SENTIMENTS

Tinc una amiga que viu més enllà del oceà i que, com molts altres humans, viu a la deriva, entre ones i vents de tempesta, aferrada a poques i mai clares  certeses, sense saber si arribarà a port on serà tranquil·la i feliç o si se l’emportarà la fúria del aigua. La meva amiga es una noia sensata, sensible, intel·ligent, perseverant, noble i capaç, i aquestes qualitats garanteixen la possibilitat de naufragi perquè empenyen a l’acció, a no quedar-se protegit i fosc en terra, lluny de la incertesa del mar on s’és contra vent i llum i ones, i on quasi sempre arriba la soledat i el esgarrifant moment quan es veu el forat engolidor entre ones que porta cap el no res.   

O no. Cal pensar que potser es pot gaudir de la vida mossegant i ballant amb el sol, el mar, el vent, la llum, les persones estimades, sense protegir-se, no estimant poc o res, ni quedant-se a la platja, sense mossegar ni ballar ni sentir, i tot i així, sortint al mar, al mar... no naufragar.

Avui som en temps on hi a moltes banderes, han aparegut sobre Massa d’Or i s’Encalladora. Mai m’han agradat les banderes. Amb elles m’arriben sorolls de confrontacions i violències, perquè quasi sempre una bandera s’enarbora contra altres. Preferiria un mon sense cap bandera. Només, potser, la banderola que s’aixeca, encara que no hi és, més enllà de Encalladora, mar endins.

I així, entre gent sola entre ones i banderes que reivindiquen una llibertat històrica, arriba el moment de parlar de sortides en caiac.

Dijous passat érem Nathalie i jo caminant per París al vespre, quan rebem una trucada des de Portlligat. Sembla que eren molts a la sortida, que s’havien deixat les claus dins de l’armari, i dins de l’armari també hi havien totes les claus dels vehicles de qui viu fora de Cadaqués. Al final es va solucionar el problema, però les claus no van aparèixer, encara no han aparegut. No puc donar més informació sobre aquesta sortida perquè quan pregunto per ella només obtinc la informació de que eren molts, i ningú ha escrit al blog, així doncs diré l’únic que sé: dijous eren molts i van perdre les claus, del mar no en sé res. Cap problema. O sí: una clau, la del local, no té altra copia. Però la trobarem. Si trobem balenes, cóm no hem de trobar unes claus.

Dissabte érem Lola, Tere, Pilar, Daniel, Martí, Josep Parada, Miquel i jo, i vam palejar contra una tramuntana fluixa però refrescant fins a Culip, on vam parar a esmorcar, i després vam passar per Massa d’Or, i de tornada Josep Parada, Miquel i jo vam arrossegar des de Es Cap d’en Roig, un tronc enorme, uns deu metres, la llargària de dos caiacs, amb arrels incloses, fins a Portlligat.

Tinc un cert cansament, una angoixa de saber que hi ha gent en soledat entre ones, i una alegria per poder trobar el mar i el vent sense protegir-se. Dijous, si tot va bé, a les quatre, tornarem a sortir.