diumenge, 31 de gener del 2010

UN ENSURT I UN INTENT D’APRENDRE D’AQUEST ENSURT

Ahir dissabte vam tenir un ensurt que ens ha de fer reflexionar. Tot esport té els seus perills, i el que hem de fer és intentar preveure’ls, minimitza’ls i tenir-los sota el millor control possible.

Érem Anna Giró, Pilar Colomer, Miquel i jo. Vam sortir amb tramuntana no massa forta (potser força cinc) i ja de sortida ens vam confiar i no vam costejar sinó que vam tirar pel dret, travessant Guillola. Passat Cala Bona sembla que la tramuntana va augmentar perquè fins i tot vam veure ratxes de polsim, però la sensació era molt tranquil·la i fàcil, anàvem parlant Pilar i jo, Miquel i Anna anaven més endavant, quan de sobte una ratxa va apartar Pilar de la costa, i tots sabem que la tramuntana augmenta gradualment a mesura que t’allunyes de la costa que et protegeix, i la tramuntana va posar el caiac de Pilar de costat, ella no podia posa’l encarant el vent, i no tenia doncs control del caiac. No va passar res perquè em vaig apropar, li vaig lligar la corda d’arrossegament i vam tornar a rodolso de costa. Vam seguir, però passat Ses Ielles i veient que la tramuntana augmentava vam decidir tornar. Per seguretat jo mantenia la corda lligada al caiac de Pilar, tot i que a rodolso es remava amb tranquil·litat, fins i tot remàvem un al costat de l’altra, parlant, però llavors, arribant a Punta Codera vaig dir la frase que no s’ha de dir mai, “ara ja està” (hem de recordar sempre la frase dels mariners britànics davant de les inclemències meteorològiques, quan ja semblen passades i ja llueix el sol diuen “the worst is yet to come”, “lo pitjor està encara per arribar”), bé, la qüestió és que tot era tan plàcid que em vaig equivocar dient “ara ja esta” i tot de sobte una forta ratxa va bolcar Pilar. Va sortir enseguida, Anna va ajudar-la a pujar i entre Miquel i jo la vam arrossegar, amb el caiac ple d’aigua, i ens vam apropar a una caleta a Codera, estava a menys de vint metres, allí vam buidar el caiac, va pujar i vam tornar sense més problemes a Portlligat. Però jo vull reflexionar sobre el que ens va passar per a que ens ajudi sempre que palegem.

1- És molt important no confiar-se i seguir sempre la ruta de seguretat (costejant) quan hi ha tramuntana, i sobretot si tenim principiants en quant a tramuntana (no es pot palejar amb la mateixa palejada en un mar tranquil que en un mar fort, i tota experiencia, per molta que sigui, en mar tranquil, no serveix en mar diferent).

2- Hem de anar sempre agrupats, sobretot quan les condicions atmosfèriques són dures. Sempre hem de ser capaços de poder ajudar si hi ha un problema. És diferent bolcar en males condicions amb només un company que amb més d’un. Si sortim amb companys i el mar està difícil per algun company, encara que no per nosaltres, hem de estar sempre a prop i mínimament pendents d’aquest company. No podem palejar com quan sortim sols.

3- Hem de portar sempre preparats els estris de rescat. Jo ahir portava la manxa per buidar dins d’un compartiment estanc, i allí va servir de res perquè en males condicions de mar és de difícil accés, i tot i que portava preparada la corda d’arrossegament, la tenia mal col·locada i amb els guants em va costar lligar el caiac de Pilar.

4- Hem d’aplicar allò aprés als cursets. Ahir em vaig equivocar i en lloc de buidar el caiac (hauria costat perquè amb el fred les mans no responen) vaig decidir apropar-nos a costa, de fet era una temptació perquè estava al costat i vaig pensar que mentre buidàvem el caiac el vent ens hagués apartat bastant de costa, però segur que hagués sigut millor buidar entre tots el caiac. De fet l’Anna va explicar a la Pilar, seguint els cursets, com pujar al caiac i aquesta ho va fer ràpid i sense problemes. Cal doncs aplicar en lo possible allò aprés als cursets.

4- La persona inexperta amb les noves condicions atmosfèriques ha de palejar sempre per l’interior, a ran de costa, amb les persones expertes a l’exterior, es adir, a mar obert, protegint-la. Jo ahir palejava parlant tranquil·lament amb Pilar, però ella anava per l’exterior, i la ratxa la va apartar. D'haver anat al in-revés, la ratxa la hagués portat fins a mi, i repeteixo que donat que ahir la tramuntana no era excessiva, no hi hagués hagut problema.

5- Una persona inexperta amb tramuntana mai ha de tornar de Cap de Creus a mar obert, perquè hi ha llocs (entre Ses Ielles i Guillola) on la tramuntana, per l’orografia de les muntanyes, bufa mar endins, i per això qui paleja obert rep la tramuntana de costat, i allò que no és perillós per un expert ho és per qui de fet comença en un mar en condicions desconegudes. I en cas de dificultat sempre és preferible que la tramuntana ens deixi a sec sobre una roca (pensem que no ho farà de forma violenta perquè estarem arrecerats), que deixar que ens empenti mar endins on no tindrem res a fer perquè la tramuntana augmentarà progressivament a mesura que ens apartem de costa i no tindrem control. Per això ahir, en moments de dificultat, vaig preferir arriscar que la Pilar quedés en sec a que s’apartés de costa, on patiria més força de tramuntana.

6- Seria convenient que comencéssim practicant un dia de tramuntana sense sortir de Portlligat. Calders i Ses Buquelles pateixen suficient força de tramuntana com per patir-la, practicar i aprendre, però sense cap perill de acabar mar endins perquè en cas de no poder superar-la ens deixaria a la platja de Calders o del pas de l’illa de Portlligat, sense cap problema i de manera més divertida i tranquil·la.

Resumint: Seguir la ruta de seguretat que tots coneixem, costejant i protegint-nos. Palejar agrupats. Portar els estris de rescat ben disposats. Recordar i aplicar allò aprés als cursets. Les persones inexpertes palejar a la part interior del grup. La palejada en dia tranquil és diferent que la palejada en dia de vent fort. Practicar abans a Portlligat. Recordar que és diferent palejar sol (un plaer) que en grup (també un plaer).

Si ho apliquem tots sortirem beneficiats, palejarem amb més seguretat i podrem gaudir d’un mar que per sort sempre és diferent.

Cal dir, però, que sembla que la Pilar s’ho va passar força bé, que no va tenir fred tot i fer el seu primer bany a la vida durant el mes de Gener, que la experiència li va agradar i que va tornar quasi millor que com havia sortit. Meravelles i misteris de la vida. Però ella ho dirà millor, esperem la seva opinió.

Per la meva part dir que tot i l’ensurt, les dificultats i les tensions va ser un plaer viure aquest dia, ens va fer sentir vius i ens fa aprendre. Temps hi haurà malauradament per no fer i no aprendre. El mar encara és allí, com la vida, una gran sort.

dilluns, 25 de gener del 2010

FRED, TRAMUNTANA I CORATGE

Avui feia tramuntana (força 5) i fred, i hem sortit a palejar Pilar Colomer i jo. Ella potser no ho tenia clar, però hem girat la bocana de Portlligat sense problemes, arribat als penya-segats de S’Alqueria, i després a Guillola i en cap moment s’ha vist en dificultats. La tramuntana és un vent noble contra el que per qüestió de força pots o no pots, però que mai et dona la sensació de perillositat i inestabilitat. La tornada ha sigut ràpida i divertida, com sempre amb tramuntana, i de fet és quan la tramuntana bufa de popa quan, encara que no et canses, tens sensació d’inestabilitat. Admirable la disposició i el coratge de la Pilar, qui l’hi havia de dir fa un parell d’anys que en ple Gener, en un dia fred i de tramuntana, estaria palejant contra el vent. Enhorabona i endavant.

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem.

REUNIÓ I CONVERSA A DALT D’UNA ORELLA



Hem palejat en un mar tranquil que ja coneixem i que crec ja ens coneix. Amb ones bufades i fàcils, quasi cap barca i cel ennuvolat, hem enfilat cap a Massa d’Or per a pujar a la orella de sa rata. Erem Anna Suarez, Pilar Colomer, Josep Flor, Eduard (de Çelrà), Rostia i jo, i no ens ha costat gaire desembarcar per la part de continent, i a dalt de l’orella hem tingut tots sis de peu una reunió i una conversa, devia ser singular veure’ns des d’un vaixell, però no n’hi havia cap, ningú ens ha vist fent el ximple. Després hem palejat fins a Encalladora, on avui Anna no ha encallat, i fins a Es Camallerís, on hem recordat la balena que allí va encallar fa més de cinquanta anys. Anna i Pilar ens amenaçaven amb un canvi de temps amb entrada de vent de mar, però res de res, hem arribat amb facilitat, encara que alguns pensaven que tot era massa tranquil, necessitaven adrenalina, i com la Pilar s’han ficat entre roques que amb les ones no eren fàcils. Un dia més sense ensurts però amb equilibri i placidesa.

És un plaer per a mi escriure aquí i mantenir aquesta bitàcola, però recordeu que qui vulgui pot entrar escrits i comentaris, sempre ajuden.

dilluns, 18 de gener del 2010

MAR, ANIMALS, FILOSOFIES, NOSALTRES, I SEMPRE MERAVELLES

Hi hem tornat. Un dia tranquil, amb vent de nord molt fluix. Hem sortit per Sa Farnera cap a Messina. Érem set: Pilar Colomer, Anja, Anna Giró, María Giró, Corinne, Natalie Giordano i jo. Abans d’arribar al pas entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, hem vist quelcom singular: un porc senglar molt gran, enorme, corria per l’illa de Portlligat, i a uns cinquanta metres el seguien quatre més petits, la seva família. En sentir-nos s’han parat, i al moment han tornat a córrer i s’han perdut al interior de l’illa. I si ha sigut sorprenent veure uns porcs senglars corrent per l’illa, més ho hagués sigut trobar-los en el mar, quan nedaven cap a l’illa. En el mig del mar podem concebre una balena, un dofí, un tauró, qualsevol peix o cetaci, però no un porc senglar. Hagués sigut un bon ensurt. En fi. Hem arribat a Messina, l’hem creuat en la direcció oposada a com la solem creuar, i no ha passat res, i hem palejat cap al far de Cala Nans. El mar ajudava, i m’importa poc si em repeteixo quan dic que també avui el dia era magnífic i ens ho estàvem passant en gran, un plaer per a la vista, palejar en silenci i cap el sol. A Sa Sebolla hem vist el forn de calç, millor no parlar-ne, i hem palejat cap al poble, i a Sa Conca hem vist l'edifici rectangular, gran i blanc, un magatzem de l’Ajuntament, que fa mal de veure des de mar, hem controlat les obres a ses ribes, i hem tornat, amb facilitat, alguns parlant, i tantes eren les teories que elaboràvem que la tornada ha passat en un moment, i fins i tot a Ses Boquelles i encara que hi havia ones, hem seguit elucubrant, sense fer cas de les ones. Hem dit que a la vida és una sort genètica i/o cultural ser de tarannà positiu, i una desgracia ser-ho negatiu, que no és bo tenir por, que serveix de res, que meravella és tenir ganes de fer coses i de no quedar-se tancats a casa, i també que volem ser enganyats, que volem creure-ho tot, fins allò increïble, que volem donar i rebre tendresa, i que mentre visquem (sense deus, pàtria ni futbol), hem de viure amb il·lusió i alegria, i que quan s’acabi el temps, doncs res de cerimònies i taüts, res, només foc, cendres i oblit, que ja haurem viscut si hem mantingut la il·lusió i les ganes de fer. Hem arribat a Portlligat quan es feia fosc, però ja eren les sis, i és que els dies s’allarguen i això vol dir que ens apropem al bon temps, primavera i estiu, i la calor ens obrirà els sentits del cos, i viurem la vida que de moment és només una, però és, i em torno a repetir, una meravella. Gràcies avui a tots per ser. És fàcil ser feliç amb ben poc.

dissabte, 16 de gener del 2010

PALEJAR EN UN MAR QUE ANEM CREANT

Poca gent a Portlligat, un pescador de canya, i un mar brut i tèrbol, alt i tranquil. Anna Giró, Miquel, Xavier Masanés, i jo, hem palejat anada i tornada fins al Club Mediterranee, que ja no hi és, amb cel gris, mar bufat i de color canviant, i calor que després dels dies de fred s’agraeix. Un dia per contemplar el paisatge, per pensar (qui pugui i en sàpiga), i per tenir la sensació d’haver palejat llarg i sense ensurt. Hem tornat amb molta gana, lo qual no és cap novetat.

Dilluns, si tot va bé, hi tornarem

dimecres, 13 de gener del 2010

DILLUNS IMMÒBIL

Dilluns passat era un dia tranquil, el mar estava solitari, nosaltres (Anna Giró, Natalie Giordano, Pilar Colomer i jo) varem palejar sense esforç fins a Cala Bona, un espai silenciós i quiet, i des de allí fins a Messina, i tornar per Boquellas. Tot suau, tranquil, com si fóssim personatges aliés al entorn. Va fer calor.

dissabte, 9 de gener del 2010

DONCS AQUEST DISSABTE SÍ HEM SORTIT

La tramuntana no era massa forta, potser força 6, feia sol, una temperatura de tres graus, hi sobretot ha vingut en Miquel, a qui li costa poc anar-hi quan se li diu anem, i hem sortit, tota una sort. L’Anna Giró també ha sortit, estrenant manyoples per les mans, una enveja per nosaltres dos, i és que encara que anàvem abrigats i en el cos feia calor, les mans era l’únic que agafava fred. Hem palejat fins els penya-segats de Guillola, després hem tornat i era impactant palejar veient la muntanya del Peni nevada, semblava que fósssim en un lloc desconegut, hem continuat fins Boquelles, en Miquel les ha creuat, no estaven difícils però mullar-se amb els esquitxos no ho feia atractiu, al menys per mi, després Calders i de tornada. La força de la tramuntana havia augmentat, el sol s’amagava entre núvols i el termòmetre havia baixat fins a 2 graus. No hem passat més fred que altres dies i palejar des de Buquelles i Calders amb tramuntana ha sigut igual de difícil que sempre. De manera que ara escric a la vora del foc, calentet i tranquil, però havent viscut una passejada pel mar.

Dilluns, si podem, hi tornarem.

divendres, 8 de gener del 2010

A LA VORA DEL FOC

El Pení està nevat, la carretera està tallada, la tramuntana bufa amb força 9 i ratxes de força 10, el mar està alterat, estem molt bé a casa, calentets i somiant sortides, que es faran, però no avui, ni demà. Un temps per a tot, i avui temps per a veure des de casa com el mar s’enfila als forallons, com se’n va enfurismat i fet polsim cap a l’horitzó, com només d’imaginar-nos allí al mig, envoltats d’escuma, fúria i fred, se’ns glassa l’anima. Windguru anuncia per dissabte a les deu del matí ratxes de vent de força 11, no, ni avui ni demà crec que sortirem, hi haurà temps i moments millors per fer-ho. I dic “crec” que no sortirem perquè mai se sap. Potser el diumenge. Avui llegirem aventures de mar a la vora del foc.

dissabte, 2 de gener del 2010

ENCALLADORA, ROQUES I LLADRES

Avui ha acudit a palejar un equip nou, gent que feia temps que no venia, i pel contrari, no ha vingut qui normalment ve. Deu ser allò de les rotacions per evitar fatigues. Érem Anna Suarez, Mariona, Marta Duch (Marta de Llansà), Aitor, Xavier Cabré i jo. Hem sortit amb tramuntana que apuntava i que ha augmentat després sense ser massa forta, i amb més fred del esperat. Amb enfilat cap a Cap de Creus, i la Mariona es veia contenta, plena d’energia, i els altres anàvem distesos, i ben aviat hem arribat a la Coua del Infern, i hem entrat només a mitges perquè el mar de fons ho feia difícil. Després hem creuat Sa Claveguera, i al entrar pel pas estret entre roques que porta a la cala protegida de Encalladora, ha sigut difícil passar, més d’un ha passat sense saber gaire bé com. Mariona i Anna Suarez han preferit girar i entrar per mar obert. Els he anat a trobar i el mar allí estava més fàcil, però quan ja Mariona estava a rodolso, les ones empentaven Anna contra les roques, jo li he dit que s’apartés de les roques, ella ha contestat que no podia, jo he volgut dir-li que clavés el rem dreta per apartar-se però ja una ona l’ha pujat a les roques, sense bolcar, he cridat que remés però venia la segona María, que tampoc l’ha bolcat, i a la tercera l’Anna ha pres la millor decisió, s’ha tret el cubre i en menys d’un segon estava de peu a dalt de les roques, poques vegades s’ha vist tal velocitat. Ha sigut una tranquil·litat enorme veure-la de peu, en sec, perquè era una gran impotència no poder apropar-se per ajudar-la (de fet apropar-se podia ser pitjor perquè el mar podia fer del meu caiac un projectil contra ella), i encara que tot ha sigut ràpid (el que tarden tres ones, tres Maríes) segur que per tots, i en especial per Anna, s’ha fet llarg i ple d’angoixa. L’Anna ha recuperat el caiac que estava a les roques, Mariona i jo hem buscat el rem, i hem desembarcat, mentre els demés arribaven per terra. Ha sigut fàcil reembarcar en un lloc tranquil, i hem tornat amb vent que ens ajudava. Anna no tenia fred, de fet no s’havia mullat la part de cintura amunt, i només tenia alguns talls a la punta dels dits perquè els guants que portava eren punyetes, és a dir, no tapaven tot el dit. Una vegada més hem de aprendre de les dificultats: ha sigut un error meu, cal advertir des d’abans que ningú s’apropi a les roques, si jo l’hi hagués dit això, l’Anna hagués enfilat més oberta i no haguéssim patit l’ensurt. La qüestió és que l’Anna ha reaccionat amb calma i amb rapidesa, i tot ha quedat en això, un ensurt.

Però la cloenda de la jornada ha sigut més impactant i ens ha deixat empremta, i és que hem sigut lladres, molt lladres. M’explico: abans de sortir, la Marta de Llança ha deixat les claus del seu cotxe dins del maleter, i el cotxe, molt modern, ha decidit tancar-se per sí mateix, empassant-se les claus. La Marta havia vingut a palejar, i això és el que ha fet, i només quan hem tornat ha sabut que l’assegurança no cobria el cas de les claus, la policia de Cadaqués ha dit que podien obrir la porta forçant-la però la reparació seria cara, i veient que no es trobava solució, hem anat a casa a dinar, pensant fer més consultes i decidir. Finalment el consell ha sigut trencar el vidre d’una finestra, amb un martell.

Hem anat a Portlligat i havia molta gent, molta. Grapats de gent a la carretera, a la platja, entre les barques. I jo he agafat un martell molt gran i he pegat un cop al vidre, ha fet un gran soroll, tothom s’ha girat i el vidre no s’ha trencat, gens, ni mica. He seguit pegant cops i fracassant. Fins i tot se’ns ha acostat una parella de francesos, ja grans, i ell ens aconsellat de tirar-hi un roc contra la finestra, he pegat un o dos cops més, el francès ha insistit amb el roc, l’hem buscat, trobat, el francès l’ha agafat i el anava a tirar contra la finestra, però la seva dona l’hi ha dit que no, suposo que pensant que érem lladres i que utilitzàvem al seu marit per trencar la finestra, i doncs he agafat jo el roc, l’he tirat i res, la finestra era indestructible, o nosaltres érem els pitjors destructors coneguts. He pegat un parell de cops més amb el martell, i he dit a la Marta que si estiguéssim en un lloc sense gent ho faria de manera més violenta, la Marta m’ha dit que a ella la gent l’hi importava res, ha agafat el martell i amb un moviment enèrgic dels dos braços ha pegat un cop, només un, que ha trencat el vidre en mil trossos.

La conclusió és que jo com lladre de cotxes soc un desastre i que la Marta, quan cal, no se’n va per les rames. I també que hem trencat a cop de martells la placidesa d’un lloc estimat com Portlligat, i hem esmicolat la nostra reputació. Altre vegada, ja mai més res serà igual. Hem sigut lladres de cotxes a Portlligat; jo lladre maldestre, la Marta no.