PILLUARPOQ

No sé on va a parar el temps que gastem, és a dir, no sé on va parar allò que fem, què se’n fa de les imatges que tenim, i dels sentiments que teníem quan formàvem part de les imatges, de fet les imatges viatgen pel espai, les podríem atrapar anant més ràpid que la llum, i veure-les altra vegada, però no podríem captar els sentiments, tot i que aquets haurien de ser allí, amb les imatges. Allò que vivim es perd d’immediat i va a parar no sé on, segurament en lloc, es perd, i es perdrà definitivament quan desaparegui l’última persona de les que van veure les imatges i les recordaven.

Avui hem fet una sortida atípica, crec que única, i amb el nostre itinerari hem fet un dibuix difícil de comprendre. Atzar és una paraula àrab que vol dir dibuix, i així com l’atzar és difícil de comprendre des de la lògica, el nostre dibuix avui semblava fet al atzar.

Estava anunciat temporal de mar, amb vent fort, que finalment ha sigut de llevant, i no pas de ponent, com anunciava windguru. Érem Toni Sbert i jo. Mentre preparàvem els caiacs ha pedregat.

Hem sortit per la bocana de Portligat amb ones altes que ja trencaven i que batien la costa. Abans d’arribar a Codera hem girat perquè el mar semblava empitjorar. Hem tornat a Portlligat sense dificultat i hem anat a Boquelles, on ha començat la singularitat de la sortida.

La corrent era molt forta, per mantenir-nos allà on acabaven les ones de Boquelles havíem de palejar fort, o la corrent ens portava de tornada a Portlligat. Hem estat força estona veient com trencaven les ones amb una violència que feia quasi impossible sortir per Boquelles. Dic quasi perquè hi havia moments amb ones més tranquil·les, però durava poc i era un risc perquè aviat arribaven ones impossibles de superar. Nosaltres no volíem sortir. Hem estat potser quinze minuts palejant, sense moure’ns, però gaudint de l’espectacle. Alguna vegada les ones ens han fet trontollar, era com quan veus un temporal de mar des de terra, però nosaltres érem al mar.

Després hem repetit el mateix al Pas de Malrasa, entre Sa Farnera i l’illa de Portlligat, altra vegada palejant una bona estona contra la corrent i veient i reben les ones, però en un lloc on no era perillós, encara que havíem d’anar en conta perquè les ones més grans ens feien ballar. I hem tornat a Boquelles, on hem tornat a gaudir de la possibilitat de palejar fort sense moure’ns de lloc i veient les ones trencar fins a nosaltres.  És com a les cintes del gimnàs on la gent corre o camina sense moure’s de lloc, però en un caiac i amb un espectacle, el de les ones, més atractiu que les parets d’un gimnàs.

Hem estat dos hores palejant, ens hem divertit i hem fet quelcom que mai havíem fet i que no ens importarà repetir quan el mar sigui fins i tot més fort.

Preguntareu què vol dir el títol de l’entrada. Pilluarpoq vol dir, en inuit groenlandès, “aquell que es feliç”. Preguntareu perquè he parlat d’imatges perdent-se pel espai.  Perquè des d’avui hi ha la imatge de dos Pilluarpoqs, Toni Sbert i jo, viatjant pel espai. El que no sé és si qui pugui captar la imatge, allà on sigui, entendrà què fèiem i sabrà captar que érem Pilluarpoqs. Crec, però, que els sentiments viatgen amb les imatges.