TOT VAL LA PENA

Avui he aprés que no informo bé, que una frase de tres paraules: “no era tant”, té més valor i és més fidedigna que qualsevol descripció que jo faci, que per més que intenti dir exactament el que vaig veure, escoltar i sentir (és el que fins ara feia en aquest blog, dir de la manera més fidel per mi possible el que vaig veure, escoltar i sentir) no soc digne de crèdit, no val la pena ni acabar de llegir el que he escrit, una frase dita en general té més valor, soc un exagerat, no dic el que en realitat va passar, quan en Toni Albert, ell, no pas jo, dissabte a Blanes va decidir plegar perquè ell va dir textualment “si continuem bolcaran tots”, també era un exagerat, faltava a la realitat.

Cansat. I content. Es pot continuar estant callat. Els fets han sigut sempre, i a la meva vida no tinc altra cosa que fets. I un intent d’amabilitat general, a vegades inútil. O no.

Cansat també de que en els comentaris ens tractin de principiants que no en saben i que es mouen en un mon fàcil. Jo personalment no he de demostrar res ni necessito ser molt. Cadascú tingui el seu mon.

Cansat doncs de parlar, també de callar quan es dona càtedra pontificant superior a tothom, sense escletxa d’autocrítica, avui parlo del que ha sigut i ja veurem si seguirem parlant, el dia dirà.

I què dic? Dic que dijous passat vam tenir una sortida variada, amb vent de mar i tramuntana, amb sol i núvols, amb colors canviants, i amb sensació per primera vegada de que l’estiu era a prop.

Érem Anja, Nathalie, Camille, Theo, Albert, Mauricio i jo, i vam palejar fins a Jugadora, on van quedar Nathalie amb Camille i Theo, tots dos de vuit anys, però que van palejar, anada i tornada, sense cap problema. Enhorabona a tots dos. Els altres vam continuar fins a Massa d’Or, on va quedar Mauricio, mentre Anja, Albert i jo vam palejar mar endins, poca estona, quinze minuts sense parar, i al girar tot era diferent, la costa, encara que a prop. ja semblava un altra.

Vam parar després a Jugadora, on alguns es van banyar, però Mauricio es va perdre i va tornar a Portlligat, va veure que no hi érem, va tornar a buscar-nos, i ens va trobar arribant en un riu empès per una fluixa tramuntana.

Avui érem catorze, Tere, Nathalie, Pilar, Matías, Lluís, Josep Parada, Josep Flor, Adrià Flor, Mauricio, Jordi Rotllán, Diego, Xavier Masanés, Miquel i jo, i el dia era d’estiu, molt d’estiu. Hem palejat amb tranquil·litat i placidesa fins a Tudela, l’antic Club Méditerranée, on hem esmorcat, xerrat, banyat i fet la foto de grup.

Hem tornat en grups separats, gaudint del dia. Després d’un hivern tan fort en el mar, avui no ens ha importat ni avorrit tenir un dia sense ones, ni vent, ni moviment.   

I ja està, el mar hi és, i si el descric bé o no, tant se val, el mar no cansa i avui estic cansat.

Dijous, si tot va bé, hi tornem, però ja amb horari d’estiu, és a dir, a les 16.00