ATZAR

Ahir va ser un dia d’estiu camuflat entre núvols que mai van arribar, sempre eren al horitzó, i la calor era forta, ja no l’esperàvem. Érem Pilar, Nathalie, Camille, Theo, María Giró, Carles Batlle i un amic seu, Josep Flor, Josep Parada, Rostia, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, quinze, i vam palejar xerrant de viatges que seran magnífics o no seran, tot ahir era nou i estimulant, vam arribar a Culip, ens vam banyar, vam esmorcar i tornar amb facilitat.

Crec que ja he dit que “atzar” és una paraula àrab que vol dir “dibuix”, i sempre penso que si poguéssim veure el dibuix que fan totes les petjades que hem donat a la nostra vida, i també veure el dibuix de totes les nostres accions i circumstàncies, canvis i decisions que hem tingut al llarg de tota la vida, potser el dibuix ens sorprendria, i l’atzar tindria una forma més lògica del que el seu significat sembla donar. Res és en va i tot el que fem queda. Així el nostre itinerari fins Cabo Gata serà de llum, i els sopars tornaran a ser meravella, i arribar fins allí, si arribem, haurà sigut un dibuix on l‘atzar haurà tingut, com amb tot, importància crucial. No decebrem aquest traç que no podem comprendre.

I en aquests dibuixos vitals apareixen i desapareixen persones, és natural, i també és natural entristir quan el dibuix vital d’aquestes persones els porta a altres llocs, massa lluny per formar part del nostre dibuix. Avui, a la foto de grup, de Mauricio, el nen fenici, en surt només la mitat, perquè l’altra mitat ja no és amb nosaltres. El proper mes Mauricio, amb tota la seva família, torna a Uruguay, i ens visitarà els mesos d’estiu, aquí segueix llogant el seu estudi de pintor, el trobarem a faltar, molt, molt, sempre era una nota de singularitat, alegria i naturalitat. Per aquells que van ser amb nosaltres i ara són lluny, cal ser dignes en el nostre dibuix i mai decebre el record que de nosaltres segur que tenen. Ens hem de mantenir. Amb el mon que tenim, la gent que som, i el temps que tenim, és fàcil mantenir un traç digne.

Divendres proper, dia dotze, a les vuit del matí, anem a Port de la Selva en caiac, deixem allí els caiacs, i tornem caminant, per una ruta nova, baixarem a Sant Baldiri i després a Taballera. És important que qui vulgui venir ho digui per mail (muturmor@gmail.com), perquè estem limitats al numero de caiacs que podem portar amb el remolc.

Aquest dimecres, si tot va bé, sortim, a les 14.30, des de Portlligat.

ENS MANTENIM!

Ahir vam aconseguir perdre dos dels nostres. Van saber tornar ells sols, però nosaltres ja els havíem perdut. No és fàcil però. Eren una parella de danesos que havia portat Mauricio, qui si no!; també va portar a Ramón Moscardó, una singularitat.

Des de Portlligat van sortir Pilar, Anja, Natalie Corcoll, Mauricio, Moscardó, Jordi Casellas, Xavier Masanés i els ingenus danesos. Nathalie i jo havíem fet pic-nic, al sol, a l’illa de Portlligat, i ens vam trobar amb el grup a la bocana. I allí, xerrant, xerrant, xuclats per la força que des de Cap de Creus ens atrau, no vam parar fins que a l'altura de Ses Ielles, vaig mirar i mirar,  no vaig veure al danesos, on son? Perduts. Mauricio, com bon amic d’ells, anava el primer, despreocupat, content. Ens vam reagrupar i amb bon seny vam decidir que ja se les apanyarien, que segur que sabien tornar. I vam continuar fins Encalladora, que segueix tant encantadora i única com sempre, sembla que tenir-la preservada d’humans l’hi doni un aire primigeni i net, es pot veure i sentir que quasi ningú la trepitja.   

Vam tornar en un d’aquells capvespres grisencs que emporten l’anima qui sap on, però que quan torna es sent bé, satisfeta i nova.

Als armaris hi eren la parella danesa, no s’havien sentit segurs, i veient que nosaltres enfilàvem a tota velocitat, i dubtant amb raó de la nostra possible ajuda si la necessitaven, van entrar a S’Alqueria. Jordi Caselles els va esbroncar per no haver avisat de que se’n anaven. Jo, la veritat és que fa temps que per sort se m’han acabat les bronques, i només els vaig saludar i preguntar si s’ho havien passat bé.  Em van dir que sí, així que cap problema, tot sota control.

Dissabte, si tot va bé, hi tornarem. Amb alegria. I aviat direm quan anem a Port de la Selva, si el 12 o el 14, ja ho veurem.

VIATJAR

Diuen que la vida és com fer un solo de violí en públic, i anar aprenent la tècnica del instrument mentre s’interpreta el solo. Cert. Una segona vida potser ens donaria una millor oportunitat. O no. Bé, accepto que estem interpretant un solo de violí davant d’un públic expectant, i admeto que no tenim ni idea de com tocar un violí, però qui ens ha posat en aquest escenari no sap l’insensat optimisme que gaudim, aprendrem la tècnica, i ho farem prou bé. Faltaria més. I no aplaudiran per commiseració, no. El nostre solo haurà sigut prou digne, sense desentonar massa. I així serà el solo de tots els que s’ho proposin i no es deixin impressionar per la jugada de qui ens ha posat sobre el escenari, amb un temps limitat, sense instruccions, i creu que no en  s en sortirem, i que ho farem malament. Doncs no. Tocar el violí no és massa difícil, al contrari.

Així a Portlligat, fa uns anys, no hi havia res d'aixó, i ara hi ha uns enlluernats i uns caiacs que aprenen sobre la marxa, tots dos, els enlluernats i els caiacs, perquè aquests últims, qui ho dubte, tenen també ànima, i, com els cavalls, noten i saben quin tipus de genet tenen a sobre, i el solo de Portlligat està en marxa, i sonarà bé, de fet està sonant bé, molt bé.

Aquest matí, sota una pluja important, Nathalie i jo hem arribat als armaris, hem recollit la fusta a la deriva del dimecres, hem esperat dins del cotxe, i si algú dels de la plana hagués vingut (els del poble estaven veient l’aiguat), hagéssim pujat als caiacs i hagéssim entrat al mar, perquè el solo d’avui hagués sigut divertit. Ningú ha vingut, tots han tingut seny. Perquè no hem sortit Nathalie i jo? Doncs perquè no veníem des de la plana, i a més ho podem fer un altre dia

El dimecres vam tenir circumstàncies inesperades, i en un comentari amb Dani, vaig intentar explicar que el mar no era dolent, sinó que els dolents érem nosaltres, perquè no anàvem preparats ni érem qui teníem que ser. Crec que a la llarga, mirant el mar, és fàcil calibrar les possibilitats segons cada dia, i tot i així, ens podem equivocar, és clar, però encara que té molts registres, el mar es pot llegir, i actuar segons allò llegit. Crec que al mar, que també té ànima, li agrada que el sàpiguen llegir. Hem de procurar, amb totes les nostres limitacions, no equivocar-nos massa en la lectura.  

Pel voltant de 1850, a Cadaqués es va construir un vaixell balener, dels que serveixen per caçar balenes (no pescar, perquè és un mamífer), i va sortir d’aquí, cap els mars baleners, tripulat per habitants del poble, i potser per això els Manel, l‘any passat, a Portlligat, van cantar allò d’en Toni obsessionat amb una balena, i l’hi deien “deixa-la, Toni, deixa-la”.

El vent, sempre, com un vell amic acaricia la pell, les onades criden, els estels guien, la sal sempre és en les venes, l’aigua és i el sol surt, els mons es poden inventar, també els ports, només cal tenir l’esperit per sortir. Viatjar.

I encara amb pluja, direm que dimecres continuarem, i si tot va bé, serem a Portlligat, oberts i disposats. 

NO FEM BONDAT

No sabem ni podem fer bondat. Avui era un dia perfecte per fer-la. Però no l’hem fet.

Ahir windgurú anunciava tramuntana força 5. Aquest matí el mateix windguru anunciava vent de mar força cinc. I quan hem arribat a Portlligat havia començat la tramuntana, no massa forta, potser 4/5. Els núvols amenaçaven pluja.

Érem Pilar, Natalie Corcoll, Nathalie, Jordi Caselles, Cesc, Nardo, Xavier Masanés i jo, i no sabíem que ens esperaven ones de vent de mar, segurament d’un vent de mar, l’anunciat per Windgurú, que bufava mar endins i que ens feia arribar les ones, mentre la tramuntana bufava contra el sentit de les ones.

Des del principi el mar ha sigut difícil, poc clar, amb corrents i ones enfrontades. Jo he ajudat a Jordi Caselles, qui tenia dificultat  per superar Cudera. Nathalie portava a remolc un caiac vuit per ompli’l de fusta a la deriva, i he vist que quedava endarrerida. Després he sabut que tenia dificultat i quasi bolca a Cudera. He demanat a Xavier Masanés que esperés a Nathalie, i això a la llarga ha sigut una sort.  

Natalie Corcoll, Pilar, Jordi Caselles i jo, hem entrat a Cala Seca, on hi havia força fusta. Feia fred, costava avançar, hem arribat una mica atordits. Cesc i Nardo han continuat cap a Cap de Creus. Jo he reculat fins a Cudera, on he vist que Nathalie i Xavier Masanés havien baixat i recollien fusta. Els he dit que no veia el mar clar, i que tornàvem a Portlligat. Han dit que carregaven la fusta mentre jo anava a buscar als de Cala Seca. M’ha costat molt arribar-hi.

Avui era important que Pilar, Natalie Corcoll, Jordi Caselles i jo, tornéssim junts, el mar era perillós, sobretot per Jordi.  A Cudera ja no hem vist a Nathalie ni Xavier. Hem patit molt a Guillola, amb tramuntana de costat i ones contraries. En tot moment he estat preparat per si Jordi bolcava, s’ha portat de meravella, jo intentava calma’l. Ha començat a ploure fort. Era un mon estrany, un dia d’hivern, amb un mar inesperadament complicat. Però hem arribat a Portlligat, amb fred i cansament. El problema ha sigut que Nathalie i Xavier no eren allí. He tornat a pujar al caiac per anar a busca’ls a Cudera. Però no eren a Cudera. On eren?

Ara explicaré el que ells després han explicat. Han sortit de Cudera, abans de que passesim nosaltres, amb el caiac que Nathalie arrossegava carregat de fusta, i enseguida el vent ha girat la proa del caiac de Nathalie, empenyent-lo cap a mar obert.  No podien fer res. Nathalie no podia soltar el caiac (un greu error arrossegar quelcom sense tenir la capacitat de deslligar aquest quelcom) i Xavier tenia dificultat per arribar fins al caiac de Nathalie. El vent els ha empès lluny, mar endins, mentre nosaltres passàvem per Guillola lluitant amb el mar, i jo en algun moment els he buscat davant o darrera, però mai he mirat cap a Messina, l’illa al mig del mar, a un quilòmetre de la costa. Eren allí. Cent metres avans d’arribar a l’illa, han aconseguit deslligar el caiac, girar i enfrontar la tramuntana, lligar altra vegada el caiac, i tornar a Portlligat enfrontant, sense massa dificultat, la tramuntana. El problema havia sigut, com sempre, evitar que la tramuntana girés la proa i portés Nathalie mar endins. Sort que Xavier Masanés era allí per ajudar-la. Han patit un fort ensurt.

Els he trobat ja dins de la badia de Portlligat, quan Cesc i Nardo també arribaven. Hem tornat als armaris, hem guardat el material, i gelats hem sortit cap a la dutxa molt calenta.

Hem de reflexionar, però no sabem fer-ho, hem d’aprendre dels errors, però no n’aprendrem, hem d’evitar ensurts, però no és dins del nostre ADN fer-ho. Què farem? Jo tinc el deure de dir-ho, després tots, jo inclòs, podem no fer cas. O fer-ne. Farem el que podem.

Què he de dir?  Que intentaré sortir més preparat, amb l’artilugi escandalós de Menorca, ja el tinc, per tal de cridar als escampats. Que si el mar és dolent anirem agrupats (no val riure, avui a última hora ho hem fet). Que portarem armilla, encara que no sigui posada. Que tot cap de remolc podrà ser soltat per qui el porta. Que ningú sortirà davant, especialment si no és expert, sense esperar als altres. I que anirem amb una mica més de compte quan el mar no sigui clar.    

No sabem fer bondat. Ha sigut, però, un dia mogut, i ric, cansat. Un dia més. Tenim sort. Avui, quan he despertat, el primer que he dit a Nathalie, encara mig dormits, és que havia tingut un somni dolent. Teníem que viatjar amb Umiiartoq a un altre poble, però el mar era terrible, foradava la platja. Arribàvem a un poble, érem en un bar, i dos del grup, un noi i una noia, em deien que ells sortien al mar, jo els acompanyava a la porta, sortíem, hi havia dos esgraons, un passeig batut per un vent fort, i a la dreta es veia un mar d’one gegants. Jo els deia que no hi anessin, però ells deien que sí, i se’n anaven caminant d’esquena. No els hi veia les cares, però al matí he dit a Nathalie que la noia era forta, potser Maria, i que el noi em semblava Xavier Bis. ¿Perquè he tingut aquest somni i després Nathalie, d’estructura forta, i Xavier Masanés, semblant en discreció i constitució a l’altre Xavier, han tingut una experiència, tots dos coincideixen, que angoixosa, en un mar estrany, perduts de nosaltres?

Sé que és casualitat, però demà pensaré en què he somiat aquesta propera nit, i si ho recordo, ho tindré en compte.

No sabem ni volem fer bondat.

Dissabte, a les 9.30, si tot va bé, a Portlligat.

EXPLORADORS

Cal viure sense cap il·lusió, però enamorant-se de la vida, encara que la sapiguem fútil; cal saber treure partit de tot moment, perquè sempre tot pot empitjorar, de fet, el pitjor sempre està encara per arribar, i sobretot cal no fer res, perquè el paradís perdut és l’ociositat, i tancats en una habitació, sortir a buscar a tots els exploradors i grillats que s’han perdut pel mon, que són molts.

Dit això per aclarir que en la contradicció es sustenta l’acció i la vida, puc dir que dissabte vam fer una sortida estranya. Al costat esquerra de Portlligat hi havia una trentena de caiacs, els convocats per Toni Albert, arribats per trobar escombraries. Al costat dreta, ens trobàvem nosaltres, els Umiiartoq, que havíem arribat per palejar i també trobar escombraries. Tothom va quedar content.

Nosaltres vam enfilar pel dret, com sempre, posseïts per la força que des de la bocana de Portlligat ens succiona vers Cap de Creus, vam xerrar palejant, no vam veure les tres balenes que han sortit a totes les noticies, i vam arribar a Encalladora, on Manel, Eduard i Mauricio van trobar un bidó gran ple de benzina i una boia gegant. Vam girar Encalladora, l’illa que ja ens coneix i que té, no una, sinó  dos fonts d’aigua dolça (buscarem la segona), i després, ja mig satisfeta la nostra dèria per palejar a mar obert, ens vam distribuir per les cales properes a Cap de Creus, i vam trobar bombones de butà, rodes d’un cotxe Mercedes, baranes de ferro, i tot tipus de diferent porqueria.

Érem Pilar, Josep Parada, Josep Flor, Diego, Xavier Masanés, Rostia, Mauricio, Manel, Eduard i jo, i vam tornar a Portlligat tard i plens de escombraries. Un dia més, amb gent que dia a dia ens coneixem més. Personalment tinc un cert cansament, producte potser de massa entusiasme, per això allò de no fer res i buscar exploradors perduts, és un bon entreteniment.

Dissabte vinent no anem a Port de la Selva, no per la tempesta perfecta anunciada, sinó per problemes d’infraestructura. La farem, però avisarem quan.

Dimecres, si tot va bé, ens trobarem, a les 2.30 a Portlligat.

DESCANS AMB TRAMUNTANA FORTA

Ahir vam fer una sortida molt tranquila, tot i que la tramuntana bufava forta, potser força 6/7, més que el dia de la Marnatón, però després de l'esforç de dissabte tot ens va semblar poc i fàcil, érem Pilar, Nathalie, Mauricio i jo, el dia era brillant, no hi havia ningú al mar, vam fer la ruta habitual quan hi ha tramuntana forta, és a dir, S'Alqueria, Junquet i Guillola, però no vam continuar, tots teniem pressa i vam tornar a Portlligat montats en un riu de tramuntana que de vegades ens feia agafar velocitats importants, tot un plaer, com tots els dies de tramuntana.

És molt probable que dissabte 29 fem la clàssica Portlligat - Port de la Selva, anada en kayak, tornada a peu. Ho confirmarem.

Si tot va bé, ens veiem el dissabte,

Mútur