Aprendre d’allò que surt malament, importar res el que
els demés diguin de nosaltres, saber que la vida és a les nostres mans, tenir
pensaments positius, viure contents amb nosaltres mateixos, saber que hi ha
esculls però saber també que els evitarem i que viurem de meravella, gaudint de
cada dia que és sempre el primer dia. Sembla un manual d’autoajuda, però estic
parlant del mar.
.
Del nostre mar i de la nostra costa. El mar, com la
vida, depèn de la disposició amb que nosaltres entrem en ell o en ella. Dijous
vam sortir amb tramuntana i ens vam adormir a la costa de Encalladora. Corbs
marins i gavines, roques, cel i mar eren amb nosaltres, ens envoltaven, ens
deien “hi sou, sou, no hi ha res més”, i no hi havia res més, no, van ser uns
minuts però van valdre per una eternitat, de fet la nostre imatge quedarà allí
per sempre, caiacs quiets envoltats de natura. És una imatge que viatja cap els
estels, que l’atrapi qui pugui. Una imatge que és. La vam fer i és.
I ahir dissabte ens vam trobar als armaris, no hi era
cap dels del dissabte passat, eren tots diferents, només jo repetia, l’ambient
era bo, alegre, amb ganes. Érem Martí i el seu nebot Ferran, Xavi, Albert, Diego,
Xavier Masanés, i jo, només set però la nostra disposició feia que fóssim molts.
El mar era un mirall, vam palejar fins a Cala Jonculs,
fàcil, un camí que ens portava, vam parar a cala Figuera, pedres i llum, i vam
parlar, menjar, ser, jo vaig parlar massa, històries d’avions i de futbol, sorry,
aprendré a callar i escoltar, i vam tornar amb un mar una mica més mogut, vam
veure gavines pescant, vam anar fins a elles, estàvem contents, bon rollo, com
no es pot tenir bon rollo amb un dia com el de ahir, i amb una gent que arriba
d’arreu amb ganes de sortir i ser al mar.
Quan tornàvem, al fons es veia el Cap Creus, i vam
parlar del Parc Natural, de la seva gent i dels seus pobles. Al blog intentaré,
m’ho he proposat, parlar del Cap Creus i de Cadaqués, donar informació, és el
menys que podem fer per aquesta costa, a més de viure-la, explicar-la, perquè
quan coneixes quelcom, ho vius millor.
Algú va dir ahir palejant que en una conferència a
Port de la Selva van dir que Cap de Creus és de Port de la Selva, i una mica de
Cadaqués. Cap Creus és. I punt. Ni de l’un ni de l’altre. És una massa mineral
que ve de molt lluny i que poc l’importa els assentaments humans que durant un
temps curt porten assentats en les seves roques i diuen o no diuen que Cap
Creus els pertany. Cap de Creus és. I és una sort per nosaltres, habitants d’aquest
temps, que és el nostre temps, que hi sigui.
Una mica d’informació sobre Cap Creus.
El Cap de Creus
s’endinsa deu quilòmetres en el mar respecte al litoral general de
la Costa Brava, i té el Pení (605 m), el Puig Alt (490 m) i el Puig del Aliga
(462), com pics més elevats.
El Parc Natural
de Cap de Creus va ser creat per llei el mes de Març
de 1998, amb una extensió de quasi 14.000 hectàrees, prop de 11.000 terrestres
i 3.000 marines, i amb vuit municipis:
Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Selva de Mar, Pau, Palau-saverdera,
Vilajuïga i Roses.
Cap de Creus és
el lloc de Catalunya on proporcionalment per extensió hi han
més aus, 121 espècies en 100 km quadrats.
En el segle
XIII la quasi totalitat de la península de Cap de
Creus estava coberta de vinyes.
L’Institut
Max Planck d’Alemany senyala la costa de Cap Creus com la que
en tot el planeta té més dies de vent de força superior a 7 (50-60 Km/h) a
l’escala de Beaufort. Cap Hornos és el segon lloc amb més dies anuals de vent
superior a força 7.
Cap
de Creus és una singularitat geològica d’importància mundial Fa 300
milions d’anys, on ara són els Pirineus hi havia un mar. Al fons d’aquest mar
s’acumulaven capes de sediments. Fa
280 milions d’anys i degut al moviment de plaques de la escorça terrestre, en
el lloc del mar va aparèixer una serralada, l’Herciniana, i els sediments varen quedar sepultats a 20.000 metres , i la
pressió els va compactar en capes, el que diem esquistos. Amb el temps, la
serralada Herciana es va anar desgastant i fa 50 milions d’anys, també a causa
del moviment de plaques, es varen aixecar els Pirineus, arrastrant cap amunt
amb ells aquells sediments, que
varen quedar més a prop de la superfície, però encara sota els Pirineus,
excepte al Cap de Creus, on l’erosió els va deixar a la vista. Per això al Cap
de Creus ara veiem aquestes capes de roques de diferents colors, els esquistos,
que són els sediments d’aquell mar
que va existir fa 300 milions d’anys i on ara són els Pirineus. Pensem doncs
que quan caminem pel Cap de Creus estem veient i caminant per sobre part de
l’antic fons d’un mar desaparegut. Tot un privilegi.
Les
roques del Cap de Creus estan plenes de petits forats causats pel cristall de
sal que el vent arrastra. Normalment, en altres llocs, aquests
forats són el resultat del impacte de les partícules de terra que el vent
llança contra les roques, però al Cap de Creus la majoria d’aquests forats són
produïts per gotes d’aigua. El vent bufa per sobre el mar, provocant ones, i
també esquitxos que no tornen al mar, sinó que floten emportats pel vent fins
que l’aigua s’evapora, deixant flotant a l’aire els cristalls de sal que,
emportats pel vent, impacten contra les roques i al cap del temps les foraden.
Un
canyó submarí de 20 kilòmetres de longitud i 6 kilòmetres d’amplada al Cap de
Creus.- El mes de setembre del any 2008, un equip
de biòlegs del Institut de Ciències del Mar del CSIC, va descendir en un petit
submarí, el Jago, a profunditats de entre 190 i 400 metres, per estudiar la
vida aquàtica en aquell indret, quedant sorpresos per la gran diversitat de
fauna marina que van trobar, i pels boscos de coral fred, d’una altura mitja de
mig metre i d’una densitat de fins a 38 colònies per metre quadrat. També els va sorprendre la abundància de
krill, els petits crustacis dels que s’alimenten les balenes, i que explicaria
la gran quantitat de aquests animals de fins a 25 metres que darrerament han
sigut vistos a ran del Cap de Creus.
I
també cascades al Cap de Creus, les que fan els canyons i els omplen de
vida.- Quan el vent
fred del Nord persisteix durant molts dies, refreda les aigües continentals, i
augmenta llavors la densitat de l’aigua, provocant el seu enfonsament massiu,
formant cascades submarines que creen els esmentats canyons, a una profunditat
de fins a 1400 metres, amb amplades de centenars de metres y longituds de
desenes de kilòmetres. La cascada que
es va mesurar al Cap de Creus durant els mesos de febrer i març del 2005,
durant només 40 dies va desplaçar un volum d’aigua equivalent a la descarrega
del riu Ebre al mar durant 80 anys. Aquestes cascades provoquen un increment
important del fitoplàncton a les aigües costeres, formant autèntics oasis
submarins, però al ser provocades per el refredament de les aigües, es tem que
el canvi climàtic les farà desaparèixer.
El far de Cap Creus
va ser construït entre els anys 1847 i 1853 (va ser
inaugurat el 29 de juliol de 1853), i la seva llum arriba fins a una distància
de 34 milles (aproximadament 66 quilòmetres).
La Torre de
Defensa de Cap Creus s’aixecava
al lloc exacta on ara s’aixeca el Far;
la defensaven sis soldats i quatre canons; va ser destruïda amb pólvora pels francesos
l’any 1693, i les pedres que d’ella van quedar van ser utilitzades per
construir el actual Far.
El far de Cap
de Creus, el segon far més antic de Catalunya no és el far de la pel·lícula “La llum de la fi
del mon” (rodada l’any 1971 amb Kirk Douglas i Yul Brynner com
protagonistes). El far d’aquella pel·lícula
es trobava també a Cap Creus, però una mica més avall, prop de Sa Freu, i va
ser desmantellat fa pocs anys, tot i que molts pensaven que amb la seva imatge
de far de pirates no desentonava amb el paisatge ferotge de Cap de Creus.
CAP CREUS ÉS...
1- Espai PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) des
de l’any 1992
2- Inclós dins de la Xarxa Natura 2000 des de l’any 1992.
3- Parc Natural des de l’any 1998.
CAP CREUS TÉ...
1- Un Pla Especial del Parc Natural del Cap de Creus aprovat
l’any 2006.
2- Diferents espais catalogats com a patrimoni geològic.
3- Dos
components geogràfics bàsics, la
península de Cap de Creus, que s’endinsa en el mar 10 quilòmetres, i la Serra Verdera o de Rodes, que s’aixeca
més a ponent.
4- 13.886
hectàrees (10.813 terrestres i 3.073 marines).
5- Vuit
municipis (Llançà, el Port de la Selva, la Selva de
Mar, Cadaqués, Roses, Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga).
6- Tres paratges PNIN (Paratge Natural d'Interès Nacional)
a la part terrestre, el
que va de Cap Gros a Cap de Creus, situat al nord; el que va de Punta Falconera
a Cap Norfeu, situat al sud; i el de la Serra de Rodes situat a l'oest.
7- Diverses Illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural, totes
les quals són també considerades PNIN.
8- Dues RNI
(Reserves Naturals Integrals), la de
Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora i la Massa d'Or, i la de Cap
Norfeu.
9- Una zona marina protegida que va entre les 1,3 i les 0,2 milles.
10- Una zona marina considerada com parc natural, que va des de la punta
del Bol Nou (a cala Tamariua del Port de la Selva) fins a la punta Falconera de
Roses, amb l’exclusió de la badia de Cadaqués.
11- Tres RNP (Reserves Naturals
Parcials) dins de la zona marina esmentada: els Farallons (entre el Brescó i la
punta dels Tres Frares); el Cap de Creus (entre la illa de Culleró i cala
Jugadora) i el Cap Norfeu.
12- Una RNIM (Reserva natural
integral marina): el nord de
l’illa de s'Encalladora, on no es pot accedir sense motius justificats de
recerca científica, amb autorització prèvia del òrgan gestor, o per motius de
força major.
L’ORIGEN
DEL NOM CAP CREUS ÉS...
No hi ha unanimitat i tot són suposicions basades en els
pocs documents que han resistit el pas del temps i els atacs del pirates.
L’any 976, en una donació del comte Gaufred
d’Empuries a Santa María de Roses es diu “portus cuius vocitatur Crux”, parlant d’un port que
probablement és Portaló (dit Portolongo per la seva profunditat endinsant-se en
terra), i on hi ha els límits territorials de Sant Pere de Roda.
L’any 1030, el comte Hug I d’Empuries ven per
quatre onzes d’or el territori de l’actual terme de Cadaqués a Sant Pere de
Roda, i en el document es menciona un port entre Culip i Potlligat, que
s’anomena Cap de Creus (aliumque qui vocatur Caput Crucis). El port és segurament cala Jugadora.
L’any 1116, atorgant els drets del coral a
Sant Pere de Roda, esmenten els ports de Cap de Creus (omnes portos quos vulgo
singulares vocant a capite Portum Crucis..... qui voluerint corallum habere de Caput Crucis).
L’any 1276, s’el nombra Capud de Crou.
Pierre de Marca
(1594- 1662), arquebisbe de Paris, cita un vell document del rei Hug (987-996), que parla de creus gravades o
plantades al cap de Creus. Avui se’n coneix una gravada al coll de les Portes,
vora un camí que portava a les cales de Culip, Jugadora i Fredosa.
Joan Coromines
parla d’una gran creu que havia al Caput
Crucis i que va substituir a l’estatua d’Aphrodite Kyteria, col·locada allí
pels grecs. També es parla de tres creus que sembla que per la seva mida es
veien des de lluny. No podem tenir cap constància històrica que ho confirmi.
Hi ha un mapa
francès de Cadaqués de l’any 1706 on
és escrit: Plan de la Ville de Cap d’Aques.
Firmo Ferrer
proposa Cap Creux, que en francès és
Cap Buit, perquè la Coua del Infern el buida per dins. També podria ser buit
per les moltes cales que l’envoltant.
Els francesos,
des de els més antics mapes que disposem, parlen de Capdequiers (quiers en
francès=roques, quers en català antic=roques, així doncs, cap de roques), i de
fet creen confusió anomenant també Capdequiers al poble, quan, tal com veurem
més endavant, el nom de Cadaqués és semblant al nom antic del cap, Capdequiers,
però es possible que sigui pura coincidència, ja que el nom de Cadaqués té un
origen diferent.
Tindríem així,
resumint possibilitats, que el nom és Cap
de Creus per les creus, Cap Creux
per ser buit, Capdequiers per les
roques, i encara una romàntica però sense fonament documental històric, Cap de Creus per les creus del molts
naufragis que allí hi ha hagut al llarg dels segles.
És molt
probable que antigament fos Capdequiers, i que posteriorment, al col·locar-hi
creus (no podem saber amb certesa quines) el nom es cristianitzes i esdevingués
Cap de Creus.
Recordar que a
la roca blanca on acaba el cap, i també la Península Ibérica, just a la vora
del mar, es pot veure una creu, de aproximadament un metre, no pas gravada sinó
feta per la natura, i hi ha qui diu que és la creu que dona nom al Cap, però sembla
força dubtós perquè si no és des de molt a prop, no és pot distingir la seva
forma de creu.
També és cert
que el Cap, quan el mar està enfurismat, és una creu, i no és d’estranyar que
moltes creus, reals o virtuals, el poblin, i l’hi donin el seu nom..
Diguem doncs Capdequiers (cap de roques) perquè és
evident i consta en els documents antics, i posteriorment, ja sigui derivat de
Capdequiers, o, encara que semblant a Capdequiers, com a resultat de les creus
afegides, Cap de Creus, Cap Creus.
I nosaltres ara tenim la sort de poder navegar
aquestes aigües, per sobre els canons i les cascades, caminar les roques que
foren fons marí d’un mar de fa 300 milions d’anys, veure i intentar comprendre
els forats que la sal ha fet en les roques, i sentir aquesta tramuntana que
bufa com a cap altre lloc al mon. Som en una costa que és i que pertany a
ningú, i que es deixa posseir potser només per qui, coincidint en el temps, d’una
manera o altra la recorre i és amb ella. Una costa i el nostre temps.
Continuarem. Si tot va bé, dijous, no sabem
qui, arribarà a Portlligat i sortirem. A la ventura, l’aventura de la vida.
Meravella.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
