Hi ha dies que il·luminen cruïlles vitals a les que arribem sense consciencia d’arribar-hi. Som gent d’hivern, ens motiven els dies on a Portlligat no ens creuem amb ningú, i on el mar és gaire be tot nostre. Avui era estiu, i dissabte, amb molt sol, molts cotxes i molta gent a Portlligat, molta barca al mar, i tot i així ha sigut un dia de cruïlla que ens fa veure un tros de camí nou i desconegut, en el que entrem i ens disposem a recorre’l amb ànims renovats. No hem trobat ni ones ni vent, però els portàvem dins nostre, i amb palejat amb un ritme i un moviment que ha fet que el temps passes ràpid però amb intensitat i força. Hem sigut carters en terra nova i pilots en aigua desconeguda i amiga. Tot ha passat de la manera que escriuré i que és la versió meva. No en tinc altra. Un ocell de tempesta, giravoltant l’illa sense nom, sé que s’emportava altres versions cap a altres terres. Benvingudes totes les versions. Aquesta és la meva:
Érem només nou: Nathalie i Camillou, Claudia, Laia Eraso, Ferrán, Jordi Rotllán, Miquel i jo, i de manera sorprenent no hem tingut que contar moltes vegades quants érem, ni tornar a buscar material ni caiacs, m’atreviria a dir que hem caminat des del armari fins a la platja i hem sortit. Potser dimecres passat varem exagerar amb desorganització i caos, i els deus ens han donat una mica, només una mica, de seny i ordre. Hem palejat fins a Cap de Creus, amb en Ferran portant-se de meravella tot i ser el seu primer dia en un caiac.
Hem parat a l’illa sense nom, on Camillou, ensinistrada per la seva mare, ha recollit grans troncs, ens hem banyat, hem menjat galetes, fet la foto de grup amb més dignitat que quan les fa en Rostia, i hem tornat escampats com sempre, és sabut que lo nostre no és palejar en grup.
I ara preguntareu on eren les cruïlles: doncs en la música que tots portem dins del cap i que s’adapta a la personalitat de cadascú. Avui hi havien les esteles de les barques, i altres esteles que venien de lluny i que continuaven en un davant engrescador i brillant. Fins i tot hem vist un iceberg que sota el mar portava una gran carrega de temps.
Tots hem sigut benvinguts i res se’ns podrà dir en contra mentre continuem sortint amb la llibertat que ens donà no buscar-la, s’han prohibit tots els “has vist” que precedeixen noticies tèrboles, pel telèfon només ens donaran bones noticies, o serà silenci, i a partir d’avui i sempre, tot semblarà bé, tot, de quina altra manera sinó es pot agrair el poder gaudir de temps i vida.
Les fotos de la Nathalie il·lustren molt bé aquest temps de nens que avui hem viscut.
El dimecres, a les 16.30, si encara és possible, tornarem a sortir, i a saber què ens espera.
