UN DIA ON HI HA HAGUT DE TOT. UNA SORTIDA ESTRANYA.

La sortida des de Blanes havia ja estat aplaçada altres vegades. Ahir per la tarda em truca Toni: està anunciat vent de mar, sobretot a la tarda, així que sortirem des de Cala Canyelles, a Lloret.

Avui al matí a Cadaqués hi ha núvols baixos, i camí de Lloret, plou. Arribem i el mar està mogut. Hi ha verberols. Tere, Pilar, Eva, Mónica Sans i Jordi (amic de Mónica), decideixen no sortir, el mar anirà a pitjor.

Sortim vuit, i ho fem amb certa dificultat per les ones. Som Nathalie, Josep Flor, Adrià, Xavier Masanés, Mauricio, Josep Parada, Toni Albert i jo. El mar està mogut però avancem sense problema, durant més d’una hora. La costa és bonica, diferent, però no podem prestar-hi molta atenció perquè hem de vigilar les ones.   

Arribem a la punta de Blanes i allí sentim ja els trons, el mar s’encrespa, arriba la tempesta. Plou amb violència, i donat que ja quasi érem a Blanes, girem i tornem. El mar està fort, no el coneixem, anem agrupats.

Hi ha ones bastant altes, i dos ens arriben amb força, primera una a mi, després un altra a Toni. El resultat és diferent.  Jo veig l’ona, una paret, i penso que ho tinc difícil. A més em ve de costat. Giro la proa per enfrontar-la, però trenca just on soc. M’envolta la bromera, per un moment penso que bolcaré, després penso que no perquè puc girar amb el cos, però per fi la bromera em bolca. Cap problema, en un minut, amb l’ajut de Toni soc altra vegada sobre el caiac.

Continuem i al instant un altra ona tipus paret, just davant meu, agafa a Toni, veig la bromera, veig com ell, sent a dalt de tot, arriba a tenir el cap dins l’aigua, però es refà, no bolca. Sé que qualsevol de nosaltres, amb aquella ona, hagués bolcat. Toni té més tècnica, és un magnífic professional. Dos ones similars, dos resultats diferents.

Jo, durant trenta set anys que porto palejant, mai havia bolcat. Dos vegades, en dos coves, parlant, havia quedat en sec, i havia llavors caigut en un mar quiet com un llac. Però no ho considero una bolcada. Bolcar és quan una ona, o el vent, et fa tombar. Aquesta vegada no he sabut fer-ho prou bé. Crec que amb una caiac Oasis no hagués bolcat. Toni també ho creu.

Hem seguit entre cortines de pluja, ones cada vegada pitjors i un cel negre que feia por. A la alçada de Lloret hem decidit parar a la platja, al costat del castell. Ha sigut difícil arribar-hi. La policia i els membres de servei de vigilància a la platja feia estona (després ens ho han dit) que ens seguien i vigilaven, i s’han apropat a la platja del costat del castell per si podien ajudar. Molta gent, tot i la pluja, ens mirava, érem un espectacle, vuit caiaquistes arribant en plena tempesta, intentant desembarcar on trencaven les ones. Ho hem fet molt bé. Només Adrià s’ha deixat emportar per una ona, ha bolcat i ha tingut un petit ensurt perquè no podia sortir de sota el caiac. Xavier Masanés, que ha desembarcat davant meu, ha estat magistral remant enrere contra una ona i esperant el millor moment. Jo he sortit l’últim i he tancat un dia difícil, diferent i molt interesant. El mar era realment de tempesta, amb ones que venien trencades i de diferents costats. Molt difícil.

Dir que mentre estàvem tot just desembarcats, rodejats de policia i pluja, en ple caos, jo només sentia a Maurico, vestit amb pantalons curts, dient ¿vamos al bar?, i de fet després ha desaparegut, i ha reaparegut quan arribava el remolc. Mauricio tornava del bar on havia begut dos cafès amb llet molt calents. El més intel·ligent.

Hem tingut que esperar l’arribada del remolc que portava la roba seca estant sota la pluja, morts de fred. Després ha sortit el sol, i ja a Canyelles, secs i vestits, hem menjat, celebrat amb cava l’aniversari de Toni, i escoltat el que deia Mauricio. Llavors tot era tranquil.

Mauricio ens ha dit que si s’hagués trobat en les mateixes circumstàncies que s’ha trobat Toni, és a dir, a dalt d’una ona enorme, envoltat de bromera, i amb el cap dins de l’aigua, hagués fet el mateix i se’n hagués sortit. Ho deia en serio i ho ha defensat amb vehemència. Mauricio és una persona entranyable que a vegades diu coses dignes de ser dites per Mauricio. I a més, potser ho hagués fet.  O no.

Felicitar a Nathalie, l’única dona que s’ha atrevit a sortir, que s’ha portat tranquil·la i bé. i que a més ha fet fotos i un vídeo.

El dia ha sigut dur, difícil, diferent, i ens ho hem passat molt bé.

Dijous, si tot va bé, hi tornem.