aquest juliol pasat he  gaudit d´unes vacançes, en les que he estat amb el meu fill Miquel, ell es una persone sensible, que tot i els seus 14 anys ja es va adonant de moltes coses, i al que no li, agrade gens el comportament, mes al contrari, de tots aquests personatges que famn mal a Catalunya i espeçialment als catalans.
En una de les sortides de caiac, varem descobrir , per part meva  am molta alegría la bandera estelada de SA RATA, no soc hipócrita, he de dir que em va encantar i a la tarda ,quan hi varem pujar em va fer una foto l´Anna Giró, fotografía que la veritat em va fer molt feliç.  Mireu jo funçiono per sentiments, per vibraçións i si he aprés quelcom en aquests anys es que no puc perdre el temps, no n´hia gaire i el que hi ha s´ha d´´ aprofitar, l´hem d´exprimir, gaudir al máxim,Hem fet molt bones sortides, amb el meu fill hem anat per tot el Cap de Creus i hem disfrutat molt, també he aprés molt d´ell,  a les persones se les ha d´escoltar, a totes.
Per aixó, a mi aquesta estelada que algú o alguns han  clavat a l´orella de sa rata m´encanta, em fa viure, m´ilusiona, aquesta i totes les que cada cop es van veient mes per tot el pais i que espero siguin un molt bon presagi en aquest camí ja llarg , pero cada cop mes curt.


SALUT COMPANYS I FINS DISABTE



MIQUEL

dilluns, 5 d’agost del 2013

SENTIMENTS



Tinc una amiga que viu més enllà del oceà i que, com molts altres humans, viu a la deriva, entre ones i vents de tempesta, aferrada a poques i mai clares  certeses, sense saber si arribarà a port on serà tranquil·la i feliç o si se l’emportarà la fúria del aigua. La meva amiga es una noia sensata, sensible, intel·ligent, perseverant, noble i capaç, i aquestes qualitats garanteixen la possibilitat de naufragi perquè empenyen a l’acció, a no quedar-se protegit i fosc en terra, lluny de la incertesa del mar on s’és contra vent i llum i ones, i on quasi sempre arriba la soledat i el esgarrifant moment quan es veu el forat engolidor entre ones que porta cap el no res.   

O no. Cal pensar que potser es pot gaudir de la vida mossegant i ballant amb el sol, el mar, el vent, la llum, les persones estimades, sense protegir-se, no estimant poc o res, ni quedant-se a la platja, sense mossegar ni ballar ni sentir, i tot i així, sortint al mar, al mar... no naufragar.

Avui som en temps on hi a moltes banderes, han aparegut sobre Massa d’Or i s’Encalladora. Mai m’han agradat les banderes. Amb elles m’arriben sorolls de confrontacions i violències, perquè quasi sempre una bandera s’enarbora contra altres. Preferiria un mon sense cap bandera. Només, potser, la banderola que s’aixeca, encara que no hi és, més enllà de Encalladora, mar endins.

I així, entre gent sola entre ones i banderes que reivindiquen una llibertat històrica, arriba el moment de parlar de sortides en caiac.

Dijous passat érem Nathalie i jo caminant per París al vespre, quan rebem una trucada des de Portlligat. Sembla que eren molts a la sortida, que s’havien deixat les claus dins de l’armari, i dins de l’armari també hi havien totes les claus dels vehicles de qui viu fora de Cadaqués. Al final es va solucionar el problema, però les claus no van aparèixer, encara no han aparegut. No puc donar més informació sobre aquesta sortida perquè quan pregunto per ella només obtinc la informació de que eren molts, i ningú ha escrit al blog, així doncs diré l’únic que sé: dijous eren molts i van perdre les claus, del mar no en sé res. Cap problema. O sí: una clau, la del local, no té altra copia. Però la trobarem. Si trobem balenes, cóm no hem de trobar unes claus.

Dissabte érem Lola, Tere, Pilar, Daniel, Martí, Josep Parada, Miquel i jo, i vam palejar contra una tramuntana fluixa però refrescant fins a Culip, on vam parar a esmorcar, i després vam passar per Massa d’Or, i de tornada Josep Parada, Miquel i jo vam arrossegar des de Es Cap d’en Roig, un tronc enorme, uns deu metres, la llargària de dos caiacs, amb arrels incloses, fins a Portlligat.


Tinc un cert cansament, una angoixa de saber que hi ha gent en soledat entre ones, i una alegria per poder trobar el mar i el vent sense protegir-se. Dijous, si tot va bé, a les quatre, tornarem a sortir.