diumenge, 29 de juliol del 2012

FOTOS SORTIDA AHIR DISSABTE

El text ja l'ha publicat en Miquel. Jo només dir que Diego ha perdut tota credibilitat amb la seva imatge darrera Nathalie a la foto nº7, la penúltima.















dissabte, 28 de juliol del 2012

continuaçio a som a l´ estiu

Començaré dient que els ordinadors de vegades fan coses rares i aques cop m- ha tallat l´escrit, en fi ....deia que el día ha anat força bé , pero que el mar ja es ple de  barques i gent que  reduexin força l´encant .
Volía ja fa un quants dias dedicar unes quantes ratlles al meu amic desaparegut...
Si, si l´home del cabell blanc, en Toni Sbert, que fa un mes aproximadament ha tornat a les illes.Mira amic (per que tinc l´honor de ser-ho), per motius personals et diré que no m´agaraden els comiats i menys encara de persones que apreçio, per aixó no et vaig dir res espeçial , crec que no calía, pero ara et vull fer saver  que et recordo, fins i tot !que collons! et trovo a faltar,  saps que et desitjo el millor i que ara que serás pare vull que sapigues que m´agradará saver com et va tot i com us troveu tu i la Miriam.
Se que estareu formidables  a ses illes, amb la teva familia . Jo dilluns torno a trevallar després dún magnific mes de juliol, i al tornar remant avuí cap a Port Lligat remave sol intentant ordenar ideas  he recordat molt les converses i he  sentir la neçesitat de dirte que ja formes part d´aquest entorn on hi han pasat tantes persones.Se que ens veurem aviat, quan sigui, mentretant !tinc els teus poemes! i tan sols penso , que aquesta nena que ha de neixer te molta sort de tenir un pare com tu, de veritat,

!Que fins sempre, sigui de debó!

MIQUEL

SALUT I ONES COMPANYS

SOM A L´ESTIU

Aquesta sensaçió, d´estiu es la que avui notave a la sortida del matí, es espeçial, també hi es al poble i francament no puc dir que m´agradi gaire.
Si, es veritat anyoro la peculiaritat de l´hivern, tot es molt mes autentic, pero avuí ha sigut molt agaradable trovarnos amb l´amic Diego i la seva companya Mariela que juntament amb l´Ingrid i el seu company americá havíen pasat la nit a Cala Seca.
Allá hi eren ells amb l´home mosquit que havíe dormit a Cala Bona i ens han obsequiat amb un magnific esmorçar, hem petat la xerrada una bona estona i després els hem deixat gaudir del seu día.
Erem pocs en Mutur i la Natalie,en Josep Flor i una amiga que fins i tot ha donat el tomb  a Encalladora amb força traça, i jo mateix,

dijous, 26 de juliol del 2012

INFORMACIÓ

Érem ahir quasi carters de vila, tal era l’horitzó davant nostre, i tan alta la nostra disposició. Podíem portar noticies, o seure engronxats per les ones, els ulls closos, l’esperit adormit, esperant l’instant de tendresa que mai arriba, o podíem entrar en totes les cales, buscant, tocats d’hivern, perduts. Però no vam fer res d’això, la tarda no ens pertanyia, al contrari, l’únic que podíem fer, aliè a allò programat, era un crit per tal de trobar, cas que ens sentissin, la gent de bé, els que ens escoltaran i no seran en la falsedat i la bruta foscor.   

Bon temps, finals de juliol, però poca gent, poques barques, palejar fins a Messina, que sempre és allí i ens acull, els cormorans i buscar una platja on fer el bany, a Ses Ielles no hi ha ningú, és per nosaltres, ens banyem, parlem, mengem, i tornem desperdigats, amb un incipient Garbí, o Llebeig, i a Portlligat hi ha encara poca gent, adéu, adéu.

Érem Pilar, Nathalie, Bertran i la seva filla Ana, Juan, Eneko, Nardo, Diego, Mauricio, Miquel i jo, només 11, però tot tranquil, sense problemes.

I ja que hem començat el text dient que ahir hauríem pogut ser carters de vila, doncs tancarem donant informació sobre aquesta presencia geogràfica que ens envolta i a la que amb plaer accedim. Perquè és el Cap de Creus una singularitat geològica d’importància mundial? Fa 300 milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar s’acumulaven capes de sediments. Fa 280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres, i la pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la serralada Herciniana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt amb ells aquells sediments, que varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus, excepte al Cap de Creus, on l’erosió va acabar deixant-los a la vista. Per això al Cap de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos, que són els sediments d’aquell mar que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.

I ja està, hem informat sobre el que vam fer ahir i sobre el que va ser el fons d'un mar que ara trepitgem i veiem.


Foto enviada per Juan, de la sortida de dissabte, just abans de anar a Encalladora






Dissabte, si to va bé, seguim.



diumenge, 22 de juliol del 2012

ALTRA VEGADA LA BARRERA DE ONES



La nit de divendres la tramuntana bufava forta, dissabte al mati també, però a l’hora de sortir havia afluixat, i Pilar, Beltran (un company de León), Juan (un company de Valencia), Josep Flor, Miquel i jo, vam sortir de la bocana enfrontant una tramuntaneta potser força 4 o menys, vam anar a Cala Bona, on els homes primitius, Eduard, Manel i Lluís, ens esperaven, els vam trobar a Cala Torta, on havien recollit material per endreçar la seva cova, i tots junts vam enfilar cap a Cap de Creus, on vam tenir la sorpresa de trobar tramuntana una mica més forta, i ones, probablement romanents de la força nocturna del vent, Pilar va tornar a quedar a rodolso, i els vuit restants vam enfilar cap a Culip, on es veien les ones, i al arribar va quedar clar que el mon, la vida, l’Univers, tot, és qüestió d’anar-hi o no anar-hi. Res més. I nosaltres hi vam anar.   

La ratlla que separa Culip de S’Encalladora, i S’Encalladora de Massa d’Or, una ratlla que no hi deuria ser però hi és, amb ones clares que només i són allí, encara que el mar sigui tranquil i sense ones, és com la ratlla que a la vida separa a qui hi va de qui no hi va, una ratlla que no hi hauria de ser però que hi és, i que a més es veu.

Ahir, per exemple, Beltran, el company de León, era la primera vegada que agafava un caiac tancat. El dimecres, al arribar nosaltres de tornada a Portlligat, ell es va apropar i va preguntar si anaven bé, perquè ell a León tenia un caiac obert per anar a pantans, i jo li vaig dir que si volia provar el dissabte que vingués, i ell va venir, i ara es trobava a la barrera d’ones de Culip, quan a León el mar és molt lluny, i tot just provava per primera vegada el caiac, però Beltran remava com un expert, no tenia altra remei, i enfrontava les ones que eren altes, i, com sempre, trencades i arribant d’arreu, com si sempre ho hagués fet. I Juan, el company de Valencia, que havia trucat per deixar el seu caiac a l’Escola d’En Mar, i mai havia enfrontat ones, ara remava davant meu, i després vaig saber que hagués remat fins a França per tal de no donar el costat a les ones.

Però jo vaig veure que al costat obert d’Encalladora les ones eren altes i trencades, i els haguessin agafat de costat, i pel primer dia ja en tenien prou, i veient que tots els altres ja enfilaven el costat obert per donar el tomb a Encalladora, vaig dir a Beltran i Juan que tornàvem, però girar el caiac allí no és fàcil, però ho van fer, i estaven exultants, deien que mai s’ho haguessin imaginat, que ho havien gaudit molt, i vam palejar fins el costat sud de Encalladora, per on havien d’arribar els altres, i els vam veure venir, punts petits entre barreres de bromera, un espectacle, i vam tornar a Portlligat portats per la tramuntana i per l’alegria, un dia més havia sigut un dia singular i engrescador, un dia més hi havíem anat, érem al costat vital de la ratlla.

Hi ha qui ens ha preguntat què va passar amb les vespes que teníem als armaris. Ho diré, però no va ser res heroic ni engrescador ni vital.  Nathalie (qui ahir no va venir perquè era al mercadillo venent fusta a la deriva) i jo, dijous a la nit ens vam disfressar amb roba que ens tapava per complert, i amb guants i casc de moto, vam fumigar dos vespers, on dormien vespes que no van poder fer res, van passar del son a la mort, i després vam trepitjar els vespers, i jo em vaig sentir malament, com si quan nosaltres estiguéssim dormint ens ruixessin amb un spray i després trepitgessin la casa amb nosaltres a dins, però Nathalie diu que no, que calia fer-ho, i té raó, però jo també la tinc. Ja no hi ha vespes. De moment.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem. Quants serem i en quines condicions serà el mar, ni idea, però segur que quelcom trobarem.       

dijous, 19 de juliol del 2012

TOT VA BÉ, CAP PROBLEMA




Ahir érem tants, tants, que va haver un moment en que Portlligat semblava l’habitació dels Marx a l’opera, arribava i arribava gent i Portlligat semblava a punt de desbordar-se. Jo, quan sent ja molts, sent tots, vaig veure un altre dels grups que arribava (perquè arribaven en grups, portant les tovalloles a l’ombro) vaig dir un “no” que em va sortir de l’anima. Era el no de la lògica. Però nosaltres, i Portlligat amb nosaltres, es sabut que no tenim lògica, i a la fi vam sortir tots, i a sobre ens ho vam passar bé.

Qui va venir i perquè érem tants? La resposta és fàcil, té un nom: Mauricio S’Barbaro, l’inefable Mauro. És sabut que quan a la nit, en un restaurant, acabat l’àpat, tots satisfets i contents, Mauricio proposa als comensals de les taules veïnes una sortideta al dia següent en caiac pel Cap de Creus, doncs tots diuen que sí, i nosaltres els patim al dia següent. Ahir van acudir 16 amics nocturns del Mauro,  ¡16!  Anaven en grups, ja ho he dit, famílies amb nens i nenes. Eren tots francesos i anglesos, i ni ens miraven, només volien agafar un caiac.  I nosaltres, els de Umiiartoq, érem ja 17. Dir caòtic és poc. Però jo també llavors m’ho vaig passar bé. A més hi havia les vespes d’un vesper instal·lat als armaris que ens atacaven.     
  
Ens vam dividir en dos grups, Umiiiartoq va sortir al mar, els amics de Mauro van quedar a la badia, excepte un pare i una nena molt petita, francesos i simpàtics, que es van despistar i van venir en un  doble amb nosaltres fins a Illa Messina.

Érem Anna Giró i la seva filla Ester, Mariela, Pilar, Nuria, Nathalie, Nardo, Manel i el seu amic Pedro, Jordi Caselles, Sergi, Josep Flor, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, i vam anar, com he dit, a Messina, en un mar planer i blau, amb calor i placidesa, i allí ens van rebre els quebecs o cormorans, i després vam palejar en un recorregut amic fins a Ses Ielles, vam desembarcar al canó sec i vam nedar molt, fent l’itinerari de sempre, vam a ajudar a Jordi Caselles a entrar al aigua, nedar el recorregut, sortir i caminar de nou fins els caiacs, vam xerrar, menjar galetes principe, fer fotos, i vam sortir altra vegada, tranquils i feliços, fins a Portlligat, en un mar amb encara poques barques, i una badia que ens rebia un cop més amb una bellesa singular, i ja als armaris ens van atacar les vespes, però vam córrer i botar, i no ens van picar, no.

Altra cosa serà aquesta nit, perquè amb Nathalie hem comprat un spray contra vespes, i després de sopar, perquè diuen que a la nit no ataquen, vol que hi anem, ella i jo disfressats amb roba antivespes, per acabar amb el vesper, però ahir hi havia moltes vespes, més que palistes, i ja veurem què passarà, jo no ho veig clar, ella diu que sí...

Dissabte, si tot va bé, en especial aquesta nit, hi tornem.

Les fotos són de Nathalie, clicant a sobre es fan més grans.  La foto de grup no es feta pel retardateur, sinó per Ester, la filla d'Anna Giró.








dissabte, 14 de juliol del 2012

TRAMUNTANA D’HIVERN



Avui ens ho hem passat molt bé, molt. Bufava tramuntana força 5 amb ratxes força 6. A les 9.30 només érem Josep Flor, Diego, Miquel i jo. El vent havia fet que alguns dels que havien de venir truquessin dient que no vindrien, i altres, com Nathalie, havien de venir amb nens i tampoc venien. 

Però el dia, gris i d’hivern, amb tramuntana i verberols la mar, feia ganes de sortir i enfrontar ones i vent. Tots quatre creuàvem dits esperant que no aparegués aquell d’última hora que porta una amiga que “hapalejatnomesunavegada” però que ho vol provar. Avui era dia per sortir sense fre, avui tot apuntava a lluita i esforç. I així ha sigut.

Pilar ha arribat a última hora, ens ha vist amb cara d’amics del vent, i volia girar cua, però ella, encara que no ho sap, també és amiga del vent, i ha vingut amb nosaltres. Teníem que passar per Cala Bona, on havia dormit Eduard, solitari i salvatge.

Hem girat la bocana i no ens hem resguardat, hem enfilat recte cap a Cap de Creus, amb vent fred i fort que ens mullava. Les ratxes eren especialment fortes. Sense problema, Pilar inclosa, hem arribat a Cala Bona, on Eduard esperava com un home primitiu, fins i tot durant la nit havia pescat quatre peixos amb un trident.

No teníem previst aturar-nos, però hem començat a xerrar, hem sortit dels caiacs i hem estat quasi un hora a Cala Bona. Al tornar a palejar feia fred, i hem palejat amb força fins a treure el nas a Sa Claveguera. Llavors les hem vist, elles, les ones, cridant-nos a la punta de Encalladora davant Culip, altes, amb bromera, una meravellosa temptació. I hi hem anat. Pilar s’ha quedat a rodolso, esperant.

Costa explicar la sensació que es té quan paleges Sa Claveguera, al llarg de Encalladora, contra vent i veient la barrera d’ones que t’espera i en la que als pocs minuts t’endinsaràs. És un sentiment d’excitament, prevenció, alegria. Quelcom molt vital. Avui, a més, era com un dia d’hivern, sense cap barca, i amb un cel gris.

Al arribar a les ones hem començat a saltar i rebre-les de tots costats. Però avui hi eren Miquel i Josep Flor, i aviat he vist que volien fer la volta a Encalladora. Diego i jo els hem seguit, però Eduard, veient-se sol, ha preferit girar i tornar per Sa Claveguera. És una decisió intel·ligent, no és bo enfrontar sol ones altes, trencades i irregulars, si bolques pots tenir problemes.

Els quatre que giràvem Encalladora hem gaudit. Jo a cops he vist Diego desaparèixer entre ones immenses que se’l emportaven. Però no hi ha hagut problemes i hem arribat on Eduard ens esperava, fent fotos, i després fins a Pilar.

Hem tornat d’una manera nova i que hem de repetir. La tramuntana bufava forta. Jo crec que llavors era força 6. I en lloc de tornat arrecerats a prop de costa, hem palejat molt oberts, lluny de costa. A mesura que t’endinses en el mar, la tramuntana pren força, i t’empeny més mar endins, on és més forta...

Aquesta vegada anàvem junts, i això ha fet més tranquil·la la situació, perquè hi ha hagut moments difícils, quan les ratxes ens agafaven de costat i la velocitat del caiac era molta. No ha sigut fàcil. Arribant a Sa Farnera, ens havíem desviat tant mar endins, que hem tingut que palejar contra tramuntana fins arribar a la bocana de Portlligat.  Ha sigut un plaer refrescant i salvatge que necessitàvem i que voldríem repetir.

Als armaris ens esperava Nardo, que s’havia adormit, i Mauricio ha trucat dient que creia que amb aquest vent no sortiríem, quan és al contrari, amb aquest vent és quan més sortim

Ha sigut un dia magnífic d’hivern amb el vent que ens agrada i companys que poden gaudir-lo. Un record per aquells companys que no hi són però que comprenen el que és una banderola que sense més et crida des de mar endins. Avui els hem tingut amb nosaltres.

Dilluns, a les 16.30 ens trobem per anar a la badia de Cadaqués i acompanyar la processó de barques que porten la imatge de la Verge.    

I dimecres, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos són de l’Eduard. Clicant a sobre es fan grans.










dijous, 12 de juliol del 2012

UN RIU DE LLUM I VENT



A tot ens habituem, a tot, també a la lletjor o a la bellesa, i de nosaltres dependrà viure envoltats per una o altra. Podem jeure en la foscor i envoltats de brutícia, o podem lliscar entre ones i llum. Nostra és la decisió. A ningú podem culpar per ser en un o en altre lloc. Crec que a l’escola de vent som habituats a un paisatge i a una acció a la que ja no prestem atenció, tantes són les vegades que l’hem vist i sentit. Qui la veu, viu, i sent per primer vegada queda impactat. I ens ho diu. I ens sorprèn. Ens ho recorda. Nosaltres l’hem vist i sentit tant que ja no ens impacta. Encara que la portem en nosaltres.

No puc dir què va ser el passat dissabte, érem Nathalie i jo lluny i en un mar d’altres sensacions, i qui va sortir no ens ho ha aclarit massa. Avui érem 14: Pilar, Abril, Nuria, Anna Giró, Nathalie, Javi, Josep Flor, Sergi, Diego i el seu nebot Daniel, Mauricio, Jordi Rotllán Miquel i jo, i hem sortit amb tramuntana força quatre, pensàvem anar a Messina, hem sortit per Sa Farnera, però el vent era massa fort pel caiac doble de Pilar, i hem enfilat cap a Cap de Creus. A Cala Bona han quedat Pilar i les seves filles i Javi, i nosaltres hem arribat a Cap de Creus i hem fet el tomb a Sa Rata, ones i corrents, i hem tornat a Cala Bona, on ens hem banyat, i hem rebut una parella adolescent que arribava per passar la nit a la Coua de Eduard i Manel, i després hem tornat en un riu de tramuntana, eren ja les vuit del vespre, i era el millor regal que podíem donar i rebre, un vent que ens feia lliscar sobre l’aigua. Jo a cops he deixat la pala i he aixecat els braços deixant que el vent i el mar em portessin, i em portaven, érem lliures en un riu de llum i vent.

Som, crec, gent noble que mai decebrà, sempre serem on hem de ser, qui vingui ens trobarà, oberts i feliços, vivint el temps que tenim, sense perdre un segon, al contrari, gaudint de les coses petites i quotidianes que són les que més omplen i satisfan, no ens cal cap ampul·lositat ni grandiositat, ens bastarà una mica de vent, el mar, el vespre, i els companys lliscant amb nosaltres. Mentre ens quedi temps hi serem. Lluitem entre llum i foscor, i avui dormirem entre somnis que no sabem què ens portaran. La nostra voluntat és conèixer sempre rius de llum i vent.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem. Avui crec que no ens hem creuat amb més que dos o tres barques. Que es mantingui així.  






dimecres, 4 de juliol del 2012

PER FI MAR MOGUT I ONES ALTES

Avui érem 34 palistes i havia vent de mar, Garbí, força 6. Què hem fet? Doncs, d'inici, hem batut el record de desorganització i caos, i després, al mar, hem fet el que hem pogut, que ha sigut molt i ha estat molt bé.


Un primer grup liderat per Nathalie ha quedat a Portlligat, amb molts nens i nenes i adolescents, dos australianes, un noruec, Tere i sa germana Marta, Jordi Caselles, i algú que potser oblido.


Un segon grup, liderat per Pilar ha quedat a la platja de Guillola. Hi havia Anna i Maria Giró, Abril i Nuria (filles de Pilar), i més nens i nenes. 


Un tercer grup, format per Sergi, Javi, Diego, Jordi Rotllan, Mauricio, Miquel i jo hem enfrontat les ones fins a Cap de Creus, patint una mica, i a Jugadora ens hem banyat, i després hem tornat en un mar que feia una mica de por, però que era divertit. Les ones eren altes, i quan trencaven han donat algun ensurt, sobretot a Diego que ha vist com Miquel li volava a sobre, muntat en una ona, però no ha passat res, al contrari ens ho hem passat molt bé, teniem ja ganes de moviment.


Els tres grups ens hem trobat, ja tard, a Portlligat, on hem guardat els caiacs, hem xerrat, ballat i rigut. Hi havia molt bon rotllo i molta gresca. 


Demà al mati Nathalie i jo volem cap a la República Eslovaca, adéu, adéu, dissabte no hi serem, he deixat la clau a Miquel, qui serà el cap de grup, l'aventura està garantida.

diumenge, 1 de juliol del 2012

TRANQUIL·LITAT

Ahir vam anar a la platja que ja no existeix, la que va sortir amb el temporal de Sant Esteva de fa tres anys, sota Punta Prima, i ens vam quedar bocabadats veient el mar allà on abans hi havia una platja amb espai per deixar molts caiacs, el mar és un poderós misteri.


Veníem ahir de illa Messina, tan atractiva com sempre, i de deixar-nos portar per les ones que formava la tramuntaneta. Després vam entrar a la coua del Bou Marí, vam girar Illa Mallorca i vam tornar a Sa Cebolla, on ens vam banyar i xerrar durant una bona estona. 


De tornada vam trobar l'autopista de sortida de la badia de Cadaqués, moltes barques que no et veuen, però no passa res, tornarà l'hivern.


Érem només nou: Cristina Masanés, Nathalie, Lucía, Joan (un afegit d'última hora), Diego, Xavier Masanés, Rostia, Mauricio i jo, i el dimecres, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos són de fa un parell d'anys, quan la platja encara existia.