NO SOM UN CLUB

“Fuimos tristes

 en el dulce aire que del sol se alegra”

                                                 DANTE

El sol fa lluir un mar blau que s’estén més enllà de la badia, veig arbres que semblen allargar rames vers sol i cel d’aquest dia magnífic, nou, i únic. I, al jardí, davant de casa, també tocada pel sol, Nathalie, la meva companya, a qui comprenc perquè comprenc la nostra benvolguda diferència, poleix tables que faran d’estanteries on descansaran els meus llibres, tantes històries, tants pensaments, tanta vida, i jo escric de nou, ple d’alegria, una vida, cal viure-la, sense excuses, mossegant amb fúria, sent i sentint, sense perdre un segon d’existència ni de sentiment.   

I a la vida, com al mar, hi ha ones, fosques, turbulentes, plenes d’amenaces, però a la vida, a diferència del mar, les ones són a vegades inesperades, arriben d’on menys s’esperen, sense advertència prèvia, sortides quasi del no res. Però tant a la vida com al mar, les ones passen, mai duren per sempre, i torna a lluir el sol i la bonança, i si les ones no t’han enfonsat, llavors hi ets per a veure altra vegada la llum i la calma. Mai cal culpar cap ona, ni a la vida ni al mar, perquè totes formen part d’una sola essència de la que nosaltres també en som part. Les ones, sense queixar-se d’elles, tota queixa és inútil, cal superar-les.

Han trucat a la porta, he obert i ha entrat l’Escola d’en Mar. Benvinguda altra vegada, aquesta és la teva casa, “si és que hi ha cases d’algú”. L’Escola d’en Mar va néixer l’any 2004, fa doncs deu anys, i el seu propòsit era, i és, facilitar que els nens i nenes de l’Institut i de l’Escola de Cadaqués, i qualsevol persona de Cadaqués que volgués, pogués sortir al mar en caiac.

Al principi no teníem res. Res. Vam començar demanant prestats sis caiacs a una noia de Port de la Selva, sis caiacs blau cel que ens permetien sortir des de davant del Casino. Vam firmar un conveni amb Ones, l’empresa de Xavi Casorrán, i ens prestava caiacs oberts. Molta gent va fer les seves primeres sortides llavors. També els nens i nenes de l’Institut, amb el seu professor Lluís Torrent, membre fundador de l’Escola d’en Mar.  

L’any següent, van ser els nens i nenes de l’Escola, amb el professor Oscar, qui van començar a sortir, com classe lectiva. Necessitàvem més caiacs. Amb els diners que vam obtenir amb el conveni amb Ones, vam comprar vuit caiacs nous. Alfred Milà, des de Cunit, ens els va portar. Vam fer amistat, i avui encara ens segueix i ens comprèn. Ell té el punt de llum que ens fa propers.

Encara un altre any, i tornem els caiacs de Port de la Selva, gràcies, gràcies, de tot cor. I necessitem comprar-ne més. Visitem hotels, bars, motonàutiques de Cadaqués, i els hi proposem que comprin, apadrinin, un caiac, i els hi diem que amb aquell caiac sortiran els nens i nenes del Institut, els de l’Escola, i la gent de Cadaqués que vulgui, i assegurem que mai, mai, els llogarem. Tothom diu que sí. Comprem deu caiacs.  Amb subvencions de la Diputació comprem material, és a dir, pales, armilles i cubre-banyeres. Altra vegada Alfred ens els porta.

Encara un altre any, els alumnes del Institut són quasi trenta. Necessitem més caiacs. Avanço els diners, Lluís Torrent m’ajuda, i comprem deu caiacs més. Ja en tenim vint-i-vuit. Firmem un conveni amb l’Ajuntament i ens construeixen els amaris i estenedors a Portlligat. Mauricio Sbarbaro ens pinta els logos als armaris. Som feliços. Al llarg d’aquests anys, han sigut molts els alumnes que han gaudit del mar, i també molta la gent que ha anat passant i palejant amb nosaltres, uns durant més temps que altres, tots han sigut part de nosaltres.

Per recobrar els diners avançats, donem la possibilitat de que qui vulgui pagui 60 euros anuals per ajudar. També disposem dels diners del conveni firmat amb Pau Calero de SK Kayak. Una vegada recuperats els diners, proposem que es deixin de pagar els 60 euros. Ara tant se val si es fa o no, no ho sabem bé, no ho volem saber. Es fa sense saber qui ho fa. Així serà, o no serà. Des de ja. I ho farà qui comprengui el que fem.

Tanquem un nou conveni amb Toni Albert, i viatgem a les Illes, Menorca, Mallorca, i també a Cabo Gata, fem cursets i sortides amb Kayaking, i ens trobem bé, contents, satisfets, palejant. La gent arriba als armaris i és benvinguda. Aquí tens un caiac i una pala, i allí és el mar. Ens pregunten què han de fer per poder sortir. Doncs res, venir amb ganes de palejar i de gaudir de la costa que és meravella. Són ja molta la gent que ha passat pels armaris, a tots els hem intentat rebre i ajudar, esperem que tinguin bon record com nosaltres el tenim d’ells i d’elles.

Quan parlo de "nosaltres" vam demanar o gestionar, potser cal concretar. Jo personalment vaig portar els convenis amb l'Ajuntament per a construir els armaris, Toni Albert va ajudar manualment en la seva construcció,  i amb Ones, SK Kayak, Kayaking per a la colaboració económica o de cursets i excursions. També vaig portar jo les subvencions. I la petició de comprar un caiac feta a hotels i empreses de Cadaqués, la vam fer Joana Valdivieso, presidenta del AMPA, Lluís Torrent i jo mateix. Mai ho havia dit, però crec que si expliquem l'història de l'Escola d'en Mar, cal dir-ho.

Ara, avui, ho tenim tot llest, armaris, caiacs, material. Tot ens ha costat més de 34.000 euros, dels que 6.000 han sigut de les quotes per recuperar, i quasi 28.000 de convenis, subvencions i aportacions demanades a hotels i entitats de Cadaqués. Les hem aconseguit nosaltres i ara ens permeten mantenir allò pel que l’Escola d’en Mar va començar, és a dir, permetre que surtin alumnes i gent que arriba. Nosaltres, els membres de l’Escola d’en Mar no demanem cap altre dret més que poder continuar sent als armaris per a sortir amb qui arribi.

I allí hi som, dijous i dissabtes, i els dies d’Institut i Escola, encara que ara en aquesta tasca ens ajuda molt Toni Albert, i no estem sols com al principi. Som doncs als armaris, i no som un club, no. Un club és quelcom creat per un grup de gent que vol gaudir d’una activitat, paguen una quota, i un grup més reduït de gent fan possible, de forma remunerada o no, l’activitat. El Club es deu als socis, que tenen uns drets pel pagament de la quota, i funciona per a que els socis gaudeixin de la activitat. Nosaltres som una associació, amb NIF i número del Consell del Esport, que treballem, de forma no remunerada, per a que nens i nenes i gent del poble, i gent que d’una manera o altra arriba a nosaltres, pugui gaudir d’una activitat. El nostre dret no és l’activitat, sinó que és facilitar l’accés a una mar que enriqueix. Nosaltres, els membres de l’Escola d’en Mar, a diferència dels membres d’un Club, no som importants. Els importants són la gent de fora, la gent que arriba a nosaltres. Nosaltres ens devem a la activitat de la gent de fora de nosaltres. Un Club es deu a l’activitat de la pròpia gent del Club. Per a nosaltres la finalitat, i el plaer, és veure que arriba gent i vol palejar. I esperem que també sigui un plaer per els que a nosaltres arriben.

I crec que ho és, un plaer. Cóm no ho ha de ser. El mar és sempre diferent. I la gent que ens arriba també. La nostra riquesa és la molta gent que ha sortit amb nosaltres. Hem de continuar sent així. I així serem. L’important són els armaris i ser sempre allí, rebent a la gent. I poder dir “continuarà...”.

Ara parlo de l’illa de Mallorca, que queda ja lluny, però que recordem molt i bé. Ens ho vam passar molt bé, vam tenir sort amb el temps, amb la casa, amb els companys, vam tornar més rics, ho tornaríem a repetir tot, va ser vida i experiència.

La casa era una masia antiga i immensa. El poema Fern Hill de Dylan Thomas podria parlar d’aquell lloc i d’aquells camps. 

I això és el que jo vaig escriure a Mallorca.

Escric al costat d’una immensa llar de foc, en un immens menjador, d’un immens mas en una immensa extensió de terra amb arbres fruiters, a prop d’Alaró, el poble on Toni Sbert té una casa que ha de traspassar els límits del temps, a Mallorca, illa que ens ha sorprès amb una costa salvatge que no ens esperàvem.

Si coneixes avui Mallorca per terra, i la recorres en cotxe, i arribes a les platges travessant fileres de urbanitzacions i cases turístiques, i llavors camines entre bars, restaurants i tendes, encara que les platges siguin boniques no ho serà la teva disposició ni el teu esperit, i no t’agradaran i et decebran.

Però si a les platges arribes per mar, després d’haver bordejat penya-segats solitaris i verges, i de veure-les abans des de lluny i des d’un mar també solitari, aquelles mateixes platges que abordades des de terra t’havien semblat ja perdudes i pobres, no et decebran, al contrari, et captivaran. Mallorca és encara una illa plena d’encant singular i salvatge, però sent com ara és, o com l’han deixat ser, tot dependrà de com es coneix. I, com tot, dependrà dels ulls que la mirin, dependrà de la persona que la conegui. Tot ho portem a dins, i així, segons siguem, enriquim o empobrim allò que coneixem. 

Ja no vaig escriure més. I ja no escric més.

He explicat una mica què és l’Escola d’en Mar perquè molta gent ho ignora. Jo personalment seré sempre, mentre pugui, als armaris per rebre a qui arribi, sense demanar cap, cap dret. La gent de l’Escola d’en Mar no existeix sinó és per ajudar a qui arriba nou. No som un número, una llista, uns tots amb drets, ho repeteixo, com poden ser els membres d’un Club. Perquè no som un Club sinó una associació oberta a ajudar i rebre a qui arribi. I molts dels que ara em llegeixen han tingut un primer dia en el que han sigut rebuts i ajudats i per això saben que el que dic és cert.

Dijous, si tot va bé, hi tornarem. I després, també si tot va bé, tornaré a escriure, amb alegria, la que jo havia perdut i mai s’ha de perdre.