RIQUESA

Sabem que l’única manera de no ser aixafats per la immensitat del espai és utilitzar el pensament, és a dir, amb el pensament podem abastar l’espai, controlar-lo i, encara que insignificants i diminuts, fel nostre. Si no utilitzem el pensament, l’espai, tot allò que ens envolta, la vida, ens aixafaria.  

I jo, amb el pensament, penso que qui per ambició no es conforma amb el regal de la vida i amb la bellesa del mon, no entén res de la vida i és insensible a la bellesa del mon, i aquest és el seu castic. Avui dissabte hem sigut rics amb el mar i amb els companys, ens considerem afortunats per ser rics, i no ambicionem res més. Res més. Amb la natura i amb qui amb cordialitat ens envolta en tenim prou.

Però començaré amb la sortida de dijous.  Érem molts nens i molts adults que actuaven com nens.  Érem vuit nens i nenes i adolescents, Mae, Lua, Lea, Leo, Theo, Camille, Dora i Julie, i dotze adults, Paula, Anna i Maria Giró, Nathalie, Domi, Eneko, Javi, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Miquel i jo. Vint en total.

Arrastrant amb caps, palejant amb dificultat i amb un mar bastant quiet, vam arribar a Cap de Creus, i uns van tornar a Ses Ielles, altres van arribar fis Massa d’Or (Sa Rata), on alguns es van banyar, i després tots ens vam trobar a ses Ielles.

Tornàvem tard, en un mar encara tranquil però una mica més mogut, quan vam tenir un petit problema que ens ha de fer reflexionar. Paula, sense experiència en caiac, anava en un caiac obert que ens havien deixat i que va resultar que tenia un forat. Estant doncs el caiac ple d’aigua per dins, Paula va bolcar. El problema va ser que, encara que sent forta i amb bona forma física, Paula pesa 120 quilos, i ens va costar, molt, però molt, ajudar-la a tornar a pujar al caiac, i quan ho vam aconseguir, sent el caiac ple d’aigua, va tornar a bolcar al instant. Llavors vam decidir que nadés fins a les roques, que eren a uns vint metros, vam trucar a Jordi Sabater de Kayaking Costa Brava, i va venir en zodíac a buscar a Paula. Cap problema.

Quin és doncs el problema que ens ha de fer reflexionar? Doncs que Paula, davant de la dificultat que tenia per pujar, va demanar de traure’s l’armilla, i jo tres vegades li vaig dir que no, però a la quarta, pensant que potser sense l’armilla, que en veritat li dificultava, podria pujar, li vaig dir que sí, i de fet va poder pujar, però aquí ve el problema. Mai, però mai, un caiaquista en dificultats s’ha de treure l’armilla, perquè dijous, per exemple, un caiac va colpejar el cap de Paula, i si aquesta perd el coneixement, ens hagués costat molt mantenir-la a flotació. Vam estar un hora en la maniobra de rescat. Ho sé perquè vaig mirar el rellotge abans de que Paula bolqués, eren les set i quart, i al acabar vaig mirar i eren les vuit i quart. També s’han d’impedir la diversitat d’opinions i de consells, va haver un moment en que tothom deia la seva, fem això, fem allò, fins que vaig tenir que dir calleu, i encertant o no, vaig decidir anar a costa.

Ara parlo d’ahir, dissabte. Érem Tere, Cristina, Pilar, Nathalie, Dani, Lluís, Josep Parada, Jordi Rotllán, Diego, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel i jo, catorze. Vam palejar amb una molt fluixa però inesperada tramuntana fins a Culip. Pel camí vam trobar un francès en una embarcació amb rems, un tipus d’embarcació que no sé com es diu, és aviron en francès, i es rema enrera. Anava cap a Cervere i va venir amb nosaltres. 

Hem començat dient que amb la natura i amb qui cordial ens envolta ens considerem rics. Sabem que entre ones tenim converses d’una intimitat a la que mai arribaríem si les comencéssim a la taula d’un cafè. I ahir vam parlar de parelles, de que som animalets en un bosc i que per a protegir-nos dels perills ens ajuntem a la nostra parella, la cuidem i ens cuida, i amb ella cuidem a les cries. Som una unitat familiar en un bosc i a les nits ens arropem, i al dia cuidem l’un del altre, i amb la força que generem cuidem de les cries. I l’amor que siguem capaços de donar a la nostra parella i a les cries, és i serà sempre la nostra riquesa. Qui ahir parlava d’això amb mi, em va dir que estava contenta del que havia viscut, que sempre havia cregut i que si l’havien enganyada, li importava poc, que havia estimat amb força i que no se’n penedia d’haver-ho fet. Tenia raó. A la vida hem de ser enganyats i acceptar l’engany donant-ho tot, amb generositat, sense retencions, creient i sent amb qui en el moment som.

Què vol dir engany? Doncs pensar que la parella i les cries són lo millor de lo millor, encara que objectivament no ho siguin, subjectivament per a nosaltres, en el nostre moment ho són, i els hi donem tot. I qui amb mi parlava, i es declarava contenta de la seva vida i de la seva força, dels seus entrabancs, incerteses, desfetes i també triomfs, fa bé de estar contenta, destil·la noblesa, encara creu, i ha de continuar creient, i la seva vida ha sigut rica i ha donat fruits. Al arribar a Portlligat vam conèixer una filla seva, crec que de vint-i-dos anys, que venia amb la seva parella, i tots tres transpiraven bon rotllo, tranquil·litat i vida. Quina sort. Res és ni mai serà en va. Qui amb mi parlava és rica, i afortunada. I nosaltres també ho som. Un espai i un temps per viure’l amb qui estimem i és amb nosaltres. Què més necessitem?   

El proper dimarts, en aquest espai i en el nostre temps, hem quedat a les 16.45 per acompanyar la processó de la verge a la badia de Cadaqués. És divertit i únic palejar al costat de embarcacions amb verges, mossens, banderoles, gent alegre i ones. És quelcom atàvic, dionisíac, de quan els deus eren com els humans, aquests vivien més enllà de la racionalitat i tot podia ser possible. Valdrà la pena.

  

Alguns, potser molts, han dubtat i dubten de l’existència de balenes en aquestes aigües. Avui incloc una foto de Projecte Ninam on es veu una balena i el far de Cap de Creus i la Coua de l'Infern. En propers dies n’inclouré més. Les balenes, com la felicitat, existeixen, però no tothom, com la felicitat, les troba. Afortunat qui les ha vist, i afortunat qui és feliç.

La primera foto es de Pojecte Ninam, i les altres  són de dijous i dissabte i les han fet Nathalie i Dani.

BALENES, PER FI, BALENES

A l’antiga Persia es saludava sempre als camins, se’ls tractava bé, fins i tot es resava per ells, no fos que ofesos marxessin a un altre lloc i la gent quedés sense poder anar on volguessin anar.

Ahir els nostres camins habituals, els de la costa, estaven plens de barques, i per això vam decidir sortir mar endins, cap a l’horitzó. El mar, molt tranquil, ajudava.  Vam deixar enrere Messina i durant un hora vam palejar mar endins. Érem Anna Suarez, Tere, Pilar, Enric, Martí, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel, i jo.

Vam parar al costat d’uns peixos lluna que botaven (a Cadaqués, i potser arreu, els hi diuen “peix bot”), i botaven molt fora l’aigua, i vaig sentir a la nostra esquena un soroll d’aire sortint, un esbufec potent, i al girar-me vaig veure unes ones que anaven mar endins, cap a Itàlia. Eren ones altes que només es donaven en uns pocs metres. Vaig avisar als altres, vam palejar cap a les ones, i vam veure tres, potser quatre lloms negres que seguien l’habitual ritme de les balenes. Va ser emocionant, vam cridar, palejar fort, sentir que era un moment màgic. Estaven a potser menys de cent metres. Aviat, una vegada recuperat l’aire que necessitaven i que havien sortit a buscar, les balenes es van enfonsar per nedar sota l’aigua. Llavors solen tardar uns vint minuts en tornar a sortir, i surten ja molt lluny.

Contents pel regal que els justos deus ens havien fet, vam continuar palejant cap a l'horitzó, vam ajuntar caiacs i ens vam banyar mar endins, a potser tres milles de costa. Després vam tornar, encara entre peixos lluna botant, i vam parar al Canó Sec, a Ses Ielles, on ens vam tornar a banyar, vam mengar, xerrar i ser.

Vam arribar a Portlligat cansats però contents, havíem gaudit d’hores de soledat al mar, sense cap embarcació, havíem vist amb claredat balenes, i havíem utilitzat bé un dels dies que ens queden. La vida, a vegades cal veure-la en positiu, i positiu és no desaprofitar cap dels dies que tenim.

Nathalie era al mercadillo venent objectes fets amb fusta a la deriva, i ningú va fer fotos, però creure que vam veure balenes no és en aquest cas una qüestió metafísica, i encara que Pilar i Xavier, més endarrerits, diuen que van veure les ones anant mar endins, però no els lloms, tots els altres vuit, les vam veure amb molta claredat. He posat les fotos d’una vegada, ja molt coneguda, quan vaig poder apropar-me a una balena que estava menjant a dues milles de Cap Norfeu. Les fotos les va fer Gemma, bióloga del Projecte Ninam, qui va calcular que la balena tenia uns 22 metres, la majoria dels quals no es veuen, són sota l'aigua, però hi són.

A la passada entrada de blog, la de dijous, deia que vam aprendre que no som herois, i afegeixo que som el que som, i que mentre siguem intentarem ser qui serem, quelcom que a vegades és més difícil que ser herois. Ingrid ens va inspirar, ara tot és més fàcil, fins i tot trobar balenes.

Dijous, si el temps acompanya, tornarem a sortir.

NO SOM HEROIS

Ho sospitàvem, però ha tingut que ser un fet concret el que avui ens ho ha confirmat: no som herois capaços de gaudir dies de climatologia extrema. Ens ho havien dit i recordat, sou petits, res és difícil, però nosaltres encara crèiem que mereixíem un adjectiu que no ens pertany. Avui sabem que no som herois.

Hem sortit amb tramuntana anunciada, que ha bufat al matí, però que després ha mancat, tot era tranquil. Érem Ingrid, Anna Giró, Nathalie, Francesc, Dani, Cesc, Nardo, Diego, Toni Sbert, Mauricio, Miquel i jo. Hem palejat sense problemes fins a Messina, després i en una mar amb ones fàcils que semblaven el romanent de la tramuntana del matí, hem arribat a Cap de Creus, i ens hem apropat a la barrera d’ones de Culip. Eren més altes del que el vent feia preveure.

Fins aquí tot ha estat correcte, dins del guió, però al arribar a la punta d’Encalladora, on més trenquen les ones, Diego, qui arrastrava el caiac d’Ingrid (aquesta, igual que el seu company Dani, quasi no tenia cap experiència en caiac), Diego, doncs, m’ha preguntat què fem, he dit “tirem” però em referia a enfrontar ones, no necessàriament a donar el tomb a Encalladora.

Diego, arrastrant el caiac de Ingrid, ha passat pel costat esquerra a velocitat ràpida, de creuer imparable, i ha enfrontat ones importants, creuant-les entre els crits d’alegria d’Ingrid, i quan jo he dit a Toni Sbert, qui era entre ells i jo, que digues a Ingrid que ja giressin per tornar, Diego s’estava perdent en un horitzó d’ones, girant per fer el tomb a Encalladora. La resta de grup, entre els que hi havia algun no expert, en especial Dani, company d’Ingrid, també estaven ja fent el tomb a s’Encalladora. Tot plegat era si més no estrany. Toni Sbert i jo ens hem mirat i hem accelerat, jo preparat per rescatar Ingrid, però aviat he comprés que no sols no els atraparíem, sinó que ja no es veien. Llavors he sentit una veu darrera meu, quan jo creia que era l’últim. Era Nardo que s’havia estat banyant a la cova de l’Infern i que em preguntava, amb molt seny, “què estan fent?”. No recordo què he contestat, però sé que al cap d’una estona he preguntat a Nardo si anava bé, però m’ha contestat un silenci inquietant. M’he concentrat en les ones, dos d’elles m’han fet torontollar, he vist Toni Sbert i un tranquil Dani entre ones força grans, he vist peixos lluna, gorres abandonades, i quan per fi he arribat al Mar d’Avall, una vegada girada s’Encalladora, tot el grup estava tranquil·lament esperant.

Hem palejat fins a la platja de Ses Ielles, i llavors, quan Ingrid sortia del seu caiac, he vist que portava en bandolera un bolso de carrer, de cuir, elegant, mai més pensarem que som herois, mai més creurem que les ones són només per gent experta. 

Diré, però, parlant seriosament, que mai hem cregut que som herois. Que fem el que podem i sabem, i que només ens coneixem u opinem sobre nosaltres mateixos. Que ahir m’ho vaig passar molt bé, vaig riure molt, i vaig apreciar l’heterogènia d’un grup singular, sa i divertit.

En una de les fotos es pot veure Diego arrastrant una sonrient Ingrid.

Dissabte, amb menys fums, discrets i preparats per acceptar-ho tot, i si tot va bé, hi tornarem.

TRES DIES

Sabem que els tristos produeixen pluja, els angoixats tempestes, i que una memòria alegre, encara que duri només un moment , fa brillar el sol, i si em pregunteu què produeix la tramuntana, os diré que la tramuntana és un antic pagès xinés que coneixia el nom de tots els vents, i tanta era la familiaritat que tenia amb els vents que va acabar sent un d’ells. Ara sembla que està pensant en retirar-se i cultivar un hort que té a Cap de Creus, que és on més sovint bufa.

Dijous, dissabte i diumenge vam sortir amb tramuntana. Dijous érem Anna (professora del cole) i Ignasi, Nathalie, Francesc, Albert, Mauricio i jo, i vam arribar fins a Encalladora. Dissabte érem Pilar, Cristina, Nathalie, Cesc, Lluís, Jordi Rotllán, Josep Parada, Xavier Masanés, Diego, Miquel, Mauricio i jo i vam fer el tomb a Encalladora, vam parar a Ses Ielles, el dia era d’un color magnífic i va ser plàcid i agradable. I diumenge érem quatre, Nathalie, Eneko, Mauricio i jo, i vam acompanyar a dos nedadors de Cadaqués, Joan Baró i Dídac, des de Cala Joncus fins la badia de Cadaqués, uns set kilòmetres, llargs i difícils perquè nedaven contra tramuntana, ones i el fum del incendi de Portlligat, un fum que arribava fins a Joncus i que a nosaltres ens feia tossir. Admirables els dos nedadors.

I admirables els dies i el nostre temps dins d’aquests dies.  

Si tot va bé. el dijous hi tornem.

Totes les fotos són de Nathalie. Les anteriors són de dissabte, i les següents són de diumenge