ENCARA

Ahir vam tenir el vent a favor, el vent vital, vull dir, i també el vent de mar, que ens va acompanyar i afavorir, érem un grup d’infiltrats en un mon de barques, construccions i gent, no érem a la nostra costa habitual, sinó a Mongó, vam palejar fins a Illes Medes, illes de pirates i gavines, vam veure penya-segats diferents als nostres, vam entrar en coues, vam palejar, xerrar, menjar, riure, i encara que la distancia era llarga, no ens vam cansar, no, ja ho he dit, portàvem el vent vital i de mar a favor nostre.

Érem Eva, Tere, Pilar, Josep Parada, Toni Albert i un amic seu, Jordi Ferrer, Josep Flor, Adrià, Aleix, Diego, Lluís Torrent, Miquel i jo, catorze, i a la tornada vam preparar viatges a illes més llunyanes, vam saber que Nathalie i Toni Albert són, per prescripció facultativa, en plena desintoxicació de xocolata, s’ha acabat les galetes Principe i els cacaolats, el mon serà diferent, vam veure que Tere afegeix dies, resistència i seguretat, és una més, i agraïm la seva presència, com la presència de tots, vam tornar amb les imatges de un dia intens, dels que valen la pena l’esforç, un dia més.

Ens alegrem de que vinguessin i s’apuntessin fins i tot a ultima hora, és el que volem, que la gent vingui i s’ho passi bé, ho seguirem fent. Res ens farà canviar, serem així o no serem, de fet, no podem ser d’altra manera. Ahir, quan mentre palejàvem de tornada, els núvols van deixar caure quatre gotes i van deixar el mar quasi net de barques, jo vaig veure que com sempre tornàvem desperdigats, petits en un mar tan gran, molt lluny uns d’altres, però tot i així érem un grup, i em vaig sentir bé sent-hi, aïllats però junts, tranquils, un orgull ple de silenci, quelcom que no es pot expressar en paraules, però que existeix, real i cert.

Dimecres, si tot va bé, tornarem a Portlligat.