agraiment i sinçeritat

Sovint penso, que el mon anirìa mes bé amb una bona dosi de sinçeritat, creieume es molt neçesaria.
De vegades un es trova sol en deçisiòns i se que no es gens fáçil.
Obro el meu escrit amb aquesta petita reflexíó,una mica per fer entendre que s´ha de parlar quan es pregunta
i no deixar de dir el que pensem ,tan sols per el fet (maleit fet) de quedar be.
Quan es deçidía que podíem fer si anar a port o sortir de la badía, era molt important donar l´opinio i no deixar sol al qui preguntave, en aquest cas en Mutur, que intentave fer el mes convenient.
Personalment , com aixi ho vaig dir , i tothom ho va veure jo era partidari d´anar a port pero també entenía que hi havía inconvenients,que per altra banda jo els considerave un aliçient ben atractiu.
Crec , per aixó que donades totes les çircumstançies, es va deçidir molt bé, la sortida  fantástique amb
un mar d´onades que ens fer gaudir moltisim i ho dic de veritat, em vaig divertir molt espeçialment la primera part de la nit.
L´ambient va ser exçelent tota l´estona i en el sopar a Jugadora varem riure i dir algunas bestieses(sobretot jo) que sempre va bé per desconectar del cada vegade mes complicat mon.
La conclusió es que s´ha de fer coses, les que siguin, s´ha de viure, s´ha de palejar i no vos diré les animalades que em van pasar pel  cap mentre nedave diumenge pero si que crec  que hem de complicar una mica les sortides per trovar aquest puntet d´adrenalina i aventura  tan gratificant.
Finalment crec que hem d´agrair a tots i totes que feu fotos (magnífiques per çert) donç a tots ens agrada veureles despres i qui les fa deja de palejar i s´entreten en ferles el millor posible.
Qui no va venir tindra mes ocasions per ferho i creieume val la pena.

Fins ben aviat companys, salut

MIQUEL

TOTS ELS VENTS

Com ens ha costat arribar fins a la banderola!

Tot va començar el passat dimecres, sortint a les tres de la tarda amb Mireia, Anna Giró, Nathalie, Pilar, Abril, Jordi Casellas, Paolo, Leonardo i jo, palejant fins Cala Jugadora, on ens vam banyar en un ambient de clar estiu, tornant després a sortir a les set de la tarda amb Anja, Natali Corcoll, Jordi Rotllán, Eduard Marqués, Manel, Francesc, Javi, Toni Sbert, Xavier Masanés, Jordi Agregat i jo, per trobar la lluna plena, sopar al Canó sec o sa Conillera, trobar un eclipsi que, és clar, no ens deixava veure la lluna, voltar Massa d’Or, voltar Encalladora i quedar petrificats a Sa Freu, amb una imatge extraplanetaria inoblidable, la lluna sortint amb llum de l’ombra de la terra, i formant un estrany cos planetari en un cel trencat per les roques d’Encalladora. Jo personalment vaig quedar obnubilat, com en un somni, i quan vaig despertar estava sol, tot el grup era ja al Mar d’Avall, no es veia ni la llum vermella de Toni Sbert. Vam tornar amb la lluna il·luminant poc a poc el mar, tots disgregats i perduts en la foscor de la nit.

I tot va continuar ahir, quan en una estressant tarda els partes meteorològics deien una cosa, la voluntat un altra i la possible realitat una tercera versió que mai coneixerem. A les sis de la tarda a Portlligat érem Anja,  Anna Giro, Xavier Masanés, Toni Sbert, Eduard Marqués, Manel, Josep Flor, Eduard Baulida, Eneko, Javi, Miquel, Aleix, Jordi Ferrer, Nardo i jo, manteníem contacte telefònic amb Pilar, Josep Parada i Cesc, i Maria Giró feia labors d’ajuda i acompanyament. 18 palistes preparats per a venir des de Port de la Selva. Teníem vent de Sud i la meteorologia anunciava canvi a tramuntana a partir de les onze. La tramuntana al Mar d’Avall dificulta el paleig. La qüestió era arriscar-se o no a palejar des de Port de la Selva amb el temps just per arribar a Cap de Creus abans de que entrés la tramuntana. Una vegada girat Cap de Creus, cap problema, és un lloc conegut i arrecerat. Resumiré el que vam dir i el que penso. Teníem que carregar els caiacs ràpid per tal de ser l’abans possible a Port de la Selva. Jo estava sol i a qui vaig demanar que vingués per ajudar-me a carregar no va poder o saber venir de presa, voler sol ser poder, i quan tots van arribar encara els caiacs estaven sense ser carregats. Probablement si ho haguessin estat hagués sigut més fàcil prendre la decisió, encertada o no, d’anar a Port de la Selva, però el temps passava, no era clar què fer, i per fí vam decidir ser prudents i sortir des de Portlligat. Jo vaig votar sortir des de Portlligat, però les meves ganes eren Port de la Selva, i amés pensava que era una aventura possible. Perquè doncs vaig votar Portlligat? La decisió no era fàcil, no estava sol, i el fet dels caiacs ja carregats crec que hagués decantat el dir “anem”.

Tan se val, perquè després ens ho vam passar molt bé, i de fet vam enfrontar un mar enfurismat. Primer vam sortir per Buquelles, vam enfilar cap a Roses, i una vegada passat Punta s’Oliguera, vam anar mar endins, contra ones fàcils però divertides, després vam tornar a Mesina i des d’allí altre cop mar endins, cap a l’Escala. I una vegada vam girar i enfilar cap a Cap de Creus, llavors va entrar la Tramuntana, i només eren les vuit, potser la decisió de no anar a Port de la Selva havia sigut la correcta, només potser.

Varem palejar contra tramuntana forta (forta perquè estàvem molt mar endins) però amb les ones que encara anaven contra tramuntana per la ressaca del vent de Sud. Ens varem agrupar, amb Josep Flor de satèl·lit extern i llunya,  vam arribar a Encalladora, i a la punta nord, enfrontant ones més petites que els altres dies, vam palejar fins a la banderola, ens esperava, va dir fins i tot “hola”, i allí vam veure el sol ponent a les muntanyes.

Jo m’ho vaig passar molt bé aquelles dos hores en que varem palejar ràpid i sense ton ni son, primer contra vent de Sud, després contra vent de Nord, primer cap al Sud, després cap al Nord, i sempre botant amb les ones, sentint-les contra la cara, i arribant a la banderola on vam descansar, parlar i ser fins que vam enfilar cap a Jugadora, on vam sopar amb molta gana, se’ns van afegir Pilar, Josep Parada i Nardo, i vam tornar a palejar a temps per veure sortir la lluna, vermella diuen que per les cendres del volcà, a l’horitzó. Una estona després els núvols van tapar-la i nosaltres després de palejar altra vegada fins a Encalladora vam tornar a Portlligat, contents i cansats, Port de la Selva encara és al Mar d’Avall i ens espera, tenim temps.

Voldria que algú digués quelcom, sobre la decisió d'ahir o sobre qualsevol cosa en general, em costa aquesta soledat de escriure, i si no fos per l’indicador que em diu que entra una mitjana de cent persones per entrada, diria que no entra ningú. Costa ser només mirat per ulls anònims. Dir també que quelcom que estic aprenent amb dies com el de ahir, és que personalment soc més esbojarrat del que tinc que demostrar, prenc decisions que en solitari no prendria i que el que de veritat m’agrada és anar i anar, enfrontar el mar, i per això quan la decisió està pressa, i crec que el grup és de gent amb experiència o quelcom cuida de qui no la té, em sento lliure i llavors surto com un possés i no pararia de palejar contra les ones. Soc un esbojarrat que ha d’actuar amb la cordura de qui no ho és. Ho negociaré amb mi mateix.

Publiquem fotos d’Anna Giró i d’Eduard Marqués. Clicant a sobre es fan més grans.

El dimecres si el temps ho permet hi tornarem.

GROENLANDIA 2

Marta Duch, corresponsal a Groenlandia, ens envia un superinteressant crònica que augmenta la nostra enveja insana, ens fa comprendre que en el mar hi han altres elements que nosaltres desconeixem, i sobretot, amb les fotos, ens fa sentir molt, molt fred.

Bones companys! Com esteu!?

Aquí la vida continua el seu procés paral·lel al de la meteorologia....i és que la temperatura va pujant, (perfecte!! m’encanta pensar que anem rumb directe al bon temps!!) amb tot el que això comporta: les feines a l’exterior es fan més agradables, enlloc de sortir amb 5 o 6 capes de roba ho faig només amb 3 o 4, comencen a aparèixer insectes i mosquits, el verd de la gespa i el color d’algunes flors es deixen veure i el gel es desfà.

Més enllà de les imatges poètiques de paisatges primaverals, a Groenlàndia el desglaç té màgia i alhora pot comportar algun risc que dificulta les activitats diàries, sobretot les relacionades amb la navegació. Per portar un control dels efectes del procés de desglaç en el mar de Groenlàndia es va crear “la patrulla del gel”, la tasca principal de la qual és difondre informació relativa a la ubicació del gel a la deriva, sobretot per raons de seguretat marítima. Aquest servei va néixer al 1959 després que un vaixell s’enfonsés a prop del Kap Farvel (59º 45’ N,  43º 50’ W), el punt més septentrional del país, amb quasi un centenar de víctimes.

Segons aquesta patrulla, les aigües del Kap Farvel són unes de les més perilloses en el món de la navegació, degut a condicions meteorològiques realment dures combinades amb icebergs i plaques de gel marí formades a l’Oceà Àrtic i arrossegades des del nord del país per la Corrent Groenlandesa de l’Est. Des d’aquest Cap el gel continua el seu recorregut cap al nord-oest pel costat oest de Groenlàndia sense arribar a pujar massa més de la latitud 61º. Així, la gran quantitat de gel que arriba al Kap Farvel fa que el rastreig d’aquesta zona sigui una de les prioritats de la patrulla, que fa observacions de la costa groenlandesa des d’un helicòpter i des d’un vaixell, complementant la informació amb imatges satèl·lit i les notificacions dels habitants de les granges i cases d’alguns poblats arran de mar. El resultat de les dades obtingudes són mapes com el que us mostro:

Aquest és el darrer mapa de la zona del Kap Farvel. Deduireu que el que està en vermell (A) és la capa més compacta i gruixuda de gel i el verd (H) la més fina i trossejada.

Nosaltres ens trobem als 61 ° N, 45 ° W, dins un fiord i en principi no ens veiem directament afectats pel gel ja ens arriba en poca quantitat, però si ens afecta en tant en quant el mercant provinent de Dinamarca que porta algun contenidor de l’empresa arriba dies o setmanes més tard perquè no pot entrar al fiord a causa del gel, o té alguna averia al colpejar algun iceberg, mentre tant la verdura i fruita fresca a la botiga s’acaben... Per altre costat, Tierras Polares té campaments al sud-est del país que cal muntar i preparar per la temporada, ara mateix inaccessibles per la presència de gel.

Els que també s’han vist afectats són els companys del Pakea Bizcaia que en la seva expedició cap a Terranova per rememorar i homenatjar als mariners bascs, que des d’abans del segle XVI ja navegaven per aquestes latituds per la caça de la balena i la pesca del bacallà, tenen prevista una parada al sud de Groenlàndia i volien fer una visita a l’equip de Tierras Polares, però a 10 milles de l’entrada del fiord on som han trobat molt de gel i han hagut de posar rumb cap a l’oest per trobar una zona més navegable. D’aquí a uns dies ho tornaran a intentar...m’agradaria molt veure’ls per aquí! Haig de reconèixer que trobo a faltar veure veles al mar...

Navegant pel “nostre mar” són molts els paràmetres que hem de tenir en compte, en aquestes aigües i terres nòrdiques s’hi afegeix el del gel, element amb molt de poder i força que cal conèixer i saber interpretar. La màgia es troba en el paisatge sempre canviant, en formes i tons de blancs i blaus. Ja és un hàbit per a mi mirar per la finestra en despertar-me i buscar nous blocs de gel navegant dels que poder seguir l’evolució de rumb, mida i forma durant el dia (o dies) i si la feina ho permet, acostar-me als més grans durant algun trajecte en llanxa. Podria passar hores observant-los, sentint el seu fred atraient, el seu blau captivador o el so del “bullir de l’aigua” en desfer-se les bombolles d’aire... Part de la màgia i misteri la dóna també el seu aspecte més natural i “ferotge” com si d’un ésser viu es tractés, si no es respecte el seu “espai vital”, despreniments, explosions, trencadisses, etc. poden comportar experiències menys agradables.

Hi ha molt més per explicar sobre el gel...i serà en altres ocasions!

Salut!

TRAMUNTANETA, BANDEROLES I TRONCS

Hi ha una petita banderola en mig del mar, més enllà d’Encalladora, a la banda del Mar d’Amunt, i quan el mar és tranquil no es veu, o no se li presta atenció, no hi ha banderola, però en canvi quan el mar està enfurismat, i les ones s’aixequen, i el vent bufa de valent, llavors la banderola es veu de manera clara, ens crida, ens diu veniu fins aquí.

Són ja dos les vegades que amb tramuntana ens ha cridat, i cap de les vegades hem respost. Serà una tercera vegada, i ara que sabem que per això es allí aquella banderola, per a dir fins aquí, ara hi anirem.

Avui hem sortit de Portlligat una mica desorganitzats, és a dir, hem tingut que recular fins l’armari de material més vegades de l’habitual, però ningú ens ho tindrà en conta, forma part de l’atracció. Érem Nathalie, Manel, Eduard Marqués, Toni Sbert, Xavier Masanés, Jordi Rotllán, Rostia i jo. Nou caiacs que en un no res hem traspassat la bocana de Portlligat, ens hem desplegat per cobrir el màxim de mar possible, i hem enfilat a mar obert cap a Cap de Creus. Feia tramuntana, no massa forta, potser força 5, i hem arribat sense problemes a Cap de Creus, girat, entrat a Sa Freu i palejat contra el riu de mar, fins a la punta Nord de Encalladora, on és la línea d’ones i vent que va des d'Encalladora a Culip, i allí hem començat la inútil però gratificant aventura de palejar contra la tramuntana que allí bufava forta des del Golf de Lleó.

Tots i hem anat, uns amb més decisió que altres, però fins i tot Nathalie es parava per a fer fotos, les ones eren altes però es podien enfrontar. Per comprendre el que se sent palejant allí, exactament en aquell punt, cal estar a la punta d'Encalladora i enfrontar la tramuntana que ve del Golf de Lleo. Es a dir, cal fer-ho. No valoraré la cordura ni la dificultat, no sabria fer-ho, però ens ho hem passat molt bé.  

Després tornar al Mar d’Avall, que ens ha semblat un llac, parar a la platja de Ses Ielles, menjar, parlar, veure que no quedava temps i tornar, carregats, com comença a ser habitual, amb troncs que recull la Nathalie, cada cop més grans, per a construir-se una casa, crec.

La lluna no hi era, ni sobre Bourbon Street ni en lloc, però quan sortim amb lluna arribarem fins la banderola per dir-li que també ho farem amb tramuntana. Les ales dels nostres capells encara protegien ulls de fera, però la música sonava més llunyana preguntant cóm podíem ser així. Hi ha misteris que no es poden explicar, i el de la lluna és un d’ells.

El dimecres a  la tarda, a les 15h hi tornarem, en una sortida que per alguns serà molt llarga i acabarà entre peixos aleatoris, vi d’Espolla i entrepans assegurats.


Les fotos són de Nathalie i de Eduard Marqués. Recordeu que clicant a sobre la foto s'engrandeix. 

LLUNA

La lluna, el passat dimecres encara no havia arribat, era, crec, sobre Bourbon Street. Va ser fa molt anys que ens  varem convertir en el que ara som, i ara portem gorres que amb la seva visera ens tapen els ulls, no se sap si de pecadors o de monstres, i estimem allò que destruïm, i destruïm tot el que estimem, i per més que preguem, mai ens veureu quan la lluna sigui sobre els penya-segats, sense saber per què som com som, però seient en taules on el temps ens porta una veu que parla de gent adinerada, d'innocència i de força que esquinça i encén focs que són ritme i entranya. Mai ens veureu l'ombra però hi serem sempre. Res ve ni vindrà de la violència, res pot ser sense el que varem fer quan no érem ombres i caminàvem pel centre dels carrers, ara encerclem illes però portem els anys, les imatges, els ulls que ens miren i reconeixent-nos ens tornen a terra amb modals que fan al cavaller que camina sempre i mai corre, patir la ignorància i somriure, i ser sempre nosaltres mateixos.      

El passat dimecres, fa molt temps, érem Pilar i Abril, Natali Corcoll, Jordi Caselles, Anna Giró, Xavier Masanés i jo, i també Nathalie Giordano, qui amb la seva família caminava el camí de ronda cap a Cap de Creus i no saludava, no. Vam sortir amb el cel encara d'hivern, i un mar com una catifa gris on dormír, i la Coua del infern, i després un grup tornant, i Xavier Masanés, Toni Sbert i jo derivant cap a Illa Mesina, i allí dormir sobre les ones, carregats de mandra, i tornar havent jo parlat massa, sempre parlo massa, Portlligat era una petita dàrsena fora del temps, i allí vam arribar, i en el penya-segat de la dreta Buñuel construïa unes portes del paradís per les que no podien passar dones de cames arquejades i Eluard s'ho mirava des d'una foto.

La lluna sortirà plena i ens veurà. Serà plena el dimecres, la veurem, i també el divendres des de Port de la Selva.

Aquest dissabte sortim a les 9.30 i a saber què ens espera. La lluna mostra la cara de aquell que imposta i no ajuda, però respecta la de qui protegeix els seus ulls de fera abaixant l'ala del capell.

DIA D'HIVERN I LLUNA PLENA

Ahir vam tenir el regal d'un dia d'hivern quan ja tot era estiu. En un Portlligat gris, plujós i fins i tot fred, érem Jordi Rotllan, Toni Sbert, Miquel i jo. Plovia i va ploure quasi tota l'estona, però va ser agradable palejar fins Encalladora, fer-li la volta amb centrifugadora inclosa, després fer la volta a Massa d'Or, i tornar. Parlar, riure, no passar per cap escull, buscar el vent, i un dia més alimentant-se de mar, costa i recorregut.
Estem pensant en la propera sortida de lluna plena. La lluna plena és el dimecres 15. No és un bon dia per a tothom, i ho faríem el divendres 17, en principi des de Port de la Selva, és molt bonic sortir des de Port, i sopar a les roques. L'únic problema és que la lluna no surt fins a les 23.13, de manera que hi hauria un temps bastant llarg en que no es veuria res, res. L'altre opció és sortir des de Portlligat i sopar al Restaurant o a les roques. Ho parlarem, o deixeu opinions aquí al blog.
Dimecres palejarem, si el temps ho permet.

AHIR DIMECRES TRAMUNTANA, I DISSABTE PASSAT EXCURSIÓ

Ahir va fer tramuntana molt forta (8-9) i  va coincidir amb que cap dels habituals podia, només va venir (reaparèixer) en Cesc, i quan va trucar jo ja no podia, i a més el dia era potser excessiu. De totes maneres, cal recordar que amb alguns tenim pendent un dia de tramuntanada que no sigui al hivern i encara que ens quedem a Portlligat. 

Sobre la sortida del passat diumenge, després de que en Miquel expliques amb sentit del humor que al dia després de la excursió recorria la seva casa passant per tots els racons possibles, per sota el sofà, quedant encallat entre cadires, i que en somnies s’havia vist jugant la final de la Champions sense poder ni xutar ni passar la pilota perquè abans havia de passar per tots els racons del camp, i en el somni sabia que Xavier Massanés demanava el canvi però tornaria a jugar amb força, doncs jo voldria dir que també m’ho vaig passar molt bé, que encara hi ha llocs verges (al hivern) amb gent amable que ofereix un cafè amb bunyols, que hi ha històries de parelles ruses o andorranes que no tenen desperdici, que hi ha coves, moltes, on l’últim no se’n entera de res perquè tots en fila són molts en fila, i que la tornada, tot i que crec que ens varem equivocar, després ho comentaré, va ser un plaer que no té preu, ara mateix voldria tenir sempre aquella disposició, aquell mar i aquella distància.

Explico el que em sembla una equivocació que podem evitar: després de dinar a Cala Pedrosa (no la d’Estartit) sobre pedres que justifiquen el nom de la cala, i parlar i riure i sentir-se bé, varem seure altra vegada als caiacs i varem enfrontar una tornada d’unes dos hores de paleig. Jo vaig sortir l’últim, i no ho tenia previst però se’m varem creuar uns cables que no tenen sentit però que existeixen, i vaig començar a palejar com un posés. Era feliç fent-ho. El mar, el moment i la circumstància ajudaven. Normalment he de ser sempre l’últim i vigilar que ningú tingui cap problema. Diumenge en Toni Albert, sent jo egoista, em alleugerava aquesta missió. Diré que portava molt temps sense llençar-me contra el mar sense pensar res que no fos la propera ona. El mar ajudava. S’havia girat vent de sud, i les ones augmentaven. Era dur, i llarg, però magnífic. Després d’una hora i deu minuts de palejar vaig parar per treure’m roba (al llarg del dia varem passar varies vegades de núvols a sol, i de fred a calor) i quan el Josep Flor va arribar on jo era, varem continuar junts. Una meravella. Ones i vent en contra, un mar que et feia botar i sentir la força enfrontant al caiac i a un mateix. Ja ens passàvem de llarg La Fosca, en Josep insistia que era la propera, jo veia els edificis alts i la llargària de la platja i pensava que al matí no havíem passat cap altra platja com aquella, varem dubtar varies vegades, i quan ja estàvem a mitja badia, per sort pels que venien darrera que veient-nos ja creien que era la propera, bastant llunyana, varem veure que era aquella, i varem entrar i trobar-nos a La Fosca. Toni Sbert va arribar enseguida, així com Miquel, però Jordi Rotllan i Xavier Masanés, que varen arribar amb Toni Albert, varen tardar més i varen arribar molt cansats. I aquí està allò que crec la nostra equivocació: quan el mar està difícil hem d’oblidar el nostre plaer, la nostra disposició a passar-ho bé palejant al nostre aire, i al contrari, hem de intentar palejar en grup, per si cal la nostra ajuda. Ningú, jo el primer, però literalment ningú, amb l’excepció de Toni Albert es va quedar. No passa res perquè ens ho varem passar molt bé, i varen arribar tots, però cal parlar-ho i encara que no cal que ens quedem tots, podem decidir quans cal que ens quedem i variar qui es quedi, segons voluntat pròpia o repetició en diferents excursions. De fet jo vaig dir varies vegades a en Josep Flor que ens teníem que esperar, que creia que donat l’estat del mar alguns podien tenir problemes, però ja he dit, encara que no és excusa,  que a mi se’m havien creuat els cables i em sentia lliure en comparació a altres excursions.

No voldria que aquesta reflexió fes pensar que en algun moment del dia ho vaig passar malament. Magnífic al mati passant entre esculls i entrant a coves, amb un mar amb el suficient moviment com per fer-ho divertit i possible, i una tarda amb la feina ja feta al mati, només quedava la tornada, i aquesta sobre un mar estès en horitzó, que havíem de recórrer saltant entre ones i enfrontant el vent.

Va ser, doncs, una molt ona excursió, encara que a en Miquel li provoqués mals somnis i la incomprensió de la seva família veient-lo reptant per tots els racons de la casa.

    

I crec que a tots ens va enriquir i enfortir.

El dimecres, si el temps ho permet, hi tornem.