Sa tramuntana

El passat dissabte dia 10 d’octubre, as matí, varem sortir a palar.
Érem tres, en Mutur, la Laia Eraso i jo, i tot i que sa tramuntana s’anava estirant, eren més fortes les ganes que teníem de sortir.
Fins a sa coua de l’Infern no hi va haver cap problema, el paisatge estava preciós, un cel ben gris que feia que tot tingués un aspecte d’hivern, però amb una molt bona temperatura.
Molts canyistes enfilats per ses roques, carregats de canyes. Uns més simpàtics que d’atres. Ens varem acostar a un grup que en aquell moment agafava un dento de més de 3 kilos. Ben cofat que n’estava l’home i ens ensenyava sa peça.

Vos haig de dir que és veritat que existeix un mar d’Avall i un atre d’Amunt. Ho varem comprovar en viu i en directe.

Ja veiem, en acostar-nos a sa punta de Cap de Creus, que en mar estava força mogut, la línia de l’horitzó no era llisa.
Al tombar sa punta, sa tramuntana ens va colpejar. Es vent no ens deixava avançar, tot i que palavem amb força. Era com si de cop i volta algú hagués obert una finestra i ens adonéssim que fora bufava molt fort.
Va estar molt bé, era una lluita contra l’element. Evidentment no varem resistir gaire, i desprès de pocs metres varem girar cua i varem tornar a recés. A rodolso d’aquell vent estimat i maleït que ens va deixar molt clar qui manava a Cap Creus.
Tot cap a casa, més depressa que en atres ocasions per que es vent ens acompanyava, comentàvem la sort que teníem de poder gaudir en un mateix territori d’experiències tant diferents.
Sortia el sol d’entre els núvols i tot prenia un aspecte ben diferent.
Satisfets.