dissabte, 27 d’octubre del 2012

ADRENALINA, DIVERSIO I SEGURETAT

Aquest cap de setmana es d ´aquells, que et deixen molt satisfet. Si, quan avuí la tarda tornave cap a Barcelona, sentía alló que  dins meu  es podría dir com feliçitat.
Divendres vaig anar a coneixer la filla del meu entanyable amic mallorquí en Toni Sbert... la Marina!
que es preçiosa tot i que la tapaven les "babes" del seus pares, com no, encantats i enamorats d´ella tal i com ha de ser.
L´abraçade amb en Toni quan ens varen trovar a Espolla , que tot i estar lluny es un bonic poble, va ser molt espeçial, hi havíen moltes emoçións en aquesta abraçade-
Després de xerrar una estona amb ells i veure com en Toni es desfeia canviant-li el panyal a la Marina, varem brindar i jo marxave, satisfet, content d´Espolla en direcçió a Cadaqués.
I.. DISSABTE..... dissabte sempre hi ha sortida i aquest concretament estave anunçiade forta tramontana...!BRAVO! .. Un cop a Port LLigat quan anave arrivant la gent i començavem a parlar de la propera- sortida a Cabo Gata, ja varem creuar un somriure de compliçitat amb en Josep Parada, a ell com a mi ens agrada la tramontana i.... ho reconeixeré, també les emoçions.
El millor estave per arrivar, quan varem deçidir enfrontar la posible volta a Encalladora, un cop mes.
Aquest cop les ones eren altas i segurament mes fortes que l´ultim día , i tal i com avançavem ja varem veure que segurament no podríem voltar com altres cops.... pero ens agrade, som tosuts ...i una one moooolt forta em va dir que prou , que avúi ja era sufiçient, la impresió...diré la veritat !Fantástique, espectacular, pura adrenaline, pero erem els dos sols i ens varem apañar i perdoneu la pedantería de maeravella.
NO ERA POSIBLE ,fer el rescat allá al mig , les ones eren masa altes , he fet cursos d´auto rescat i de tot tipus i se de que parlo, creieume, ens vam lligar i en Josep, que va estar colosal, (ets un crac),  amb molt d´esforç. estirave del caiac, mentre jo desde l´aigua, per çert que salade es l´aigua salade colloóns! varem anar fins unes roques prop de l´illa del infern i allá ja vaig poguer buidar  i pujar al caiac sense gaire esforç la veritat.
Uns pescadors ens miraven ben estranyats , segurament  ens tractaríen de bojos ! i tant que ho som! i per molts anys!
Vos puc asegurar, i ho dic de veritat, que en cap moment vaig pasar ni por, ni angoixa, ni res de res...simplement els dos varem fer el que s´ havíe de fer, mantenir la calma i anar per feina.
En Josep i jo hem disfrutat  molt avuí , ho se perque ho hem comentat després, als dos ens agrade arriscar i ho fem i... en semble que ho seguirem fent oi company? Savem el que podem fer i el que no hem de fer i un cop mes hem disfrutat d´aquest gran matalás que es el mar i que canvía de forma continuament !per sort!
Per aixó ara mentre tornave porto a la cara un gran somriure, donç ha sigut un magnífic cap de setmana.

Salut companys !CABO GATA , JA ES A L´HORITZÓ! 

Navegar, remar, sentir, viure!


MIQUEL

VOLANT PER SOBRE LA BARRERA D’ONES


La previsió anunciava tramuntana que aniria pujant al llarg del matí, fins a arribar a força 10/11 un vendaval, i la previsió era que poca gent amb seny vindria avui a palejar. Érem 10. El seny escasseja. He preferit tenir seny amb Santiago, i ell com sempre, intel·ligentment i educada, ho ha acceptat. Hem sortit, doncs, 9, Pilar, Josep Parada, Josep Flor, Rostia, Xavier Masanés, Eduard, Mauricio, Miquel i jo, amb tramuntana encara fluixa, i que a mesura que pujàvem, augmentava, fins que al arribar a Cap Creus, potser era força 7/8, però crec que era Mestral, i per tant el Mar d’Avall estava protegit. Quan hem sortit no sabíem, no podíem saber, que avui es complirien un dels meus malsons.

Pilar ha quedat a Cala Bona, meditant, i la resta, al treure el nas a la punta de Cap de Creus, hem vist que el mestral bufava fort al Mar d’Amunt, i que la barrera d’ones era imponent. Normalment ens apropem a la barrera, però avui, amb la previsió de pujar el vent fins ratxes de força 11, jo no volia que ens agafés encara lluny, i avui només he tret el nas, i encara que em temptava aquell riu, Sa Freu, que no és perillós, he preferit recular i anar a buscar a Pilar, per tornar a Portlligat abans que la força del vent ens ho fes massa dur, no agrada patir.

I aquí ha començat el malson, la imatge que sempre he tingut i he temut. De fet, ja imaginava que al dir de tornar, Miquel i Josep Parada dirien que s’aproparien a la barrera d’ones per veure si podien girar Encalladora. Normalment jo soc el primer en gaudir la barrera d’ones, i si decideixo no girar Encalladora però hi ha qui la gira, els acompanyo fins la barrera i després els espero al final de Encalladora, amb qui tampoc ha fet la volta, per tal de poder ajudar si ha problemes. He arribat a pujar una vegada al cim de l’illa perquè els caiacs trigaven i des d’allí es distingeix tot l’entorn. Però avui he pensat que era més vulnerable Pilar, i tots nosaltres, amb tramuntana força 10 que Miquel i Josep Parada arribant a la barrera d’ones.

El grup, doncs ha torant cap a Cala Bona, i amb Pilar ja inclosa, ha arribat a Portlligat sense problemes. Hem entrat una mica en les cales per evitar el vent de costat, però el vent bufava més fort mar endins. Una vegada a Portlligat ens hem començat a preocupar, Josep i Miquel no tornaven.

Portaven mòbil, però no trucaven, i hem pensat que segurament estaven a punt d’arribar. He pensat apropar-me amb moto a S’Alqueria, des d’on es veu el mar fins a Cap de Creus, però llavors hem vist els dos caiacs que entraven a Portligat. Portaven amb ells un ensurt, el meu malson, i també una gran diversió per a ells.

Han arribat als armaris xops, tremolant de fred, i amb ganes d’explicar. I ara jo ho explico. Han arribat a la barrera d’ones, avui molt altes, i aviat han vist que no podien girar Encalladora. Miquel diu que estava pensant això, que avui no podien girar Encalladora, i llavors ha vist una ona molt gran que venia i després no ha vist res més, era sota l’aigua i no podia sortir, no sabia on era dalt i on avall, fins que un cop del caiac al seu cap l’hi ha fet pensar que el lloc d’on venia el cop, el caiac, era dalt, i ha pogut sortir.

Havia passat que l’ona havia fet volar Miquel per un costat, el caiac per l’altre. Per sort Miquel portava armilla. El caiac se l’ha emportat el vent, Josep l’ha recuperat, i s’ha apropat a Miquel. Han recorregut tot Sa Freu, una bona estona, amb Miquel al aigua, agafta al caiac de Josep, fins tornar a girar el Cap Creus i, a prop la Coua de l’Infern, s’han apropat a costa, i Miquel ha tornat a pujar al seu caiac. Desconec perquè no han intentat la maniobra de rescat, pujant al caiac al aigua amb l’ajut de Josep. No ho he preguntat aquest matí.

Insisteixen en que s’ho han passat molt bé, i els crec, se’ls veia exultants, com qui ve després d’haver passat una aventura. I avui hi ha pocs llocs on passar aventures sense que aquestes estiguin programades i protegides.

Mentre estic escrivint això, la tramuntana, més enllà de la finestra, està desbocada, la força 10/11 està aquí. I ara os diré el meu malson. Sempre he pensat que quan enfrontem tramuntana força 9, no tot és qüestió de força o no força, que si pots avances, i si no pots, el vent et fa enrere. No. Perquè tmbé he pensat que potser un dia una ratxa forta de vent et pot aixecar i fer volar, amb caiac inclòs. I llavors no és qüestió de força. El vent fa que no toquis aigua, llavors, voles enrere i caus. I sort tens si caus altra vegada sobre l’aigua i no sobre les roques. Avui Miquel ha dit que literalment ha vist com sortia volant i queia. Un malson fet realitat.

Algunes reflexions, una evident, però no sempre aplicada: cal portar armilla, en especial en dies difícils; cal també anar en grup, per tal d’ajudar; i cal aprendre i practicar les maniobres de rescat i d’aprendre a pujar sol al caiac una vegada bolcats.

Però ha sigut un dia bonic, variat, i ells s’ho han passat bé, no els hi ha passat res, què més es pot demanar, segur que segueixen exultants.

Dimecres anem a Cabo de Gata. Som 19, i anem en dos furgonetes, recollint gent per mitja Catalunya. Nathalie i jo haurem sortit abans, el dilluns, avió fins a Granada, una meravella, cotxe llogat per conèixer la província, i arribar a Cabo Gata també el dimecres, on retrobarem, i tornarem a ser, els de Menorca, amb Tere i Josep Flor, de moment, afegits. Seran només cinc dies, però agraeixo ja que siguin.

En principi, i si no es diu el contrari, dimecres i dissabte no hi haurà sortida a Portlligat.

Si tot va bé, la propera entrada del blog serà des de Cabo Gata.   

dijous, 25 d’octubre del 2012

LA VUELTA A LAS ISLAS










Publicado por Nathalie Girodano

La salida ha sido una vuelta alrededor de las islas de Cap de Creus, de algunas de ellas, porque hay 24 en el Parque Natural, y nosotros nos hemos aventurado a dar la vuelta a solo 3. Este miércoles el mar no mostraba ninguna señal de peligro, al contrario, se mostraba calmo, plácido, ideal para alcanzar Cabo Creus a ritmo de crucero, agrupados, enfilando nuestra primera isla, Encalladora. Un pequeño velero, cuyo nombre he olvidado, viene hacia nosotros, nos saluda, es Cesc, en viaje solitario, beneficiándose del poco viento que nos ofrece el día, virando, alejándose feliz…

Una de las pocas veces que las condiciones climáticas nos permiten abordar Encalladora tanto del lado de Sa Freu como del contrario, algo inhabitual; un pez luna se queda durante un instante al lado de Anja y después desaparece. Pilar, Anja, Natalie Corcoll, Javi Sanclemente, Santiago y yo formamos el grupo. Mútur ha preferido adaptarse a otro ritmo, el de correr en el entrenamiento cotidiano para una Maratón prevista a finales de año.

Sin ninguna dificultad hemos llegado hasta Sa Rata, hoy no demasiado solitaria, con tres barcas de pescadores junto a ella. Los dejamos atrás, y decidimos dirigirnos hacia Messina, a ritmo más rápido, para intentar llegar a Portlligat a las 17.15, por razones diversas, tanto familiares como profesionales, o simplemente porque la salida se acababa y para una cuarta isla nos faltaba tiempo!

Hoy Santiago se ha encargado de hacer las fotos, yo había olvidado de cargar la batería de mi cámara.

Santiago y Anja nos han esperado en Messina, y los demás la hemos girado por el exterior. Hemos paleado contentos, con el sol en la cara, adivinando la entrada de Ses Boquelles, una entrada envuelta en un silencio dulce, de una hermosa tarde que no tenía nada que ver con la salida del pasado miércoles, también bonita, pero un poco menos relajante.

El sábado por la mañana la tramontana nos espera. Ahí estaremos, preparados para una nueva salida que no se parecerá a ninguna otra…

Buen fin de semana, y hasta el sábado.


Nathalie Giordano

dissabte, 20 d’octubre del 2012

SURF IN CADAQUÉS


Publicado por Nathalie Giordano
Miercoles  17 de octubre 2012

El miércoles el tiempo no acompañaba, el viento de mar soplaba fuerte, no era pues el día ideal para remar con tranquilidad durante dos horas, yo estaba en los armarios desde las 14.15h esperando a los habituales de los miércoles (Mútur había ido a pasar el día a Barcelona). El primero en llegar fue Santiago, vestido de civil y sin ninguna intención de salir. A las 14.40h no había aparecido nadie, le digo a Santiago que si no viene nadie me voy, y veo llegar a Javi Sanclemente muy satisfecho y contento de estar allí, y dispuesto a remar, con mucha ilusión, hasta Cadaqués! Pilar, quien también había venido vestida de señora, no tenía la más mínima intención de acompañarnos, y nos deseó una buena salida y se fue.

Palear hacia la bahía de Cadaqués, con aquel Garbí, seguramente no era la mejor opción, pero Javi y yo, de común acuerdo, decidimos enfrentar las olas y salir por Ses Boquelles, con la idea de intentar pasar sin problemas Punta S’Oliguera… El mar se parecía a las montañas rusas, y el viento no nos dejaba un respiro, pero sin peligro. Estábamos motivados por la idea de surfear un poco entrando por S’Arenella, y dejándose llevar con tranquilidad hasta Es Poal.

Si entrábamos en la bahía, no entraba dentro de nuestros planes volver a Portlligat en kayak, imaginar un regreso por mar era inconcebible. Podíamos haber dejado los kayaks en Es Pianc y volver a buscarlos al día siguiente, pero las previsones meteorológicas no anunciaban una mejora en las condiciones de los días siguientes, sino al contrario, un empeoramiento.

A las 16h ponemos pie en Es Poal, y allí emprendemos una marcha rápida hasta Portlligat… ¡Nunca antes se había hecho la calle de Ses Minves en kayak!

Con algunos descansos, mucha risa, y sin haber corrido ningún riesgo, llegamos a Portlligat a tiempo para ir a buscar a los niños al cole.

Hoy sábado, las condiciones son casi idénticas, pero no ha habido salida. Mútur ha ido a Portlligat, Santiago, fiel, estaba allí, Mauricio ha telefoneado, pero han tomado la sabia decisión de no salir esta mañana esperando días mejores.

Nathalie Giordano

(en la entrada del lunes se han añadido las fotos de la excursión a Port de la Selva)








ALEGRIA Y SORT

Avuí estic lluny de Cadaques, i he estat contemplant ones molt fortes a Barcelona, al sortir del gimnás i avúi escriuré perque vull ferho sobre una alegría que he tingut aquesta setmana.
Divendres, en mig de la feina, complicada, estresant i que com ja saveu no m´omple gens va sonar el móvil... !misatge!... Toni Svert. ! Collóns... a veure si ja ha nescut!
!Meravellós una foto d´una nena`preçiosa que m´acabave d´enviar el meu amic l´entranyable mallorqúi.!
Quan la senyora a la que estave atenent va veure la meva cara ja em va dir que semblave molt content !
¡Bones notiçias !  em va dir... li ha canviat la cara (no se quina cara poso quan soc al banc, pero evidentment no es la mateixa que quan vaig en Caiac)
SI, Si... eh molt bones miri li vaig ensenyar la foto ! Ah molt maca , es familia seva!
Vaig qudar pensant un moment.... i tant sols vaig dir ...Es la filla d´algu molt espeçial per mi i estic molt content.
Tan aviat com vaig poguer, ja estave parlant amb en Toni , un plaer sempre, i m´explicave lo emoçionant que havía sigut el part i lo feliç que era, !M´ encanta aquest tio i la seva sensibilitat!
Ell sap que m´alegro molt i aviat li podré fer una abraçada i coneixeré a la seva filleta-
MARINA, BONIC NOM- !Quina sort has tingut preçiosa! Tens un  pare magnífic, per que ho será, ho sé
es una persona com poques, d´aquestes que valen la pena , d´aquestes que si fosin mes al mon no tindríem tants problemas estúpids que sempre ens busquem  tots plegats.
Dic que tens molta sort Marina, perque la vida , que ara comença per tú, i que desitjo sigui el mes bonica posible ja t´ha començat a somriure, quan al neixer has vist la cara dels teus pares, de la teva mare i del teu pare , aquest entranyable amic mallorquí amb el que he compartit i ho seguiré fent moltes hores de caiac.

ENHORABONA AMIC!, GAUDEIX I SIGUES FELIÇ

MIQUEL

dilluns, 15 d’octubre del 2012

SOM UN GRUP D'HOMÍNIDS




































ANADA CADAQUÉS – PORT DE LA SELVA EN CAIAC
TORNADA PORT DE LA SELVA – CADAQUÉS CAMINANT

Quan ahir arribava amb dificultat a la platja de Port de la Selva, enfrontant un vent de sud bastant fort que ens empenya mar endins, pensava que, una vegada a la platja, havia de contar a quatre-cents abans de dir una paraula. Tot són paraules i els silencis entre paraules.

Quan més tard, arribats per terra a la platja de Taballera, alguns ens banyàvem, mentre la resta del grup descansava assegut a les pedres de la vora, vaig pensar que aquell lloc vuit i nítid era un lloc primigeni on uns homínids, nosaltres, descansaven abans de reprendre el camí per la natura.

Quan també escampats per terra, vam arribat per diferents llocs i amb diferents temps als armaris de Portlligat, i ja tots van partir per anar als seus menesters seriosos, i es va trencar el grup i la seva activitat, potser menys seriosa però segur que més adequada a la nostra condició humana (d’homínids), i jo vaig tancar l’últim armari, quedant sol, vaig agrair, amb el pensament i no pas amb la paraula, a tot el grup per haver sigut, cadascú amb la seva idiosincràsia i les seves peculiaritats, i per haver permès un dia tan variat, ric, i esgotador amb una fatiga natural, d’homínid.   

Ara no sé on són qui ahir eren amb mi, segurament portant a terme les dites activitats serioses, tal com atendre clients en un banc, o alumnes en una escola, o altres funcions que desconec, però puc dir, crec que sense equivocar-me, que ahir, entre mar, ones, vent, arbres, camins i cansament, la nostra activitat va ser més propera a la nostra naturalesa d’homínids, tot era més natural, i segurament més agradable.

Tinc molt clar que la nostra riquesa és el que som, no el que tenim, i avui som més rics perquè ahir vam viure un dia rodó, tan en l’itinerari d’anada i tornada, un cercle que incloïa tota la natura de mar i terra, com amb la satisfacció de viure un dia de sensacions intenses amb gent que temporalment formava un grup que es desplaçava junt.

I potser escrivint avui sembla que ahir tot va anar bé, va ser fàcil i tranquil. Doncs no, ni molt menys. Vam patir ensurts. Quan jo arribava a la platja de Port de la Selva pensant en contar a quatre-cents abans de parlar, era perquè venia de viure un curt però intens infern.

Vam sortir de Portlligat un grup de no sé quants amb no sé quants caiacs. Érem més o menys vint. Vam sortir tranquils i contents amb un mar que era un llac i un cel sense la pluja amb la que molts malastrucs professionals ens havien amenaçat. Vam esmorcar a Portaló, amb placidesa i rient amb els acudits de Lluís Torrent.  Vam recórrer el Golfet en un mar encara tranquil, però (i aquí hem d’aprendre la lliçó), passat Cap Gros, arribant a Port de la Selva, es va aixecar el  vent de sud que estava anunciat, força 5, i va costar arribar a la platja de Port.

Va costar arribar fins i tot als més forts, i en un moment determinat, abans d’arribar a Tamariua, em vaig trobar sol amb Tere, Cristina Massanés i Natalie Corcoll, potser les tres amb més dificultats per enfrontar una ventada forta, i el caiac doble de Lluís i el seu fill, un doble sempre és una dificultat. Vam patir molt. Per sort Natalie Corcoll i Cristina, qui tenia l’ajuda del seu germà Xavier, eren una mica arrecerats, és a dir a prop dels penya-segats, però Tere i el doble eren lluny de costa, i el vent els girava la proa i els empenya més lluny. Lluís va aconseguir endreçar el caiac i es van poder apropar a costa. Jo vaig arribar fins on era Tere, i només amb l’ajut moral, és dir, amb ànims i alguna correcció en la palada, va aconseguir arribar, ella sola, a prop de costa.

Però llavors vaig veure que hi havia més caiacs amb dificultats. Era un grup de gent de Vic, vuit caiacs que venien també de Cadaqués, tots amb problemes per enfrontar el vent, però un d’ells, vençut ja, anava mar endins, horitzontal al vent, es tornava un punt groc que es perdia. Els seus companys no el veien. Vaig deixar Tere esperant a rodolso, i vaig enfilar cap el grup. Enmig de la ventada vaig preguntar si aquell que es perdia era el seu company, van dir que sí, vaig dir anem a per ell, crec que un em va seguir, no pas els altres, i mentre anàvem vam veure una llanxa que desviava el seu itinerari i l’anava a buscar.

Vaig tornar amb Tere, la vaig remolcar fins la platja de El Pas, on ja havien arribat Lluís, el seu fill, Natalie Corcoll i Cristina, però mentre remolcava a Tere, encara amb dificultat perquè el vent continuava fort, vaig veure una imatge que en aquell moment em va donar ànim: Josep Parada, que ja havia arribat a Port de la Selva, tornava per ajudar.

Cal aprendre que som un grup, i que quan un dels forts del grup arriba amb dificultats, per sentit comú vol dir que els més febles estan patint per arribar, i fins i tot potser no arriben. No vull donar cap lliçó de moral. De fet vaig contar fins quatre-cents per no donar-la ja a la platja, i no la donaré ara. Sé que ahir va ser una lliçó de caiac que aprendrem, quan anem en grup no som individus, i encara que sigui sense cap de remolc, cal tornar per ajudar.

Vam dinar al passeig, una mica atrotinats, jo al menys, i vam sortir per caminar de tornada. No em vaig acomiadar de qui es quedava a Port de la Selva i no tornava a peu, ho faig ara, adeu, adeu, Cristina, Mariela i Diego. Disculpeu que no em acomiadés ahir.

Vam tornar per Sant Baldiri i Taballera, tres hores i mitja de itinerari magnífic, i com ja he dit, vam arribar per tots els llocs possibles, alguns van travessar pel menjador de cases particulars, i una vegada arribats tots, quasi a les set de la tarda ens vam escampar, i ara ja no som homínids, va ser un plaer ser-ho ahir.

Crec que la vida és un silenci trencat per paraules i per gestualitats. Avui estic cansat, físicament, i no demano cap mon millor, amb el que tenim n’hi ha prou. I potser en aquest mon hi ha violència, crits, cops, enfrontament, però també hi ha tendresa, fortalesa i ajuda. On jo sigui no vull violència, ni crits, ni cops, ni enfrontament, sinó tendresa, fortalesa i ajuda. I qui vingui d’un mon de crits i de cops, de violència, que no es preocupi, amb nosaltres no coneixerà violència i aprendrà a donar i a ajudar.

Direu que no he contat ni fins a deu, i que estic donant llisons de moral. No. No parlo d’ahir ajudant en caiac. Parlo del grup d’homínids a Taballera, descansant i banyant-se, i dic que si la nostra riquesa és el que som, i no el que tenim, llavors el nostre esser són les nostres accions, podent doncs ser crits i cops, és a dir, violència i debilitat, o podent ser tendresa, fortalesa i ajuda. Dic només que les  accions fan el nostre ser, i nosaltres som lliures per fer una o altra acció.  

I ara, per primer cop, faré un esforç per saber qui érem ahir. Érem Anja, Cristina Masanés, Tere, Natalie Corcoll, Nathalie Giordano, Pilar, Josep Parada, Jordi Ferrer, Lluís Torrent i el seu fill Arnau, Cesc i la seva companya Montse, Nardo, Mauricio, Diego, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Miquel i jo, i tornant a peu es van afegir Susi i Rosa, les companyes de Jordi Rotllán i Miquel.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

BALENES


Mai tindrem la foto, ni la filmació, sempre tindrem la mirada d’incredulitat d’aquells a qui, sense proves, ens ho sentin dir, però també sempre ens quedarà el moment d’albirament, l’eufòria quan dirigim cap a elles els caiacs, la velocitat fàcil empesa per l’excitament. Balenes! Avui ells tres lloms s’han mantingut fora l’aigua el temps suficient per allunyar dubtes.

Era una tarda de mar pla i gris. Havíem palejat fins a Cadaqués, després fins a Sa Sebolla, on havíem descansat, i ara tornàvem cap a Portlligat. Jo arrastrava el caiac de Nathalie, qui havia quedat a la platja Gran per anar a buscar als nens a l’escola. Érem Anja, Natalie Corcoll, Pilar, la parella de Danesos perduts el darrer dimecres, dos francesos amics de Mauricio i de nom Yves i Yves, Jordi Caselles, Nardo, Jordi Ferrer, Mauricio i jo, catorze en total. Passada l’illa S’Arenella, jo anava parlant amb Natalie Corcoll, quan a uns 100, 150 metres, he vist l’ona en un mar quiet, però aquesta vegada l’ona ha deixat pas, enseguida, a tres lloms que formaven l’ona, i es seguien mantenint, ja no eren una ona sinó tres lloms desplaçant-se. Un dels francesos ha tingut temps de fer fotos amb el seu mòbil (no sé el resultat, però dubto que pugui ser un testimoni). Llavors, en un dia quasi sense barques, ha arribat una gran zodíac, no sé si perquè també havia vist els lloms, però aquests, amb el soroll, han desaparegut. No hem tornat a veure'ls. Mentre em dirigia cap a ells, he pensat que potser eren dofins, però m’han semblat massa grans per ser-ho.

Hem quedat quiets en un mar quiet, a la vegada contents i decebuts, sempre és així, sempre és massa curt i ràpid. Ara és encara temps quan les balenes tornen del Mar de Liguria i sembla que van cap el nord d’Àfrica. Hem tingut la sort de veure-les quan menys ho esperàvem i no ho buscàvem.

Divendres probablement no podrem fer la travessa fins a Port de la Selva perquè està anunciada tramuntana. Potser la farem diumenge. Ja direm quelcom.

Dir que l’home de la parella de danesos ha deixat una botella de Ron als armaris, m’ha dit que pels pirates. Penso que potser un dia d'hivern de molt fred no caldrà ser pirates per que ens ajudi a passar el fred.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

ATZAR


Ahir va ser un dia d’estiu camuflat entre núvols que mai van arribar, sempre eren al horitzó, i la calor era forta, ja no l’esperàvem. Érem Pilar, Nathalie, Camille, Theo, María Giró, Carles Batlle i un amic seu, Josep Flor, Josep Parada, Rostia, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, quinze, i vam palejar xerrant de viatges que seran magnífics o no seran, tot ahir era nou i estimulant, vam arribar a Culip, ens vam banyar, vam esmorcar i tornar amb facilitat.

Crec que ja he dit que “atzar” és una paraula àrab que vol dir “dibuix”, i sempre penso que si poguéssim veure el dibuix que fan totes les petjades que hem donat a la nostra vida, i també veure el dibuix de totes les nostres accions i circumstàncies, canvis i decisions que hem tingut al llarg de tota la vida, potser el dibuix ens sorprendria, i l’atzar tindria una forma més lògica del que el seu significat sembla donar. Res és en va i tot el que fem queda. Així el nostre itinerari fins Cabo Gata serà de llum, i els sopars tornaran a ser meravella, i arribar fins allí, si arribem, haurà sigut un dibuix on l‘atzar haurà tingut, com amb tot, importància crucial. No decebrem aquest traç que no podem comprendre.

I en aquests dibuixos vitals apareixen i desapareixen persones, és natural, i també és natural entristir quan el dibuix vital d’aquestes persones els porta a altres llocs, massa lluny per formar part del nostre dibuix. Avui, a la foto de grup, de Mauricio, el nen fenici, en surt només la mitat, perquè l’altra mitat ja no és amb nosaltres. El proper mes Mauricio, amb tota la seva família, torna a Uruguay, i ens visitarà els mesos d’estiu, aquí segueix llogant el seu estudi de pintor, el trobarem a faltar, molt, molt, sempre era una nota de singularitat, alegria i naturalitat. Per aquells que van ser amb nosaltres i ara són lluny, cal ser dignes en el nostre dibuix i mai decebre el record que de nosaltres segur que tenen. Ens hem de mantenir. Amb el mon que tenim, la gent que som, i el temps que tenim, és fàcil mantenir un traç digne.

Divendres proper, dia dotze, a les vuit del matí, anem a Port de la Selva en caiac, deixem allí els caiacs, i tornem caminant, per una ruta nova, baixarem a Sant Baldiri i després a Taballera. És important que qui vulgui venir ho digui per mail (muturmor@gmail.com), perquè estem limitats al numero de caiacs que podem portar amb el remolc.

Aquest dimecres, si tot va bé, sortim, a les 14.30, des de Portlligat.












dijous, 4 d’octubre del 2012

ENS MANTENIM!



Ahir vam aconseguir perdre dos dels nostres. Van saber tornar ells sols, però nosaltres ja els havíem perdut. No és fàcil però. Eren una parella de danesos que havia portat Mauricio, qui si no!; també va portar a Ramón Moscardó, una singularitat.

Des de Portlligat van sortir Pilar, Anja, Natalie Corcoll, Mauricio, Moscardó, Jordi Casellas, Xavier Masanés i els ingenus danesos. Nathalie i jo havíem fet pic-nic, al sol, a l’illa de Portlligat, i ens vam trobar amb el grup a la bocana. I allí, xerrant, xerrant, xuclats per la força que des de Cap de Creus ens atrau, no vam parar fins que a l'altura de Ses Ielles, vaig mirar i mirar,  no vaig veure al danesos, on son? Perduts. Mauricio, com bon amic d’ells, anava el primer, despreocupat, content. Ens vam reagrupar i amb bon seny vam decidir que ja se les apanyarien, que segur que sabien tornar. I vam continuar fins Encalladora, que segueix tant encantadora i única com sempre, sembla que tenir-la preservada d’humans l’hi doni un aire primigeni i net, es pot veure i sentir que quasi ningú la trepitja.   

Vam tornar en un d’aquells capvespres grisencs que emporten l’anima qui sap on, però que quan torna es sent bé, satisfeta i nova.

Als armaris hi eren la parella danesa, no s’havien sentit segurs, i veient que nosaltres enfilàvem a tota velocitat, i dubtant amb raó de la nostra possible ajuda si la necessitaven, van entrar a S’Alqueria. Jordi Caselles els va esbroncar per no haver avisat de que se’n anaven. Jo, la veritat és que fa temps que per sort se m’han acabat les bronques, i només els vaig saludar i preguntar si s’ho havien passat bé.  Em van dir que sí, així que cap problema, tot sota control.

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem. Amb alegria. I aviat direm quan anem a Port de la Selva, si el 12 o el 14, ja ho veurem.