BALENES, PER FI, BALENES

A l’antiga Persia es saludava sempre als camins, se’ls tractava bé, fins i tot es resava per ells, no fos que ofesos marxessin a un altre lloc i la gent quedés sense poder anar on volguessin anar.

Ahir els nostres camins habituals, els de la costa, estaven plens de barques, i per això vam decidir sortir mar endins, cap a l’horitzó. El mar, molt tranquil, ajudava.  Vam deixar enrere Messina i durant un hora vam palejar mar endins. Érem Anna Suarez, Tere, Pilar, Enric, Martí, Xavier Masanés, Toni Sbert, Mauricio, Miquel, i jo.

Vam parar al costat d’uns peixos lluna que botaven (a Cadaqués, i potser arreu, els hi diuen “peix bot”), i botaven molt fora l’aigua, i vaig sentir a la nostra esquena un soroll d’aire sortint, un esbufec potent, i al girar-me vaig veure unes ones que anaven mar endins, cap a Itàlia. Eren ones altes que només es donaven en uns pocs metres. Vaig avisar als altres, vam palejar cap a les ones, i vam veure tres, potser quatre lloms negres que seguien l’habitual ritme de les balenes. Va ser emocionant, vam cridar, palejar fort, sentir que era un moment màgic. Estaven a potser menys de cent metres. Aviat, una vegada recuperat l’aire que necessitaven i que havien sortit a buscar, les balenes es van enfonsar per nedar sota l’aigua. Llavors solen tardar uns vint minuts en tornar a sortir, i surten ja molt lluny.

Contents pel regal que els justos deus ens havien fet, vam continuar palejant cap a l'horitzó, vam ajuntar caiacs i ens vam banyar mar endins, a potser tres milles de costa. Després vam tornar, encara entre peixos lluna botant, i vam parar al Canó Sec, a Ses Ielles, on ens vam tornar a banyar, vam mengar, xerrar i ser.

Vam arribar a Portlligat cansats però contents, havíem gaudit d’hores de soledat al mar, sense cap embarcació, havíem vist amb claredat balenes, i havíem utilitzat bé un dels dies que ens queden. La vida, a vegades cal veure-la en positiu, i positiu és no desaprofitar cap dels dies que tenim.

Nathalie era al mercadillo venent objectes fets amb fusta a la deriva, i ningú va fer fotos, però creure que vam veure balenes no és en aquest cas una qüestió metafísica, i encara que Pilar i Xavier, més endarrerits, diuen que van veure les ones anant mar endins, però no els lloms, tots els altres vuit, les vam veure amb molta claredat. He posat les fotos d’una vegada, ja molt coneguda, quan vaig poder apropar-me a una balena que estava menjant a dues milles de Cap Norfeu. Les fotos les va fer Gemma, bióloga del Projecte Ninam, qui va calcular que la balena tenia uns 22 metres, la majoria dels quals no es veuen, són sota l'aigua, però hi són.

A la passada entrada de blog, la de dijous, deia que vam aprendre que no som herois, i afegeixo que som el que som, i que mentre siguem intentarem ser qui serem, quelcom que a vegades és més difícil que ser herois. Ingrid ens va inspirar, ara tot és més fàcil, fins i tot trobar balenes.

Dijous, si el temps acompanya, tornarem a sortir.