MAR DE TOTS

  

Ahir va ser un dia de llum, amb tramuntana no massa forta, però la suficient com per deixar un dia net i nou. Crec que arribant a Talabre, tot i que no hi vam ser-hi, vaig veure una barca amb un timoner que era en Foix i que es perdia mentre campanades tocaven a mort. Érem Tintin, Tere, Nathalie, Josep Flor, Jaume Riba, Xavier, Salvador, Joan Ramírez, Miquel, Javi, Carles Batlle y jo, i vam sortir com qui surt sense saber ben bé on va ni què fa.

El dia abans va tenir lloc la presentació d’un llibre molt recomanable, “Mar de tots. Viatge literari pel Cap de Creus”, de Carles-Jordi Guardiola, un recull de textos sobre el Cap de Creus, i els presentadors vam ser Vicenç Altaió i jo. Vicenç va tractar la part literària del llibre, i jo vaig intentar parlar del Cap de Creus. Se’m va emportar la passió i vaig acabar parlant de balenes. Jo volia dir que el llibre era recomanable, i ho és, no sé mentir i no ho diria si no ho fos, perquè els textos són de gent potent i tracten d’una costa també potent. I parlant de la costa potent, em vaig apassionar. Però la passió a vegades dona fruits, i en acabar, tres persones del públic es van interessar per les sortides en caiac, i una d’elles, Jaume Riba, va venir a la sortida d’ahir dissabte.

He dit que la tramuntana no era molt forta, potser força 6 amb ratxes de força 7, però era sens dubta forta pel primer dia d’un principiant. Jaume es va portar de meravella, tot i que van haver moments molt difícils, en especial a la tornada, als esculls de Codera, però va mantenir la calma i ens en vam sortir. En cap moment i va haver perill més enllà d’una possible bolcada, sempre vaig tenir cura que la nostra direcció, tot i que empesos per les ones, no ens pogués portar contra les roques.  Tere és ja una experta en aquestes situacions, i a vegades ens passava, surfejant les ones, amb total suficiència. Vam parar a Cala Bona, on vam prendre el sol i vam xerrar, mentre part del grup anava a fer el tomb a Encalladora.  

I la sortida,  plena de llum, de vent, de risc, i com es veurà més endavant, de poetes, em va fer reflexionar, amb passió, sobre l’Escola d’en Mar. Al arribar de tornada als armaris, en Jaume em va preguntar què érem. No li vaig poder dir tot i ara ho intento.

No som un club on uns membres gaudeixen d’un serveis, tampoc un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Hi ha clubs respectables on acullen qui té o vol el concepte de club, i hi ha grups d’amics que es troben quan poden i volen per a sortir. Magnífic. No és el nostre cas. Nosaltres som una associació feta per a que els dijous i dissabtes pugui sortir la gent qui, com ahir en Jaume, es vol apropar i conèixer el mar i aquesta costa d’una manera molt propera, i per a que un altra dia de la setmana, variable segons l’any escolar, amb els nostres caiacs tancats i amb els caiacs oberts que per conveni amb nosaltres i amb l’Ajuntament, aporta Kayaking Costa Brava de Toni Albert, qui aporta també zodiac, monitoratge, esforç i voluntat, surtin els nens i nenes de l’Escola Caritat Serinyana i del Institut Cap de Creus de Cadaqués, en una classe inclosa dins del àmbit lectiu dels dos centres educatius.

Amb aquest objectiu, facilitar l’accés al mar dels nens i nenes, i de qui tingui la voluntat de fer-ho, en Lluís Torrent, antic professor d’educació física del Institut i jo, l’any 2004, vam iniciar l’Escola d’en Mar, i volem mantenir aquest esperit, lluny del d’un club, o del d’un grup d’amics que es troben per a sortir junts. Són molts els que des de llavors han sortit per primera vegada amb nosaltres, i volem que així continuï sent.

A la vida, com en el mar, a vegades hi ha tempestes. Normalment es superen. Ahir, amb en Miquel, dèiem que no hi ha gent dolenta. Estic d’acord. Normalment hi ha gent que no coincideix i llavors es crea la situació difícil. Jo he aprés que quan hi ha un problema, s’ha de parlar cara a cara, sense por, perquè el mal és dir quan no és a la cara. Ahir també, en un moment determinat, en una conversa, jo vaig parlar del càncer, quelcom que ningú vol ni propicia però que una vegada començat ningú controla i pot acabar amb un organisme. Era metafòric, però error meu, crec que sempre és millor callar i si s’ha de parlar, fer-ho a la cara, això he aprés, i això intentaré fer.

Però ens en sortirem, segur. No ens podem espatllar aquestes sortides al mar, amb l’incògnita de qui vindrà a la sortida, amb la tensió dels que per primera vegada surten en caiac, amb la bona voluntat i l’ajut de tots, en la veritable labor i esperit de l’Escola den Mar, sense mal rotllos i ajudant. Els problemes personals es solucionen parlant cara a cara els dos afectats, fora del àmbit de l’Escola. El que en veritat ens ha de preocupar és poder mantenir l’esperit de facilitar l’apropament a un mar i a una costa que en veritat és de tots i que val molt la pena.

Abans hem parlat de poetes. Fa temps que no hem vist al nostre amic Toni Sbert, també poeta. On ets Toni? La banderola i nosaltres t’esperem, tu ets part d’aquest esperit i d'aquesta bona voluntat que ens mou encara que sigui entre tempestes. Quan et veurem? La última vegada que en el grup et vam veure va ser un dia fosc, una nit fosca, en un restaurant de Mallorca. Quan tornaràs Toni? T'esperem.

Aprofito per a dir que aquell dia fosc a Mallorca, em van donar al mati una mala noticia personal que em va deixar afectat pel resta del dia, i per això jo no era al restaurant, encara que estava assegut no hi era, no sé el que vaig menjar, estava molt afectat, però la noticia no tenia res a veure amb el grup, al que demano disculpes, però a vegades costa mantenir la bona cara quan el mon personal trontolla davant d’una noticia personal.

I acabo, parlant encara de poetes. Ahir vam tenir una situació singular. Arribant de tornada a Portlligat, tocats de tramuntana, escuma i esculls, en el moment de fregar amb els caiacs la platja, vam veure una parella agafada de la mà, un símbol d’amor, una sort; eren Eva i Toni Albert. Ens vam saludar, i jo vaig presentar a Jaume Riba i Toni Albert, i fent-ho vaig ajuntar dos mons poètics, davant d’un altre mon poètic, perquè érem davant la casa d’en Dalí, un més que magnífic escriptor. M’explico. Jaume Riba, el nostre intrèpid principiant d’ahir, és net del poeta Carles Riba, i Toni Albert, és nebot net (no sé si el substantiu és correcte) de Victor Català, l’avi de Toni era germà de Caterina Albert, l’escriptora amb el pseudònim Victor Català. Ahir, en un lloc mineral i màgic, algú vitalment molt proper als dos escriptors es va trobar, a la vora d'un mar també ancestral i màgic, i el dia va tenir més llum, va acabar sent encara més lluminós.

Llegint el llibre "Mar de tots" pensava en tots aquells que fa més de cent anys havien escrit sobre el Cap de Creus, i pensava que ells ja no hi eren, però el Cap de Creus seguia sent, i pensava en nosaltres, ara, veient o escrivint sobre Cap de Creus, i un dia no hi serem, i el Cap de Creus, seguirà sent. Quina meravella, que sigui, i que nosaltres hàgim sigut. És el nostre temps.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos les ha fet en Salvador, i recordeu que si cliqueu a sobre es fan més grans.