CREAR INDIFERENCIA

Cal tenir sempre un somriure, fins i tot quan els núvols negres són a sobre nostre, i cal saber ser fort per poder negociar les ones. Sempre. Cal ser capaç de crear indiferència, de manera que l’embarcació, en el mar que sigui, pugui trobar el millor camí de sortida de qualsevol tempesta. Res aporta la violència, res. Prémer la pala amb violència, crispar-se i colpejar les ones, porta a res, és pitjor que inútil perquè fa perdre de vista el lloc i el moment per on es pot sortir de les ones perilloses.

Dic que cal tenir sempre un somriure, no caure mai en violència i ser capaços de crear indiferència. Cal, però això no vol dir que siguem capaços de fer-ho sempre, no. Però sí que som capaços de fracassar millor, és a dir, de tornar-ho a intentar, fins al proper fracàs, i així, de fracàs en fracàs, com bons “Umiiartoqs”, “aquells que han naufragat”, aprendre a somriure, a no utilitzar la violència, i a crear indiferència. En definitiva, aprendre a no experimentar cap sensació davant les accions de les ones, ja siguin reals, amb altura i bromera, o vitals, amb mirades i opinions, per poder palejar, en el mar i en la vida, amb les millors condicions de que nosaltres personalment siguem capaços, per sortir de vents i de tempestes, perquè aquestes turbulències sempre arriben, i hem de saber sortir-ne.

 

I si bolquem, i naufraguem, doncs tornar-hi, mentre puguem, però no caure en el fàcil remei de la violència, la mirada adusta i sense somriure, i el tremolor de la manca d’indiferència. Cal tenir l’honestedat de no fer el més mínim gest que no sigui necessari, de no dir cap paraula que no sigui necessària, cal ser fort i mantenir la calma i el silenci.

I aquesta teoria vital, encertada o equivocada, però certa i de possible aplicació, què té que veure amb la sortida d’ahir? Doncs res, com ja haureu imaginat, o molt, com també haureu imaginat. Ahir va ser una sortida de llum, amb tramuntaneta que pintava de blau el mar i el cel, i amb un mar de fons, molt fons, que presagiava tempesta que mai va arribar.

Érem Pilar, Caroline, Barry (no es deia Harry ni era Potter), Joan Ramírez i un amic seu, Josep Parada, Adrià Flor i una amiga seva, Josep Flor, Rostia, Mauricio, Miquel i jo, tretze i potser algú més que em deixo, i quan érem ja a punt de sortir, ha arribat un cotxe amb quatre més, disset doncs, i un d’ells era un personatge perdut que arribava de la terra de la imaginació mar endins, que és la terra més real que hi ha, la terra on no es perd ningú, i els nou arribats eren Cristina i Xavier Masanés, Diego, i el personatge, Toni Sbert, i quan ell ha caminat cap a nosaltres, la tramuntana l’ha reconegut, que els vents tenen ànima, i aquest és un vent que havia sigut xinés, i tenia horts amb arbres fruiters, i per això és un vent fort i alegre, i ha abraçat a en Toni, tots dos mereixien l’abraçada, el vent i Toni, i després tots hem dit hola Toni, benvingut, sempre, com no podia ser d’altra manera, i hem palejat, com si fos ahir que ho haguéssim fet, i és que el temps existeix sempre, passat, present i futur són sempre, a la vegada, tot és. I a la bocana de Portlligat, quan ja tots començàvem a escampar-nos, l’amic de Joan Rámirez, que era la primera vegada que palejava, ha enfrontat la tramuntana sota els crits tradicionals, “dreta, dreta, dreta, mot bé, ho fas molt bé” i ho a fet molt bé, una mica amb cara d’ensurt, però ha arribat a Calabona, on s’ha quedat amb Joan, i nosaltres hem seguit fins Encalladora, l’hem girat sense problema, hem anat al Canó Sec (Sa Conillera), on hem fet dos banys tranquils i lúdics, i el temps ens acaronava, ens deia que tranquils, que encara que la violència a vegades sembla que ens guanyarà i ens enfonsarem, doncs no, que som gent noble i venim de lluny, i que igual que aquell canó ahir era llum, nosaltres ens en sortirem, mai ningú ens veurà predicant violència, i el temps, i també la tramuntana, ens donaven força, i jo he tancat els ulls i, sí, he comprés que no cal modificar res del exterior, que els canvis són en mi mateix, res tocaré del canó, ni del mar, ni del vent, i hem tornat amb la plàcida tranquil·litat que sempre ens porta a Portlligat.

A la nit, al passeig de Cadaqués, tocava Radio Flash, i amb Nathalie hem baixat a veure un mon estrany de gent que salta, i entre ells hem trobat gent d’Umiiartoq, Jordi Rotllan i Susi, Carles Verges i el seu amic Jordi, aquest dos escapats, pirates i bucaners, perduts i feliços, i també Mariona Durán, una presencia estimada i entranyable, que va ser molt amb nosaltres, i que ara és en altre llocs, i hem tornat a casa amb una musica de fons que marcava el ritme de la vida, un ritme que ens diu que tot va bé, que som, que què mes podem demanar.

Costa fer-ho, però davant ignorància i violència cal somriure, callar i mantenir la ma indiferent agafant la pala. Ahir, quan ja era nit fosca i bufava entre música, el vent em va dir que estava content perquè al matí, quan passava per sobre Portlligat, va veure un personatge que ell coneixia i estimava, i va baixar i entre nanses de pescadors el va abraçar, i li va dir allò de benvingut, anem, em trobaràs al mar, i al mar el va trobar, bufant ratxes i ones, a la bocana de Portlligat, una porta que quan la traspasses trobes el mon.

I cal crear indiferencia per poder veure el mon. 

No tenim fotos d’ahir, no calien. No sabem si el vent des de dalt en va fer alguna. Potser. Les imatges, això sí, han quedat, les portem.

El somriure, si és sincer i surt de dins, ens fa invencibles. Podem fer aberracions o meravelles, és el nostre dret a decidir. Per això, el dimecres, si to va bé, ens tornarem a trobar a Portlligat. Invencibles i per fer meravelles.