SORTIDA TRANSCENDENTAL

Ahir va sortir una sortida una mica especial, només una mica, però suficient per poder dir que totes les sortides son diferents.

D’entrada, érem molts, i molts eren principiants, i vaig sentir una nova presentació de principiant, no, no havia anat mai en caiac, però havia anat molt en chinchorro, i a més després va palejar força bé, l’entrenament amb chinchorro és eficaç. (chinchorro és la petita barca per accedir als vaixells).

Vam tenir l’escalfament amb recorreguts caòtics per trobar material i per saber quants érem, i finalment vam arrancar, però a la platja vam deixar dos caiacs, un per a Mauricio i un altra per el seu acompanyant.

Vosaltres sabeu que Mauricio, un nen, sempre ens sorprèn, que per les nits convida al univers a sortir amb nosaltres, i l’univers l’endemà ve. Doncs ahir va convidar algú singular i que ens honora i ens fa quasi únics, i per sort una mica més difícils de catalogar i definir. Ahir Mauricio va portar a palejar al Mossen. Això era quelcom que em faltava, vitalment.

He de dir que Mossen Jaume, l’únic del poble, de fet l’única autoritat que ens posa en contacte amb el més enllà, és una persona oberta i que per ser-ho a vegades té problemes que no es mereix, i que ahir es va portar de meravella, tant palejant com rient amb nosaltres, però jo no vaig poder evitar sentir veus que també m’arribaven del més enllà, Buñuel, Dalí, l’Age d’Or, un passeig surrealista, no amb bisbes, però amb un mossèn enrrollat i en banyador.

De fet, quan vaig dir que un dels caiacs era pel Mossen, ningú em va creure, van pensar que era una broma més, i vam fer tot el recorregut fins a Encalladora amb els companys que no em creien. Però el temps a vegades sap trobar el seu moment, el seu “tempo”, i quan després de fer el tomb a Encallador, ahir al revés, vam arribar a la punta exacta de Cap de Creus, al girar ens vam topar, literalment, amb ells, Mauricio i el Mossen, i els incrèduls van tenir que acceptar la realitat: teníem protecció divina. Miquel va tenir per fi la resposta a si portaria o no el neoprè dels diumenges, una pregunta que havia fet a crits durant tot el recorregut.   

Quan els vam trobar, acabaven de sortir de la Coua de l’Infern, i segons Mauricio, el Mossen no es va trobar bé, és clar, dins de l’infern, i va sortir molt ràpid, tal que una expressió barroera que no escriure i que per a dir que algú va ràpid, diu que va “soltant” hòsties, doncs així va sortir, segons Mauricio, Mossen Jaume de la Coua de l’Infern.

Vam parar a Cala Bona per fer el bany, menjar i xerrar (menys un alemany que no va dir res en tot el recorregut), i ara diré qui érem: Cora, Sergi i Silvia amb els seus fills Marc i Nil, Pilar, Josep Parada, Alex, Josep Flor i un company seu de feina, l’alemany, que no va dir ni el seu nom, o no el vaig sentir), Mauricio, Mossen Jaume, Marti (benvingut després de tant de  temps) Diego, Rostia, Miquel i jo, i algú més que em perdonarà però ara no recordo, perquè aquí me’n surten 17 i crec que érem més.

Dir que era el primer dia de Silvia, i que enseguida va trobar el ritme, sense desviar-se, i que si té un mínim de constància serà, sens dubte, una bona palejadora. Que Nil, el fill petit de Silvia, es va tallar amb una roca a la mà, però al CAP el van curar, i no serà res, al contrari, serà una cicatriu, real o de record, d’una aventura amb un grup ahir més heterogeni que mai. Que Alex va palejar amb estil propi i va ser algú agradable i amable. Que Encalladora va ser plàcida i allí es van veure tonynes. Que a la una de la nit, caminant Nathalie i jo pel poble, ens vam trobar, per davant a Josep Flor i l’alemany, i per darrera a Rostia, i tots cinc vam parar a xerrar, i després d’uns minuts algú va mencionar la crisis econòmica (que no es notava en la marxa dels carrers i bars) i  l’alemany va començar a parlar (en anglès) i no va parar durant minuts i minuts i minuts, va dir tot el que no havia dit durant el dia. Que Josep Flor ajuda i compren l’esperit de grup, i és molt d’agrair, i s’agraeix veure’l amb nosaltres. Que espero, i sé que així serà, que Mossen Jaume entengui que costa canviar imatges atàviques, perquè a vegades som antics, i a Cadaqués hi ha una coua que es diu Coua des Capellans, perquè allí anaven a banyar-se els capellans, lluny de mirades, però que tot és una broma, menys quan parlava en Miquel, qui tota l’estona parlava en serio. Que quan Silvia, en Mossen i jo palejàvem a prop de Cudera, vam avançar a un caiac obert de lloguer, amb dos noies amb bikini, i que el Mossen les va saludar i elles van cridar molt, xisclets una mica histèrics, i li van preguntar què feia allí, que és el que qualsevol hagués preguntat veient al seu Mossen avançar-lo assegut amb banyador curt en un caiac. Que Mossen Jaume és obert i respectuós amb tots els deus i totes les religions que els creen, i això s'agraeix. Que seguim sent feliços, i que duri, sinó pot ser per sempre, que duri molt, i potser ara, amb els nous contactes, podem demanar allò de que si no hi ha un paradís, ja poden començar a construir-lo, que no ho perdonarem, ens han fet conèixer la felicitat i no la soltarem, la tindrem per sempre més, i no hi haurà deu que ens ho impedeixi, o al contrari, ja està també fent-se a sí mateix el deu que sigui per no sols no impedir-ho sinó per fer-ho possible, i al paradís que hauran fet retrobarem a tots aquells amb qui vam ser i a qui vam estimar. Fet.


Disculpeu la transcendentalitat de les últimes línies, però ahir ens ho van posar fàcil, encara ens en falten molts, però des d’ahir tenim un element nou i que encara ens dona més alegria. Hi cabem tots.

La Natura que tenim mai s’acaba, i el nostre grup, de moment, tampoc.     

(No tenim fotos d’ahir, Nathalie era al mercadillo venen fustes, i Eduard era desaparegut)

FELICITAT

Som, quan sortim a palejar, molt feliços, molt. I qui pensi que exagero i sempre dic el mateix, que vingui a la sortida d’avui, que es desplaci en el temps i vingui, i que després s’atreveixi a dir que no és veritat, que no som feliços ni afortunats. No s’atrevirà.

Una tarda al inici amb sol. De sobte he vist que Nathalie i jo fèiem d’Anja i érem al mar quan el caos era encara a la platja. Érem 13, hem baixat un caiac de més que ha quedat oblidat a la platja. I hem palejat, ja d’entrada amb bon rotllo, cap a Sud, cap a Cadaqués.

Érem Anna i María Giró, Pilar, Nuria, Nathalie, Juan, Matías, David, Nardo, Sergi, Josep Parada, Mauricio i jo, i des de la badia hem vist Cadaqués i hem anat més sud, cap a Illa de Mallorca, i al arribar a la coua del Bou Marí, hem entrat però hem trobat un nedador amb tub i ulleres que sortia, era Nardo, havia deixat el caiac a la platja de dins de la coua, tot i que el mar era una mica mogut, i sortia mirant el fons marí, tot una visió, ell.

Hem tornat a Sa Sebolla, on no havia ningú, bé, hi havia un parella jove, una mica amagada, que al arribar nosaltres se n’han anat, ha quedat la platja només per a nosaltres, ens hem banyat, hem menjat, xerrat i rigut, i després hem tornat a bon ritme, contra tramuntaneta, una tornada àgil i estètica, tota una meravella.

A Portlligat hem dit adéu, adéu, i hem anat cap a casa, portant les imatges d’un dia entranyable, tranquil i bonic.

Crec que l‘idea del nostre grup està molt bé, ens ho passem bé, de forma lliure, relaxada, ideal, que duri, val la pena. 

A la foto tercera (clicant a sobre es fa més gran) es veu Nardo sortint de manera inesperada de la coua des Bou Marí.

FOTOS SORTIDA AHIR DISSABTE

El text ja l'ha publicat en Miquel. Jo només dir que Diego ha perdut tota credibilitat amb la seva imatge darrera Nathalie a la foto nº7, la penúltima.

continuaçio a som a l´ estiu

Començaré dient que els ordinadors de vegades fan coses rares i aques cop m- ha tallat l´escrit, en fi ....deia que el día ha anat força bé , pero que el mar ja es ple de  barques i gent que  reduexin força l´encant .
Volía ja fa un quants dias dedicar unes quantes ratlles al meu amic desaparegut...
Si, si l´home del cabell blanc, en Toni Sbert, que fa un mes aproximadament ha tornat a les illes.Mira amic (per que tinc l´honor de ser-ho), per motius personals et diré que no m´agaraden els comiats i menys encara de persones que apreçio, per aixó no et vaig dir res espeçial , crec que no calía, pero ara et vull fer saver  que et recordo, fins i tot !que collons! et trovo a faltar,  saps que et desitjo el millor i que ara que serás pare vull que sapigues que m´agradará saver com et va tot i com us troveu tu i la Miriam.
Se que estareu formidables  a ses illes, amb la teva familia . Jo dilluns torno a trevallar després dún magnific mes de juliol, i al tornar remant avuí cap a Port Lligat remave sol intentant ordenar ideas  he recordat molt les converses i he  sentir la neçesitat de dirte que ja formes part d´aquest entorn on hi han pasat tantes persones.Se que ens veurem aviat, quan sigui, mentretant !tinc els teus poemes! i tan sols penso , que aquesta nena que ha de neixer te molta sort de tenir un pare com tu, de veritat,

!Que fins sempre, sigui de debó!

MIQUEL

SALUT I ONES COMPANYS

SOM A L´ESTIU

Aquesta sensaçió, d´estiu es la que avui notave a la sortida del matí, es espeçial, també hi es al poble i francament no puc dir que m´agradi gaire.
Si, es veritat anyoro la peculiaritat de l´hivern, tot es molt mes autentic, pero avuí ha sigut molt agaradable trovarnos amb l´amic Diego i la seva companya Mariela que juntament amb l´Ingrid i el seu company americá havíen pasat la nit a Cala Seca.
Allá hi eren ells amb l´home mosquit que havíe dormit a Cala Bona i ens han obsequiat amb un magnific esmorçar, hem petat la xerrada una bona estona i després els hem deixat gaudir del seu día.
Erem pocs en Mutur i la Natalie,en Josep Flor i una amiga que fins i tot ha donat el tomb  a Encalladora amb força traça, i jo mateix,

INFORMACIÓ

Érem ahir quasi carters de vila, tal era l’horitzó davant nostre, i tan alta la nostra disposició. Podíem portar noticies, o seure engronxats per les ones, els ulls closos, l’esperit adormit, esperant l’instant de tendresa que mai arriba, o podíem entrar en totes les cales, buscant, tocats d’hivern, perduts. Però no vam fer res d’això, la tarda no ens pertanyia, al contrari, l’únic que podíem fer, aliè a allò programat, era un crit per tal de trobar, cas que ens sentissin, la gent de bé, els que ens escoltaran i no seran en la falsedat i la bruta foscor.   

Bon temps, finals de juliol, però poca gent, poques barques, palejar fins a Messina, que sempre és allí i ens acull, els cormorans i buscar una platja on fer el bany, a Ses Ielles no hi ha ningú, és per nosaltres, ens banyem, parlem, mengem, i tornem desperdigats, amb un incipient Garbí, o Llebeig, i a Portlligat hi ha encara poca gent, adéu, adéu.

Érem Pilar, Nathalie, Bertran i la seva filla Ana, Juan, Eneko, Nardo, Diego, Mauricio, Miquel i jo, només 11, però tot tranquil, sense problemes.

I ja que hem començat el text dient que ahir hauríem pogut ser carters de vila, doncs tancarem donant informació sobre aquesta presencia geogràfica que ens envolta i a la que amb plaer accedim. Perquè és el Cap de Creus una singularitat geològica d’importància mundial? Fa 300 milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar s’acumulaven capes de sediments. Fa 280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres, i la pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la serralada Herciniana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt amb ells aquells sediments, que varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus, excepte al Cap de Creus, on l’erosió va acabar deixant-los a la vista. Per això al Cap de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos, que són els sediments d’aquell mar que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.

I ja està, hem informat sobre el que vam fer ahir i sobre el que va ser el fons d'un mar que ara trepitgem i veiem.

Foto enviada per Juan, de la sortida de dissabte, just abans de anar a Encalladora

Dissabte, si to va bé, seguim.

ALTRA VEGADA LA BARRERA DE ONES

La nit de divendres la tramuntana bufava forta, dissabte al mati també, però a l’hora de sortir havia afluixat, i Pilar, Beltran (un company de León), Juan (un company de Valencia), Josep Flor, Miquel i jo, vam sortir de la bocana enfrontant una tramuntaneta potser força 4 o menys, vam anar a Cala Bona, on els homes primitius, Eduard, Manel i Lluís, ens esperaven, els vam trobar a Cala Torta, on havien recollit material per endreçar la seva cova, i tots junts vam enfilar cap a Cap de Creus, on vam tenir la sorpresa de trobar tramuntana una mica més forta, i ones, probablement romanents de la força nocturna del vent, Pilar va tornar a quedar a rodolso, i els vuit restants vam enfilar cap a Culip, on es veien les ones, i al arribar va quedar clar que el mon, la vida, l’Univers, tot, és qüestió d’anar-hi o no anar-hi. Res més. I nosaltres hi vam anar.   

La ratlla que separa Culip de S’Encalladora, i S’Encalladora de Massa d’Or, una ratlla que no hi deuria ser però hi és, amb ones clares que només i són allí, encara que el mar sigui tranquil i sense ones, és com la ratlla que a la vida separa a qui hi va de qui no hi va, una ratlla que no hi hauria de ser però que hi és, i que a més es veu.

Ahir, per exemple, Beltran, el company de León, era la primera vegada que agafava un caiac tancat. El dimecres, al arribar nosaltres de tornada a Portlligat, ell es va apropar i va preguntar si anaven bé, perquè ell a León tenia un caiac obert per anar a pantans, i jo li vaig dir que si volia provar el dissabte que vingués, i ell va venir, i ara es trobava a la barrera d’ones de Culip, quan a León el mar és molt lluny, i tot just provava per primera vegada el caiac, però Beltran remava com un expert, no tenia altra remei, i enfrontava les ones que eren altes, i, com sempre, trencades i arribant d’arreu, com si sempre ho hagués fet. I Juan, el company de Valencia, que havia trucat per deixar el seu caiac a l’Escola d’En Mar, i mai havia enfrontat ones, ara remava davant meu, i després vaig saber que hagués remat fins a França per tal de no donar el costat a les ones.

Però jo vaig veure que al costat obert d’Encalladora les ones eren altes i trencades, i els haguessin agafat de costat, i pel primer dia ja en tenien prou, i veient que tots els altres ja enfilaven el costat obert per donar el tomb a Encalladora, vaig dir a Beltran i Juan que tornàvem, però girar el caiac allí no és fàcil, però ho van fer, i estaven exultants, deien que mai s’ho haguessin imaginat, que ho havien gaudit molt, i vam palejar fins el costat sud de Encalladora, per on havien d’arribar els altres, i els vam veure venir, punts petits entre barreres de bromera, un espectacle, i vam tornar a Portlligat portats per la tramuntana i per l’alegria, un dia més havia sigut un dia singular i engrescador, un dia més hi havíem anat, érem al costat vital de la ratlla.

Hi ha qui ens ha preguntat què va passar amb les vespes que teníem als armaris. Ho diré, però no va ser res heroic ni engrescador ni vital.  Nathalie (qui ahir no va venir perquè era al mercadillo venent fusta a la deriva) i jo, dijous a la nit ens vam disfressar amb roba que ens tapava per complert, i amb guants i casc de moto, vam fumigar dos vespers, on dormien vespes que no van poder fer res, van passar del son a la mort, i després vam trepitjar els vespers, i jo em vaig sentir malament, com si quan nosaltres estiguéssim dormint ens ruixessin amb un spray i després trepitgessin la casa amb nosaltres a dins, però Nathalie diu que no, que calia fer-ho, i té raó, però jo també la tinc. Ja no hi ha vespes. De moment.

El dimecres, si tot va bé, hi tornem. Quants serem i en quines condicions serà el mar, ni idea, però segur que quelcom trobarem.