Ahir vam tenir el
vent a favor, el vent vital, vull dir, i també el vent de mar, que ens va
acompanyar i afavorir, érem un grup d’infiltrats en un mon de barques,
construccions i gent, no érem a la nostra costa habitual, sinó a Mongó, vam
palejar fins a Illes Medes, illes de pirates i gavines, vam veure penya-segats
diferents als nostres, vam entrar en coues, vam palejar, xerrar, menjar, riure,
i encara que la distancia era llarga, no ens vam cansar, no, ja ho he dit, portàvem
el vent vital i de mar a favor nostre.
Érem Eva, Tere,
Pilar, Josep Parada, Toni Albert i un amic seu, Jordi Ferrer, Josep Flor,
Adrià, Aleix, Diego, Lluís Torrent, Miquel i jo, catorze, i a la tornada vam
preparar viatges a illes més llunyanes, vam saber que Nathalie i Toni Albert
són, per prescripció facultativa, en plena desintoxicació de xocolata, s’ha
acabat les galetes Principe i els cacaolats, el mon serà diferent, vam veure
que Tere afegeix dies, resistència i seguretat, és una més, i agraïm la seva presència,
com la presència de tots, vam tornar amb les imatges de un dia intens, dels que
valen la pena l’esforç, un dia més.
Ens alegrem de
que vinguessin i s’apuntessin fins i tot a ultima hora, és el que volem, que la
gent vingui i s’ho passi bé, ho seguirem fent. Res ens farà canviar, serem així
o no serem, de fet, no podem ser d’altra manera. Ahir, quan mentre palejàvem de
tornada, els núvols van deixar caure quatre gotes i van deixar el mar quasi net
de barques, jo vaig veure que com sempre tornàvem desperdigats, petits en un
mar tan gran, molt lluny uns d’altres, però tot i així érem un grup, i em vaig
sentir bé sent-hi, aïllats però junts, tranquils, un orgull ple de silenci,
quelcom que no es pot expressar en paraules, però que existeix, real i cert.
Dimecres, si tot
va bé, tornarem a Portlligat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada