Avui la vida passava alta, molt alta, com un huracà, i
nosaltres no podíem sentir-la, només podíem imaginar com era sentir-la, una
ratxa constant de vent contra la cara, però estava tan alta, tan llunyana, que
només hem pogut imaginar-la mentre pegats a terra carregàvem els caiacs cap el
mar.
Érem Carme, Tere, Pilar, Nathalie, Montse, Cesc i la seva
filla Elisabet, Josep Parada, Mauricio i jo, i el vent era desconegut, un
sud-est força 5 o 6, que lluny al horitzó aixecava ones i ens intrigava, com
seria navega’l? Em tret amb precaució el nas a la bocana de Portlligat i hem
palejat sense problemes fins la badia de Guillola, el Jonquet, i la platja
Guillola, on hem tornat contra vent, i tots s’han quedat a Portlligat, mentre
Cesc i família exploraven l’illa de Portlligat, i Josep Parada i jo sortíem a
mar obert, on el vent tampoc pegava fort, les ones eren mar endins, nosaltres continuàvem
protegits per Punta Oliguera.
Al tornar als armaris hem trobat totes les dones assentades
sota un sol magnífic, xerrant, amb aire de ser felices, s’han obert cerveses,
tothom ha parlat, força estona, hem viatjat amb paraules, i llavors Mauricio ha
dit adéu, adéu, se’n anava, i se’n ha anat, a Uruguay, la seva terra, a
treballar i viure, tornarà potser uns mesos al estiu, poc temps, i aquells que el
coneixem hem sentit pena, pena de veritat, no hi ha dret, els amics se’n van, i
la vida seguia passant, molt amunt, com un huracà, i nosaltres no podíem sentir-la,
només imaginar-la, però l’imaginació és forta i a la rotllana de cadires, gent
i cerveses, hi ha arribat el vent de vida.
El passat dimecres van sortir Albert, Josep Parada i Javi,
amb tramuntana no massa forta, però donant Josep i Javi el tomb a Encalladora van
patir, molt, Josep diu que més que mai, Albert el va esperar a Sa Freu, tot va
quedar en una llarga estona d’ensurt surfejant ones gegants entre Encalladora i
Sa Rata. Aviat farem cursets de rescat. Els necessitem.
Dimecres, si tot va bé, sortirem altra vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada