TOT VA BÉ, CAP PROBLEMA

Ahir érem tants, tants, que va haver un moment en que Portlligat semblava l’habitació dels Marx a l’opera, arribava i arribava gent i Portlligat semblava a punt de desbordar-se. Jo, quan sent ja molts, sent tots, vaig veure un altre dels grups que arribava (perquè arribaven en grups, portant les tovalloles a l’ombro) vaig dir un “no” que em va sortir de l’anima. Era el no de la lògica. Però nosaltres, i Portlligat amb nosaltres, es sabut que no tenim lògica, i a la fi vam sortir tots, i a sobre ens ho vam passar bé.

Qui va venir i perquè érem tants? La resposta és fàcil, té un nom: Mauricio S’Barbaro, l’inefable Mauro. És sabut que quan a la nit, en un restaurant, acabat l’àpat, tots satisfets i contents, Mauricio proposa als comensals de les taules veïnes una sortideta al dia següent en caiac pel Cap de Creus, doncs tots diuen que sí, i nosaltres els patim al dia següent. Ahir van acudir 16 amics nocturns del Mauro,  ¡16!  Anaven en grups, ja ho he dit, famílies amb nens i nenes. Eren tots francesos i anglesos, i ni ens miraven, només volien agafar un caiac.  I nosaltres, els de Umiiartoq, érem ja 17. Dir caòtic és poc. Però jo també llavors m’ho vaig passar bé. A més hi havia les vespes d’un vesper instal·lat als armaris que ens atacaven.     

  

Ens vam dividir en dos grups, Umiiiartoq va sortir al mar, els amics de Mauro van quedar a la badia, excepte un pare i una nena molt petita, francesos i simpàtics, que es van despistar i van venir en un  doble amb nosaltres fins a Illa Messina.

Érem Anna Giró i la seva filla Ester, Mariela, Pilar, Nuria, Nathalie, Nardo, Manel i el seu amic Pedro, Jordi Caselles, Sergi, Josep Flor, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, Miquel i jo, i vam anar, com he dit, a Messina, en un mar planer i blau, amb calor i placidesa, i allí ens van rebre els quebecs o cormorans, i després vam palejar en un recorregut amic fins a Ses Ielles, vam desembarcar al canó sec i vam nedar molt, fent l’itinerari de sempre, vam a ajudar a Jordi Caselles a entrar al aigua, nedar el recorregut, sortir i caminar de nou fins els caiacs, vam xerrar, menjar galetes principe, fer fotos, i vam sortir altra vegada, tranquils i feliços, fins a Portlligat, en un mar amb encara poques barques, i una badia que ens rebia un cop més amb una bellesa singular, i ja als armaris ens van atacar les vespes, però vam córrer i botar, i no ens van picar, no.

Altra cosa serà aquesta nit, perquè amb Nathalie hem comprat un spray contra vespes, i després de sopar, perquè diuen que a la nit no ataquen, vol que hi anem, ella i jo disfressats amb roba antivespes, per acabar amb el vesper, però ahir hi havia moltes vespes, més que palistes, i ja veurem què passarà, jo no ho veig clar, ella diu que sí...

Dissabte, si tot va bé, en especial aquesta nit, hi tornem.

Les fotos són de Nathalie, clicant a sobre es fan més grans.  La foto de grup no es feta pel retardateur, sinó per Ester, la filla d'Anna Giró.

TRAMUNTANA D’HIVERN

Avui ens ho hem passat molt bé, molt. Bufava tramuntana força 5 amb ratxes força 6. A les 9.30 només érem Josep Flor, Diego, Miquel i jo. El vent havia fet que alguns dels que havien de venir truquessin dient que no vindrien, i altres, com Nathalie, havien de venir amb nens i tampoc venien. 

Però el dia, gris i d’hivern, amb tramuntana i verberols la mar, feia ganes de sortir i enfrontar ones i vent. Tots quatre creuàvem dits esperant que no aparegués aquell d’última hora que porta una amiga que “hapalejatnomesunavegada” però que ho vol provar. Avui era dia per sortir sense fre, avui tot apuntava a lluita i esforç. I així ha sigut.

Pilar ha arribat a última hora, ens ha vist amb cara d’amics del vent, i volia girar cua, però ella, encara que no ho sap, també és amiga del vent, i ha vingut amb nosaltres. Teníem que passar per Cala Bona, on havia dormit Eduard, solitari i salvatge.

Hem girat la bocana i no ens hem resguardat, hem enfilat recte cap a Cap de Creus, amb vent fred i fort que ens mullava. Les ratxes eren especialment fortes. Sense problema, Pilar inclosa, hem arribat a Cala Bona, on Eduard esperava com un home primitiu, fins i tot durant la nit havia pescat quatre peixos amb un trident.

No teníem previst aturar-nos, però hem començat a xerrar, hem sortit dels caiacs i hem estat quasi un hora a Cala Bona. Al tornar a palejar feia fred, i hem palejat amb força fins a treure el nas a Sa Claveguera. Llavors les hem vist, elles, les ones, cridant-nos a la punta de Encalladora davant Culip, altes, amb bromera, una meravellosa temptació. I hi hem anat. Pilar s’ha quedat a rodolso, esperant.

Costa explicar la sensació que es té quan paleges Sa Claveguera, al llarg de Encalladora, contra vent i veient la barrera d’ones que t’espera i en la que als pocs minuts t’endinsaràs. És un sentiment d’excitament, prevenció, alegria. Quelcom molt vital. Avui, a més, era com un dia d’hivern, sense cap barca, i amb un cel gris.

Al arribar a les ones hem començat a saltar i rebre-les de tots costats. Però avui hi eren Miquel i Josep Flor, i aviat he vist que volien fer la volta a Encalladora. Diego i jo els hem seguit, però Eduard, veient-se sol, ha preferit girar i tornar per Sa Claveguera. És una decisió intel·ligent, no és bo enfrontar sol ones altes, trencades i irregulars, si bolques pots tenir problemes.

Els quatre que giràvem Encalladora hem gaudit. Jo a cops he vist Diego desaparèixer entre ones immenses que se’l emportaven. Però no hi ha hagut problemes i hem arribat on Eduard ens esperava, fent fotos, i després fins a Pilar.

Hem tornat d’una manera nova i que hem de repetir. La tramuntana bufava forta. Jo crec que llavors era força 6. I en lloc de tornat arrecerats a prop de costa, hem palejat molt oberts, lluny de costa. A mesura que t’endinses en el mar, la tramuntana pren força, i t’empeny més mar endins, on és més forta...

Aquesta vegada anàvem junts, i això ha fet més tranquil·la la situació, perquè hi ha hagut moments difícils, quan les ratxes ens agafaven de costat i la velocitat del caiac era molta. No ha sigut fàcil. Arribant a Sa Farnera, ens havíem desviat tant mar endins, que hem tingut que palejar contra tramuntana fins arribar a la bocana de Portlligat.  Ha sigut un plaer refrescant i salvatge que necessitàvem i que voldríem repetir.

Als armaris ens esperava Nardo, que s’havia adormit, i Mauricio ha trucat dient que creia que amb aquest vent no sortiríem, quan és al contrari, amb aquest vent és quan més sortim

Ha sigut un dia magnífic d’hivern amb el vent que ens agrada i companys que poden gaudir-lo. Un record per aquells companys que no hi són però que comprenen el que és una banderola que sense més et crida des de mar endins. Avui els hem tingut amb nosaltres.

Dilluns, a les 16.30 ens trobem per anar a la badia de Cadaqués i acompanyar la processó de barques que porten la imatge de la Verge.    

I dimecres, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos són de l’Eduard. Clicant a sobre es fan grans.

UN RIU DE LLUM I VENT

A tot ens habituem, a tot, també a la lletjor o a la bellesa, i de nosaltres dependrà viure envoltats per una o altra. Podem jeure en la foscor i envoltats de brutícia, o podem lliscar entre ones i llum. Nostra és la decisió. A ningú podem culpar per ser en un o en altre lloc. Crec que a l’escola de vent som habituats a un paisatge i a una acció a la que ja no prestem atenció, tantes són les vegades que l’hem vist i sentit. Qui la veu, viu, i sent per primer vegada queda impactat. I ens ho diu. I ens sorprèn. Ens ho recorda. Nosaltres l’hem vist i sentit tant que ja no ens impacta. Encara que la portem en nosaltres.

No puc dir què va ser el passat dissabte, érem Nathalie i jo lluny i en un mar d’altres sensacions, i qui va sortir no ens ho ha aclarit massa. Avui érem 14: Pilar, Abril, Nuria, Anna Giró, Nathalie, Javi, Josep Flor, Sergi, Diego i el seu nebot Daniel, Mauricio, Jordi Rotllán Miquel i jo, i hem sortit amb tramuntana força quatre, pensàvem anar a Messina, hem sortit per Sa Farnera, però el vent era massa fort pel caiac doble de Pilar, i hem enfilat cap a Cap de Creus. A Cala Bona han quedat Pilar i les seves filles i Javi, i nosaltres hem arribat a Cap de Creus i hem fet el tomb a Sa Rata, ones i corrents, i hem tornat a Cala Bona, on ens hem banyat, i hem rebut una parella adolescent que arribava per passar la nit a la Coua de Eduard i Manel, i després hem tornat en un riu de tramuntana, eren ja les vuit del vespre, i era el millor regal que podíem donar i rebre, un vent que ens feia lliscar sobre l’aigua. Jo a cops he deixat la pala i he aixecat els braços deixant que el vent i el mar em portessin, i em portaven, érem lliures en un riu de llum i vent.

Som, crec, gent noble que mai decebrà, sempre serem on hem de ser, qui vingui ens trobarà, oberts i feliços, vivint el temps que tenim, sense perdre un segon, al contrari, gaudint de les coses petites i quotidianes que són les que més omplen i satisfan, no ens cal cap ampul·lositat ni grandiositat, ens bastarà una mica de vent, el mar, el vespre, i els companys lliscant amb nosaltres. Mentre ens quedi temps hi serem. Lluitem entre llum i foscor, i avui dormirem entre somnis que no sabem què ens portaran. La nostra voluntat és conèixer sempre rius de llum i vent.

Dissabte, si tot va bé, hi tornem. Avui crec que no ens hem creuat amb més que dos o tres barques. Que es mantingui així.  

PER FI MAR MOGUT I ONES ALTES

Avui érem 34 palistes i havia vent de mar, Garbí, força 6. Què hem fet? Doncs, d'inici, hem batut el record de desorganització i caos, i després, al mar, hem fet el que hem pogut, que ha sigut molt i ha estat molt bé.


Un primer grup liderat per Nathalie ha quedat a Portlligat, amb molts nens i nenes i adolescents, dos australianes, un noruec, Tere i sa germana Marta, Jordi Caselles, i algú que potser oblido.


Un segon grup, liderat per Pilar ha quedat a la platja de Guillola. Hi havia Anna i Maria Giró, Abril i Nuria (filles de Pilar), i més nens i nenes. 


Un tercer grup, format per Sergi, Javi, Diego, Jordi Rotllan, Mauricio, Miquel i jo hem enfrontat les ones fins a Cap de Creus, patint una mica, i a Jugadora ens hem banyat, i després hem tornat en un mar que feia una mica de por, però que era divertit. Les ones eren altes, i quan trencaven han donat algun ensurt, sobretot a Diego que ha vist com Miquel li volava a sobre, muntat en una ona, però no ha passat res, al contrari ens ho hem passat molt bé, teniem ja ganes de moviment.


Els tres grups ens hem trobat, ja tard, a Portlligat, on hem guardat els caiacs, hem xerrat, ballat i rigut. Hi havia molt bon rotllo i molta gresca. 


Demà al mati Nathalie i jo volem cap a la República Eslovaca, adéu, adéu, dissabte no hi serem, he deixat la clau a Miquel, qui serà el cap de grup, l'aventura està garantida.

TRANQUIL·LITAT

Ahir vam anar a la platja que ja no existeix, la que va sortir amb el temporal de Sant Esteva de fa tres anys, sota Punta Prima, i ens vam quedar bocabadats veient el mar allà on abans hi havia una platja amb espai per deixar molts caiacs, el mar és un poderós misteri.


Veníem ahir de illa Messina, tan atractiva com sempre, i de deixar-nos portar per les ones que formava la tramuntaneta. Després vam entrar a la coua del Bou Marí, vam girar Illa Mallorca i vam tornar a Sa Cebolla, on ens vam banyar i xerrar durant una bona estona. 


De tornada vam trobar l'autopista de sortida de la badia de Cadaqués, moltes barques que no et veuen, però no passa res, tornarà l'hivern.

Érem només nou: Cristina Masanés, Nathalie, Lucía, Joan (un afegit d'última hora), Diego, Xavier Masanés, Rostia, Mauricio i jo, i el dimecres, si tot va bé, hi tornem.

Les fotos són de fa un parell d'anys, quan la platja encara existia.

     

ESTIU

Ahir, fa tant de temps, vam sortir entrada ja la tarda, a les 16.30, i érem Natalie Corcoll, Anna i Maria Giró, Pilar i les seves filles Nuria i Abril, Nathalie, Lucía, Luís, Jordi Caselles, Diego, Xavier Masanés, Mauricio, i jo, i potser algú que oblido i que m’ha de disculpar, i vam palejar entre mandra i llum d’estiu, encara amb no masses barques, fins arribar a Ses Ielles, on ens vam banyar sabent que el Capitán Trueno era i és sempre amb nosaltres, i després Pilar i les seves filles van tornar, però els altres vam anar a Cala Torta, i vam pujar fins a la pedrera, on centenars de llambordes dormen esperant qui les faci servir, nosaltres de moment les farem servir per construir una rosa dels vents, i vam tornar carregats com sempre amb troncs per a la Nathalie, i era ja molt tard, i tots vam anar cap a casa, a sopar entre gavines que volaven, i a dormir entre tants somnis i tanta alegria i gresca i temps. És el nostre temps.

Diuen que venim del silenci, i que el mal karma ens fa parlar, callo doncs, i només dic que atzar és una paraula àrab que vol dir dibuix. Dir i pensar en això em basta.

Però encara parlaré, per dir a Jordi Rotllán que, tot i que potser no li sembli així, quan passem per davant la platja on ell ara és, el recordem, i el busquem amb la mirada, el dimecres no el vam veure, i, encara que potser no li serveixi, sàpiga que paleja amb nosaltres, i aviat tornarà a fer-ho amb cos i ànima.

Recordar que dissabte, a les 20 hores, al Casino, presentem el número 17 de la Revista Sol Ixent, uns fulls on intentem plasmar allò que va passar fa temps a Cadaqués, i el que està passant en el seu present.

I que abans, a les 9.30, sortirem, si tot va bé, des de Portlligat.

ADÉU, ADÉU

    

Fa uns anys, un migdia de setembre, jo estava al passeig de Gracia de Barcelona, a la cantonada amb el carrer Aragó, a punt d’agafar el tren per tornar a Cadaqués, on sent dimecres, a les 15h teníem sortida en caiac, quan va sonar el mòbil. Era Xavier Masanés i em deia que vindria amb un amic. Vaig dir que cap problema, benvingut l’amic, i als pocs minuts vaig agafar el tren, el cotxe a Figueres, i un parell d’hores després era a Portlligat.

Aquell dia érem bastants palistes, el container (aquell que encara ens coneix, i que sigui ara on sigui, encara porta olor de mar i rastres de sal, un container singular i diferent per sempre més) encara l’utilitzàvem per guardar el material i per canviar-nos, i en un moment en que jo era a la porta del container, va arribar Xavier Masanés i darrera d’ell el seu amic, qui em va donar la mà baixant el cap en una reverencia antiga. Així vaig conèixer jo Toni Sbert.

Des de llavors he creuat amb ell el mar en totes les direccions possibles, he acumulat hores parlant amb ell, allà on en teoria no es pot parlar, encara que és on més i millor es parla, entre ones, gavines i vent, sobretot entre vent, i he conegut una presència, la seva, que ara trobarem a faltar.

Perquè Toni Sbert, l’home dels silencis i de les paraules pausades i amb accent mallorquí, l’home de valor contradictori, agosarat contra les ones, desitjos com un nen d’aventures, llançat, potent i fort, i també tradicional, lent i mandrós en les decisions, un viatger, se’n va, torna a la seva illa, adéu, adéu, ja només el veurem quan vingui de visita.

Jo des d’aquí, on encara és, l’hi desitjo que mai deixi passar els vaixells que porten lluny, que recordi la sensació de sal en les venes, que s’entretingui en un verset, allargant-lo, i que ningú vegi que riu per sota el nas, que mai oblidi el cavall nou i blau que s’emporta a la seva illa, que el faci cavalcà en les ones, i que des de ell ens recordi, que torni un dia per empaitar balenes, que només passen per aquí i pel nostre grup, que recordi que la millor riquesa és un nou dia, viure’l, i que transmeti aquesta alegria a qui ve darrere de ell, que serà una planta amb rels antigues i noms també antics, mai perduts, que ella florirà per tants dies passats quan ell era nen amb els seus, que recordi les ones que el reclamen, i el lloc d’ocellaires grillats on de nit en cercle un moment ens va recordar que quan passa una plataforma mai cal dir no, que sempre cal empaitar el que surt del guió, i que no hem de quedar a casa asseguts al sofà, no, que encara som i que cal beure fins l’ultima gota de temps, sense baixar mai el cap perquè som part d’un llinatge que ve de lluny i que sap gaudir sense prepotència ni falsa riquesa, que les llanxes passen ràpid i arriben ràpid a port, sense haver vist res, i desapareixen, i quedem nosaltres, quiets en el mar d’hivern, que serem mentre ell, i altres com ell, siguin i ens recordin i ens donin el seu alè, que encara que a vegades ens empaita el cansament, podem dir als anys que poden venir, que els esperem amb la nostra força que és la d’un petit racó a Portlligat on aflueix gent que el recorda, el té amb ell i sap que tornarà. Deixem l’ empremta que mereixem, i per ella se’ns oblida de seguida, o se’ns recorda i recordarà sempre.

Ara que Toni torna a la seva illa, cal que no oblidi aquells que en els seus viatges ha trobat, perquè el lloc on va ser nen serà sempre, però ha de servir per retrobar forces i tornar a viatjar, mai deixar els camins, ni les albades que li mostrin un horitzó on arribar, encara que sigui arribar per a res, les balenes hi seran encara que no les trobem, ens hauran fet sortir a buscar-les, i amb això haurem tingut prou. O no. Res és sinó ens ha fet viure.

Quan ahir em vaig acomiadar de Toni, jo era sota un arbre, assegut en una cadira, a poc metres del mar, i ja de peu ens vam abraçar, i una vegada ell se’n havia anat portant el caiac sobre el cotxe, jo vaig seure a la cadira, i vaig sentir arribar una pena real, i la pena era real perquè s’havien acabat els matins i les tardes de converses tranquil·les, enriquidores, pacifiques, que m’ajudaven a continuar palejant al mar vital, i que no tenen preu, i que em fa molta pena perdre, una pena real.

Però tot seguirà, i seguirem sent feliços, mai ens trobaran entristits, no, no tenim perquè, potser ens trobaran amb pena, però mai tristos, no sabem com es fa això de ser tristos, el mar continuarà allí, i la nostra baixada de caiacs, i l’horitzó, i fins i tot les balenes.

Ahir van ser dofins, vistos per Diego i Sergi, i nosaltres vam ser molts, molts, altra vegada no sé quants, vam sortir amb molts caps de remolc, perquè hi havia qui palejava per primer cop, i bufava tramuntana, no massa forta, per suficient per un principiant, però tot va anar bé, va ser un dia magnífic, vam trobar Eduard i Manel enfilats en una roca, vestits amb neoprè, empunyant un trident i buscant què menjar, havien dormit en una coua, eren prehistòrics, i després hem seguit fins Encalladora, i alguns fins Sa Rata, i tot era magnífic, i al arribar a Cala Bona, on Eduard i Manel tenien molta vianda, ho he vist tot des de mar, quan jo arribava, és a dir, he vist a tots els companys xerrant, nedant, menjant sota un sol de llum, i m’he sentit molt orgullós de ser qui som, però al poc de ser allí m’ha entrat ja, sense jo saber-ho, la pena, i he dit me’n vaig, i tots m’han mirat amb cara de què diu, però me n’he anat, i al sortir de Calabona he trucat a Nathalie, que era al passeig, sota l’arbre, venent els troncs que recuperem al mar, i els altres m’han atrapat, i jo ja no hi era molt en aquell dia tan magnífic.

Érem Imma Parada (qui ha palejat per primer cop i ho ha fet amb la serenor i la fluïdesa d’un expert, i que volem que torni perquè té mirada dolça i és amable), Mariela (qui ha enfrontat i superat la tramuntana a la bocana de Portlligat, i qui volem que vingui sempre, o el més sovint possible, perquè és tranquil·la i transmet tranquil·litat i benestar, i això s’agraeix molt), Ingrid, Cristina Massanés, Tere, Dani, Jordi Puig, Sergi, Rostia, Diego, Miquel, Toni Sbert i jo, en un primer grup, i Josep Parada i altres en un segon grup.

I el dimecres hi tornem, però a les 16.30, perquè ja és estiu, i fem horari d’estiu, per poder veure la llum des capvespre i poder evitar el més possible les llanxes que van i venent de presa. Si tot va bé, ens trobem.