Una pel·lícula i cap final

(Publicat per Toni Sbert) 

Dimecres vaig arribar al territori conegut de Portlligat amb la mateixa il·lusió i els mateixos nervis de qui ho fa per primer cop i comença a gaudir de l'aventura i els caiacs. I en arribar, vaig comprovar que tot havia canviat per a continuar igual. De fet, tot just després de girar el darrer revolt de la baixada cap a la platja ja s'ensumava el caos de sempre, aquell desordre quotidià i nostrat que se't fa familiar i et permet respirar ample i sentir-te a gust tot d'una. Caos, gent per tot; una estesa de caiacs incomptables; material que anava i venia de les prestatgeries; un home que feia voltes sobre si mateix sense saber perquè; i algú que feia com si comptàs sense arribar a cap xifra concreta... Sí, eren els meus estimats Umiiartoq. Sense cap dubte. Eren ells, però envoltats de nanses per totes bandes, i de cotxes i de gent i de barques que feien una barrera a la platja gairebé infranquejable.

Era la mateixa pel·lícula que vaig deixar dos mesos endarrere: el mateix director i els seus ajudants, tota una colla d'actors reconeguts i un grup d'extres francesos que havien de fer les escenes del dia més variades. El decorat de Cap de Creus sempre canviant, amb unes tonalitats d'estiu gens desmereixedores. I una marinada alegre i llampant que havia de fer el recorregut força més atractiu.

Ses Ielles, Punta Codera, Cala Bona, Jugadora, Fredosa, S'Encalladora... Llocs i decorats per a un guió sempre nou i uns artistes que mai no recorden prou bé els diàlegs ni les seqüències.

Quan algú va dir; cap on anem?, ja havíem deixat Ingrid i Dani a Ses Ielles; Maria Giró, Nardo, Xavier Massanés i Jordi Rotllan continuaven més enllà de S'Encalladora amb la intenció de fer un capfico a la platja d'Es Camallerís; i la resta, Maurici i sis amics seus francesos vinguts per a participar a les regates de vela llatina, Joan Ramírez i el seu fill Kedir, Diego, Nathalie, Mútur i jo, tornàvem cap a Cala Bona després de fer una visita a la Coua de l'Infern... Tots ben agrupats i amb alegria!

Aquest dimecres, però, volguérem acabar el rodatge d'una manera diferent i en arribar a Portlligat, aprofitàrem l'ocasió per a fer una degustació de productes de l'illa de Mallorca. Improvisàrem unes taules i gaudírem del pa moreno (pa negre, com diuen per aquí) amb sobrassada de porc negre i figues, coca de trempó, coca de verdures i xampinyons, formatge maonès amb raïm i unes postres de gató que, pel que va sobrar, sembla que varen tenir èxit entre els nostres esforçats vogadors.

El més agraït de tot, fou poder gaudir de la companyonia i el desvergonyiment d'uns amics amb els que ens uneixen moltes coses però, sobretot, l'atracció pel mar i el gaudi amb senzillesa d'aquest entorn magnífic, únic i singular del Cap de Creus i de Cadaqués.

Per tot això, no puc més que donar-vos les gràcies companys per deixar-me gaudir d'un rodatge més d'aquesta pel·lícula sense final.

Records per als que no hi éreu o no vàreu poder quedar amb nosaltres a berenar sota la lluna d'agost. I una abraçada ben forta i ben especial per al Miquel, que era amb nosaltres sense ser-hi.

Feu bondat, que us vigilo!! Fins prest...

Un figurant amb sort.

CREAR INDIFERENCIA

Cal tenir sempre un somriure, fins i tot quan els núvols negres són a sobre nostre, i cal saber ser fort per poder negociar les ones. Sempre. Cal ser capaç de crear indiferència, de manera que l’embarcació, en el mar que sigui, pugui trobar el millor camí de sortida de qualsevol tempesta. Res aporta la violència, res. Prémer la pala amb violència, crispar-se i colpejar les ones, porta a res, és pitjor que inútil perquè fa perdre de vista el lloc i el moment per on es pot sortir de les ones perilloses.

Dic que cal tenir sempre un somriure, no caure mai en violència i ser capaços de crear indiferència. Cal, però això no vol dir que siguem capaços de fer-ho sempre, no. Però sí que som capaços de fracassar millor, és a dir, de tornar-ho a intentar, fins al proper fracàs, i així, de fracàs en fracàs, com bons “Umiiartoqs”, “aquells que han naufragat”, aprendre a somriure, a no utilitzar la violència, i a crear indiferència. En definitiva, aprendre a no experimentar cap sensació davant les accions de les ones, ja siguin reals, amb altura i bromera, o vitals, amb mirades i opinions, per poder palejar, en el mar i en la vida, amb les millors condicions de que nosaltres personalment siguem capaços, per sortir de vents i de tempestes, perquè aquestes turbulències sempre arriben, i hem de saber sortir-ne.

 

I si bolquem, i naufraguem, doncs tornar-hi, mentre puguem, però no caure en el fàcil remei de la violència, la mirada adusta i sense somriure, i el tremolor de la manca d’indiferència. Cal tenir l’honestedat de no fer el més mínim gest que no sigui necessari, de no dir cap paraula que no sigui necessària, cal ser fort i mantenir la calma i el silenci.

I aquesta teoria vital, encertada o equivocada, però certa i de possible aplicació, què té que veure amb la sortida d’ahir? Doncs res, com ja haureu imaginat, o molt, com també haureu imaginat. Ahir va ser una sortida de llum, amb tramuntaneta que pintava de blau el mar i el cel, i amb un mar de fons, molt fons, que presagiava tempesta que mai va arribar.

Érem Pilar, Caroline, Barry (no es deia Harry ni era Potter), Joan Ramírez i un amic seu, Josep Parada, Adrià Flor i una amiga seva, Josep Flor, Rostia, Mauricio, Miquel i jo, tretze i potser algú més que em deixo, i quan érem ja a punt de sortir, ha arribat un cotxe amb quatre més, disset doncs, i un d’ells era un personatge perdut que arribava de la terra de la imaginació mar endins, que és la terra més real que hi ha, la terra on no es perd ningú, i els nou arribats eren Cristina i Xavier Masanés, Diego, i el personatge, Toni Sbert, i quan ell ha caminat cap a nosaltres, la tramuntana l’ha reconegut, que els vents tenen ànima, i aquest és un vent que havia sigut xinés, i tenia horts amb arbres fruiters, i per això és un vent fort i alegre, i ha abraçat a en Toni, tots dos mereixien l’abraçada, el vent i Toni, i després tots hem dit hola Toni, benvingut, sempre, com no podia ser d’altra manera, i hem palejat, com si fos ahir que ho haguéssim fet, i és que el temps existeix sempre, passat, present i futur són sempre, a la vegada, tot és. I a la bocana de Portlligat, quan ja tots començàvem a escampar-nos, l’amic de Joan Rámirez, que era la primera vegada que palejava, ha enfrontat la tramuntana sota els crits tradicionals, “dreta, dreta, dreta, mot bé, ho fas molt bé” i ho a fet molt bé, una mica amb cara d’ensurt, però ha arribat a Calabona, on s’ha quedat amb Joan, i nosaltres hem seguit fins Encalladora, l’hem girat sense problema, hem anat al Canó Sec (Sa Conillera), on hem fet dos banys tranquils i lúdics, i el temps ens acaronava, ens deia que tranquils, que encara que la violència a vegades sembla que ens guanyarà i ens enfonsarem, doncs no, que som gent noble i venim de lluny, i que igual que aquell canó ahir era llum, nosaltres ens en sortirem, mai ningú ens veurà predicant violència, i el temps, i també la tramuntana, ens donaven força, i jo he tancat els ulls i, sí, he comprés que no cal modificar res del exterior, que els canvis són en mi mateix, res tocaré del canó, ni del mar, ni del vent, i hem tornat amb la plàcida tranquil·litat que sempre ens porta a Portlligat.

A la nit, al passeig de Cadaqués, tocava Radio Flash, i amb Nathalie hem baixat a veure un mon estrany de gent que salta, i entre ells hem trobat gent d’Umiiartoq, Jordi Rotllan i Susi, Carles Verges i el seu amic Jordi, aquest dos escapats, pirates i bucaners, perduts i feliços, i també Mariona Durán, una presencia estimada i entranyable, que va ser molt amb nosaltres, i que ara és en altre llocs, i hem tornat a casa amb una musica de fons que marcava el ritme de la vida, un ritme que ens diu que tot va bé, que som, que què mes podem demanar.

Costa fer-ho, però davant ignorància i violència cal somriure, callar i mantenir la ma indiferent agafant la pala. Ahir, quan ja era nit fosca i bufava entre música, el vent em va dir que estava content perquè al matí, quan passava per sobre Portlligat, va veure un personatge que ell coneixia i estimava, i va baixar i entre nanses de pescadors el va abraçar, i li va dir allò de benvingut, anem, em trobaràs al mar, i al mar el va trobar, bufant ratxes i ones, a la bocana de Portlligat, una porta que quan la traspasses trobes el mon.

I cal crear indiferencia per poder veure el mon. 

No tenim fotos d’ahir, no calien. No sabem si el vent des de dalt en va fer alguna. Potser. Les imatges, això sí, han quedat, les portem.

El somriure, si és sincer i surt de dins, ens fa invencibles. Podem fer aberracions o meravelles, és el nostre dret a decidir. Per això, el dimecres, si to va bé, ens tornarem a trobar a Portlligat. Invencibles i per fer meravelles.

GENT ANIMOSA I VALENT

Ahir vam fer un sortida d'estiu, paxanguera i amb gent inexperta, però amb un mar mogut que feia fugir els vaixells i ens recordava l’hivern. A Cala Bona només hi havia un veler.

Érem Anna i María Giró i tres amigues de Cadaqués, Pilar, Nathalie, Ricardo i tres filles seves vintanyeres, Joan Ramírez, el seu fill, un amic de Joan i el seu fill, Harry (no Potter però anglès i ahir va parlar una mica), Cesar, Ramón Martinez, Sergi, Mauricio i jo, vint-i-un.

El vent era Garbí, i les ones eren baixes, però suficients per fer divertida la sortida amb principiants. Eren aquests gent animosa i marinera, i han enfrontat el recorregut amb alegria. A Cala Bona ens hem banyat molta estona, i tornant hem enfrontat ones trencants que han posat a prova als nous, però hem sortit bé, ahir era un dia amic. Sergio i Mauro han anat fins a Messina, els altres hem protegit el convoi fins a Portlligat.

En una de les fotos (clicant a sobre es fan grans) es veu amb claredat la filosofia de Mauricio, flotar panxa al aire mirant el cel, ho fa sempre i fa bé fent-ho. En elles es veu també Harry amb barret blanc, i totes les joves animoses i marineres.

Si tot va bé, el dissabte, a les 9,30 hi tornem.

PARAULES

És fàcil parlar i dir, perquè primer és sempre la paraula, però la paraula té vida, és, representa una realitat que canvia segons sigui la paraula, perquè aquesta, una vegada lliure, és realitat o no és res, cau i es trenca, o sosté vida. Parlar és fàcil, però que la paraula sostingui la realitat és més difícil.

Naveguem i som gent que arriba d’arreu. Els dies, les ones, els vents, les dificultats, les balenes, les illes, els molts moments d’elecció lliure, els caos, els riures, els itineraris sobre el mar, els records ja de quant som, el silenci quan els armaris de Portlligat són sols, i els caiacs descasen i dormen, i nosaltres no hi som, la certesa de que hi serem, la amabilitat, les arribades als armaris per palejar i les arribades a la platja després de haver palejat, Corcega que és i serà, les mirades clares que diuen som, i que diuen allò que les paraules no poden dir, la sort de tenir tants dies i tants diferents companys i companyes, ser on som i com som, les moltes sortides, els silencis i altra vegada les paraules, tot això ajunta i ens fa ser amics i amigues de vida i d’aventura, de temps i de vent, de mar i d’un horitzó que sempre espera. Sempre. Res es pot dir sinó es dit entre ones.  

I diem amb una realitat mantinguda durant vuit anys, i que volem que es mantingui molts anys més, i potser hi ha altres paraules, i altres realitats, respectades, que siguin, nosaltres tenim la nostra, sabem palejar i riure, estimar i ser de cara, carregant vida.

Avui, com sempre, al racó dels caiacs, érem molts, mai massa, desorganitzats i perduts, atrotinats i trontollants, esverats com formigues que no saben ni quantes són ni quants caiacs es necessiten, i n’arribaven més, i també, com no, han arribat els convidats de Mauricio, avui la primera violí de l’orquesta de Cadaqués, sembla ser que un crac de la música, i el seu company, tots dos molt anglesos, ella molt amable, ell molt callat (Miquel, a Messina, ha proposat que ella toqués les cordes de vida del caiac, en mal estat, hagués sigut magnífic, un concert ple de atrotinament i vida a Mesina, al mig del mar), hi érem tots (mai he fet, crec, tants viatges als armaris com avui, per obrir als últims, per buscar més material o per deixar el que sobrava, per rescatar al anglès que amb la clau del local, per anar al lavabo, volia per error obrir una casa particular, i crec que ja ho havia aconseguit), i per fi hem sortit, amb un mar quiet i gris, hem palejat a Messina, després a Cadaqués, on hem saludat Nathalie que feia mercadillo, hem anat a Sa Sebolla, omplert el caiac de Marti de roques, davant la mirada atònita del anglesos, i hem tornat tard, i alguns han anat a fer una cervesa, i una vegada tancats els armaris, quan pujava la moto en direcció contraria, irresponsable, he vist el racó i he pensat, quina sort, som, més enllà de les paraules negres i sense realitat, buides, som, i això és molt, ser és tot.

Els que érem plens érem Rosa Sadornil (sense els nens però amb naturalitat i presència), Imma Parada (ha tornat el somriure tímid i ha palejat sense problema, benvinguda altra vegada i sempre), Pilar, Josep Parada, Jordi Puig (magnífica realitat de llarga durada, no sols d’uns mesos irreals), Javi i un amic seu, Caroline (música i amabilitat) i el seu company obreportes, Guille (una bona persona que ara va a la verema a França) Joan Ramírez, Marti, Sergi, Mauricio, Diego, Miquel i jo, divuit, crec, potser em deixo algú. A Mesina, hem trobat Eduard al aigua, havia dormit a l’illa, i se’l veia molt, però molt feliç, buscant el que ell busca, que no sé si troba, però que se’l veu molt feliç sempre buscant. Allà l’hem deixat, capbussant-se, entre aigua i portant paraules, un amic.    

És, crec, temps de silenci, de molt silenci. Tot tornarà al seu lloc, ara hi ha cansament però dimecres, si tot va bé, hi tornarem. 

ONES ALTES I TRENCANTS

Feia temps que volíem ones com les de dimecres. Estava anunciat Garbí (vent de mar) força sis, una força considerable sent de mar. A les 16.30 el mar era un petit infern de crestes blanques. No hi havia cap embarcació. Nosaltres érem molts, amb molts nens i nenes. Vam fer dos grups.

El primer es va quedar a la badia de Portlligat, passant-ho bé, amb tranquil•litat; eren Rosa i Martí amb els seus fills Carla i Jan, Joan Rámirez i el seu fill, un amic de Joan Ramirez i el seu fill, Nathalie Giordano, Theo i Camille. Dotze en total. El segon grup vam sortir a mar obert. Érem Anna Giró, Pilar, Josep Parada, Sergi, Eduard, Manel, Mauricio, Miquel i jo. Nou. Tres (Sergi, Josep Parada i Miquel) van sortir per Boquelles, on no era massa difícil sortir, cinc que per descoordinació havien enfilat la bocana, i jo que vaig fer de pont entre els dos grups. El grup de sis vam sortir a mar obert, i vam enfilar cap a Boquelles, i al mar al altre costat de Sa Farnera vam trobar ones importants i que trencaven. Arribats a Boquelles, sent ja junts tots nou, vam enfilar cap a Guillola, amb les ones a la esquena. Feia por veure als companys surfejant sobre ones enormes. A Guillola vam deixar, a la platja de Ses Noues, a Pilar, qui s’havia portat de meravella, havia patit algun ensurt i mereixia descans, no era qüestió de patir massa. Anna Giró va tornar a Portlligat.

Els altres set vam enfilar cap a Cap de Creus, i tot i que en algun moment vam patir, vam arribar a Jugadora, on ens va costar molt entrar per la altura de les ones. A la platja vam descansar i parlar, vam decidir que érem farts de mails que només fan mal, que s’acabó, i vam tornar amb el mar ja més tranquil, però tot i així una ona va bolcar a Miquel mentre com sempre anava al lloc més difícil, el vam rescatar, i vam arribar, passades les vuit, a Portlligat, on ens esperaven Nathalie, Rosa i tots els nens, molt feliços i contents. Al Bar de Dalt, quasi tots vam menjar i beure, vam rebre una tempesta d’aigua, vam parlar sobre el dia i sobre la vida, i després tots vam anar a casa, Eduard i Manel en moto lluny, altres també en moto però més a prop.

I dissabte, si tot va bé, hi tornarem. Records a qui des de lluny ens segueix i potser també cavalca ones. Que recordi que la vida és meravella. I ens mantenim.

ENCARA

Ahir vam tenir el vent a favor, el vent vital, vull dir, i també el vent de mar, que ens va acompanyar i afavorir, érem un grup d’infiltrats en un mon de barques, construccions i gent, no érem a la nostra costa habitual, sinó a Mongó, vam palejar fins a Illes Medes, illes de pirates i gavines, vam veure penya-segats diferents als nostres, vam entrar en coues, vam palejar, xerrar, menjar, riure, i encara que la distancia era llarga, no ens vam cansar, no, ja ho he dit, portàvem el vent vital i de mar a favor nostre.

Érem Eva, Tere, Pilar, Josep Parada, Toni Albert i un amic seu, Jordi Ferrer, Josep Flor, Adrià, Aleix, Diego, Lluís Torrent, Miquel i jo, catorze, i a la tornada vam preparar viatges a illes més llunyanes, vam saber que Nathalie i Toni Albert són, per prescripció facultativa, en plena desintoxicació de xocolata, s’ha acabat les galetes Principe i els cacaolats, el mon serà diferent, vam veure que Tere afegeix dies, resistència i seguretat, és una més, i agraïm la seva presència, com la presència de tots, vam tornar amb les imatges de un dia intens, dels que valen la pena l’esforç, un dia més.

Ens alegrem de que vinguessin i s’apuntessin fins i tot a ultima hora, és el que volem, que la gent vingui i s’ho passi bé, ho seguirem fent. Res ens farà canviar, serem així o no serem, de fet, no podem ser d’altra manera. Ahir, quan mentre palejàvem de tornada, els núvols van deixar caure quatre gotes i van deixar el mar quasi net de barques, jo vaig veure que com sempre tornàvem desperdigats, petits en un mar tan gran, molt lluny uns d’altres, però tot i així érem un grup, i em vaig sentir bé sent-hi, aïllats però junts, tranquils, un orgull ple de silenci, quelcom que no es pot expressar en paraules, però que existeix, real i cert.

Dimecres, si tot va bé, tornarem a Portlligat.   

MAR DESCONEGUT

Ahir era prevista una sortida avorrida, amb mar pla, sense quasi vent, molta calor i moltes barques. Doncs res de res. Vam patir, ens vam cansar, vam estar sols i aïllats, i vam tornar cap a les nou, cansats i afamats, nàufrags en un dia sense gent i sense estiu.

Érem Pilar, Nuria, Tere, María, Nathalie, Daniel i el seu fill Rafael, Joan Ramírez, Ricardo, Marti, Mauricio i jo, només dotze, i vam sortir palejant tranquils fins Cap de Creus, però ja el mar apuntava estrany, amb corrents i puntes mogudes en llocs poc habituals. Vam travessar Sa Claveguera tot junts per si veníen barques ràpides, i vam entrar pel pas de Encalladora. Allí Nathalie ens va omplir els caiacs de troncs, i vam començar el retorn.

Però per més que reméssim amb forca, no sortíem d’Encalladora,  les roques no quedaven enrere. Jo arrossegava el caiac de Rafael, un nen, i vaig tenir que cridar Nathalie per que vigiles que el caiac del nen no anés contra les roques. Va ser moments difícils i a més inexplicables, no havia quasi vent, ni ones, només mar mogut i corrents potentíssimes. Qui no hagi viscut aquesta circumstancia li costarà creure-ho. Finalment, fent molt esforç, vam trencar l’impàs i vam poder sortir uns metres de les roques d’Encalladora, però encara que vam començar a avançar, ens va costar molt arribar fins a Ses Ielles, platja buida i on vam arribar molls i amb bastant fred, les roques encara calentes ens van servir per escalfar-nos. Alguns es van banyar, jo entre ells, i vam trobar l’aigua calenta com en una piscina climatitzada, ahir el mar era molt estrany.

La tornada fins a Portlligat va ser més fàcil. Però havia sigut una jornada inesperadament moguda. Ho vam agrair.

Dissabte, si tot va be, no sortim des de Portlligat, sinó des de Cala Mongo, i anem fins a les Illes Medes. 

SORTIDA TRANSCENDENTAL

Ahir va sortir una sortida una mica especial, només una mica, però suficient per poder dir que totes les sortides son diferents.

D’entrada, érem molts, i molts eren principiants, i vaig sentir una nova presentació de principiant, no, no havia anat mai en caiac, però havia anat molt en chinchorro, i a més després va palejar força bé, l’entrenament amb chinchorro és eficaç. (chinchorro és la petita barca per accedir als vaixells).

Vam tenir l’escalfament amb recorreguts caòtics per trobar material i per saber quants érem, i finalment vam arrancar, però a la platja vam deixar dos caiacs, un per a Mauricio i un altra per el seu acompanyant.

Vosaltres sabeu que Mauricio, un nen, sempre ens sorprèn, que per les nits convida al univers a sortir amb nosaltres, i l’univers l’endemà ve. Doncs ahir va convidar algú singular i que ens honora i ens fa quasi únics, i per sort una mica més difícils de catalogar i definir. Ahir Mauricio va portar a palejar al Mossen. Això era quelcom que em faltava, vitalment.

He de dir que Mossen Jaume, l’únic del poble, de fet l’única autoritat que ens posa en contacte amb el més enllà, és una persona oberta i que per ser-ho a vegades té problemes que no es mereix, i que ahir es va portar de meravella, tant palejant com rient amb nosaltres, però jo no vaig poder evitar sentir veus que també m’arribaven del més enllà, Buñuel, Dalí, l’Age d’Or, un passeig surrealista, no amb bisbes, però amb un mossèn enrrollat i en banyador.

De fet, quan vaig dir que un dels caiacs era pel Mossen, ningú em va creure, van pensar que era una broma més, i vam fer tot el recorregut fins a Encalladora amb els companys que no em creien. Però el temps a vegades sap trobar el seu moment, el seu “tempo”, i quan després de fer el tomb a Encallador, ahir al revés, vam arribar a la punta exacta de Cap de Creus, al girar ens vam topar, literalment, amb ells, Mauricio i el Mossen, i els incrèduls van tenir que acceptar la realitat: teníem protecció divina. Miquel va tenir per fi la resposta a si portaria o no el neoprè dels diumenges, una pregunta que havia fet a crits durant tot el recorregut.   

Quan els vam trobar, acabaven de sortir de la Coua de l’Infern, i segons Mauricio, el Mossen no es va trobar bé, és clar, dins de l’infern, i va sortir molt ràpid, tal que una expressió barroera que no escriure i que per a dir que algú va ràpid, diu que va “soltant” hòsties, doncs així va sortir, segons Mauricio, Mossen Jaume de la Coua de l’Infern.

Vam parar a Cala Bona per fer el bany, menjar i xerrar (menys un alemany que no va dir res en tot el recorregut), i ara diré qui érem: Cora, Sergi i Silvia amb els seus fills Marc i Nil, Pilar, Josep Parada, Alex, Josep Flor i un company seu de feina, l’alemany, que no va dir ni el seu nom, o no el vaig sentir), Mauricio, Mossen Jaume, Marti (benvingut després de tant de  temps) Diego, Rostia, Miquel i jo, i algú més que em perdonarà però ara no recordo, perquè aquí me’n surten 17 i crec que érem més.

Dir que era el primer dia de Silvia, i que enseguida va trobar el ritme, sense desviar-se, i que si té un mínim de constància serà, sens dubte, una bona palejadora. Que Nil, el fill petit de Silvia, es va tallar amb una roca a la mà, però al CAP el van curar, i no serà res, al contrari, serà una cicatriu, real o de record, d’una aventura amb un grup ahir més heterogeni que mai. Que Alex va palejar amb estil propi i va ser algú agradable i amable. Que Encalladora va ser plàcida i allí es van veure tonynes. Que a la una de la nit, caminant Nathalie i jo pel poble, ens vam trobar, per davant a Josep Flor i l’alemany, i per darrera a Rostia, i tots cinc vam parar a xerrar, i després d’uns minuts algú va mencionar la crisis econòmica (que no es notava en la marxa dels carrers i bars) i  l’alemany va començar a parlar (en anglès) i no va parar durant minuts i minuts i minuts, va dir tot el que no havia dit durant el dia. Que Josep Flor ajuda i compren l’esperit de grup, i és molt d’agrair, i s’agraeix veure’l amb nosaltres. Que espero, i sé que així serà, que Mossen Jaume entengui que costa canviar imatges atàviques, perquè a vegades som antics, i a Cadaqués hi ha una coua que es diu Coua des Capellans, perquè allí anaven a banyar-se els capellans, lluny de mirades, però que tot és una broma, menys quan parlava en Miquel, qui tota l’estona parlava en serio. Que quan Silvia, en Mossen i jo palejàvem a prop de Cudera, vam avançar a un caiac obert de lloguer, amb dos noies amb bikini, i que el Mossen les va saludar i elles van cridar molt, xisclets una mica histèrics, i li van preguntar què feia allí, que és el que qualsevol hagués preguntat veient al seu Mossen avançar-lo assegut amb banyador curt en un caiac. Que Mossen Jaume és obert i respectuós amb tots els deus i totes les religions que els creen, i això s'agraeix. Que seguim sent feliços, i que duri, sinó pot ser per sempre, que duri molt, i potser ara, amb els nous contactes, podem demanar allò de que si no hi ha un paradís, ja poden començar a construir-lo, que no ho perdonarem, ens han fet conèixer la felicitat i no la soltarem, la tindrem per sempre més, i no hi haurà deu que ens ho impedeixi, o al contrari, ja està també fent-se a sí mateix el deu que sigui per no sols no impedir-ho sinó per fer-ho possible, i al paradís que hauran fet retrobarem a tots aquells amb qui vam ser i a qui vam estimar. Fet.


Disculpeu la transcendentalitat de les últimes línies, però ahir ens ho van posar fàcil, encara ens en falten molts, però des d’ahir tenim un element nou i que encara ens dona més alegria. Hi cabem tots.

La Natura que tenim mai s’acaba, i el nostre grup, de moment, tampoc.     

(No tenim fotos d’ahir, Nathalie era al mercadillo venen fustes, i Eduard era desaparegut)

FELICITAT

Som, quan sortim a palejar, molt feliços, molt. I qui pensi que exagero i sempre dic el mateix, que vingui a la sortida d’avui, que es desplaci en el temps i vingui, i que després s’atreveixi a dir que no és veritat, que no som feliços ni afortunats. No s’atrevirà.

Una tarda al inici amb sol. De sobte he vist que Nathalie i jo fèiem d’Anja i érem al mar quan el caos era encara a la platja. Érem 13, hem baixat un caiac de més que ha quedat oblidat a la platja. I hem palejat, ja d’entrada amb bon rotllo, cap a Sud, cap a Cadaqués.

Érem Anna i María Giró, Pilar, Nuria, Nathalie, Juan, Matías, David, Nardo, Sergi, Josep Parada, Mauricio i jo, i des de la badia hem vist Cadaqués i hem anat més sud, cap a Illa de Mallorca, i al arribar a la coua del Bou Marí, hem entrat però hem trobat un nedador amb tub i ulleres que sortia, era Nardo, havia deixat el caiac a la platja de dins de la coua, tot i que el mar era una mica mogut, i sortia mirant el fons marí, tot una visió, ell.

Hem tornat a Sa Sebolla, on no havia ningú, bé, hi havia un parella jove, una mica amagada, que al arribar nosaltres se n’han anat, ha quedat la platja només per a nosaltres, ens hem banyat, hem menjat, xerrat i rigut, i després hem tornat a bon ritme, contra tramuntaneta, una tornada àgil i estètica, tota una meravella.

A Portlligat hem dit adéu, adéu, i hem anat cap a casa, portant les imatges d’un dia entranyable, tranquil i bonic.

Crec que l‘idea del nostre grup està molt bé, ens ho passem bé, de forma lliure, relaxada, ideal, que duri, val la pena. 

A la foto tercera (clicant a sobre es fa més gran) es veu Nardo sortint de manera inesperada de la coua des Bou Marí.