UN ENSURT

Hauria pogut ser pitjor, molt pitjor, però al final només va ser un ensurt del que hem d’aprendre.

Érem onze: Anna i María Giró, Cristina Masanés, Nathalie, Peter, Santiago, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Josep Parada, Miquel i jo, el dia era gris, amb vent de mar anunciat i que per la tarda va fer mal a la badia de Cadaqués, va trencar l’amarra d’un veler que va anar contra la platja i va ser rescatat per la nit, amb moltes dificultats, però que al matí a nosaltres no ens va quasi afectar.

Vam sortir per Boquelles, vam palejar fins a Messina, on vam jugar amb ones de mar de fons, després palejar fins a Massa d’Or, i per fi a Jugadora, on vam parar, menjar, xerrar i fer la foto de grup, i després tots vam tornar, tranquils en un dia tranquil, desagrupats com sempre, però arribant a punta Cudera jo estava parlant amb Anna i vaig veure quelcom espectacular, les ones deixaven al descobert els esculls exteriors, mai els havia vist fora l’aigua, fins a dos o tres metres de fondària, i llavors vam veure que algú havia bolcat al interior, és a dir, entre els esculls i la costa.  Era Nathalie.  Jo vaig dir a Anna que entrava per ajudar-la, i en aquell moment vaig veure les ones que passaven per sobre l’escull, amb una violència difícil de concebre en aquell dia, trencant contra el penya-segat. Em vaig frenar. Si jo hagués entrat al estret, no era qüestió de bolcar, sinó de ser esclafat contra el penya-segat sense possibilitat de sortir-ne. Vaig veure que algú s’apropava a Nathalie per l’altre costat. Eren Xavier Masanés i Miquel, però per la violència de les ones no podien arribar fins a ella. Nathalie va pujar sola al caiac, però per la força de les ones, tenint encara aigua al caiac, va tornar a bolcar. Llavors va apropar-se nedant i agafant el caiac a un lloc on les ones semblaven menys fortes, però li va costar pujar a les roques, ella després va dir que es sentia com una granota arrapada a les roques i colpejada per les ones. Va tenir calma i es va enfilar a les roques, va buidar el caiac, pujar i sortir enfrontant les ones. Jo mentrestant havia donat el tomb i arribava pel altre costat, però ja els tres sortien pel lloc perillós, en aquell moment calmat.

Nathalie se’n va sortir amb cops i rascades a les cames, però en què hem d’aprendre? Primer, i ja que no podem ni sabem anar agrupats, no és dins del nostre codi genètic, cal anar al menys pendents dels més propers, és a dir, formant grupets de dos o tres que tinguin cura l’un de l’altre. Quan Xavier Masanés va veure Nathalie, aquesta portava estona a l’aigua. Cal ser més conscients de que el perill pot arribar fins i tot en un mar que sembli inofensiu i tranquil, com dissabte. I segon, cal saber evitar, quan hi ha mar de fons, els llocs que sabem perillosos, com els esculls exteriors de les illes de S’Arenella i Encalladora, l’escull exterior de Buquelles, i els esculls de Punta Cudera. Tot va ser un ensurt que Nathalie va saber negociar sola, però en una bolcada entre esculls es pot perdre fins i tot el coneixement, i si ningú la veu, com perfectament hagués pogut passar dissabte, doncs més val no pensar-hi.  No agrupats, però al menys prestant atenció mínima als companys, i aprofitar que coneixem la nostra costa i els seus llocs perillosos.

Avui dilluns teníem reparació de material, però Toni Albert està malalt i ho farem un altra dia, segurament dins d’aquesta setmana. Ja direm quelcom.

I dimecres, altra vegada, si tot va bé, tornarem a palejar.

Les fotos són de Nathalie, i qui porta rodes sobre el caiac és Peter, l'anglés singular.