TRAMUNTANETA, BANDEROLES I TRONCS

Hi ha una petita banderola en mig del mar, més enllà d’Encalladora, a la banda del Mar d’Amunt, i quan el mar és tranquil no es veu, o no se li presta atenció, no hi ha banderola, però en canvi quan el mar està enfurismat, i les ones s’aixequen, i el vent bufa de valent, llavors la banderola es veu de manera clara, ens crida, ens diu veniu fins aquí.

Són ja dos les vegades que amb tramuntana ens ha cridat, i cap de les vegades hem respost. Serà una tercera vegada, i ara que sabem que per això es allí aquella banderola, per a dir fins aquí, ara hi anirem.

Avui hem sortit de Portlligat una mica desorganitzats, és a dir, hem tingut que recular fins l’armari de material més vegades de l’habitual, però ningú ens ho tindrà en conta, forma part de l’atracció. Érem Nathalie, Manel, Eduard Marqués, Toni Sbert, Xavier Masanés, Jordi Rotllán, Rostia i jo. Nou caiacs que en un no res hem traspassat la bocana de Portlligat, ens hem desplegat per cobrir el màxim de mar possible, i hem enfilat a mar obert cap a Cap de Creus. Feia tramuntana, no massa forta, potser força 5, i hem arribat sense problemes a Cap de Creus, girat, entrat a Sa Freu i palejat contra el riu de mar, fins a la punta Nord de Encalladora, on és la línea d’ones i vent que va des d'Encalladora a Culip, i allí hem començat la inútil però gratificant aventura de palejar contra la tramuntana que allí bufava forta des del Golf de Lleó.

Tots i hem anat, uns amb més decisió que altres, però fins i tot Nathalie es parava per a fer fotos, les ones eren altes però es podien enfrontar. Per comprendre el que se sent palejant allí, exactament en aquell punt, cal estar a la punta d'Encalladora i enfrontar la tramuntana que ve del Golf de Lleo. Es a dir, cal fer-ho. No valoraré la cordura ni la dificultat, no sabria fer-ho, però ens ho hem passat molt bé.  

Després tornar al Mar d’Avall, que ens ha semblat un llac, parar a la platja de Ses Ielles, menjar, parlar, veure que no quedava temps i tornar, carregats, com comença a ser habitual, amb troncs que recull la Nathalie, cada cop més grans, per a construir-se una casa, crec.

La lluna no hi era, ni sobre Bourbon Street ni en lloc, però quan sortim amb lluna arribarem fins la banderola per dir-li que també ho farem amb tramuntana. Les ales dels nostres capells encara protegien ulls de fera, però la música sonava més llunyana preguntant cóm podíem ser així. Hi ha misteris que no es poden explicar, i el de la lluna és un d’ells.

El dimecres a  la tarda, a les 15h hi tornarem, en una sortida que per alguns serà molt llarga i acabarà entre peixos aleatoris, vi d’Espolla i entrepans assegurats.


Les fotos són de Nathalie i de Eduard Marqués. Recordeu que clicant a sobre la foto s'engrandeix. 

LLUNA

La lluna, el passat dimecres encara no havia arribat, era, crec, sobre Bourbon Street. Va ser fa molt anys que ens  varem convertir en el que ara som, i ara portem gorres que amb la seva visera ens tapen els ulls, no se sap si de pecadors o de monstres, i estimem allò que destruïm, i destruïm tot el que estimem, i per més que preguem, mai ens veureu quan la lluna sigui sobre els penya-segats, sense saber per què som com som, però seient en taules on el temps ens porta una veu que parla de gent adinerada, d'innocència i de força que esquinça i encén focs que són ritme i entranya. Mai ens veureu l'ombra però hi serem sempre. Res ve ni vindrà de la violència, res pot ser sense el que varem fer quan no érem ombres i caminàvem pel centre dels carrers, ara encerclem illes però portem els anys, les imatges, els ulls que ens miren i reconeixent-nos ens tornen a terra amb modals que fan al cavaller que camina sempre i mai corre, patir la ignorància i somriure, i ser sempre nosaltres mateixos.      

El passat dimecres, fa molt temps, érem Pilar i Abril, Natali Corcoll, Jordi Caselles, Anna Giró, Xavier Masanés i jo, i també Nathalie Giordano, qui amb la seva família caminava el camí de ronda cap a Cap de Creus i no saludava, no. Vam sortir amb el cel encara d'hivern, i un mar com una catifa gris on dormír, i la Coua del infern, i després un grup tornant, i Xavier Masanés, Toni Sbert i jo derivant cap a Illa Mesina, i allí dormir sobre les ones, carregats de mandra, i tornar havent jo parlat massa, sempre parlo massa, Portlligat era una petita dàrsena fora del temps, i allí vam arribar, i en el penya-segat de la dreta Buñuel construïa unes portes del paradís per les que no podien passar dones de cames arquejades i Eluard s'ho mirava des d'una foto.

La lluna sortirà plena i ens veurà. Serà plena el dimecres, la veurem, i també el divendres des de Port de la Selva.

Aquest dissabte sortim a les 9.30 i a saber què ens espera. La lluna mostra la cara de aquell que imposta i no ajuda, però respecta la de qui protegeix els seus ulls de fera abaixant l'ala del capell.

DIA D'HIVERN I LLUNA PLENA

Ahir vam tenir el regal d'un dia d'hivern quan ja tot era estiu. En un Portlligat gris, plujós i fins i tot fred, érem Jordi Rotllan, Toni Sbert, Miquel i jo. Plovia i va ploure quasi tota l'estona, però va ser agradable palejar fins Encalladora, fer-li la volta amb centrifugadora inclosa, després fer la volta a Massa d'Or, i tornar. Parlar, riure, no passar per cap escull, buscar el vent, i un dia més alimentant-se de mar, costa i recorregut.
Estem pensant en la propera sortida de lluna plena. La lluna plena és el dimecres 15. No és un bon dia per a tothom, i ho faríem el divendres 17, en principi des de Port de la Selva, és molt bonic sortir des de Port, i sopar a les roques. L'únic problema és que la lluna no surt fins a les 23.13, de manera que hi hauria un temps bastant llarg en que no es veuria res, res. L'altre opció és sortir des de Portlligat i sopar al Restaurant o a les roques. Ho parlarem, o deixeu opinions aquí al blog.
Dimecres palejarem, si el temps ho permet.

AHIR DIMECRES TRAMUNTANA, I DISSABTE PASSAT EXCURSIÓ

Ahir va fer tramuntana molt forta (8-9) i  va coincidir amb que cap dels habituals podia, només va venir (reaparèixer) en Cesc, i quan va trucar jo ja no podia, i a més el dia era potser excessiu. De totes maneres, cal recordar que amb alguns tenim pendent un dia de tramuntanada que no sigui al hivern i encara que ens quedem a Portlligat. 

Sobre la sortida del passat diumenge, després de que en Miquel expliques amb sentit del humor que al dia després de la excursió recorria la seva casa passant per tots els racons possibles, per sota el sofà, quedant encallat entre cadires, i que en somnies s’havia vist jugant la final de la Champions sense poder ni xutar ni passar la pilota perquè abans havia de passar per tots els racons del camp, i en el somni sabia que Xavier Massanés demanava el canvi però tornaria a jugar amb força, doncs jo voldria dir que també m’ho vaig passar molt bé, que encara hi ha llocs verges (al hivern) amb gent amable que ofereix un cafè amb bunyols, que hi ha històries de parelles ruses o andorranes que no tenen desperdici, que hi ha coves, moltes, on l’últim no se’n entera de res perquè tots en fila són molts en fila, i que la tornada, tot i que crec que ens varem equivocar, després ho comentaré, va ser un plaer que no té preu, ara mateix voldria tenir sempre aquella disposició, aquell mar i aquella distància.

Explico el que em sembla una equivocació que podem evitar: després de dinar a Cala Pedrosa (no la d’Estartit) sobre pedres que justifiquen el nom de la cala, i parlar i riure i sentir-se bé, varem seure altra vegada als caiacs i varem enfrontar una tornada d’unes dos hores de paleig. Jo vaig sortir l’últim, i no ho tenia previst però se’m varem creuar uns cables que no tenen sentit però que existeixen, i vaig començar a palejar com un posés. Era feliç fent-ho. El mar, el moment i la circumstància ajudaven. Normalment he de ser sempre l’últim i vigilar que ningú tingui cap problema. Diumenge en Toni Albert, sent jo egoista, em alleugerava aquesta missió. Diré que portava molt temps sense llençar-me contra el mar sense pensar res que no fos la propera ona. El mar ajudava. S’havia girat vent de sud, i les ones augmentaven. Era dur, i llarg, però magnífic. Després d’una hora i deu minuts de palejar vaig parar per treure’m roba (al llarg del dia varem passar varies vegades de núvols a sol, i de fred a calor) i quan el Josep Flor va arribar on jo era, varem continuar junts. Una meravella. Ones i vent en contra, un mar que et feia botar i sentir la força enfrontant al caiac i a un mateix. Ja ens passàvem de llarg La Fosca, en Josep insistia que era la propera, jo veia els edificis alts i la llargària de la platja i pensava que al matí no havíem passat cap altra platja com aquella, varem dubtar varies vegades, i quan ja estàvem a mitja badia, per sort pels que venien darrera que veient-nos ja creien que era la propera, bastant llunyana, varem veure que era aquella, i varem entrar i trobar-nos a La Fosca. Toni Sbert va arribar enseguida, així com Miquel, però Jordi Rotllan i Xavier Masanés, que varen arribar amb Toni Albert, varen tardar més i varen arribar molt cansats. I aquí està allò que crec la nostra equivocació: quan el mar està difícil hem d’oblidar el nostre plaer, la nostra disposició a passar-ho bé palejant al nostre aire, i al contrari, hem de intentar palejar en grup, per si cal la nostra ajuda. Ningú, jo el primer, però literalment ningú, amb l’excepció de Toni Albert es va quedar. No passa res perquè ens ho varem passar molt bé, i varen arribar tots, però cal parlar-ho i encara que no cal que ens quedem tots, podem decidir quans cal que ens quedem i variar qui es quedi, segons voluntat pròpia o repetició en diferents excursions. De fet jo vaig dir varies vegades a en Josep Flor que ens teníem que esperar, que creia que donat l’estat del mar alguns podien tenir problemes, però ja he dit, encara que no és excusa,  que a mi se’m havien creuat els cables i em sentia lliure en comparació a altres excursions.

No voldria que aquesta reflexió fes pensar que en algun moment del dia ho vaig passar malament. Magnífic al mati passant entre esculls i entrant a coves, amb un mar amb el suficient moviment com per fer-ho divertit i possible, i una tarda amb la feina ja feta al mati, només quedava la tornada, i aquesta sobre un mar estès en horitzó, que havíem de recórrer saltant entre ones i enfrontant el vent.

Va ser, doncs, una molt ona excursió, encara que a en Miquel li provoqués mals somnis i la incomprensió de la seva família veient-lo reptant per tots els racons de la casa.

    

I crec que a tots ens va enriquir i enfortir.

El dimecres, si el temps ho permet, hi tornem.

MARTA DUCH A GROENLANDIA

Marta Duch, companya de mar i de terra, és i serà a Groenlandia durant us mesos i ens enviarà cròniques que parlaran d’aquella terra que és del nord i del gel.  Aquesta és la primera:  

Bones companys!!

Moltes gracies Eduard i Mútur!, per oferir-me la possibilitat d’aparèixer als vostres blogs, gracies als quals estic al corrent  (i em feu una mica d’enveja ;-) tot sigui dit....) dels vostres dofins i balenes!!! Endavant!

Per fi tinc una estona tranquil·la per escriure! Des de que hem arribat, ara fa uns deu dies, no hem parat massa. Hi ha molta feina a fer abans que arribin els primers grups de viatgers, molts fronts oberts que després del hivern polar s’han de posar en funcionament i no hi ha massa temps a perdre, avui diumenge però, hem fet una aturada ben merescuda.

De moment, no hem voltat massa i amb el poc que he vist us puc dir que aquesta terra és potent, intensa. Natura en estat pur o quasi pur per tot arreu, molt poca contaminació de qualsevol tipus, ni atmosfèrica, ni política, ni econòmica, ni burocràtica, ni…i aquesta virginitat es respira en l’ambient i traspua entre les muntanyes i el gel. Un plaer!

Ara per ara en l’equip de treball som cinc i vivim a l’alberg de Tierras Polares (TP) a Qassiarsuk, poblat ben petit, i sovint ens desplacem cap a Narsarsuaq, poble a l’altre costat del fiord una mica més gran, on l’empresa hi té una oficina i altre material. Com he dit anteriorment, en aquests moments la nostra feina és posar a punt tota la infraestructura de que disposa TP pels seus viatges i viatgers: llanxes, alberg, cases, cotxes, campaments i material d’acampada, equipament pel fred i de seguretat i un llarg etcètera. Així que en pocs dies tots hem fet de tot! I tal com diuen els responsables de l’empresa, la característica comú dels components de l’equip és la versatilitat, com ells diuen “un todo terreno”. Les condicions del país, els pocs recursos de qualsevol mena i el fet de viure i conviure en/amb plena natura amb la meteorologia ben canviant,  requereix aquesta capacitat d’adaptabilitat i d’espavilar-te.

Per cert! FA FRED! Si, si, encara fa fred per aquí “dalt”...alguns dies de neu, temperatures ben a prop dels 0ºC, vent fred i solet intens però encara escàs...pel meu gust...dona del Mediterrani!

A Qassiarsuk hi ha poquetes cases-granges, una botiga, una església, una petita zona per embarcar i desembarcar, una mena de “cafè-bar-punt de trobada” que encara no he vist obert cap dia, escola petitona amb una casa per allotjar durant la setmana els alumnes que viuen en granges llunyanes, un equipament amb dutxes, lavabo i rentadora comú ja que hi algunes cases que no en tenen, i l’alberg de TP. L’activitat principal dels habitants del poblet és la cura dels bens que ara els manté força ocupats al ser època de cria, i la pesca. Finals de maig i principis de juny és bona època per pescar els “ammassak” (mallotus villosus), peix petitó que entra cap al fiord en grans grups i que amb una bona xarxa tipus “caçapapallones” pots agafar-ne una bona quantitat; és fàcil detectar-los ja que es veu una taca negra a l’aigua sovint envoltada de gavines, i cal estar atent per si la “taca” s’acosta a terra, sortir equipat i endur-te’n un bon grapat en poca estona. Molt fàcilment es pesca també una mena de salmó i bons bacallans! El peix el mengen cru, cuit (sobretot bullit) i/o sec, no és estrany veure ammassaks “tirats” per les roques o bacallà estès a prop de les cases assecant-se. Les arts de pesca…? Doncs una barqueta, una bona xarxa ben subjecte a un pal llarg, canyes i el clàssic fil enrotllat al suro. L’esquer pot ser o grassa de foca o tota mena de rapales.

I parlant de foques….per la zona on vivim no s’acosten massa, però l’altre dia vam anar cap a un altre fiord amb més gel, a uns 70 o 80 km de Qassiarsuk i entre les plaques blanques surant apareixien uns caparrons negres de foques. A la que ens acostàvem uns 50m amb la llanxa, el capet es capbuçava….així que encara no he tingut la sort de veure-les de molt a prop, però em queden “uns dies” per aquí per poder acostar-m’hi!

Estareu esperant que comenti alguna cosa sobre l’element principal del país, el gel… La veritat és que és un espectacle pels sentits: formes, tonalitats de blancs i blaus i sons diferents, navegant sense rumb concret i d’orígens diferents: trossos de gel provinents dels glaciars del fons dels fiords o de la banquisa de mar obert provinent del nord-est del país i empès pel vent i la corrent cap a dins els grans canals de mar… Però d’això us en parlaré en una altra ocasió, ben aviat!
Salut i petonets fresquets!
Marta

El poblet on vivim

Amassak

Narsauak, petit port

Balener

Blaus i blancs

Dos glacials al fons

Les 22h

Fred

i més fred

entre el timo de proa -recolzament i...BARÇA

He de començar dient que tinc una espeçial simpatía i també ,perque no dir-ho. admiraçió per en Toni Albert- M´agraden les persones senzilles i en Toni , ho es,  Crec que tots gaudim d´aquestes magnífiques sortides per la costa ampurdanesa, preçiosa  per çert,  mes en tant que ara si, coneixem aquests meravellosos recons , plens de forats  i coves en que entrem habitualment.
Ahir disabte varem costejar, literalmet, fins a Cala Pedrosa i ho varem pasar  de coña, pero jo aquesta nit  per culpa d´ell , d´en Toni he dormit malament.  Si , tal com ho sentiu, ahir vaig arrivar per veure el partit del Barça-! Campions de nou! i entre els nervis i segurament el cansament he tingut un somni, realment desconçertant. Intentaré explicarlo  -em trovave amb la samarreta del Barça al mig d´un camp de fútbol i no podía avançar sense entrar en tots els forats i recons en els que la pala no entrave, mentre els altres companys em demanaven que avançes i els pases la pilota. ! pero no podía, havía de regatejar totes aquellas roques donç els mister, que no era el Pep si no en Toni Albert em donave instrucçións de que fes recolzaments  avans de chutar que es el que jo volía.
En un moment donat, quan estave a punt de sortirmen em va dir que fes un timó de proa i allí vaig perdre molt de temps !quins nervis els companys em seguìen cridant! !què cony fots pásala ja d´un cop! pero el mar estave realment malament i no era fáçil.
Suant, m´he despertat, quan en Xavi Massanés havía demant el canví, lesionat, i en Toni li deia que aguantés perque quedave molt poc per  l´acabament del partit.
Finalment , com sempre pasa un es desperta i no sap...be, si que sap ! Ha guanyat el Barça ! en Xavier Masanes tan sols estave cansat i estará a punt per palejar aviat, pero jo no se si per anar a l´habitaçiò es normal que pasi per  sota el sofà, vagi al menjador , vagi a la cuina i salti la finestra, crec que es mes lent pero....  tampoc crec que sigui normal que em trovi fent el timó de proa amb la cullera de la sopa. pero  ...es clar ja savem que el Kaiak et canvia la vida.


Salut companys, en serio he disfrutat molt, fins la propera

MIQUEL

PLATGES GUADIANA I PLATAFORMES TENTADORES

Ahir varem palejar Sud. Èrem Anja, Pilar, Anna i María Giró, Paolo i la seva germana Chiara, Toni Sbert i jo.
Varem arribar a la Platja del Temporal i ja no hi és, el mar se l'ha emportat. Del tot. Varem pensar dir-li Platja Guadiana. Varem fer el tomb a Illa de Mallorca, i varem parar a Sa Sebolla, on qui va vulgué es va banyar. Després fins al Maritim i a Portlligat.
La preceptiva plataforma de cement de tots els dimecres ens va temptà des de l'horitzó, però aquesta vegada Pilar va estar comedida i no hi varem anar. Sembla que són cinc o sis les plataformes, totes amb el seu nom, encara en falten.
Recordar que dissabte no serem a Portlligat perquè hi ha excursió a la Fosca (Palamós).