VIATGES

Odisseu en grec es pronuncia Odiséas, i els altres personatges es pronuncien Tilémajos, Nafsicá, Kírki, Pinilópi, Laértis, Calipsó, el gos és Árgos, l’illa és Izáki, el llibre Odísia, i l’autor Ómiro.

Crec en veritat que el mon sense l’Odissea no seria el mateix, de fet és l’historia de qualsevol ser humà, perdut entre perills i buscant el seus orígens, la casa on va néixer i on va conèixer per primer cop el mon, i crec també que la pot haver escrit una dona, potser una princesa siciliana de nom Nafsicá, com aventura Graves. De fet Sicília és una illa més grega que moltes illes gregues, i en una petita illa propera a un penya-segat del Cap Pelore vivien les sirenes, mitat dona mitat ocell (les que eren o són mitat dona mitat peix són les Lamies), cantant i dient allò que no sabem que deien, morien si algú, com Odisseu, ho sentia sense ell morir. Fa molts anys em vaig despenjar per un penya-segat sicilià del cap Pelore, intentant saber quina de les petites illes era la de les sirenes. M’ho vaig passar molt bé. També vaig passar força estona mirant, hipnotitzat, les grans pedres clavades en el fons marí davant la costa del Etna, el volcà o el gegant d’un ull, Polifem (no sé com es pronuncia en grec), que va tirar les pedres contra el vaixell d’Odisseu.

Preguntareu, com sempre, perquè dic tot això. No ho sé. O sí ho sé, Perquè deu n’hi do la vida, una i altra vegada ens trobem en viatges  i aventures que mai haguéssim imaginat, i quan tornes a casa dius uf, ha anat de poc. I ho dic també perquè fa poc parlava amb Jordi Rotllán i li deia que em costava fer el blog, no en tenia ganes, i és que hem tingut dies grisos, i llavors estem tristos, no tant com aquells que Dante va trobar al infern castigats perquè havien sigut tristos a la llum del sol, però una mica, només una mica tristos. I dit això ara diré què vam fer dijous i diumenge de la setmana passada. I doncs estic cansat, que no trist, ho diré curt.

Dijous érem Anja, Nathalie i jo, vam sortir amb amenaça de vent de mar fort, però vam anar a Messina, després a Cap Creus i no vam trobar vent, però sí moltes tonyines.  Dissabte érem Dani, Diego, Xavier Masanés, Jordi Rotllán i jo, i Pilar i Josep Parada van venir, o no, però van sortir després, o no, i no ens vam trobar, el mar és gran. Dissabte el mar era gris i tranquil, vam veure també tonyines, vam parar a Jugadora, on vam passar el fred preceptiu en aquella cala, i vam tornar després d’una sortida molt tranquil·la.

I ja que he començat amb noms grecs, diré que Odisseu vol dir probablement aquell de cara vermella, o de cabell vermell, però Oudeis vol dir ningú, que és el nom que l’heroi dona com a seu a Polifem, de manera que quan el gegant és cec i els altres gegants li demanen qui l’ha fet cec, Polifem diu que oudeis, ningú, i els gegants li diuen que llavors no es queixi i se’n van. A la vida es bo ser Oudeis, ningú, passar inadvertit i observar.  I és bo tenir Ítaca, la que ens coneix i a la que coneixem.

Crec que ara tornaré a escriure content i amb ganes en aquest blog.