TOT ÉS POSSIBLE

Sabeu que des de fa temps crec que Pessoa pot solucionar qualsevol problema quotidià. Hi ha qui diu que la vida passa com un huracà, i que llavors quan aquest algú treu el calendari de la butxaca veu que l’hi han robat el seu temps, i diu com pot ser que m’hagi passat a mi, doncs això, a la vida no hi ha mala sort, ni vendavals que s’emportin el temps, no, a la vida hi ha una bocana on s’ha de girar amb fúria, amb més fúria que la que té el vent, hi també hi ha una veu que molt educada diu a mi em faria il·lusió girar la bocana.

Això és la vida, no queixar-se, mai, prémer fort la pala, i enfilar cap a la bocana, allà on arriben els vents que venen llunyans i salvatges, però nobles i que coneixen, i saben i acaronen, i fan quasi bolcar, però només quasi. He esperat molts anys sentir la veu educada dient em fa il·lusió provar-ho, vull girar la bocana. I quan es gira la bocana es troba un vendaval que no t’emporta, al contrari, et dona vida, i hi ha paraules i una corda que mai lliga, i al fons, d’allà on ve el vent, espera el paradís.

Tot això és real, existeix, és molt més real que qualsevol conta bancaria, o que qualsevol vaixell a motor que no conegui vents ni bocanes, és tan real que ho portem a la pell, ja només falta acaronar fins l’últim racó d’aquesta pell, ser tan tendre com ho va ser el vent, ja res tornarà a ser el mateix, hem conegut la veu i la veu ha conegut el riu de vent, a vegades Pessoa s’equivoca, o no, Pessoa diu de no entrar al riu, d’abdicar i seure al sol i ser rei d’un mateix. Tot és compatible. Podem arriscar l’entrada al riu, la pell, el sol, la veu, el vent, la carícia, i el temps, i ser encara nosaltres mateixos, sense cordes o amb cordes, però amb vent i amb mar, amb veu i amb carícies de vent i de vida deixar-se portar però anant contra vent. La vida. Serem reis de nosaltres mateixos si sabem veure vents, mars i bocanes. Mai s’han d’acabar les bocanes. Abdicarem quan calgui abdicar, encara no.

Ahir tot podia haver sigut diferent. Érem setze caiacs, cinc amb experiència, onze sense experiència, bufava tramuntana no massa forta però suficient per qui no té experiència en caiac. Vam sortir i jo pensava que tot seria un magnífic caos, amb caiacs perduts, descontrolats, bolcats, encara que dins d’un ordre, sense sortir de la badia. Però el grup va resultar ser magnífic, tranquil, sense cap preocupació, es van deixar portar pel vent, fins Boquelles, després van tornar contra vent, i encara van continuar palejant, un dibuix tranquil en una badia que permet l’anarquia, de fet ens vam arrecerar a les roques on Buñuel veient les cames arquejades de Gala la volia escanyar, però nosaltres vam contradir la realitat, tot és possible si el moment és l’adequat, i el nostre ahir ho era.

Una inexperta fins i tot va palejar fins el Jonquet, i va tornar pujada al riu de vent, sentint una musica que li deia que aquell riu de vent acabava a Africa, en una muntanya on el vent del Nord, que com sabeu va ser en vida un comerciant xinés, té un hort a prop de les neus on hi ha felins que ens esperen.

Cal guardar sempre a les butxaques històries boniques que ens donin llum quan en la foscor la necessitem. Quina riquesa millor que conèixer noves històries que ens donin alegria quan la necessitem. Ahir em van contar, entre vents, bocanes, arrossos, balenes, paraules i anys passats, una historia de Senegal que no és trista perquè porta alegria, una història que mai oblidaré. Ahir tot va ser llum, color, vent, força i alegria.

Pessoa, que potser té raó, haurà d’esperar, perquè encara tenim molta vida, i dies com els de ahir, ens omplen d’energia. Gracies a tots els que van venir, gràcies al vent, gràcies al temps, no vam malgastar res, al contrari, ens vam omplir de futur que no ha de ser sinó molts presents com els de ahir, gràcies a qui amb suavitat, delicada, conta històries sensibles que reconcilien amb la vida i que neguen qualsevol maldat, i gràcies a la veu que no s’atura davant de cap bocana.

Dijous, diferent el mar i el vent, diferents nosaltres, si tot va bé, a les 4 hi tornarem.