INERCIA

Ahir va ser un bonic dia gris de mar amb ones i vent de l’est. Vam sortir per inèrcia, i ho vam gaudir. Va ser un dia tranquil. Érem María, Santiago, Carles Batlle, Xavier Masanés, Diego, Mauricio, Miquel i jo, vuit, i vam sortir per Boquelles, amb ones importants que trencaven. Diego, Xavier Masanés, Santiago i Miquel van quedar xops per la bufetada d’aigua que una ona els va propinar. Vam palejar fins Mesina i no vam passar pel mig perquè les ones eren allí perilloses i jo recordava la vegada quan amb Toni Sbert ens va sorprendre una ona lateral. Ahir la situació era bastant pitjor, i vam enfilar cap a Cap de Creus. Les ones a babord eren incòmodes. Vam parar a Jugadora, i la tornada, encara que una mica complicada, va ser més fàcil del que semblava.

A la tarda ens vam trobar a la Sala Meifren del Casino, on es presentava el llibre “Imatges de la Costa Brava” de Jordi Puig. Un plaer trobar sensibilitat, constància, entusiasme, passió tranquil·la estesa al llarg de molts dies. El llibre es la condensació d’una creació d’artista que gaudeix amb el que fa. A vegades no sabem dir el que pensem, i passa el moment d’haver-ho dit, així que pel que potser no vaig dir ahir, ara dic que penso que persones i accions com les de Jordi justifiquen el conjunt de ser humans, i l’alliberen de tantes misèries i mesquineses. Hi ha bellesa. Per qui arribi trist als armaris tristos de Portlligat, recordar que arreu hi ha bellesa. Cal només captar-la, i gaudir-la.     

I ara, per a res relacionat amb el que he dit, parlaré de quelcom que pensareu que té res a veure amb el mar i els caiacs. I potser teniu raó. O no. Estic preparant una marató, una experiència que no té explicació que la justifiqui però que està molt bé, i també molt malament. Ningú amb seny comença a córrer perquè sí i intenta no parar de córrer durant 42 kilòmetres. Per no dir el gran nombre de kilòmetres que setmanalment cal fer per poder córrer els kilòmetres que no tenen sentit ni explicació. Hi ha setmanes que cal córrer entre 60 i 70, altres entre 70 i 80 kilòmetres. Durant un mínim de tres mesos. És a dir, durant tres mesos no fas altra cosa que córrer, o això et sembla. Els diumenges són 30 0 32 kilòmetres, els altres dies menys. Dos dies de descans a la setmana, per a mi dimecres i dissabtes, els dies de paleig. Molts kilòmetres. Segur que comenceu a entendre allò del seny, o més bé la falta de seny. Tot per arribar un dia i que un senyor, davant de sis o set mil grillats en pantalons curts que han fet la preparació i esperen darrera una línia, digui “ja” i, au, a córrer. Perquè sí. Quina animalada. I jo la faig.

Serà la meva última marató. I no dic crec que serà, perquè és segur que serà. No perquè després d’aquesta tindré seny, no, sinó perquè no vull castigar massa les cames. De fet ja les he castigat massa.

Volia fer la Marató de Lisboa, perquè a Lisboa tot acaba, els rius, Europa, Asia, el sol, i estava be acabar allí la meva experiència maratoniana, però quan vaig veure el recorregut, vaig recordar que Lisboa és una ciutat amb moltes pujades i baixades, res aconsellable per una Marató, i vaig decidir prescindir de imatges bucòliques d’allà on tot acaba, i em vaig a apuntar a la Marató de Castelló de la Plana, que per això té aquest nom, i la Marató serà plana. I jo estaré content.

Si es que es pot estar content saben que surts per patir por de que arribi el moment quan no et queden forces ni reserves i corres per entrenament, no per força de voluntat, com molta gent pensa, perquè quan no tens reserves, la voluntat no et mou, però et mouen els muscles acostumats a córrer en circumstàncies fàcils i difícils, et mouen els kilòmetres fets al entrenament. Per això és tan important no perdre ni un dia d’entrenament, ho agraeixes el dia de la carrera.

Però res és matemàtic, i per molt que hagis entrenat, el dia de la carrera el teu rendiment és un misteri. Per això tothom corre tement aquell moment quan el cos diu prou, el famós mur, i pares però et queden potser encara deu kilòmetres que cal recórrer, caminant i fracassat, perquè no pots agafar un taxi, o sí, però la imatge és lletja, i esperar el cotxe escombra és dur, els que van dins són un sac de mals, desfetes i penes, i llavors et queda això, caminar patint, o pregar per no ser allí. Però hi ets. Per això més val ser-hi en condicions mínimament bones. 

Al llarg de la meva vida he fet set maratons, aquesta serà doncs la vuitena. Sempre les he fet en els mateixos temps, de 3 hores 15 minuts a 3 hores 20 minuts, que crec és un bon temps per un aficionat. L’ultima la vaig fer fa més de deu anys, ja ben passats els cinquanta anys, i vaig mantenir el temps habitual. Miquel va córrer amb mi, per ajudar-me amb la seva companya, els últims cinc kilòmetres. Sempre s’agraeix saber que en un punt determinat t’espera algú que correrà uns kilòmetres amb tu. Ell m’esperava al kilòmetre 35. Els dos últims kilòmetres els vaig fer sol, és un plaer fer-ho si et sents bé, i aquell dia jo em sentia bé.

Ara m’he informat dels records de temps, segons la meva edat, per no equivocar-me en el ritme a mantenir durant la carrera, i sé que em correspon tardar una hora més, que sembla molt, però que és afegir poc més d’un minut per kilòmetre. Intentaré fer 6 minuts el kilòmetre, fent mitjana amb 5.45  la primera meitat, i 6.15 la segona. 4 hores 30 minuts. Veurem.

Ara explico la relació entre l’aigua i la marató. El cas és que el dia que per entrenar toca córrer 30 o 32 kilòmetres, doncs fer-ho a Cadaqués és difícil. Normalment vaig llavors a Roses i corro a la vora de la platja i als aiguamolls. Dues vegades, havent tramuntana forta, he corregut dins de Cadaqués, però per fer 30 kilòmetres pel poble has de fer voltes i més voltes pels carrers. He trobat un circuit tancat i protegit de vent, entre Casino i Rocamar, tornant pel pàrquing, que té 2.5 kilòmetres, el faig dotze vegades i són 30 kilòmetres. La gent del casino em veuen passar dotze vegades per davant, durant 3 hores 15 minuts (hi ha gent que fa cerveses durant 3 hores i més), i suposo que al·lucinen.

Però els recorreguts llargs els faig als Aiguamolls, i allí, sistemàticament, sense excepció, em perdo. Direu que no tinc sentit de l’orientació. Potser. Però crec que els seus camins tenen sentit del humor, em coneixen, diuen ja està aquí aquell, i em porten a llocs impossibles. Una vegada, totalment perdut, que no desorientat, perquè jo sabia bé on havia d’anar, cap a Roses, però cap camí hi portava, al contrari, quan l’agafava perquè era direcció Roses, doncs aviat el camí girava i tornava allà d’on jo venia, i aquella vegada, portava ja vint kilòmetres, i no en tocaven més, vaig decidir tirar pel dret direcció Roses, decisió gens intel·ligent en uns aiguamolls, perquè aviat caminava, més bé saltava, dins de tolls d’aigua, fins que vaig arribar al canal més ample que té Empuriabrava. Allí em quedava l’opció de córrer fins el mar o fins la carretera, les dos opcions molts kilòmetres, i vaig decidir prendre una tercera opció, creuar el canal nedant, vestit i amb sabates de córrer i gorra, i mantenint fora de l’aigua el mp3 de musica. Jo era tota una imatge, i els que van al·lucinar van ser els d’un vaixell que va passar i que em miraven com si jo fos una espècie rara d’animal, un ànec més dels aiguamolls, asseguro que la seva cara era de no entendre res, i amb raó.

Divendres passat, per exemple, em tocaven 21 kilòmetres, i naturalment em vaig perdre i vaig tornar per l’autovia, però abans ja havia relliscat i caigut dins d’un bassal, i havia arribat a un final de carretera tancada per filats que vaig intentar escalar per arribar a un camí que es veia a prop, tot per no recular, però vaig pensar més intel·ligent recular que quedar atrapat en els filats, seria difícil explicar què feia allí.

Així doncs, no tot és entrenar corrent i prou, no, cal botar dins de bassals, o caure en ells, nedar canals, o fer tombs sense fi en un poble massa petit per les distancies.

Potser continuaré parlant de la marató, potser no diré més fins que, si tot va bé, la corri. Serà el 9 de desembre.

També vull dir que els armaris de Portlligat són una mica tristos, qüestió potser de la pluja, però aviat endreçarem i repararem el material, ja em quedat quan fer-ho, i llavors els armaris tornaran a estar contents. I nosaltres també.

Si tot va bé, el dimecres hi tornem.