dimecres, 28 de setembre del 2011

MAR CALMA, ESQUIMO I POSSIBLES BALENES

El mar ens segueix oferint dies de calma, ja vindran ones i vents, ja sentirem la adrenalina pujant mentre cavalquem contra vent i mar, però aquests dies tot és tranquil, fàcil, plàcid, un xic massa.

Érem Pilar, Nathalie, Anja, Cesc, Jordi Caselles, Javi, Diego, Mauricio, Toni Sbert i jo, i hem anat a Mesina i després a Ses Ielles, on Toni Sbert, en quinze minuts, ha fet el seu primer esquimo sense ajuda. Ha de millorar, però ja li ha sortit, i el seu moviment és perfecte. Enhorabona. Servirà de res, però ja coneix la sensació de sortir amb facilitat quan ets cap-per-avall dins d'un caiac.

Tornant hem vist una ona inexplicable, després han sigut dos, i eren ones que fins i tot trencaven, no hi havia cap vaixell, cap explicació que no fos el que tots voldríem que fos: balenes. És el seu temps, ara tornen del Mar de Liguria i van cap el Sud. A un de nosaltres li ha semblat veure lloms. Mai ho sabrem. Les ones han desaparegut, el mar ha quedat en calma total, cap ona més, però és el seu temps, i si dissabte el mar és encara tranquil, ens endinsarem buscant-les. També és el nostre temps.

dilluns, 26 de setembre del 2011

L’IMPORTANT ÉS PERDRE’S


El mar, en aquest puzzle vital on som sense saber on som, s’està recol·locant, agafa el seu lloc, es pinta de gris i d’hivern, i ens acull amb un xàfec que ens deixa xops i plens d’idees. Res mai serà com ha de ser, però en els esclats de llum que punteixen de valor qualsevol existència, el mar de dissabte tenia tones de pintura i de llum. Vam sortir envoltats en el caos, sense arribar a saber quans érem, i vam generar un itinerari grisenc que desperdigats i quasi perduts ens apropava a Cap de Creus.

Érem uns vint, de molt diferent mena, i tot i ser força principiants, vam enfrontar l’horitzó amb una força i una alegria que el va fer proper. Érem Cristina Masanés i les seves amigues Anna, Carme i altra vegada Anna, Javi i una parella amiga, Mauricio i el seu fill Nico, Diego i Mariela, Toni Sbert i Miriam, Xavier Masanés, Anja, jo i aquells que potser no recordo i que em disculparan. Eduard Marqués ens esperava prop de Cala Bona.

Ens vam refugiar de l’aiguat a la Coua del Infern, però vam comprendre que s’estava millor sota l’aigua, vam sortir i ens vam apropar al illot sense nom, que ja ens coneix i ens aprecia, com nosaltres l’apreciem a ell. Uns es van banyar, tots estàvem banyats, i sense problema vam tornar en un recorregut que es va fer curt.

Vam veure troncs per Nathalie, no vam menjar les seves galetes, la vam recordar mentre era a Paris, i a Portlligat ens va rebre molta gent, massa, que encara no ha entès que s’ha acabat l’estiu, que ara és el nostre temps, el mar ens espera, quina meravella. Serem sense saber massa què som, però serem amb la mateixa força i alegria amb que dissabte els principiants devoraven un horitzó que feien seu.     

Ahir, diumenge, vam fer amb Toni Albert un curset de autorescat (o auotajuda, o autoestima) que ens va deixar clar que l’important és no tenir que ser rescatat, és a dir, no bolcar, i que si bolquem, doncs ja ens en sortirem.

Dissabte dia 8 fem la quinta anada en caiac a Port de la Selva, amb tornada a peu. Important que dieu si voleu venir, pel tema remolc de caiacs, però, tranquils, sabem que no ho direu, i tot i així, sortirem, ho farem, desorganitzats, sense saber quans som, per ho farem.

Dimecres, a les 15, en un Portlligat cada cop més nostre, si el temps ho permet, sortirem altra vegada.


Les fotos són de Diego, i no sortim tots perquè els altres no sabem on èren.
















diumenge, 25 de setembre del 2011

GROENLANDIA 4

Abans d'entrar la sortida d'ahir dissabte, una última i emotiva entrada de Marta Duch, corresponsal a Groenlandia. Seguiu els consells que dona, de veritat valen la pena. Gràcies, Marta!


Companys,
Ja torno a ser davant del Mediterrani!
Encara no fa una setmana que he arribat. Dies que m’estan servint per descansar i sentir, per fer-me a la idea que l’experiència groenlandesa està quedant enrere. Ara resten les imatges, els records i el sentiment d’haver viscut intensament molts dies durant aquest estiu.
Han passat setmanes des que vaig escriure la darrera vegada i malgrat haver fet l’intent de continuar compartint l’experiència groenlandesa amb vosaltres  i escriure al blog, m’ha estat impossible. En plena activitat viatgera durant juliol i agost i al setembre centrada en recollir tots els trastets que havíem dispersat pel sud-est del país, que no eren pocs, han anat succeint els dies, sense espai per escriure però si per recordar-vos davant una aurora boreal, un glaciar o un fiord espectacular. Escenes que val la pena veure, viure i sentir.
Us podria explicar més aventuretes i anècdotes, teoritzar sobre el desglaç, descriure-us les llums del nord o els paisatges i cels brutals que hem contemplat, però intentaré posar en paraules el que m’ha quedat dins el cor de Groenlàndia, més enllà d’aquestes imatges i tòpics. No és res concret, sinó global: la seva gent, la cultura, el mode de vida groenlandès que no seria com és sinó fos per l’entorn en el que viuen. Societat que prenc com a exemple d’adaptació i respecte per la natura en tots els sentits, la qual es sent orgullosa del territori on viu i així ho simbolitza la seva bandera: el blanc és el gel, la banquisa, els icebergs; el vermell representa els fiords, l’oceà.
M’ha agradat veure com s’alimentaven del que caçaven (tot i ser vegetariana!), el respecte i acceptació dels canvis de plans davant una “meteo” adversa, com senten la bellesa del que els envolta malgrat veure-la cada dia, en definitiva, la naturalitat, la llibertat i sensibilitat del seu caràcter... En més d’una ocasió m’he i he preguntat com segueix la vida durant l’hivern groenlandès; un caçador em va dir que només els més forts continuen navegant i caçant… m’ho crec: poques hores de llum, condicions més extremes… Així, les distraccions de l’home blanc com la tv, el facebook i l’alcohol que en molts casos, massa, és l’escapada fàcil, ajuden a passar els dies. Les estacions van succeint, aprofitant el que la natura aporta en cada moment i pendents puntualment de la previsió del temps a la radio, en funció de la qual organitzaran el seu futur immediat. Molt per aprendre!
Groenlàndia (o Kalaallit Nunaat en groenlandès que vol dir “la terra de les persones”) pot ser per a nosaltres un món, una cultura complexa per entendre i conèixer el seu funcionament (com qualsevol altra que s’allunyi de la nostra occidental!); no és fàcil adaptar-se, ni treballar-hi. Evidentment, durant aquests mesos hi ha hagut moments per tot, per sentir-me feliç i viva, i també per enfadar-me i plantejar-me, per exemple, què estava fent navegant sola en mig d’un fiord sense veure absolutament res per la boira… i ja ens ho deia el poeta: “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar”. Així, amb tot el passat, més agradable o menys, el record groenlandès que queda és mooooolt positiu.
Un últim apunt, només com a proposta….quan sigueu davant la natura, mar o muntanya, quan navegueu en kayak o passegeu per la muntanya, MIREU, OBSERVEU, RESPIREU i SENTIU, d’altra manera el que passa no queda…
Gracies per llegir i fins aviat!











diumenge, 18 de setembre del 2011

EXPLICANT I CONEIXENT HISTÒRIES



Ahir va ser dia de musica i d’històries.

Al matí vam sortir uns vuitanta caiacs, els d’Umiiartoq érem uns vint (Ingrid, Mariela, Dani i Diego, Laia Eraso i un amic, Patri, Annika, Rostia i Patrik, Aleix, David i Sol, Susi, Eva, Gina, Jordi Rotllan, Nathalie i Camille, Miquel i jo, 21 o més, potser oblido algú), en un mar plàcid, que ens va veure arribar a Cala Bona, fer un bany, enfilar cap a Cadaqués, deixar els caiacs a la Plaja Gran, davant del Boia, entre queixes raonables dels banyistes per l’invasió, tornar a Portlligat, menjar en un xiringuito, i pensar que tancàvem el dia de caiac, però no, el dia va continuar.

I és que a la nit, a Portlligat, allà om tenim els caiacs, tocaven i cantaven en un concert, els Manel. I la nit ens va sorprendre desvelant alguns misteris.

Entre les a prop de dos mil persones que van assistir al concert hi havia molts d’Umiiartoq. Nathalie, Annika, Nuasícaa i jo estavem junts. Nathalie i Annika, el Sud fosc i el Nord clar d’Europa, lluïen la seva versió d’adolescent en un concert. De fet tothom la lluïa, sense vergonya ni límit d’edat: una senyora tot just davant nostre, només sortir a escena els musics, crec que abans de sonar la primera nota, ja va començar a ballar i remenar el cul, davant la mirada atònita del seu fill pre-adolescent. La resta d’Umiiartoqs sabíem que hi eren, però no on.

Els Manel van parlar molt de caiacs, de fet es quasi de l’únic de que van parlar. També de balenes. Van dir que un d’ells havia decidit fer caiac a Portlligat, i només sortir, ja abans de pujar al caiac, es va ferir la planta del peu, i en tornar a costa, va veure al xiringuito de la platja una cambrera tan bonica que va quedar obnubilat i l’hi va cantar Ceràmiques Guzmán. Van proposar-nos també deixar l’escenari i sortir amb els caiacs de la platja. I van aclarir de qui parlen quan l’hi duen a en Toni que la deixi.

Resulta que Toni és un personatge que ells van conèixer en una platja com la de Portlligat (tal qual ho van dir), i que sempre el veien caminant i mirant el mar, fins que un dia l’hi van preguntar què mirava, què buscava en el mar, i Toni va dir que buscava una balena. I així va passar el temps, amb Toni sempre a la platja mirant el mar buscant una balena, i ells preocupats veient-lo mirar el mar, fins que un dia tres gran vaixells de pescadors de balenes es van apropar a costa, i des de els vaixells tots els pecadors l’hi van cantar junts allò de “deixa-la, Toni, deixa-la”. I ahir nit els Manel ens ho van fer cantar a tots, moltes vegades, l’estribillo, potser deu minuts, fins que ens van cansar i ja no vam demanar més cançons, aquesta va ser l’ultima.

I el que no saben els Manel, és que en Toni aquest hivern per fi va veure tres balenes, tot sortint de Portlligat, la platja on ahir ells cantaven.       

Van explicar també de on havia sortit la cançó del soldadet, i ens van fer saltar i ballar i passar-ho bé.

Dir que Mariona, entranyable amiga i caiaquista, ja començat el concert, es va col·locar just davant meu, nosaltres érem a segona fila, i ens vam poder saludar i abraçar, era nit de musica i d’històries.
  
Va estar molt bé, els Manel no ens van decebre, eren gent molt normal que sobre un escenari cantava i ens contava històries també molt normals que feien que la vida ens semblés millor.  

El dimecres, en un Portlligat des d’ahir amb més històries, si tot va bé, hi tornarem.

dijous, 15 de setembre del 2011

Recuperant l'indret

A les darreries d'un estiu que es resisteix a marxar, vàrem sortir d'un Port Lligat cada cop més proper, més calm, més transitable, sense saber que tornaríem a l'hora foscant ("horabaixando", com diuen a l'illa) i sense saber tampoc que en arribar a Culip ja no hi trobaríem el refugi de la Pilar i, per extensió, el refugi de l'escola d'en mar. De vegades ens pensem que ho controlem tot i creiem que res no pot passar a Cap de Creus sense que em tinguem constància: i ja ho vegeu, cap dels que hi érem n'era coneixedor. Durant aquests mesos han estat esbucant l'últim reducte de l'antic club mediterranée que restava dempeus.
Ahir férem la darrera sortida de dimecres en horari estiuenc. Érem un grupet maco de gent amb ganes de mar i de fresqueta; hi havia en Mútur que no volia xerrar i no va parar de fer-ho durant dues o tres hores, l'Eduard Marqués i el núvol de mosquits que sempre l'envolten (no sé si ho heu notat, però només ens piquen els mosquits quan hi és ell), una amiga seva vinguda des d'Hosca i que volia conèixer les sensacions de la navegació en caiac de mar pel Cap de Creus, en Javi nostre, en Javi Muguruza, visitant setembrí de les aigües de Cadaqués (segons ell, des de fa uns 30 anys) i en Ramon, gran i pacient observador de la nostra anarquia.
Fou una sortida tranquil·la, amb una mar massa respectuosa i sense que cap bestiola fes acte de presència (ni balenes, ni tortugues, ni peixos lluna, ni bonítols, ni meduses... res de res). La mateixa mar de sempre, ara més calma que mai, amb alguns amics passant per la nostra vora i saludant (pescadors, el patró de la Gala, la Gemma vigilant de Cap de Creus, l'Anna Giró vestida de bussejadora), gent que forma part i s'integra en aquest paisatge sempre canviant i enlluernador que tenim la sort de gaudir assíduament.
Ahir no vaig tenir temps de dinar i la gana em feia veure paisatges transformats, però també era conscient que alhora recuperava un bocinet de món que alimenta dia rere dia el meu esperit. Ahir tenia fam, però res no m'impedia assaborir aquells moments, mentre bogava o mentre ens immergíem en les aigües cada cop més cristal·lines, extraordinàriament netes, de Cap de Creus.
Fa poc vaig tornar de l'illa i em vaig trobar una setantena de caiacs a la sorra de la platja, milers de visitants repartits per Port Lligat, centenars de nedadors a dins la mar gran i un barbaritat de barques solcant les aigües d'una Cadaqués trastocada i estranya.
Des de llavors, no ha plogut, però hi ha hagut més sortides, noves sorpreses i, de mica en mica, aquesta lenta, imparable i indefugible transformació de l'espai, com si d'una muda es tractés.
Ja fa un temps que vaig incorporar-me a aquest grupet tan difícil de definir i des d'aleshores he après que fer caiac també és traginar llambordes, baixar mines, arrossegar troncs, rescatar barques varades, perseguir balenes, plataformes de ciment i banderoles, o remar mar endins sense saber perquè. He après que bogar també és escoltar històries i vivències, i aprendre amb senzillesa les lliçons de la vida, mentre avancem mar endins carregant energia, sense saber com.
Sóc un animal d'estiu, però aviat arribarà la tardor carregada de cels i de colors indescriptibles que no em vull perdre. També arribarà un viatge a l'illa del vent que sempre m'enpenediré d'haver-me perdut. I potser, si els deus ho volen, tornaran les tramuntanades, les ones i els jocs de mar que tan ens agraden...
Vos ho perdreu, vosaltres?

diumenge, 11 de setembre del 2011

La barca imprudent

Ahir dissabte, malgrat fos festa gran a Cadaqués, els palistes no vam fallar i vam sortir a la mar. Però aquesta vegada, els protagonistes de la sortida no vam ser els incansables remers, sinó la imprudència d'una barca estrangera.
Però, anem per ordre. A la sortida a Portlligat érem pocs. La majoria de palistes, com bons cadaquesencs, per un dia van canviar la força dels rems per la força directa dels braços dins l'aigua, i no van fallar a la nedada popular a la badia del poble.
Així, carregant caiacs, érem només el Toni Sbert i jo, amb tres amics que s'iniciaven, el Diego, l'Ingrid i el Dani. Malgrat la calor xafogosa, pesant, i malgrat ser principiants, els tres vam remar de meravella. Vam dirigir-nos a la badia per trobar-nos amb el Mútur i el Miquel, que venien d'ajudar amb els seus caiacs als cadaquesencs nedadors.
Un cop trobats (quedar amb algú al mig del mar és sempre un plaer), vam decidir passar per l'illa de Messina i encarar Cala Bona. Però a s'Arenella, just davant d'es Cucurucuc, una barca, tipus menorquina, quedava ben encallada a les roques. Dos homes estrangers, semblaven alemanys, lluitaven per alliberar-la.
Cal dir que les roques, en aquest punt, són més que visibles. Fou una imprudència? Un simple acte d'inexperiència? Un atreviment que es paga car? No ho vam aclarir. Els dos homes estaven molt nerviosos i no eren massa educats.
Vam deixar els caiacs i vam enfilar-nos a les roques per ajudar-los. La feina va ser complicada. No hi havia manera de moure la barca encallada. Amb l'ajut d'una altra embarcació que la tibava amb una corda quan aquesta no es trencava, vam estar potser mitja hora movent i emprenyent la barca. No va faltar un susto greu quan la barca ens va venir a sobre i ens va tirar a terra.
Finalment però, la força i l'enginy van poder, i aquesta pobra barqueta, trencada i torta, va poder ser alliberada.
Són coses que passen, sobretot a l'estiu, quan la mar s'omple d'embarcacions, d'artefactes de tota mena, de turistes de tots colors, d'imprudències i d'inexperiències.
Cansats i acalorats, vam seguir fins a Messina on ens vam regalar un bon bany en unes aigües que ahir, com va dir el Toni, eren extremadament netes, cristal.lines.

dijous, 8 de setembre del 2011

MONTANYES DE LLUNA

Ahir vam recuperar el mar tranquil d'hivern, sense barques i amb una calma que enyoràvem.

Érem Eva, Gina, Jordi, Toni Sbert, Xavier Masanés, Diego i jo, i vam palejar fins les illes sense nom, on ens vam banyar, i després vam tornar cavalcant un mar amic que es difuminava amb la llum del vespre. Al arribar a Sa Freu, entre Encalladora i Cap de Creus, ens van arribar  les paraules d'un cavaller que havia envellit buscant Eldorado, i estant nosaltres envoltats de muntanyes de lluna i de valls d'ombra vam comprendre amb ell que la busca d'Eldorado són els camins que recorrem buscant-lo, la nostra força és la resposta a tot. I quan s'acaba aquesta força, doncs adéu.

Dissabte sortirem en dos grups. A les 8.30 qui vulgui acompanyar als nedadors que fan nedant la travessa de la Festa Major, des de Ros fins la Plaja Gran. I a les 9.30 els altres. Tots dos grups ens trobarem a la Badia i seguirem cap al Sud.

dimarts, 6 de setembre del 2011

un altre any... marnaton.. la meva

Estic content, satisfet... he acabat una altre marnaton. Com sempre tot i la seva duresa, m´agradat molt ferla i sobretot entrenar, m´encanta fer-ho al mar, gaudeixo i tot i el risc m´agrada molt nedar sol.
Ja queden enrera tots els kilómetres fets, ja queda tot enrera....pero dins el mar puc pensar ...es curiós fora no em resulta tan fáçil, com allí dins mentre nedo.
El día de la cursa, evidentment que hi han nervis.....nomes faltaría la prova s´ho val, pero mentre estavem tot aquell exerçit de pinguins repartits entre el mar i les roques de Cala Jugadora, vos he de dir que tot i tenir d´esperar massa a que donesin la sortida , i veient els meus amic dels caiacs, jo era molt feliç i volía retenir aquells moments al cap.
De fet el que jo soc es un kaikista que neda, no pas un nedador que va amb kaiak. que jo ja m´entenc ,es molt diferent.
M´agrada que hi siguin no qualsevol ! els meus! tots ells, a part de la valuosa feina que fan, gaudeixo de la seva companyia. m´agrada entrar a l´aigua ja amb el neopre avans de la cursa i saludar i parlar amb ells que em donen anims , que em diuen coses ... es magnific
Mentre dura la cursa, es molt agradable quan....
els troves en un habituallament o durant el trajecte, us aseguro que el nedador agraeix tot aquesta compliçitat,
Es clar que aquesta cursa te fallos , coses a millorar pero els meus amics dels kaiaks, no tenen res que s´els pugui retreure, el vostre interés altruista es molt d´agrair desde el primer a l´ultim i si no que li preguntin al que va guanyar conm va agrair en Nardo que el conduis a la meta, o la aportaçió magnífica d´en Xavi que va acompanyar a l´ultima noia desfeta per l´esforç pero abraçada a ell mentre tothom aplaudía.
Tots , absolutament tots podeu estar contents, mereixeu, de veritat un reconeixement, per part meva, graçies moltes graçies... tornare a nedar, tornaré a gaudir....i espero de debó que amb vosaltres.

MIQUEL

diumenge, 4 de setembre del 2011

DIMECRES GRIS I DISSABTE DE MARNATÓN






















Dimecres passat hi vam tornar. Una sortida trencada i gris, amb garbí i mar una mica moguda. Érem Anna i Maria Giró, Pilar, Nathalie i Theo, Joan Borrell, Miquel, Nardo, Norberto i jo. Lucía i Joan Borrell fill no van sortir per la dificultat de controlar els dobles en un mar mogut. Per Norberto era la primera sortida i es va comportar amb tranquil·litat i disciplina. Tots vana anr fins les illes de Cap de Creus, on es van banyar, i Nathalie, Theo, Norberto i jo, arribat a Codera vam girar i parar en una platja de l'illa de Portlligat.

Ahir va ser la Marnatón, 600 nedadors, 80 caiacs, moltes barques que van deslluir la sortida, una organització difícil, eficaç i esgotadora. Tot va anar bé i agraïm la participació i l'esforç, admirables els nedadors, hores amb el cap dins d'un mitja estrany, patint perquè el recorregut mai acaba.