PETITS DAVANT LES ONES

Petits davant les ones, hem vist sortir entre elles ocells llimona que han trencat el cel dibuixant quelcom que no hem entès, però no ens ha importat, hem palejat cap a les ones, i fent-ho hem esdevingut lletres que algú lletrejava, mentre un timoner que no era ni tu ni jo, cridava noms, potser els nostres, a saber, tot eren paraules, les escrites al cel i les cridades, i llavors estàvem bé, tranquils, sentint-nos abraçats, encara que estàvem en mig d’ones gegants, en un mar conegut, inhòspit però coneixedor, un dia més, i són tants, i ara sap greu ser a cobert, quan fa poc ens gronxaven les ones.

Qui per ambició no es contenta amb el guany de la vida i el mon que l’envolta, és a dir, qui no sap viure el dia a dia gaudint de quant l’envolta, com a càstig no entenen res de la vida i és insensible a la bellesa,  i si es veritat que el mal karma fa parlar i venim del silenci, doncs avui ens hem acontentat amb una tarda en un mon que cada deu segons canviava de llum, de color i d’imatge, i ho hem fet des d’un silenci trencat per les paraules justes, érem testimonis callats d’un espectacle sense preu.

Érem Nathalie, Albert, Toni Sbert i jo, i hem sortit, amb pales noves, en un mar planer com un llac, però arribant a Cap de Creus, ja es veia que a Massa d’Or i a la línea entre S’Encalladora i Massa d’Or les ones eren importants. Estàvem a punt de girar Sa Rata, quelcom avui difícil, quan ens ha estalviat de fer-ho una imatge insòlita: Albert enfilava cap a França, i arribat a la línea d’ones es parava. L’hem cridat, però es veritat que les ones, de tan altes, no ens el deixaven veure, però també es veritat que encara que després ens ha dit que ens sentia, no reaccionava, no contestava, no es movia, era una figura petita i quieta davant d’ones enormes. Perquè ho eren d’enormes les ones. Al cap d’una estona, m’hi he apropat, i llavors he comprés què passava: les ones, on ell era, eren molt més altes que on érem nosaltres, i Albert simplement intentava palejar enrere, poc  a poc, sense deixar de donar la cara a les ones. Ha sigut una decisió intel·ligent. Potser no hauria degut anar fins la línea, sempre un infern, però una vegada allí, ha fet el que calia fer, una retirada a temps. Tots hem patit llavors una mica, les ones a prop d’Encalladora són sempre dolentes, amb escuma i amb roques amagades i que apareixen de sobte, però al arribar a l’altura de la Coua de l’infern, el mar s’ha calmat.

Hem tornat gaudint d’un vespre que cal viure i que no es pot descriure. Hem arribat a Portlligat quan ja era fosc, feia fred, i allí hem vist que s’està tancant l’any. Però dissabte 24, si tot va bé, hi tornem, dimecres 28, també, i dissabte 31, tancant l’any, també. Esperem continuar gaudint de la vida, sense pertinences ni violencia, però amb sensibilitat i seny per gaudir dia a dia de quant ens envolta.

Dir que avui, com altres vegades, hem vist ocells color llimona sorgint del mar, un plaer i una sort, el seu fulgor és i ens ha acompanyat, són ocells que saben els camins, i que fan el que han de fer, i ho fan molt bé. Nosaltres som afortunats de poder gaudir d’ells, i ho fem en silenci, sense parlar. Benvinguts siguin, perquè mentre hi siguem, mai volaran sols. Avui no ho han fet. El timoner cridava noms, nosaltres palejavem, el cel canviava, el temps  bressolava, i una música, una fanfàrria, arribava de lluny, engrescadora, vital, què més podiem demanar, érem, i això tampoc té preu.

Hem de mantenir-nos!!

Ra-ta-tà, ra-ta-ta-tà!!

Ahir el dia començava quan baixant cap a Cadaqués, des de la carretera observàvem un horitzó estrany on s'hi albirava a la llunyania la costa francesa amb una nitidesa extraordinària, i a la Mar d'Amunt una línia d'ones encabritades ben lluny de la vora. I encara es feu més estrany quan en arribar trobàrem un home enganxat a un guix que donava ordres disposat a embarcar-se per treure el nas fins a Encalladora.

Pocs pensàvem que gosàs fer-ho, però res no ho pogué impedir, i així fou que ens embrancàrem en una sortida exigent envers al Cap de Creus. Érem Rosa Bardés, Albert, Eduard, Miquel, Xavier Massanés, Nathalie, Mútur, un guix i jo. El temps era embolicat i TV3 i Windguru s'havien tornat a equivocar; allò no era vent del nord. Era un vent de nordoest, que a estones es feia ben bé de Ponent i que per moments bufava amb ràfegues ben fortes i sostingudes. La mar d'ahir era una mar estranya, traïdora, canviant i tèrbola. Per això, quan els valents enfilàrem el rec que hi ha entre Cap de Creus i l'illa d'Encalladora, després de travessar amb prou esforç tot el camí fins a la punta del far, trobàrem un mar encabritat, confós i crescut. Avançàrem en grup i a recer, enganxats a la paret esquerre, fins a on poguérem. Després, en Miquel sencer i mig caiaquista més, intentaren treure una mica més de nas, però unes ones ferotges els van apallissar i ràpidament el mig caiaquista, desmemoriat i dubitatiu, tot cercant al seu interior l'altre mig, decidí tornar. I al cap d'un moment el seguí en Miquel Hormigo, perseguit de prop per tres ones enormes que des del darrere no paraven de créixer mentre a ell el feien tornar petit, petit.

Poc després tot el grup girava cua i arribava fins a la platja de Cala Bona, on reposàrem forces per encarar la resta de la travessa i de la jornada amb garanties i suficiència. Perquè el dia fou llarg, llarg i ben intens, ple d'emocions, retrobaments i harmonia.

A migdia, una part del grup que encara volíem gresca férem honor a les menges, com grecs que seguien a Homer en la seva travessa a Ítaca, i atacàrem els plats esquisits que Nathalie Giordano i Mútur havien preparat amb temps i delicadesa. Tot ben regat amb vins de les comarques del Pla i de Ponent i amb la llum d'un dia immens omplint tots els espais d'una casa que semblava el paradís.

Ja a mitja tarda pocs resistíem encara la intensitat del vent i de la llum, però encara trobàrem forces per arribar, camina caminaràs, fins al camí de ronda que voreja tot Es Caials i passa per davant l'illa de S'Aranella i Sa Punta de ses Forques. Passejàvem, arreglàvem el món, mentre observàvem la badia terriblement bella d'una tardor esplèndida i cercàvem les restes d'antics naufragis dins l'horitzó. Només trobàrem les petjades dins l'aigua de dos caiacs per sempre errants. Caiacs que, per cert, el club ha notat a faltar des d'una antiga sortida nocturna de fa uns anys.

Així, caminant i sense rems, arribàrem a l'hora del sopar. En un local inicialment fred, ens trobàrem una part (hi havia absències importants i enyorades) de les animetes que fem la història d'aquest club (ho diré un cop més...) anàrquic, caòtic i encantador. Hi havia; Siscu i Patri, Pilar i Josep, Miquel, Róstia, Marta Duch, Rosa Bardés, Nathalie Corcoll, Ruben i Nico, Eduard, Albert, Xavier Massanés, Toni Albert, Anna Giró i Ester, Maria Giró, Nathalie, Mútur i jo. Una reunió de bestioles que aviat escalfaren l'ambient i defensaren el bon nom del club cruspint-se una quantitat immensa de plats escampats damunt una taula que no s'acabava mai. No direm res del beure...

L'home del guix feu repàs d'un any d'aventures i alguns de nosaltres descobrírem que som trenta i tants socis, que no hi ha números vermells als nostres comptes (falta saber si n'hi ha dels blaus...), que volem més sortides lúdiques, que gaudirem de més rems i que ens hem de retrobar d'aquí a uns anys (no puc dir quants), en un lloc emblemàtic (que tampoc no puc anomenar) per celebrar alguna cosa (quelcom que tampoc us puc fer saber). Ah! I també, l'home del guix digué que ens hem de mantenir. I tots férem que sí amb el cap... com si sabéssim què vol dir això!

Així arribàrem a les postres i als regals, els presents per als qui possibilitaren que l'estada a Menorca fos encara més plàcida i agradosa. I vingueren els relats d'aventures passades, amb què fent servir un to pausat i mesurat visitàrem llocs llunyans (Ushuaia, Mar de Plata, Còrsega...) i altres indrets que no puc anomenar perquè aquest blog s'edita en horari infantil.

Finalment, ja dins la negra nit de la badia de Cadaqués, aquella reunió s'anà dissolent. Eren moltes hores de camí. Hi havia cansament i satisfacció per tantes coses viscudes i tanta harmonia. Era el moment de tancar les llums, aclucar els ulls i tornar somiar... un any més.

Bloug...
...
...
...
Bum!!!!


(clicant sobre les fotos, es fan més grans)

Nathalie i Nausícaa, companya i filla de Mútur, i el propi Mútur

DISSABTE 17, PALEJAR, DINAR I SOPAR

Recordar que demà dissabte, a les 9.30h hi ha sortida amb tramuntana forta anunciada, que després hi haurà dutxa i menjar a casa de Nathalie, i que a les 20h parlarem, menjarem (del que la gent bonament porti) i riurem al local de Sa Riera. Tots hi són convidats. Esperem que, si tot va bé, sigui un dia ric i complert

IMAGINANT EMOCIONS, I UNA NOVA PALA PER A PRINCIPIANTS

Quan no hi ha emoció, cal inventar-la. Ahir dissabte, érem Anja, Pilar, Santiago, Josep Parada, Albert i el seu amic Jordi, Diego, Toni Sbert, Jordi Rotllán, Rostia, Miquel i jo, i vam sortir amb un mar pla com un llac. Què fer? Doncs un recorregut llarg, cap a Norfeu, parant a la coua del Bou Marí,  on varem poder parar els caiacs a la platja, i arribar al Clot del Boc, una entrada amagada, amb jacuzzi al estiu, no pas a l'hivern, varem desembarcar, escalar amb certes dificultats una petit penya-segat , i allí varem esmorzar, tothom porta ja galetes, i  llavors va venir l'il·luminació: al penya-segat de davant ha havia una corda de escala, ben clavada a la paret, que pujava i es perdia darrera unes roques.  Josep Parada i Rostia s’hi van enfilar, sense cap por, l’altura era considerable, van desaparèixer, i al tornar, perquè van tornar, ens van dir que arribava fins un salt al buit sobre una mar profund, és a dir, era per saltar al mar des d’una altura.

Vam tornar a pujar als caiacs, i altra vegada el mar pla ens va fer buscar a l’imaginació allò que no trobàvem a la realitat. Dia ensopit?, doncs Miquel accelera el ritme, Toni i Diego decideixen atrapar-lo, jo, que vull dir a Toni que a la tarda hi ha una conferencia a Llança, accelero també el ritme per atrapar a Toni i Diego, ja molt distanciats, Jordi Rotllàn que ve amb mi, i el resultat és tots palejant forts i esbufegant per no res, i quan per fi ens vam agrupar, ja a Ses Boquelles, la porta de Portlligat, doncs parem uns moments i Pilar ens passa, dient burleta “Tant apretar i al final os heu cansat, adèu”, i darrera venien Albert i Jordi, per aquest últim era el primer dia, però amb un estil força personal ho va fer molt bé, en cap moment va quedar endarrerit, només quant tots varem accelerar, i també venia Santiago que no ca comprendre que ens havia passat i venia al seu ritme.

Recordar que ens ha arribat una nova pala especial per a principiants, amb ella els serà més fàcil palejar, serà magnífic de veure, i la llàstima és que només ens en ha arribat una, seria bo tenir-ne varies i veure’ls a tots palejant amb elles. Els avenços tècnics sempre faciliten l’aprenentatge.

Recordar també que dissabte al matí palegem i que a la nit, a les vuit fem reunió i sopar (amb el que cadascú porti per a tots) al local de la riera.   

REIS ABDICATS DE LA CREACIÓ

Diuen que l'unic plaer és ser viu, i que la resta és miseria, que som allò que pensem i que potser podem arribar a ser alló que imaginem, que cal abdicar de tot, seure al sol i ser rei d'un mateix, i per fi que una tortuga habitant del fons marí surt només cada 600 anys  a la superficie per respirar, a tota la superficie del mar només hi ha un aro de la seva mida, i si la tortuga coincideix amb l'aro, llavors neixes tu. I jo dic que ahiir vam sortir en un mar violeta, sota un cel violeta i una lluna que hem de retrobar, que érem Pilar, Anja, Nathalie, Santiago, Jordi Casellas, Albert, Toni Sbert i jo, que varem arribar a Mesina, després a Cadaqués, sempre en un mar tranquil, amb minves, i amb una serenor que si continua ens farà enyorar les grans barreres d'ones i els salvatges amb boomerangs. Nathalie va aconseguir atrapar Jordi Casellas i Santiago en el passatge d'es Mollu, el petit canal que evita Ses Boquelles. Va ser una situació una mica surrealista, amb els dos caiacs varats sobre les roques, i Nathalie ajudant-los a sortir.

Ahir varem riure molt, i a la nit encara reiem, ultimament sempre riem, per aixó ens surten paraules amb el sentit de ser vius, construint sobre sorra, no hi ha castell més ferm que el que varem fer sent nens a la sorra de qualsevol platja, allà ens trobaran, sent nens i per tant reis de la creació, sabent que no cal desaprofitar la sort de la tortuga.

Dissabte, encara que sigui amb mar tranquil, quelcom trobarem per continuar sent.hi.

LA GRAN BARRERA D’ONES ENTRE S’ENCALLADORA I CULIP

Diuen que els peixos només entenen paraules pronunciades en l’idioma celta i dites pels sants, que cal conèixer el nom secret dels llocs, que els deus són deus perquè no pensen en si mateixos, que els tristos produeixen pluja, els angoixats tempestes, i que un record alegre, ni que sigui durant un instant, fa brillar el sol.   Avui els peixos eren inexistents, el nom secret era Sa Claveguera, els deus no hem sigut nosaltres, però deu n’hi do, i encara que ha fet fred, un record, el d'avui a Sa Claveguera, ens farà veure el sol.  

Érem 12: Cristina Masanés, Marta Duch, Nathalie, Xavier, Xavier Masanés, Josep Flor, Adrià Flor, Albert, Eduard, Manel, Miquel i jo, el Mestral bufava no massa fort, però Cristina ha patit per arribar fins als penya-segats de S’Alqueria, ho ha aconseguit, però ha preferit tornar, i l’ha acompanyat els seu germà Xavier, solidaritat familiar.

Els altres hem palejat fins a Cap de Creus, tots hem tret el nas a Sa Claveguera, i hem vist que al horitzó ens esperava la línea d’ones entre S’Encalladora i Culip. El vent no era massa fort, i crec que no el sentíem perquè la nostra atenció estava en les ones que s’aixecaven i ens esperaven.

Com sempre, arribant a la punta de S’Encalladora les ones eren altes i centrifugades. Adrià, Josep i Miquel han girat a la punta, i han fet la volta a S’Encalladora. També com sempre, han dit que el més difícil era girar, i que després tot era més fàcil. La resta hem preferit mantenir-nos agrupats, arribar a la punta, enfrontant ones importants i a vegades vingudes des de diferents direccions, i tornar, al principi sense girar el caiac, fins a la punta de Cap de Creus. 

Cal fer menció especial dels que, sense estar acostumats a aquestes aigües, han afrontat, amb serenitat, força i bon control, una situació no excessiva però difícil.  Nathalie i Eduard estaven disposats a girar S’Encalladora, però he cregut més prudent no fer-ho avui, hi hauran altres dies, amb el mateix mar, i llavors ho farem, però cal anar poc a poc, és important gaudir sense patir.       

Hem parat a Cala Jugadora perquè Nathalie tenia ganes d’enfrontar més vent, i Ses Ielles, on en principi volíem anar, l’hi ha semblat massa fàcil, i ha entrat a Sa Jugadora, els altres l’han seguit, alguns amb algun renec, i a la platja hem passat fred (malgrat el foc imaginari fet amb els molts troncs), hem menjat galetes Principe i unes altre de xocolata, portades per la família Flor, també molt bones, hem fet la foto de grup que publicarem quan puguem, i després hem tornat, molls i amb fred, fins a Portlligat.

Diuen que per tenir grandesa cal ser tot en allò que fem, sense exagerar, però posant quant som en tot el que fem, que la dignitat no es busca al espai que ens envolta, sinó en el propi pensament, que un secret per poder viatjar sempre és donar l’esquena a Ítaca, i que atzar és una paraula àrab que vol dir dibuix. Avui hem posat tota la nostra força en els rems, i per això en aquest dia ens recordarem grans, hem vist les ones i no hem perdut la dignitat (alguns potser una mica, però s’ha dissimulat bé), i no hem perdut la dignitat perquè en el nostre pensament ens hem vist creuant-les, i Ítaca no sabem on és però hi ha hagut moments en que no podíem girar l’esquena i aixó ens ha fet herois que no saben fugir, i per últim hem continuat el dibuix que durant dies, mesos i anys, estem dibuixant amb els nostres caiacs per les aigües del mar de Cap de Creus, i que te la forma aleatòria del atzar, un dibuix que mai veurem però que és i existeix.

El dimecres, si encara tot va bé, hi tornarem, i a saber què trobarem, però sigui el que sigui, segur que ens ho passarem bé.    

FORAJITS

Ahir vam tenir una sortida en un mar tranquil que ens va portar a una terra aliena, hostil, ferotge.  Necessitavem fotos, però la llum no ens va acompanyar. No vam beure aigua per no tornar verds. No hi va haber cops de mar, ni de vent, només cops de perill i d'indocumentació. Érem Nathalie, Carles Verges, David Martínez, Albert, Toni Sbert i jo, i érem uns tranquils forajits que parlant i parlant, per parelles, vam anar i tornar fins a Cap de Creus.

Vam tornar ja de nit, i disabte, si tot va bé, amb possible i anunciada tramuntana, hi tornarem