CAP CREUS

Aprendre d’allò que surt malament, importar res el que els demés diguin de nosaltres, saber que la vida és a les nostres mans, tenir pensaments positius, viure contents amb nosaltres mateixos, saber que hi ha esculls però saber també que els evitarem i que viurem de meravella, gaudint de cada dia que és sempre el primer dia. Sembla un manual d’autoajuda, però estic parlant del mar.

.

Del nostre mar i de la nostra costa. El mar, com la vida, depèn de la disposició amb que nosaltres entrem en ell o en ella. Dijous vam sortir amb tramuntana i ens vam adormir a la costa de Encalladora. Corbs marins i gavines, roques, cel i mar eren amb nosaltres, ens envoltaven, ens deien “hi sou, sou, no hi ha res més”, i no hi havia res més, no, van ser uns minuts però van valdre per una eternitat, de fet la nostre imatge quedarà allí per sempre, caiacs quiets envoltats de natura. És una imatge que viatja cap els estels, que l’atrapi qui pugui. Una imatge que és. La vam fer i és.

I ahir dissabte ens vam trobar als armaris, no hi era cap dels del dissabte passat, eren tots diferents, només jo repetia, l’ambient era bo, alegre, amb ganes. Érem Martí i el seu nebot Ferran, Xavi, Albert, Diego, Xavier Masanés, i jo, només set però la nostra disposició feia que fóssim molts.

El mar era un mirall, vam palejar fins a Cala Jonculs, fàcil, un camí que ens portava, vam parar a cala Figuera, pedres i llum, i vam parlar, menjar, ser, jo vaig parlar massa, històries d’avions i de futbol, sorry, aprendré a callar i escoltar, i vam tornar amb un mar una mica més mogut, vam veure gavines pescant, vam anar fins a elles, estàvem contents, bon rollo, com no es pot tenir bon rollo amb un dia com el de ahir, i amb una gent que arriba d’arreu amb ganes de sortir i ser al mar.

Quan tornàvem, al fons es veia el Cap Creus, i vam parlar del Parc Natural, de la seva gent i dels seus pobles. Al blog intentaré, m’ho he proposat, parlar del Cap Creus i de Cadaqués, donar informació, és el menys que podem fer per aquesta costa, a més de viure-la, explicar-la, perquè quan coneixes quelcom, ho vius millor.

Algú va dir ahir palejant que en una conferència a Port de la Selva van dir que Cap de Creus és de Port de la Selva, i una mica de Cadaqués. Cap Creus és. I punt. Ni de l’un ni de l’altre. És una massa mineral que ve de molt lluny i que poc l’importa els assentaments humans que durant un temps curt porten assentats en les seves roques i diuen o no diuen que Cap Creus els pertany. Cap de Creus és. I és una sort per nosaltres, habitants d’aquest temps, que és el nostre temps, que hi sigui.

Una mica d’informació sobre Cap Creus.

El Cap de Creus s’endinsa deu quilòmetres en el mar respecte al litoral general de la Costa Brava, i té el Pení (605 m), el Puig Alt (490 m) i el Puig del Aliga (462), com pics més elevats.

El Parc Natural de Cap de Creus va ser creat per llei el mes de Març de 1998, amb una extensió de quasi 14.000 hectàrees, prop de 11.000 terrestres i 3.000 marines, i amb vuit municipis:  Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Selva de Mar, Pau, Palau-saverdera, Vilajuïga i Roses.

Cap de Creus és el lloc de Catalunya on proporcionalment per extensió hi han més aus, 121 espècies en 100 km quadrats. 

En el segle XIII la quasi totalitat de la península de Cap de Creus estava coberta de vinyes.

L’Institut Max Planck d’Alemany senyala la costa de Cap Creus com la que en tot el planeta té més dies de vent de força superior a 7 (50-60 Km/h) a l’escala de Beaufort. Cap Hornos és el segon lloc amb més dies anuals de vent superior a força 7.  

Cap de Creus és una singularitat geològica d’importància mundial Fa 300 milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar s’acumulaven capes de sediments. Fa 280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres, i la pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la serralada Herciana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt amb ells aquells sediments, que varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus, excepte al Cap de Creus, on l’erosió els va deixar a la vista. Per això al Cap de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos, que són els sediments d’aquell mar que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.

Les roques del Cap de Creus estan plenes de petits forats causats pel cristall de sal que el vent arrastra. Normalment, en altres llocs, aquests forats són el resultat del impacte de les partícules de terra que el vent llança contra les roques, però al Cap de Creus la majoria d’aquests forats són produïts per gotes d’aigua. El vent bufa per sobre el mar, provocant ones, i també esquitxos que no tornen al mar, sinó que floten emportats pel vent fins que l’aigua s’evapora, deixant flotant a l’aire els cristalls de sal que, emportats pel vent, impacten contra les roques i al cap del temps les foraden.

Un canyó submarí de 20 kilòmetres de longitud i 6 kilòmetres d’amplada al Cap de Creus.-  El mes de setembre del any 2008, un equip de biòlegs del Institut de Ciències del Mar del CSIC, va descendir en un petit submarí, el Jago, a profunditats de entre 190 i 400 metres, per estudiar la vida aquàtica en aquell indret, quedant sorpresos per la gran diversitat de fauna marina que van trobar, i pels boscos de coral fred, d’una altura mitja de mig metre i d’una densitat de fins a 38 colònies per metre quadrat.  També els va sorprendre la abundància de krill, els petits crustacis dels que s’alimenten les balenes, i que explicaria la gran quantitat de aquests animals de fins a 25 metres que darrerament han sigut vistos a ran del Cap de Creus.

I també cascades al Cap de Creus, les que fan els canyons i els omplen de vida.-  Quan el vent fred del Nord persisteix durant molts dies, refreda les aigües continentals, i augmenta llavors la densitat de l’aigua, provocant el seu enfonsament massiu, formant cascades submarines que creen els esmentats canyons, a una profunditat de fins a 1400 metres, amb amplades de centenars de metres y longituds de desenes de kilòmetres.   La cascada que es va mesurar al Cap de Creus durant els mesos de febrer i març del 2005, durant només 40 dies va desplaçar un volum d’aigua equivalent a la descarrega del riu Ebre al mar durant 80 anys. Aquestes cascades provoquen un increment important del fitoplàncton a les aigües costeres, formant autèntics oasis submarins, però al ser provocades per el refredament de les aigües, es tem que el canvi climàtic  les farà desaparèixer.

El far de Cap Creus va ser construït entre els anys 1847 i 1853 (va ser inaugurat el 29 de juliol de 1853), i la seva llum arriba fins a una distància de 34 milles (aproximadament 66 quilòmetres).

La Torre de Defensa de Cap  Creus s’aixecava al lloc exacta on ara s’aixeca el Far;  la defensaven sis soldats i quatre canons;  va ser destruïda amb pólvora pels francesos l’any 1693, i les pedres que d’ella van quedar van ser utilitzades per construir el actual Far.

El far de Cap de Creus, el segon far més antic de Catalunya no és el far de la pel·lícula “La llum de la fi del mon” (rodada l’any 1971 amb Kirk Douglas i Yul Brynner com protagonistes).  El far d’aquella pel·lícula es trobava també a Cap Creus, però una mica més avall, prop de Sa Freu, i va ser desmantellat fa pocs anys, tot i que molts pensaven que amb la seva imatge de far de pirates no desentonava amb el paisatge ferotge de Cap de Creus.

CAP CREUS ÉS...

1-  Espai PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) des de l’any 1992

2-  Inclós dins de la Xarxa Natura 2000 des de l’any 1992.

3-  Parc Natural des de l’any 1998.

CAP CREUS TÉ...

1- Un Pla Especial del Parc Natural del Cap de Creus aprovat l’any 2006.

2-  Diferents espais catalogats com a patrimoni geològic.

3- Dos components geogràfics bàsics, la península de Cap de Creus, que s’endinsa en el mar 10 quilòmetres, i la Serra Verdera o de Rodes, que s’aixeca més a ponent.

4-  13.886 hectàrees (10.813 terrestres i 3.073 marines).

5-   Vuit municipis (Llançà, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Cadaqués, Roses, Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga).

6- Tres paratges PNIN (Paratge Natural d'Interès Nacional) a la part terrestre, el que va de Cap Gros a Cap de Creus, situat al nord; el que va de Punta Falconera a Cap Norfeu, situat al sud; i el de la Serra de Rodes situat a l'oest.

7-   Diverses Illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural, totes les quals són també considerades PNIN.

8-  Dues RNI (Reserves Naturals Integrals), la de Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora i la Massa d'Or, i  la de Cap Norfeu.

9-   Una zona marina protegida que va entre les 1,3 i les 0,2 milles.

10-    Una zona marina considerada com parc natural, que va des de la punta del Bol Nou (a cala Tamariua del Port de la Selva) fins a la punta Falconera de Roses, amb l’exclusió de la badia de Cadaqués.

11-   Tres RNP (Reserves Naturals Parcials) dins de la zona marina esmentada: els Farallons (entre el Brescó i la punta dels Tres Frares); el Cap de Creus (entre la illa de Culleró i cala Jugadora) i el Cap Norfeu.

12-   Una RNIM (Reserva natural integral marina): el nord de l’illa de s'Encalladora, on no es pot accedir sense motius justificats de recerca científica, amb autorització prèvia del òrgan gestor, o per motius de força major.

L’ORIGEN DEL NOM CAP CREUS ÉS...

No hi ha unanimitat i tot són suposicions basades en els pocs documents que han resistit el pas del temps i els atacs del pirates.

L’any 976, en una donació del comte Gaufred d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, parlant d’un port que probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en terra), i on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.

L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat, que s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala Jugadora.

L’any 1116, atorgant els drets del coral a Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).

L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.

Pierre de Marca (1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug (987-996), que parla de creus gravades o plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes, vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa.

Joan Coromines parla d’una gran creu que havia al Caput Crucis i que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí pels grecs. També es parla de tres creus que sembla que per la seva mida es veien des de lluny. No podem tenir cap constància històrica que ho confirmi.

Hi ha un mapa francès de Cadaqués de l’any 1706 on és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.

Firmo Ferrer proposa Cap Creux, que en francès és Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit per les moltes cales que l’envoltant.

Els francesos, des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en francès=roques, quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), i de fet creen confusió anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem més endavant, el nom de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers, però es possible que sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un origen diferent.

Tindríem així, resumint possibilitats, que el nom és Cap de Creus per les creus, Cap Creux per ser buit, Capdequiers per les roques, i encara una romàntica però sense fonament documental històric, Cap de Creus per les creus del molts naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.

És molt probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al col·locar-hi creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes i esdevingués Cap de Creus.

Recordar que a la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la vora del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada sinó feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap, però sembla força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot distingir la seva forma de creu.

També és cert que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu nom..

Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de Capdequiers, o, encara que semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus afegides, Cap de Creus, Cap Creus.

I nosaltres ara tenim la sort de poder navegar aquestes aigües, per sobre els canons i les cascades, caminar les roques que foren fons marí d’un mar de fa 300 milions d’anys, veure i intentar comprendre els forats que la sal ha fet en les roques, i sentir aquesta tramuntana que bufa com a cap altre lloc al mon. Som en una costa que és i que pertany a ningú, i que es deixa posseir potser només per qui, coincidint en el temps, d’una manera o altra la recorre i és amb ella. Una costa i el nostre temps.

Continuarem. Si tot va bé, dijous, no sabem qui, arribarà a Portlligat i sortirem. A la ventura, l’aventura de la vida. Meravella.