MAI AHIR SERÀ ENCARA

Avui cavalcant les ones, en un dia que els deus ens han propiciat, una noia que parlava plena de fúria em deia que el passat ha de ser el reialme del mai més, que mai, mai, ahir ha de ser encara, i jo, escoltant-la, sentia que tenia raó, i que el que fem és el mateix que vam fer, i podem fer o haver fet meravelles o misèries, i el que no podem és viure pensant que en el present continuarem fent les bestieses del passat, i tal com deia la noia avui, “a prendre pel sac qui vulgui continuar fent les mateixes bestieses, jo no hi jugo”. 

I tenia tot el dret a dir-ho, un dret que emanava del dia, del temps, dels companys, i de la seva ferma voluntat. Mai deixarem de ser qui som, però tenim tot el dret a pensar que no serà així, i fins i tot podem arribar, perquè no?, a aconseguir-ho. Ser altres dels que vam ser. La noia cavalcant les ones tenia la força de qui sap que es rebel·la contra un destí que la marca, a prendre pel sac el destí, ella serà meravella i ho transmetrà a qui ella estima, sense tenir que ser victima, al contrari, sent sense queixa. I ho rubricava el mar blau de tramuntana, els centenars de gavines, les ones, la platja, tot. Que mai defalleixi la noia de les ones, té raó, i qui la segueix, fill o filla, mereix la força de les seves paraules avui, ell o ella justificarà, si cal justificar-la, la forca de les  paraules que són fets tan tangibles com el seu present.

Érem Pilar, Cristina Masanés, Lluís (amic de Cristina), Nardo, Xavier Masanés, Jordi Rotllán i jo, i hem sortit amb tramuntana força 5/6 que per Lluís, sent el seu primer dia, era forta, però l’ha superat bé, sota els crits tradicionals, “dreta, dreta, ho fas molt bé”, i ho ha fet molt bé, i hem arribat a la punta de Cap de Creus, hem tret al nas, hem vist les ones, no massa grans, a la ratlla entre Culip i Encalladora, i les hem buscat, després hem recordat l’èpica banderola que fins fa un parell d’anys ens cridava mar endins, crec que a alguns els embogia, es llençaven contra ella com folls, érem feliços fent-ho, avui hem tornat fins a Ses Ielles on hem parlat molta estona, hem menjat, hem planejat, alguns s’han banyat, i hem tornat sobre el riu de vent i mar, i la noia m’ha dit allò que només sobre les ones es pot dir, allò que surt de dins, de les entranyes, i que nomes orelles de qui també cavalca les ones pot sentir i entendre, “mai ahir serà encara”.   

Cal lluitar per que no sigui així, i no són paraules, palejant el riu de vent he sentit que era un pensament tan real com el vent i el mar. Molt real, doncs.

Dijous, si tot va bé, continuarà...