dimecres, 30 de març del 2011

GAUDINT DE DOS MARS DIFERENTS

D’acord, si no podem ser i fer des de l’entusiasme, serem i farem des de una respectuosa discreció, i si no pot ser des de les paraules serem i farem des del silenci, però avui hem aixecat el dit i hem sabut d’on venia el vent, hem vist el mar i hem sabut la força de les ones, teníem l’embarcació, i els companys, també el temps, i així hem entrat al mar com qui entra en una amant coneguda però sempre sorprenen i excitant.

Aquí, arreu, ara i sempre, el més important, quasi l’únic important és contar amb les paraules precises històries gratificants i engrescants, de les que fan somriure i que quan cal omplen de xirivies els ulls i ens fan creure que el mon, la vida i nosaltres som millors i que tot val a pena. Amb aquest ànim hem empès els caiacs al mar. Érem Anja, Pilar, Toni Sbert i jo. Més tard se’ns ha afegit Javi pintat d’indi.

Hem palejat contra una lleu tramuntana, hem arribat a Cap de Creus i mentre trèiem el nas i esperàvem a Javi, hem vist que encara que Sa Freu estava tranquil, més allà d’Encalladora, al Mar d’Amunt, la tramuntana aixecava ones importants que trencaven en crestes enfurismades. Tot i així hem decidit continuar fins a Culip, on havíem previst anar.

Anja anava la primera, bastant distanciada, i de sobte hem vist com després de passar amb dificultat una ona alta, girava el caiac i buscava l’esguard de Encalladora. Ens hem apropat i l’hi hem preguntat què passava. “Muchas olas” ens ha respost. Ho hem parlat, i hem acordat continuar fins a Culip. Jo he anat el primer, i a la coneguda barrera que uneix Culip i Encalladora, les ones eren altes i trencants, i no venien d’una única direcció. Ha costat entrar a Culip, però una vegada dins hem decidit no parar com teníem previst perquè si la tramuntana augmentava ni que fos un grau, la barrera ens impediria sortir.

Una vegada arribats al Mar d’Avall, quiet com un llac, costava creure que cinc minuts abans estàvem ballant en un mar enfurismat i encrespat.

Hem palejat fins a Cala Bona, on hem desembarcat, xerrat i descansat, i on Anja, amb molta raó, o no, ha dit que perquè tenint una Cala Bona cal anar a cala Culip.

La tornada ha sigut tranquil·la, empesos per una tramuntana suau, del gust de la Pilar.

Cal gaudir d’aquests dies llargs i magnífics. Hem vist tonyines, i no hem d’oblidar les balenes, que segurament ja passen i que ens esperen. Aviat sortirem amb el sol i les buscarem mar endins.    
  
Dissabte ens espera un vall de joncs vora el mar habitat per gegants i conegut com paradís, res ens impedirà, si el temps ho permet, arribar-hi, descansar-hi, ser-hi. És a Joncus i ens espera.   

diumenge, 27 de març del 2011

Tamariu ...i bones sensaçións

Si alguna cosa he deçidit ja fa molts anys es no perdre el temps i gaudir i fins i tot guiarme amb les bones sensaçións.
Son tantes les situaçiòns i els moments en els que no podem fer el que volem, que quan tinc temps lliure m´agrada aprofitarlo i no buscar excuses i entrar de ple a gaudir...del que sigui.
Donç si, varem anar a Tamariu, acompanyats com sempre que fem sortides llargues del entanyable Toni , que cada cop ens sorpren amb els seus coneixements dins i fora del caiac, i tot i que varem anar lluny (potser no tant)  l´excusrsio va ser magnífique i particularment vaig disfrutar dels esculls i les coves en les que varem poder entrar. Aquì he d´agrair la bona disponibilitat d´en Toni a façilitar , tot el material, donç un cop mes anavem , com qui diu amb les mans a la butxaque,
Sense entar a parlar masa de lo bonic que va ser entrar a la Cova d´en Gispert , ;Magnífique, quin soroll de mar es notave qua erem dins!
Els esculls, que m´encanten i et fan sentir viu, com mes complicats millor, el que vull destacar son les bones sensaçións que em dona arrivar a un lloc i veure com van apareixent els companys tots amb un somriure de compliçitat , una cara de a veure que farem avuí, es com quan anavem a jugar a futbol, pero aqui no hi ha contrari perque el mar amb els seus jocs en forma d´esculls, corrents, vents es l´amic, i per tant mai perdem,
no hi ha resultat ...o  potser si  !sempre guanyem!
Tenim sort, podem fer-ho, podem gaudrir-ho, obligaçións laborals , a banda, creieu-me val la pena coneixer aquests nous indrets,
La vida es un autobus que et pasa per el devant, et pots quedar  o pujar-hi .....particularment seguire vivint i gaudint intensament.... es el que m´agrada.

Salut i fins aviat companys


Miquel

Una excursió més enllà de les fronteres del nostre reialme

Dissabte una cop més travessarem les murades del nostre reialme imaginari i ens endinsàrem en territoris inhòspits i llunyans. Havíem acordat veure'ns a les nou del matí i arribàrem tots d'hora, tant que, fins i tot, tinguérem temps de fer un cafè (!!) abans d'iniciar la nostra excursió mensual. Tot un esdeveniment històric que ni els més veterans podien recordar si algun cop s'havia repetit abans.

Érem deu ànimes endormiscades (Josep, Miquel, Rostia, Mútur, Carles, Xesc, Xavier, el nostre pacient instructor Toni Albert, el seu ajudant Manel i jo), els que sortírem un vint-i-sis de març de dos mil onze des de la platja de Tamariu. Al davant teníem la immensitat de la mar gran i una mica de mar de fons, al darrere deixàvem les nostres dèries i problemes quotidians. I també, les dones, que abans eren habituals companyes de sortida i últimament s'han fet fonedisses.

Havíem decidit que aquesta seria una excursió més humana, sense excessos, que no forçaríem els nostres músculs i que no tornaríem massa hores més tard. I realment fou així, complírem el nostre compromís.

Fou delitós passejar vora les parets verticals i granítiques d'aquesta part de la Costa Brava. Espadats gairebé verticals que s'aixecaven solemnes, pedra granítica travessada sovint per vetes de basalts, en una costa accidentada, amb freus, coves i petites cales que convidaven a la descoberta. Una costa que se'ns oferia magnífica i solitària, tota per a nosaltres, sabent com sabem, que a l'estiu és un indret molt poblat i visitat.

Aquesta costa del Baix Empordà ens mostrà sol·licita els llocs més intensos des de la Badia de Tamariu a l'Aiguablava, passant per l'Ajoc, Aigua Xelida (amb la platja Gran i la d'en Gotes), Cala Marquesa i Cala des Tramadiu, i alhora ens permeté visitar els interiors d'una de les coves més llargues de la Costa Brava, la cova d'en Gispert.

Al llarg del recorregut, Toni Albert, que continua intentant millorar el nostre nivell tècnic i la nostra formació, ens ensenyà els secrets i la tècnica del “gir amb recolzament posterior”. No dubteu que complírem a la perfecció amb les expectatives que segurament tots teniu dipositades en la perícia i els dots naturals del nostre grup. En Toni Albert quedà enlluernat. Ho férem tant bé que ningú va bolcar, per la qual cosa, amb posterioritat, dos dels nostres bolcaren intencionadament el seu caiac per tal de no trencar amb les tradicions ancestrals que tan acuradament mantenim.

L'excursió arribà fins a la Cala de l'Aiguablava, on esmorzarem tranquil·lament mentre organitzàvem futures sortides i viatges prometedors a illes no tan llunyanes.

La tornada, sobretot després del sever correctiu tècnic que ens imposà Toni Albert cansat de veure'ns remar de qualsevol manera i sense cap concert, fou més que ràpida, vertiginosa. Alguns, preocupats pel fet de tornar tant d'hora, estigueren a punt de passar-se Cala Tamariu i continuar costa abaix fins a ves a saber quin indret.

Fou, en resum, una excursió relaxada i curta, però intensa i colpidora per la bellesa del indret i la companyonia dels integrants...

Vaja, com per vèncer la son i tornar a repetir.


Fins dimecres!!


Antoni Sbert.


dijous, 24 de març del 2011

CONDUITS COM UN RAMAT FELIÇ

Ahir varem sortir a palejar amb ànims renovats, és el nostre temps i no ens robaran ni el mes d'abril ni cap altre mes, els gaudirem i exprimirem tots. Érem Anja, Pilar, Natali Corcoll, Nathalie Giordano (ha tornat, ens ho temíem!), Suse, Cesc, Javi i jo, i varem enfilar cap a Cap de Creus, amb un mar tranquil, amb discretes onades de fons que després a Encalladora ens havien de donar algun ensurt. Nathalie, Javi, Cesc i jo varem entrar a Encalladora pel petit pas que sempre utilitzem, i allí, tal com es veu a les fotos, el mar a vegades picava fort. Cap problema, fins i tot en Cesc va mostrar la perícia d'un expert al desviar el seu caiac quan una ona l'empenyia contra l'esquena de Nathalie en el moment de creuar el pas, i ho va fer sense bolcar, quelcom possible tal com estava en aquell moment el mar. 

Cesc i jo varem pujar en un petit illot sense nom mentre els altres feien el tom a Encalladora, illa magnífica i màgica, i després varem tornar, desperdigats com sempre, deixant empremta de vida en les aigües fins un Portlligat que ens va rebre amb un dels seus capvespres també singulars i màgics.

He de agrair la tasca de'n Javi quan al fer el tomb a Encalladora, sense en Cesc ni jo mateix, l'hi vaig demanar que cuides del grup i ell ho va fer molt bé, aixecant el rem i xiulant, com fa un pastor amb el seu pal i els seus xiulets dirigint el ramat. Feia goig veure com les portava a totes (tot eren dones) a cop de xiulet i pal.

Avui ens trobarem a les vuit al nou restaurant del Iñaki, parlarem i prepararem noves sortides. Per cert, la sortida de dissabte serà definitivament a Tamariu. Val la pena, és molt interessant, no és llarga i podem ser de tornada a l'hora de dinar. Ja ho concretarem. 

A l'ultima foto es veuen els "xinxorros" que dissabte passat varem apartar de la platja ajudant al Ajuntament en la seva neteja de Portlligat.
  

El dissabte, doncs, si el temps ho permet, no ens trobem a Portlligat sinó a Tamariu.

      












dimecres, 23 de març del 2011

INAUGURACIÓ DE RESTAURANT

Recordar que demà dijous 24 de març, a les 20h, el nostre company de mar i caiac Iñaki celebra la inauguració del seu nou restaurant al carrer de La Sirena. Tots som convidats a la celebració.

dissabte, 19 de març del 2011

Quan la tramuntana juga amb tu

Després de tanta i tanta pluja, avui el sol prometia...

Diuen que després de la tempesta ve la calma. Però, és clar, a l'Empordà, al binomi tempesta-calma li falta un tercer element, la tramuntana. I avui, aquesta ha estat la protagonista, una companya que, sempre fidel, se'ns ha enganxat al cos i no ens ha deixat ni en un petit instant.

Erem sis, tot homes. Es fa estrany sortir a palejar sense cap veu femenina al teu costat. Habitualment, sempre n'hi ha més d'una que, tot remant, t'acull i t'acompanya. Però avui no ha estat així. L'única feminitat, sorollosa i quasi salvatge, ha estat la de la tramuntana.

Abans de palejar, hem arrastrat i apilat algunes barques velles i erosionades, quasi prehistòriques, per fer més neta i més digna la platja de Portlligat. Hem comprovat el que arriba a pesar una barca plena d'aigua. Hem après la tècnica saragossana d'apilar barques: curiosa, el Javi us la pot explicar.

I així, el Javi, el Mutur, el Cesc, el Nardo, el Toni i jo, hem sortit de la badia per encarar la forta ventada. Només girar, les roques de S'Alqueria eren un riu de vent, un immens corrent d'aire. Palejar i palejar sense quasi avançar, he de dir que no és massa gratificant. És de les vegades que m'ha costat més afrontar de cara la força de la tramuntana.

S'Alqueria, petita i acollidora, se m'ha fet llarga i desconeguda. Ja arrecerats i recuperant l'alè, hem seguit costa amunt.

Arribats a Jonquet, el Javi ens ha dit adéu per qüestions d'horari.

Quan bufa la tramuntana, aquesta costa és tan perfecta que et permet avançar seguint una cadència immillorable: ventada forta i esforç màxim per, tot seguit, poder-te arrecerar a la cara nord de cada cala i així, recuperar forces i respirar una miqueta. Seguint aquesta cadència, hem superat Guillola, Cala Bona i Ses Ielles.

Arribats aquí, a Cala Jugadora la tramuntana juga amb tu. Juga amb ràfegues intenses, amb cops de vent llargs i sobtats. És un joc intens, intensíssim, no et permet badar ni un instant. Hem jugat, amb els braços, els pulmons, les cames, amb tot el cos.

Jugar amb la tramuntana és dels jocs que no oblidaré.

Superada Jugadora, els cinc caiacs que érem ens hem trobat quasi els uns sobre els altres, en un espai reduït de roques, vent i aigua, on tot es movia. Amb poc espai per maniobrar, hem decidit que ja en teníem prou. No m'ha estat fàcil girar: caiac encallat, poc espai i cansament acumulat.

La tornada ha estat més agradable. Amb la tramuntana al cul, et sents un caiaquista volador. Diuen que una empenteta a l'esquena sempre va bé. Més que una empenteta, era una empentassa i ha anat de conya.

Després de dues hores i mitja, hem arribat a Portlligat. He de dir que estava cansat, molt cansat, però satisfet. Amb els braços reventats, reventats també de satisfacció. I amb molta, molta gana.

He dinat, he dormit al sofà i, avui dissabte, no faré res més. Però és igual. He jugat amb la tramuntana i el joc ha estat un plaer.

Xavier Masanés.

dimecres, 16 de març del 2011

“Sí... potser... i tanmateix.”

Avui, a Portlligat, en un dia que no sabíem si seria l'adéu a l'hivern o la benvinguda de la primavera, s'hi han trobat la fam i les ganes de menjar.

Sota un cel encapotat, amb pluja, amb la humitat de tants dies mullant el moll dels ossos, envoltats per totes bandes de rierols l'existència dels quals ni recordàvem i amb les onades trencant a l'illa de Portlligat, les ganes de mar acumulades durant un mes han topat amb una platja cada vegada més canviant. Res no convidava a sortir, a no ser l'atracció fatal per la mar gaudida des d'un caiac.

En arribar, hi he trobat la figura difuminada d'en Mútur observant meditatiu l'horitzó (o era l'horitzó que meditava mirant el Mútur?). Encara pertorbat per les notícies que arribaven des de la ràdio d'un món que sembla haver enfollit definitivament, m'ha costat reconèixer-lo. Cada cop sembla estar més integrat en el paisatge, tant que si no t'hi fixes prou no el veus. Sembla ser que només els més experts el podem arribar a localitzar.

He de reconèixer que anava una mica desorientat, com aperduat, insegur en no trobar el nostre “container” rovellat i el mateix desordre de sempre repartit sobre la platja. Molt amablement, el Mútur m'ha agafat de la maneta i m'ha portat a recórrer els nostre nou paisatge; Déu ni do, quina categoria! Quin luco!, com diem a l'illa. Amb paciència m'ha mostrat els impressionants armaris i el seu ordre incontestable, les tresques cap als vestuaris (sí, vestuaris!) i el nou indret per on des d'ara i en un futur sortirem i entrarem a la mar gran... Per part meva, tot són lloances.

La mar, que avui anava remoguda, ens ha rebut solemne. A la platja mateix, a poca fondària, s'hi detectaven moviments sospitosos, probablement dels llobarros de l'Eduard Marqués, que aprofiten la terbolesa de l'aigua per menjar i engreixar-se d'incògnit. Hem enfilat ràpidament la ruta marítima que porta directe a Cap de Creus i la conversa no ens ha deixat veure que la mar estava una mica enrabiada fins que no érem ben enmig. No hi havia ones, sinó masses d'aigua que pujaven i baixaven (?), a ull de Mútur, entre un i tres metres. Hem arribat a la “frontera” que normalment hi ha entre Encalladora i Sa Rata i que avui no hagués existit sinó fos perquè la mar hi ha dibuixat una línia blanca amb bromera que la delimitava perfectament, talment es fa als camps de futbol amb les línies del terreny de joc. Hem tret el nas, hem cercat rastres inexistents i hem girat cua.

De tornada, mentre avançàvem i repassava mentalment la meva lliçó toponímica d'avui (cinc punts importants a recordar; S'Alqueria, Guillola, Punta de Cudera, Cala Bona i Ses Ielles, Cala Jugadora i Cala Fredosa), lluitant contra la finitud de la meva ment limitada i efímera, un silenci bonhomiós ens ha envaït. Era un silenci que alimentava i que m'ha permès mirar amb dignitat cap a l'horitzó, mentre pensava en els desastres atòmics; en la serenor de tot un poble, el japonès, tan sencer en moments tan brutals; en els ideals i els que els lluiten; en dictadors que esclafen impunes als altres perquè no són com ells; en si és bo amagar el cap i deixar que tot passi...

Hem entrat a Portlligat alhora que els pescadors i hem lloat els colors de la terra molla en un indret tan sec com Cap de Creus.

De tornada a Espolla, una pregunta m'inquietava; si ara numerem els caiacs, i si en Mútur porta el caiac amb el nombre 2, qui porta el caiac amb el número 1?

Realment, avui començàvem a acomiadar l'hivern.

Dissabte, li tancarem la porta.

I el cel serà clar i net.

dilluns, 14 de març del 2011

PARAULES I/O SILENCI

Aquest cap de setmana ens hem mantingut a terra. El dissabte va ser per la forta llevantada, i el diumenge pel nostre poc ànim per a sortir. Així doncs, aquest cap de setmana hem navegat per terra, on també hi ha ones, turbulències, vents, bonances, epifanies i tragèdies. I a terra hem pensat que de vegades les paraules porten al silenci, i que el silenci té més significat que les paraules.

Sent coherent amb el que acabo de dir, ara hauria de acabar no sols aquesta entrada sinó la meva aportació al blog i entrar en el silenci. Però ni sé ni vull ser coherent i prefereixo reflexionar sobre el que he dit, i trobar una sortida que permeti combinar silenci i paraules.

Tot fet provoca una reflexió. El fet natural, és a dir, de la Natura, també. Aquesta reflexió s’estructura en paraules, encara que en un principi només siguin paraules pensades. Si volem i podem comunicar la nostra reflexió, ho podem fer amb paraules parlades o escrites, i si hi ha qui les escolti o les llegeixi doncs es produirà la comunicació, però no necessariament la comprensió de les paraules tal com inicialment les varem reflexionar.

Una vegada la nostre reflexió inicial és exterior, la persona que la escolti o la llegeixi l’interpretarà segons els seu bagatge cultural, vital, i circumstancial, i traurà una reflexió que coincidirà o no amb la nostra reflexió inicial. Així, des de la nostra subjectivitat es donarà una bona o mala interpretació objectiva.

Per això és important intentar alimentar-nos cultural i vitalment, i també és important ser capaços de controlar les nostres circumstancies, de manera que madurem intel·lectual i emocionalment, i siguem forts per poder comprendre sense pors ni inseguretats que ens portin a violència per incomprensió.

Tota possessió, ja sigui d’una terra, d’una bandera o d’una idea, és un perill perquè porta a enfrontament amb qui no posseeix aquesta terra, aquesta bandera, aquesta idea. Em penedeixo de no haver comprat una samarreta que duia les paraules “Ni deu, ni pàtria, ni Barça” perquè concreta molt bé un pensament de llibertat i de tolerància. 

Potser per això em trobo tan bé en el mar, que no té límits i que és quasi silenci. I quan veient-lo i navegant-lo amb el grup de persones que som Umiiartoq, m’envaeix una epifania i amb paraules escrites trenco el silenci, les meves paraules, una vegada lliures, poden ser interpretades segons siguin la força i la circumstancia, i per tant la tolerància de qui les escolta o llegeix. També aquestes paraules que avui estic escrivint. 

El mar no es deixa posseir i per això es tan atractiu i desprèn tanta llibertat. I per això tota paraula provocada per la navegació pel mar  no sol tendir a possessió ni limitació, sinó que és el simple resultat d'una epifania que trenca el silenci. Tot i que, com deia al principi, tota paraula trobarà una interpretació objectiva que serà subjectiva per part de qui la rebi.

Tot porta al silenci, però aquesta reflexió d’avui està feta per poder seguir parlant i escrivint. Perquè encara que de moment tot em porta al silenci, el mar m’alimentarà, el temps em restablirà, i la meva ximpleria, per sort, o no, quan em trobi davant d’un dia d’aventura i de companys en el mar, em farà tornar a parlar, trencant el silenci. La música és combinació de notes i silenci. Així és en tots els mars, i també en el mar que solquem els d’Umiiartoq. Parlar és desemparar-se i entrar en risc. El silenci, quan es té quelcom que dir, és quedar-se emparat a la platja, sense navegar.

I el dimecres seguirem navegant. Tristos o entusiasmats, de moment encara tenim ànim per seguir navegant.

divendres, 11 de març del 2011

SORTIDA AL MATI I FESTA DE CELEBRACIÓ A LA TARDA

Recordar que demà dissabte a les 19.30, al local de Serveis Marítims de la Riera farem una festa amb menjar i beure, a la que tots sou benvinguts.

Al matí, si el temps ho permet, sortirem des de Portlligat.

diumenge, 6 de març del 2011

CONTENIDORS AMB ANIMA, I MANCA DE TEMPS

Poques o moltes paraules.  Accions i sensacions. Veig la badia plena de sol i recordo la dona ja molt gran que a “Under Milk Wood” de Dylan Thomas cada mati obria el seu finestró i cridava “Praise the Lord for this beautious morning!” (“Beneit sigui el Senyor per aquest meravellós matí!”). Beneits som per poder gaudir d’aquest i de tants matins.

Ahir varem sortir d’un Portlligat diferent, sense el contradictori contenidor nostre, lleig i pràctic, ja no el veurem més, adéu, adéu, però veiem un Portlligat que sense ell és més bonic i que nosaltres, netejant-lo i ordenant-lo encara el farem més bonic. Em pregunto si el contenidor, allà on ara sigui, fent altres feines i ple d’altres elements, mantindrà encara quelcom del que nosaltres l'hi varem deixar, una mica de sal, de desordre, de vida. Tenen sentiments els contenidors? Perquè no? El nostre segur que ja en té una mica, no podia ser insensible a les nostres arribades. Ahir, en aquest nou Portlligat, érem deu, Nathalie, Laia Eraso, Pilar, Xavier Masanés, Javi, Cesc, Josep Parada, Manel i Eduard (companys de la Mar d’Amunt) i jo.

Varem sortir pel passatge Malrasa, entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, on amb el mar de fons varem ballar una mica, varem anar fins Mesina, on varem gaudir de les ones, i on es va produir un fet que narraré amb cura. Quan el grup ja enfilava cap a Jonculs, Josep era encara a Messina enfrontant ones, i en una de les dos roques perilloses del Passatge de sa Illa, va  bolcar. Nosaltres estàvem lluny i ens va costar veure’l, varen ser Manel i Xavier qui el varen veure a més de cent metres. Varem girar cap a ell, i tot i que hi ha qui diu que la Pilar va dir de deixar-lo, que ja s’ho faria ell sol i que es feia tard, jo vull creure que no ho vaig sentir. El fet es que varem arribar i en un moment Josep va ser altre cop sobre el caiac. En una de les fotos es veu la Pilar dient-li quelcom que no te perquè ser “ximple” ni cap retret. En Josep es va recuperar ràpid i sense passar fred, tot i anar en màniga curta. El mon de les parelles és un misteri i tots varem continuar palejant com si no hagués passat res. I de fet no va passar res.

Varem continuar fins Illa de Mallorca, la varem girar tota, pensant en Toni Sbert que era a Illa de Mallorca, la gran, i varem girar també la Punta de Sa Figuera i desembarcar a la platja de Sa Figuera, protegida i tranquil·la, on varem menjar els preceptius entrepans i galetes, i varem tornar perquè es feia tard.

Ens falta temps. Qui trobi el formulari per demanar burocràtica i oficialment a qui correspongui i on correspongui, un molt llarg carregament de temps, i ja posats, l’immortalitat, que se’n recordi de nosaltres, que ens ho faci saber, firmarem amb molt gust i seguirem gaudint d’aquests beautious mornings, d’aquests companys i de tanta bellesa i alegria. Tindrem moltes galetes Principe i podrem dir ximple a qui ens vingui en gana, sense problema.  

Recordeu que el proper dissabte a les 18.30, al local de sa Riera, farem la festa amb menjar i beure, a la que tots esteu convidats.  


El dimecres sortirem disfressats de pirates o de buscadors de balenes. O no sortirem i quedarem a terra disfressats de terrestres. Recordeu que ja s’apropa el temps de les balenes. Aquest any seran nostres, no pot ser d’altra manera. Elles s’apropen sabent també que ens trobaran.









dimecres, 2 de març del 2011

TRAMUNTANA FLUIXA I MAR CREUAT

Avui ha sigut una sortida curta, amb tramuntaneta que anava a menys i mar que anava a més, érem només Cesc i jo (la setmana blanca dificulta a les mares i als professors), i sortint de Portlligat, passada la bocana, ens hem trobat una mar gens forta però amb ones irregulars, centrifugadores, i tramuntana fluixa. Hem palejat fins a Guillola i hem tornat, de fet ha sigut un nou exercici d'aprenentatge per Cesc, qui quan trobi un mar tranquil ho trobarà avorrit per fàcil.

A les fotos fetes ahir per la Nathalie, podeu veure el nostre ja conegut container vuit i llest per ser emportat. Hem de reconèixer que tot i ser lleig i fer mal a la vista, era molt pràctic. Es poden també veure els nous estenedors, amb un nou tencament, de fet, molt més pràctic que el  cable que utilitzàvem. 

Sembla que dissabte tindrem bon temps, és a dir, sense vent. Si tot va bé, ens trobem a Portlligat.