CAP L'HORITZÓ

Encara al hivern, hem sortit Nathalie, Jordi Casellas, Mauricio, Albert i jo, hem deixat la bocana, amb xaloc fluix, i al arribar a Cala Bona el vent apretava, hem tornat i Nathalie, amb el seu cap de remolc i amb la nostra vergonya, sent ella l’única dona, ha arrastrat a Jordi Casellas, qui tenia problemes de direcció, i a Portlligat s’han quedat tots dos, mentre Mauricio, Albert i jo hem sortit per Ses Buquelles, i hem enfilat cap l’horitzó, quina meravella fer-ho. Plovia, les ones venien de cara, i l’horitzó ens atreia, jo hagués continuat durant el temps que calgués, crec que Albert també hagués continuat, però Mauricio està desentrenat, no ha agafat encara el punt de fer inutilitats, i ens ha dit de tornar, i ho hem fet, un altra dia seguirem mar endins, però avui hem tornat surfejant, i al armaris hem passat fred, encara és l’hivern.

Dissabte està anunciada tramuntana forta, i si tot va bé, hi tornarem.

HIVERN ENCARA, TRAMUNTANA IRREGULAR

Avui hem fet una sortida irregular, estranya, amb tramuntana més forta, o al menys amb ratxes més fortes, del previst. Érem Nathalie, Albert i jo, i en un altre dia d’hivern, hem arribat a Cap de Creus, hem vist que les ones eren altes, i hem tornat amb dificultat, Nathalie ha tornat molt endins, lluny de costa, jo m’havia deixat el cap de remolc i em preocupava, Albert i jo teníem que entrar a les cales per no tenir la tramuntana de costat, i veiem a Nathalie endins però palejant aparentment tranquil·la, elegant, i sense esforç, però al trobar-nos a Portlligat Nathalie ens ha dit que ho ha passat malament, l’hi costava dirigir el caiac i tornar a costa.

Ha sigut cansat, diferent, ha estat força bé.

Dissabte Nathalie i jo no hi serem, demà volem a Londres, però la sortida es manté, també està anunciada tramuntana. 

TOT ÉS IMAGINAT

A vegades no veiem allò que és evident, i és que la realitat canvia tant com canvia el mar. De fet la realitat és allò que imaginem real. L’únic problema és o serà si la realitat l’imaginem quan ja ha passat, és a dir, quan ja no podem canviar d’imaginació. Llavors comprenem però no podem fer res, tot és una realitat passada a la que no afecta el que podem imaginar, i ens sentim malament no havent comprés quan imaginàvem.

I així vivim, obrint els ulls al matí i recuperant miríades d’impressions que ordenem com podem. Som en una soledat inevitable que ens permet formar el mon. I sort tenim d’obrir els ulls. I l’únic mal és no poder recuperar les imatges que vam imaginar i que ja no són. Res a fer.

Així, avui hem obert els ulls, de matinada, quan una tromba d’aigua ha caigut sobre Cadaqués, i la Nathalie que jo imaginava al meu costat ha dit “piscina”, que vol dir que no aniria al caiac amb els tres nens, com estava projectat, sinó a la piscina de Roses.

Així, jo sol he agafat la moto, baixat des de la Iglesia fins a la platja gran, he vist el mar mogut, molt, i he enfilat cap a Portlligat, pensant que avui ballaríem les ones. I al arribar ja hi eren Miquel i Josep Parada, ball assegurat, i després han arribat Cristina, Tere, Jordi Rotllán, Xavi Masanés i Diego, érem doncs vuit, Josep i Miquel s’han posat els cascos, i hem anat a Buquelles, on les ones que trencaven eren importants. Hem sortit tots, amb o sense casco, excepte Tere, Cristina, i Xavi (s’ha quedat amb elles).

Difícil sortir per Buquelles, però ho hem fet bé. I fora les ones eren molt altes. No diré quants metres, però els companys es veien molt petits, i asseguts al caiac fan un metre, les ones eren varies vegades ells. Hem patit per arribar fins a Portlligat perquè les ones ens venien d’esquena. A la bocana ens esperava Xavi, sol perquè Tere i Cristina s’havien apropat a la bocana, i veient les ones fora, havien tingut seny i havien abandonat.

Hem enfilat cap a Cudera, després hem arribat a Cala Bona, i allí ha començat allò de la realitat que no és més que imaginació. Jordi Parada s’ha parat al costat de les roques que tanquen la bocana nord, on les ones espetegaven que feia por, i es mantenia amb la proa cara a les roques, jo he parat al costat perquè he imaginat que ell volia fer quelcom i potser podia ajuda’l. Hem estat uns minuts, mantenint-nos amb dificultat, algunes ones ens venien de diferents llocs, i llavor Miquel ha passat pel meu costat, direcció a les ones, dient “aquesta me la estava perdent”. Josep volia passar per un lloc impossible, però estava bé intentar-ho, o no.  Érem tres, i els altres tres esperaven, sense desembarcar, a dins de Cala Bona. Però de sobte Diego ha passat pel meu costat i he vist com, amb tota tranquil·litat, enfilava mar endins, seguit per Jordi i Xavi. Era la bogeria total. Tres davant unes roques impossibles, tres entrant en un mar d’ones enormes, i tot fet amb tranquil·litat. Quan Josep ha vist que no podia passar per entre roques que no es veien pels cops de mar, tots tres hem seguit als altres, mar endins.

Després, ja tornats a Cala Bona, a la platja, esmorcant,  Diego ha dit que s’ho ha pres com si fos al riu d’ones entre Culip i Encalladora, el lloc de la banderola, i que per això ha enfilat mar endins. Lògic. O no. Però real. O tampoc.

Tornant teníem les ones de cara, era doncs més fàcil. Josep i Miquel s’han perdut de vista. Els altres hem parat, hem mirat, hem buscat. Res. Jo he recordat que havien comentat d’anar a Mesina i després tornar per Buquelles. Ha sigut cansat tornar. Hem anat a Buquelles i els hem vist després de creuar-les. Hem tornar als armaris.

A la tarda, Miquel ha vingut a casa i ens ha dit que era un del seus millors dies en caiac, a la badia hem vist un vaixell enfonsat, la riera inundada d’aigua de mar, i nosaltres encara teníem ganes d’ones.

A la nostra realitat d’avui, entre ones, llum, colors, companys, vent (de mar), hem vist, o imaginat un home que marcialment ens saludava des de l’única barca que hem vist, la gala groga de Dalí. Tot és com volem que sigui. Tot continuarà sent així. Si així ho imaginem.

Jo he perdut la meva gorra de la Maratón i del Triatlón. Se me l’ha emportat alguna ona, no sé quina, dos m’han passat pel damunt.

No tenim fotos perquè Nathalie era a la piscina. Avui, i potser sempre, les dones han tingut seny.

II TRIATLÓ DE CADAQUÉS

Sempre dic, i diré, encara que les possibilitats de que succeeixi el que demano siguin poques, per a no dir nul·les, que si algú proper troba el lloc on cal signar per a obtenir més temps de vida, un afegit de temps, que m’ho digui, que signaré sense pensar-ho, faltaria més.

Avui, en un Portlligat ple de gent, de colors, de esforços, de camins creuats, de activitats diferents, ha hagut un moment que he tingut l’epifania de sentir que tot allò valia la pena. I “tot allò” és la vida. Que m’avisin doncs. Firmaré.

Hem començat aviat, a les 8.30. Havíem d’ajudar als nedadors de la triatló. Entre els participants de la prova hi havia un equip de Umiartoq Escola d’en Mar. Miquel nedant, Josep Parada en bicicleta, jo corrent. Els participants han nedat en un aigua freda, amb tramuntana, escortats per María Giró, Pilar, Nathalie, Lluís, Diego, Nardo i jo. Després han sortit a fer en bici un recorregut, llarg, dur i perillós. Josep Parada, que anava força ben preparat, ha punxat la roda dues vegades, perdent un temps que només qui es troba en el lloc, patint la prova, pot comprendre el mal que fa perdre. No és qüestió d’arribar abans, ni de fer un millor o pitjor temps, és qüestió de ràbia per uns vint minuts aturat, una pèrdua que té res a veure amb la forma física ni amb l’esforç en la preparació. Després he corregut jo, i m’he trobat molt bé, tant bé que per això demano una prorroga, més temps, perquè vull tornar a tenir el plaer de córrer sentint que el cos et porta en un recorregut on altres com tu corren perquè sí. Fins i tot he fet allò més idiota, és a dir, veure gent a cent metres i dir “els atraparé”, i esforçar-me per fer-ho, quan ni m’importa qui eren, ni si corrien millor o pitjor, ni res de res, però m’ha agradat sentir l’esforç i viure’l. Quelcom idiota. La vida. Una meravella.

Mentre els ciclistes feien el seu recorregut, Pilar, Nathalie, Cristina, Berlin, Lluís, Nardo, Diego i jo hem sortit amb tramuntana fluixa. Uns han arribat a Jonquet, altres han arribat a l’illa de Potlligat, on han caminat, altres han arribat a Cala Bona, i després tots hem tornat quan ja també anaven tornant els ciclistes.

El nostre equip, Umiiartoq, “els naufragats”, ha arribat el nº 42 entre 81 participants, i el nº 13 entre 20 equips. L’any vinent, si tot va bé, hi tornarem.     

Dijous passat vam ser onze, vam palejar fins a Messina i Encalladora, ens ho vam passar bé, i el proper dijous, si també tot va bé, hi tornarem.

Hi ha fotos d'avui, fetes per Nathalie. A mi s'em veu molt atrotinat a l'arribada, les fotos no enganyen, però l'esperit el tenia fort, i a més he corregut bé, poc m'importa la realitat externa si l'interna és forta i el resultat general és bo.

MAI AHIR SERÀ ENCARA

Avui cavalcant les ones, en un dia que els deus ens han propiciat, una noia que parlava plena de fúria em deia que el passat ha de ser el reialme del mai més, que mai, mai, ahir ha de ser encara, i jo, escoltant-la, sentia que tenia raó, i que el que fem és el mateix que vam fer, i podem fer o haver fet meravelles o misèries, i el que no podem és viure pensant que en el present continuarem fent les bestieses del passat, i tal com deia la noia avui, “a prendre pel sac qui vulgui continuar fent les mateixes bestieses, jo no hi jugo”. 

I tenia tot el dret a dir-ho, un dret que emanava del dia, del temps, dels companys, i de la seva ferma voluntat. Mai deixarem de ser qui som, però tenim tot el dret a pensar que no serà així, i fins i tot podem arribar, perquè no?, a aconseguir-ho. Ser altres dels que vam ser. La noia cavalcant les ones tenia la força de qui sap que es rebel·la contra un destí que la marca, a prendre pel sac el destí, ella serà meravella i ho transmetrà a qui ella estima, sense tenir que ser victima, al contrari, sent sense queixa. I ho rubricava el mar blau de tramuntana, els centenars de gavines, les ones, la platja, tot. Que mai defalleixi la noia de les ones, té raó, i qui la segueix, fill o filla, mereix la força de les seves paraules avui, ell o ella justificarà, si cal justificar-la, la forca de les  paraules que són fets tan tangibles com el seu present.

Érem Pilar, Cristina Masanés, Lluís (amic de Cristina), Nardo, Xavier Masanés, Jordi Rotllán i jo, i hem sortit amb tramuntana força 5/6 que per Lluís, sent el seu primer dia, era forta, però l’ha superat bé, sota els crits tradicionals, “dreta, dreta, ho fas molt bé”, i ho ha fet molt bé, i hem arribat a la punta de Cap de Creus, hem tret al nas, hem vist les ones, no massa grans, a la ratlla entre Culip i Encalladora, i les hem buscat, després hem recordat l’èpica banderola que fins fa un parell d’anys ens cridava mar endins, crec que a alguns els embogia, es llençaven contra ella com folls, érem feliços fent-ho, avui hem tornat fins a Ses Ielles on hem parlat molta estona, hem menjat, hem planejat, alguns s’han banyat, i hem tornat sobre el riu de vent i mar, i la noia m’ha dit allò que només sobre les ones es pot dir, allò que surt de dins, de les entranyes, i que nomes orelles de qui també cavalca les ones pot sentir i entendre, “mai ahir serà encara”.   

Cal lluitar per que no sigui així, i no són paraules, palejant el riu de vent he sentit que era un pensament tan real com el vent i el mar. Molt real, doncs.

Dijous, si tot va bé, continuarà...