dissabte, 17 d’octubre del 2009


CONTRA LÒGICA

Avui érem tres, la Mariona, en Miquel i jo, però la Mariona està lesionada a la esquena, i amb el vent que feia avui ha preferit no forçar i no ha sortit. Potser és també que té més seny que en Miquel i jo, més que tots dos junts. El fet és que hem sortit en Miquel i jo amb tramuntana forta (força 7/8) i en principi teníem pensat fer només dins de la badia de Portlligat, però amb en Miquel això ja se sap que és impossible, i en arribar a la bocana de Portlligat ha dit allò de “traiem el nas?” i ha sigut treure el nas i seguir amb el cos, tots dos cap a Salqueria. Costava però hem pogut fer camí, i el problema era què fer per poder girar, donant el costat a la tramuntana, i tornar, i aleshores hem decidit no girar i simplement deixar de remar. Ha sigut impactant perquè un segon després de deixar de remar érem dos bòlits marxa enrere. He mirat a en Miquel i feia por veure un kaiak circulant de proa a aquella velocitat. Jo anava paral·lel a ell. La sensació no era de perill perquè anàvem amb la proa al vent i era fàcil controlar. En un no res érem de nou a la bocana de Portlligat. Llavors hem anat fins a Boquelles, i ens ha costat molt girar perquè entre l’illa de Portlligat i terra ferma el vent bufa dins d’un embut, tancat i amb més força i aixecant molt "polsim". Ha sigut dur remar la tornada des de la platja de l’illa. Contra les roques i havia una llanxa gran que havia trencat amarres i el vent l’havia encastat contra la costa. Hem pensat en donar avís perquè on era no es veia des de costa. (Això de “pensar” ho hem fet després, ja a terra, perquè avui no es podia pensar, només es podia remar, resistir les ratxes i avançar quan aquestes paraven, no ha sigut un dia ni contemplatiu ni reflexiu). Després hem anat fins Calders, i tornar contra vent no ha sigut massa difícil.Quan guardàvem els kaiaks, allí a rodolso semblava impossible l’infern de vent i ones que hi havia a un centenar de metres.

La sortida d’avui ha sigut gratificant, un esclat de força i de vida, i hem quedat amb ganes, al menys jo, i segur que en Miquel també, de repetir-la. I que ningú li busqui la lògica a sortir de la protecció de la terra, asseguts dins de dos forats, per enfrontar un vendaval i tornar al mateix lloc cansats i sense haver anat en lloc. No tindrà lògica, cap, però quina meravella. La vida està feta d’aquestes passions i aquets moments que, qui té la desgracia de viure sempre emparat, no troba mai. A la vida ens han de passar coses, encara que siguin tan absurdes com enfrontar un vent noble que et fa sentir quelcom difícil d’explicar i que segurament no és més que la força exultant de la vida. Ja tindrem temps, massa, l’eternitat, per fer res i quedar emparats, Per tant, benvinguts dies com el d’avui. I benvinguts tots els que ens trobem i sortim. L’acció ens fa sempre més propers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada