dijous, 27 de setembre del 2012

NO FEM BONDAT



No sabem ni podem fer bondat. Avui era un dia perfecte per fer-la. Però no l’hem fet.

Ahir windgurú anunciava tramuntana força 5. Aquest matí el mateix windguru anunciava vent de mar força cinc. I quan hem arribat a Portlligat havia començat la tramuntana, no massa forta, potser 4/5. Els núvols amenaçaven pluja.

Érem Pilar, Natalie Corcoll, Nathalie, Jordi Caselles, Cesc, Nardo, Xavier Masanés i jo, i no sabíem que ens esperaven ones de vent de mar, segurament d’un vent de mar, l’anunciat per Windgurú, que bufava mar endins i que ens feia arribar les ones, mentre la tramuntana bufava contra el sentit de les ones.

Des del principi el mar ha sigut difícil, poc clar, amb corrents i ones enfrontades. Jo he ajudat a Jordi Caselles, qui tenia dificultat  per superar Cudera. Nathalie portava a remolc un caiac vuit per ompli’l de fusta a la deriva, i he vist que quedava endarrerida. Després he sabut que tenia dificultat i quasi bolca a Cudera. He demanat a Xavier Masanés que esperés a Nathalie, i això a la llarga ha sigut una sort.  

Natalie Corcoll, Pilar, Jordi Caselles i jo, hem entrat a Cala Seca, on hi havia força fusta. Feia fred, costava avançar, hem arribat una mica atordits. Cesc i Nardo han continuat cap a Cap de Creus. Jo he reculat fins a Cudera, on he vist que Nathalie i Xavier Masanés havien baixat i recollien fusta. Els he dit que no veia el mar clar, i que tornàvem a Portlligat. Han dit que carregaven la fusta mentre jo anava a buscar als de Cala Seca. M’ha costat molt arribar-hi.

Avui era important que Pilar, Natalie Corcoll, Jordi Caselles i jo, tornéssim junts, el mar era perillós, sobretot per Jordi.  A Cudera ja no hem vist a Nathalie ni Xavier. Hem patit molt a Guillola, amb tramuntana de costat i ones contraries. En tot moment he estat preparat per si Jordi bolcava, s’ha portat de meravella, jo intentava calma’l. Ha començat a ploure fort. Era un mon estrany, un dia d’hivern, amb un mar inesperadament complicat. Però hem arribat a Portlligat, amb fred i cansament. El problema ha sigut que Nathalie i Xavier no eren allí. He tornat a pujar al caiac per anar a busca’ls a Cudera. Però no eren a Cudera. On eren?

Ara explicaré el que ells després han explicat. Han sortit de Cudera, abans de que passesim nosaltres, amb el caiac que Nathalie arrossegava carregat de fusta, i enseguida el vent ha girat la proa del caiac de Nathalie, empenyent-lo cap a mar obert.  No podien fer res. Nathalie no podia soltar el caiac (un greu error arrossegar quelcom sense tenir la capacitat de deslligar aquest quelcom) i Xavier tenia dificultat per arribar fins al caiac de Nathalie. El vent els ha empès lluny, mar endins, mentre nosaltres passàvem per Guillola lluitant amb el mar, i jo en algun moment els he buscat davant o darrera, però mai he mirat cap a Messina, l’illa al mig del mar, a un quilòmetre de la costa. Eren allí. Cent metres avans d’arribar a l’illa, han aconseguit deslligar el caiac, girar i enfrontar la tramuntana, lligar altra vegada el caiac, i tornar a Portlligat enfrontant, sense massa dificultat, la tramuntana. El problema havia sigut, com sempre, evitar que la tramuntana girés la proa i portés Nathalie mar endins. Sort que Xavier Masanés era allí per ajudar-la. Han patit un fort ensurt.

Els he trobat ja dins de la badia de Portlligat, quan Cesc i Nardo també arribaven. Hem tornat als armaris, hem guardat el material, i gelats hem sortit cap a la dutxa molt calenta.

Hem de reflexionar, però no sabem fer-ho, hem d’aprendre dels errors, però no n’aprendrem, hem d’evitar ensurts, però no és dins del nostre ADN fer-ho. Què farem? Jo tinc el deure de dir-ho, després tots, jo inclòs, podem no fer cas. O fer-ne. Farem el que podem.

Què he de dir?  Que intentaré sortir més preparat, amb l’artilugi escandalós de Menorca, ja el tinc, per tal de cridar als escampats. Que si el mar és dolent anirem agrupats (no val riure, avui a última hora ho hem fet). Que portarem armilla, encara que no sigui posada. Que tot cap de remolc podrà ser soltat per qui el porta. Que ningú sortirà davant, especialment si no és expert, sense esperar als altres. I que anirem amb una mica més de compte quan el mar no sigui clar.    

No sabem fer bondat. Ha sigut, però, un dia mogut, i ric, cansat. Un dia més. Tenim sort. Avui, quan he despertat, el primer que he dit a Nathalie, encara mig dormits, és que havia tingut un somni dolent. Teníem que viatjar amb Umiiartoq a un altre poble, però el mar era terrible, foradava la platja. Arribàvem a un poble, érem en un bar, i dos del grup, un noi i una noia, em deien que ells sortien al mar, jo els acompanyava a la porta, sortíem, hi havia dos esgraons, un passeig batut per un vent fort, i a la dreta es veia un mar d’one gegants. Jo els deia que no hi anessin, però ells deien que sí, i se’n anaven caminant d’esquena. No els hi veia les cares, però al matí he dit a Nathalie que la noia era forta, potser Maria, i que el noi em semblava Xavier Bis. ¿Perquè he tingut aquest somni i després Nathalie, d’estructura forta, i Xavier Masanés, semblant en discreció i constitució a l’altre Xavier, han tingut una experiència, tots dos coincideixen, que angoixosa, en un mar estrany, perduts de nosaltres?

Sé que és casualitat, però demà pensaré en què he somiat aquesta propera nit, i si ho recordo, ho tindré en compte.

No sabem ni volem fer bondat.

Dissabte, a les 9.30, si tot va bé, a Portlligat.

2 comentaris:

  1. Ostres quin ensurt, o colla d'ensurts, per sort tot ha acabat bé, i tal com dius, us ha de servir d'experiència, una anècdota que cal recordar així un altre dimecres feu un café amb llet calentó i deixeu reposar els kayaks, que se que costa, però el mar sempre te la darrera paraula, i millor no fer-lo emprenyar !!

    ResponElimina
  2. El mar no estava malament. Qui va anar a Cap de Creus no va tenir problema. Precisament perquè el mar no semblava malament vam sortir amb Jordi, un noi que està fent rehabilitació després d'un accident i té problemes quan el mar no és molt, molt tranquil, i Nathalie va arrossegar un caiac, sense el caiac extra no hagués tingut cap problema. Potser el que hem de ser més forts és en el moment de dir no a qui aquell dia no pot. Va ser un dia d’ensurt inesperat. I encara que dic que no n’aprenem, doncs crec que n’aprenem. En una propera entrada ho tractaré. De totes maneres, gràcies, Dani. Anima’t a venir un dia, benvingut sempre, i veuràs que, tot i que tot pot passar, solem conèixer i respectar el mar. T’ho passaràs bé. El dimecres es donaven circumstàncies singulars.

    ResponElimina