Dissabte una cop més travessarem les murades del nostre reialme imaginari i ens endinsàrem en territoris inhòspits i llunyans. Havíem acordat veure'ns a les nou del matí i arribàrem tots d'hora, tant que, fins i tot, tinguérem temps de fer un cafè (!!) abans d'iniciar la nostra excursió mensual. Tot un esdeveniment històric que ni els més veterans podien recordar si algun cop s'havia repetit abans.
Érem deu ànimes endormiscades (Josep, Miquel, Rostia, Mútur, Carles, Xesc, Xavier, el nostre pacient instructor Toni Albert, el seu ajudant Manel i jo), els que sortírem un vint-i-sis de març de dos mil onze des de la platja de Tamariu. Al davant teníem la immensitat de la mar gran i una mica de mar de fons, al darrere deixàvem les nostres dèries i problemes quotidians. I també, les dones, que abans eren habituals companyes de sortida i últimament s'han fet fonedisses.
Havíem decidit que aquesta seria una excursió més humana, sense excessos, que no forçaríem els nostres músculs i que no tornaríem massa hores més tard. I realment fou així, complírem el nostre compromís.
Fou delitós passejar vora les parets verticals i granítiques d'aquesta part de la Costa Brava. Espadats gairebé verticals que s'aixecaven solemnes, pedra granítica travessada sovint per vetes de basalts, en una costa accidentada, amb freus, coves i petites cales que convidaven a la descoberta. Una costa que se'ns oferia magnífica i solitària, tota per a nosaltres, sabent com sabem, que a l'estiu és un indret molt poblat i visitat.
Aquesta costa del Baix Empordà ens mostrà sol·licita els llocs més intensos des de la Badia de Tamariu a l'Aiguablava, passant per l'Ajoc, Aigua Xelida (amb la platja Gran i la d'en Gotes), Cala Marquesa i Cala des Tramadiu, i alhora ens permeté visitar els interiors d'una de les coves més llargues de la Costa Brava, la cova d'en Gispert.
Al llarg del recorregut, Toni Albert, que continua intentant millorar el nostre nivell tècnic i la nostra formació, ens ensenyà els secrets i la tècnica del “gir amb recolzament posterior”. No dubteu que complírem a la perfecció amb les expectatives que segurament tots teniu dipositades en la perícia i els dots naturals del nostre grup. En Toni Albert quedà enlluernat. Ho férem tant bé que ningú va bolcar, per la qual cosa, amb posterioritat, dos dels nostres bolcaren intencionadament el seu caiac per tal de no trencar amb les tradicions ancestrals que tan acuradament mantenim.
L'excursió arribà fins a la Cala de l'Aiguablava, on esmorzarem tranquil·lament mentre organitzàvem futures sortides i viatges prometedors a illes no tan llunyanes.
La tornada, sobretot després del sever correctiu tècnic que ens imposà Toni Albert cansat de veure'ns remar de qualsevol manera i sense cap concert, fou més que ràpida, vertiginosa. Alguns, preocupats pel fet de tornar tant d'hora, estigueren a punt de passar-se Cala Tamariu i continuar costa abaix fins a ves a saber quin indret.
Fou, en resum, una excursió relaxada i curta, però intensa i colpidora per la bellesa del indret i la companyonia dels integrants...
Vaja, com per vèncer la son i tornar a repetir.
Fins dimecres!!
Antoni Sbert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada