ONES AMB PEIXOS LLUNA

Si els meus companys de caiac no existissin, tindrien que ser inventats, un a un, tots, d’immediat. Tinc i tenim la fortuna de ser en el moment per a tots adequat, en un lloc magnífic, i gaudint de sortides que compensen mil malifetes, mai ho apreciarem prou.  

Dic això, repetint-me, primer perquè em sento afortunat, i segon perquè em don la gana dir-ho, no em cal ni em vull justificar, dic el que penso i sento, tenim companys magnífics, ells fan possible els dies rics, variats i engrescadors que estem gaudint.

Avui el mar continuava mogut, amb ones mitjanes i nobles, perilloses només perquè podien provocar un mareig, i de fet alguns s’han marejat. El cel era cobert. Érem 17. Fernanda, Laia Eraso i un amic seu, Pilar, Nathalie, Sergi i el seu fill Marc, Josep Parada, Eduard, Manel, Mauricio, Javi, Jordi Rotllán, Xavier Masanés, Diego, Toni Sbert i jo, i hem palejat fins Encalladora, on Fernanda, Nathalie, Sergi, Marc, Mauricio, Jordi Rotllán i jo, hem girat i tornat fins la platja de Guillola, on hem esperat al resto, que ha fet el tomb a Encalladora. Laia Eraso i el seu amic s’havien quedat a la badia de Portlligat per precaució perquè el noi era principiant.

Després de molt temps desapareguts, avui hem vist molts peixos lluna.

A la platja, una vegada reunits tots altra vegada, hem esmorzat, xerrat, i alguns s’han assegut en unes cadires amb una actitud singular. Hem tornat sense problema.

Una vegada arribats, i per primer cop en tants anys, hem tingut una actitud lúdica, i hem anat al Bar de Dalt, on hem fet un aperitiu. Cal dir que el proper dissabte la comissió lúdica té prevista una barbacoa per quan acabem de palejar. Estaria bé que poguéssim saber més o menys quants serem; però acceptant que no som experts en saber quants som, tant se val, serem els que serem, com sempre.

TEMES PENDENTS

El dimecres no vam sortir, no, i les raons són varies. El mar estava mogut, el vent era garbí força sis/set, a Portlligat érem Nardo, Albert i jo, i sortir volia dir enfrontar ones difícils, gens nobles, i poder arribar màxim a Guillola. Albert portava molt de temps sense venir, i encara que havia guanyat experiència, molta, amb tramuntana, no en tenia cap amb Garbí. Vam anar amb moto fins a S’Alqueria i des de allí vam decidir no sortir. A més estava anunciat que el vent havia de pujar, i de fet, quan més tard vaig anar a córrer amb Nathalie, vam veure que el mar estava pitjor, havíem pres la bona decisió.  En altres circumstancies potser haguéssim sortit, dimecres no.

Aprofito doncs l’entrada per parlar de temes pendents. De fet, tots nosaltres som un tema pendent i de difícil solució, però de moment anem fent, de manera que per principi no tocarem allò que funciona, i només afegirem allò que creiem que calgui afegir.

Al armari hem penjat dos papers amb aquets texts que aquí reproduïm per a qui no pugui anar al armari:

El primer diu:

PILLUARPOQ   

(en idioma inuit, algú que és feliç)

KINNGUSAARSINNAASOQ

(qui sap practicar l’esquimotatge)

MAKITTAQANNGITSOQ  

(qui no sap practicar l’esquimotatge)

UMIIARTOQ

(qui ha naufragat)

I el segón diu:

It may be that the gulfs will wash us down:
it may be we shall touch the Happy Isles,
and see the great Achilles, whom we knew.

Though much is taken, much abides; and though
we are not now that strength which in the old days
moved earth and heaven; that which we are, we are,
one equal-temper of heroic hearts,
made weak by time and fate, but strong in will
to strive, to seek, to find, and not to yield.

(Ulysses, Alfred Lord Tennyson)

Tal vez la corriente nos arrastre;

tal vez alcancemos las Islas de la Felicidad

                                   y veamos al gran  Aquiles, a quien conocimos.

Aunque mucho hemos perdido, mucho queda aún; y aunque
no somos ya aquella fuerza que en los viejos tiempos
era capaz de mover tierra y cielo, somos lo que somos:
corazones heroicos de un temperamento igual,

          debilitados por el tiempo y el destino, pero fuertes en voluntad
                  para esforzarse, buscar, encontrar y no rendirse.

Jo em quedo amb PILLUARPOQ  (en idioma inuit, algú que és feliç), una paraula que hauríem d’escriure en els nostres caiacs, i també em quedo amb l’esperit del poema, un grup de gent amb un temperament similar, potser ja no molt joves, però encara amb força per buscar i trobar, i si no es troba, doncs seguir buscant. L’important és buscar, no pas trobar. La gràcia de la recerca del Grial per part dels cavallers del Rei Artur és que mai el trobaven, i això els permetia tenir tot tipus d’aventures i de coneixements amb l’excusa de buscar-lo, i hagués sigut un desastre que només sortir de Camelot, tots els cavallers preparats per a una llarga i difícil travessa, després d’haver-se acomiadat de les seves dames, elles encara plorant al pati del castell, doncs que ells haguessin trobat el Grial a vint o trenta metres de la porta del castell, a la vora del camí. Quin avorriment, tots tornant al castell, ja amb el Grial. Així nosaltres, respectant les diferencies que tenim amb els cavallers d’Artur, el que volem és que hi hagi ones, i vent, balenes, plataformes, i el que calgui per tal de poder fer una aventura, per discreta que sigui. Magnífic doncs l’esperit del poema, som vius, encara naveguem.

També hem penjat al armari una llista amb els noms dels socis i dels simpatitzants (aquells que han vingut alguna vegada a palejar, de qui tenim el mail i a qui periòdicament informem de les nostres activitats). Som, creiem, 34 socis. El numero és tant incert com el número de caiacs que hem de baixar cada sortida i que depen del numero de gent que ha vingut, però que són gent que mai està quieta, sempre es belluguen, i mai sabem quants som, sempre acabem demanant que cadascú es posi al costat del seu caiac, i ni així, a vegades sobra o falta un caiac, misteris de les matemàtiques. Així doncs, 34 socis, més o menys.  

Tenim pendent una revisió del material, cal fer-la i la farem.   

I ja tenim ganes de que arribi el dissabte, veurem qui ve, quants som, on anem. Serà meravella palejar i sentir que el caiac llisca sobre el mar. Si tot va bé, dissabte ens retrobem.

AUTENTICITAT

Diuen que la teva pàtria és allà on et trobes bé, i que la teva identitat la formen els llocs i les gent que has conegut i coneixes.

Diuen, i fa por, que volen posar matrícules als caiacs, que volen fer exàmens per poder sortir en caiac, que qui no maniobri com els deus del caiac ho manen no podrà sortir, i que hi haurà un uniforme i qui no el porti serà objecte de burla, o de multa, i que hi haurà qui ens miri i ens avaluï.

Eduard va veure en una platja una cabana de fusta de mar molt ben construïda per un pare i els seus dos fills, on ells pensaven dormir a la nit.  A França, i segurament en altres llocs, hi ha llocs on pots dormir, pagant, en una cabana construïda als arbres.

Hi ha sentiments que no es poden explicar, però que son contundents i reals com els penya-segats i les ones que els colpegen. Sentiments reals, forts i reafirmants, com els de un pare o mare pel seus cadells, com els de una persona que dorm amb qui en veritat i per fi estima, la seva parella, com els dels companys que parlen amb una sinceritat i un entusiasme que només les ones i la natura permeten. Mai res forçat i insegur donarà sentiment, i pel contrari, l’autenticitat d’un acte simple permetrà sentir amb intensitat i ser feliç sentint.

Avui erem molts, 17, però quasi mai hem coincidit. Érem Anja, Anna Suárez, Cristina, Pilar i un seu amic, Vicent, Aleix i un seu amic, Nardo, Mauricio, Diego, Xavier Masanés, Eduard, Miquel, Toni Sbert i jo. Hem palejat sense saber massa cap on, passat Messina mar endins, girat cap a Massa d’Or, voltat l’illa, parlat amb el catamarà de Ninam, i arribat a Fredosa, on un tronc immens, impossible, ens barrava el pas. A la platja hem menjat, parlat, rigut, i allí, amb les meves ulleres de veure clar, és on he pensat allò de la pàtria, la identitat, la matriculació de caiacs i les cabanes falses. He pensat doncs en la autenticitat.    

I palejant després, contra un garbi que aixecava ones, ens omplia la cara d’aigua i l’anima de llum, hem parlat, quelcom que sembla impossible, però que de fet propicia la conversació, i hem dit que mai cal dormir amb qui no has de veritat esperat i trobat, siguin quinze anys o els que siguin, però dormir sempre abraçat amb qui no hi hagi dubte possible que és de manera clara i contundent qui dorm i dormirà amb tu, que no cal altra vida que aquesta que tenim, i que sempre volem tornar en aquesta, que afortunat qui pot tenir un sentiment paternal, que és el sentiment que per nosaltres van tenir els nostres pares, i que sentint-lo nosaltres ara els perpetuem, a ells, els nostres pares, serien contents si poguessin veure-ho, o saber-ho, que dormir a cabanes construïdes per fer negoci té res a veure amb dormir a la cabana on aquell pare i els seus dos fills van dormir, qüestió d’autenticitat, que palejarem sense matrícula, ni habilitat en les maniobres, ni vestuari a la moda, jo amb ulleres de veure clar, i per últim, que era i serà sempre un plaer acompanyar a Cristina, o qui com ella es trobi en les mateixes circumstàncies, mentre parlem i enfrontem ones, acompanyar-la com avui hem fet Diego, Toni, Xavier i jo, sempre la seu costat, cavallers en un mar una mica enfurismat.

No hem vist ocells llimona sortint del fons del mar. Ara sabem que els ocells llimona són on pertanyen, sense dubtes, mai en llocs que no els mereixin, i que la força és amb ells. Mai seran on no deuen ser. I això els donarà força, i alegria.

Ahir vam sortir a Thalassa, jo parlant amb cara de just despertar, de fet acabava de despertar, Lluís Torrent amb millor compostura, tots els altres amb alegria i fluïdesa. I encara que potser no es va explicar què era el Cap de Creus, crec que el nostre grup es va mostrar com en realitat és, un grup d’amics que surt a palejar amb alegria i naturalitat. Tenim autenticitat. Res ens traurà el plaer de palejar, com avui, contra les ones y entre gent amiga que parla i parla, en una conversació impossible que només allí pot tenir lloc, entre ones, brincant i rebent aigua i llum.

Dimecres, si tot va bé, altra vegada.  

SURFEJANT ONES FINS CALA JUGADORA

Aquest matí plovia, però a les tres, quan hem sortit, feia sol i bufava vent de ponent, un vent ratxejat i poc habitual.   Érem Anja, Anna Giró, Pilar, Mauricio i jo. Hem palejat fins Messina amb un vent fort de costat, i des de Messina hem surfejat, amb molta velocitat i plaer, fins Cala Jugadora, on hem parat uns pocs minuts. Després hem tornat, contra vent, no massa fort però que aixecava ones i dificultava el recorregut.

Quan hem passat pel costat dels penya-segats on hi ha escrit “Bell país és Catalunya”, he contat a Pilar una història bonica i real que fa pocs dies em van contar. Una noia sent amor per un noi, i així li diu, però ell és honest i diu que no l’hi correspon. Durant quinze anys es segueixen veient a vegades, quan per alguna activitat coincideixen. Durant aquets quinze anys la noia espera. Per fi, després de diverses circumstancies que els fan coincidir més sovint, el noi sent quelcom per la noia, que l’ha esperat, i així comencen una relació que de moment és forta i sembla que continuarà sent-ho. Ell, el noi, es pregunta com no ho havia entès abans, ella sempre ho havia entès.

Llavors Pilar ha començat a parlar, i crec que els penya-segats prenien nota, ho escrivien tot amb aquell llenguatge de forats que té el vent. Ho feien perquè eren paraules importants i que parlaven de felicitat o infelicitat, i això és quelcom molt serio. Un tema difícil.

Ha dit la Pilar, ha dit la Pilar (amb musica de Manel/Bernat), ha dit la Pilar, que els adolescents i joves fins trenta anys, segueixen avui una moda vinguda de països estrangers i que abans només coneixíem per les pel·lícules, i que consisteix amb tenir relacions de parella curtes, de tres o quatre mesos, o poc més, passats els quals agafen un altra parella i així passen els anys, coneixent diferents parelles, però paradoxalment no arribant a conèixer-ne cap, perquè amb pocs mesos no aprofundeixen prou, i ni emotiva, ni sexual, ni personalment arriben a conèixer al seu company abans de canvia’l per un altre a qui tampoc coneixeran, i ha dit la Pilar, ha dit la Pilar... que caldria potser esperar i no gastar carícies, ni paraules, perquè si has acariciat i has dit paraules d’amor, o t’han acariciat i has rebut paraules d’amor, sense quasi temps per saber qui te les dona o te les diu, o a qui les dones o les dius, sense singularitzar, doncs al final les carícies i les paraules, per repetides, perden força i valor. Cal esperar i rebre i donar de veritat, això ha dit la Pilar, ha dit la Pilar...

Jo sé que molts diran que són paraules massa tradicionals, potser, però jo personalment he estat sempre d’acord amb les paraules de Pilar, fins i tot quan era adolescent, preferia i prefereixo guardar carícies i paraules, i tenir-les quan de veritat, amb temps i força, es puguin donar. Crec, com ha dit també la Pilar, que agafem parella per imitació, per por a la soledat, perquè és lo més fàcil, perquè tothom ho fa, i fent-ho perdem força, i a més mai arribem a aprofundir, gaudir i conèixer.

Al arribar a Portlligat hem acabat la conversa, quasi no havíem sentit les ones, i tots hem cavalcat motos per recuperar la quotidianitat. Ha sigut una sortida amb paisatge de mar molt diferent del habitual, no estem acostumats a aquest vent, i tot es veia diferent.

Recordar que divendres a les 22.15, pel 33, a Thalassa, sortim en una filmació que espanta pensar que la veurem, pot ser terrible. Tinc verdadera curiositat per veure què surt.

I el dissabte, amb o sense converses, si el temps ho permet, hi tornarem.

DIES DE LLUM

Sempre, al llarg de tota la vida, he pensat que l’any que estava vivint era el millor de la meva vida. Quan tenia nou anys no en volia complir deu, no, els nou eren els millors, i quan en tenia deu, no en volia tenir onze, i així sempre, per això penso, res nou, que aquest any que estic vivint és el millor de la meva vida. Això deu voler dir que sempre he sigut molt feliç. Així ho crec i ho sento. M’alegra viure el present, ara el present que em toca.

La bellesa deu ser qüestió d’equilibris, tant l’equilibri d’allò contemplat o viscut, i que produeix la sensació de bellesa, com l’equilibri propi de qui ho contempla o ho viu, com l’equilibri entre allò contemplat o viscut i qui ho contempla o ho viu. És allò de que el Ponte Vechio sobre el Arno a Florencia, en sí no és cap bellesa si qui el contempla no té l’equilibri o la sensibilitat necessària per aprecia’l. El Ponte Vechio vist per un idiota és un pont idiota.

Dit això, cal dir que avui ha sigut un dels millors dies viscuts en una natura de bellesa espectacular. Estem vivint els millors anys de la nostra vida, de fet, estem vivint la nostra millor vida, la que segur que tenim. I ho fem amb alegria, despreocupació, llibertat i ganes. És una meravella ser cada dissabte a Portlligat i veure qui arriba, com comença el carrusel, com s’obren les portes, el mar ens acull, i comença la sortida.

Avui érem Anja, Fernanda (una adolescent de les que palejava amb nosaltres a les classes de l’Institut), Nathalie, Nardo, Mauricio, Diego, Manel, Eduard, Toni Sbert i jo. Quan algú ha preguntat cap a on anàvem avui, algú ha contestat “al mar”. I així ha sigut, hem sortit enfurismats, amb força, i encara que bufava tramuntaneta, hem tirat pel dret cap a Cap de Creus. Podia haver sigut problemàtic, perquè en un moment donat hem vist que Fernanda patia l’abatiment, aquell fenomen que fa que si apuntes la proa cap on vols anar, el vent, sense que ho puguis evitar, et gira la proa i et porta mar endins. Cal sempre apuntar més a costa del lloc on et dirigeixes, i el vent et girarà i et portarà on vols anar. Fernanda era ja mar endins, sense problemes encara, i l’hem acompanyat i aconsellat, i aviat ha recuperat la bona direcció.

Hem tret el nas a Sa Claveguera, palejat fins les ones de Culip, bastant fortes, i avui m’ha impressionat que tothom, Fernanda inclosa, ha arribat passada la punta de Sa Encalladora. Mauricio, amb un molt efectiu “meneito”, avançava anunciant a crits l’arribada de les ones més altes.

Tornant s’ha donat un fenomen singular. Nardo ha tret la seva vela adaptable al seu caiac, intentant aprofitar la tramuntana. Aquesta no era molt forta, potser força 5, però sempre és perillós si t’omple la vela i potser et desestabilitza el caiac. Hem vist que tenia certs problemes i el vent l’empentava mar endins, però lo pitjor per ell ha sigut que Mauricio, encara que Nardo era bastant lluny, s’ha dirigit cap a ell per aconsella’l. Ha arribat fins a ell i el resultat ha sigut que després de rebre els consells de Mauricio, Nardo s’ha perdut al horitzó i no l’hem tornat a veure. Literalment.

Hem parat a esmorcar a Ses Ielles, amb sol i bon humor, i al arribar a Portlligat hem trobat Lluís Torrent amb la seva família i una família francesa, tots ens feien una visita, i han sortit en caiac per la badia de Portlligat.

Recordar que divendres vinent sortirem a Thalassa, a les 22h, i que ahir van sortir els de Sa Fosca, amb en Toni Albert i en Josep Flor, jo no els vaig veure però diu que eren molt peliculeros, molt ben equipats i amb molt bona tècnica. Nosaltres no lluirem equipament ni tècnica, tampoc cohesió ni agrupament, ni ordre ni concert, en fi, que sortirem a la tele i ja veurem que es veu. 

Dir, per qui s’hagi preocupat, que al arribar a Portlligat, hem vist als estenedors el caiac de Nardo, o sigui que, de una manera o altra, ha aconseguit tornar. A la foto de grup, per si acas, haviem deixat un lloc buit en senyal de respecte i record;

Dimecres hi tornem, dins d’aquest any que és dels millors de la nostra vida, en un entorn que també és dels millor que coneixem, i amb una gent que es la millor que podem conèixer.

PASSAT I PRESENT CONVIUEN SEMPRE

Toni, heroi del dia, paladí amb futur variat i ric per davant, company i amic, benvingut sempre.

Avui, al telenotícies migdia, han dit que s’han prohibit les violències i les mesquintats, que ja res és segur i que cal aprofundir pe tal de dir res amb seguretat, i doncs res és segur, poca seguretat tenim, i també han dit que s’han obert les portes del passat, perquè de fet tot allò que ens va passar i que vam conèixer és avui amb nosaltres.

Així hem sortit nosaltres avui, sabent que allò que es diu al telenotícies té una certa credibilitat, però decidits a saber què ens guardava el mar. Érem nou: Anja, Anna Giró, Pilar, Nathalie, Jordi Caselles, Mauricio, Toni Sbert i jo; Nardo ha sortit més tard i no ens ha trobat, ell ha anat cap el Nord, nosaltres cap el Sud, sortint per Boquelles, mullant-nos, i enfilant cap a Cadaqués.

A S’Arenella esperava un passadís per on arribar al mateix lloc on érem però en altres circumstàncies. I així ho hem fet, i hem trobat que el futur és d’en Toni, i que a les roques properes a Sa Tortuga, ens esperaven, per parlar,un grup d’homes i de dones, de fet s’han apropat a nosaltres sense dificultat i ens han dit que tenim poc a fer, que el passat és sempre amb el present, que no cal esforç ni angoixa, i llavors, quan jo he sentit el silenci que ens envoltava, he vist que jo era sol, arribant amb el meu caiac, molt més petit però també blau, a la platja de Sa Cebolla, on he baixat i he vist que duia sandàlies de goma calçades en peus de nen. De fet jo era un nen. Me he assegut a les pedres de la platja i he parlat molta estona amb gent de bé, i no he sentit cap violència, al contrari m’han tractat amb tendresa i amabilitat, he pogut parlar i me he sentit bé, confortat i tranquil. Ja ho havia anunciat el telenotícies, una vegada prohibida la violència calia entrar a fons, sense por. Hem tornat a Portlligat amb fred.

Ha sigut un dia de nens i de gent antiga, la nit ara ens espera, també en silenci, i també ens esperen tants moments que desconeixem si trencaran la mediocritat. Jo quelcom he comprés: tot val, tot, fins i tot la baixa intensitat, però sense violència, vivint amb gent noble i amiga. Avui el mar contenia tots els temps. 

ILLES PER A RICS, ILLES PER A POBRES

No hi han illes que acabin amb la passió del viatger, quan aquest part ho fa amb la seva passió, les illes queden on pertanyen, grans o miserables, segons els ulls que les hagin conegut. No hi han temporals que ens facin renunciar a la nostra voluntat de mantenir-nos. A les illes on no creixen els arbres, les illes dels mils mars, es troben pensaments nobles que omplen, poc a poc, com es fan els grans treballs, els forats on s’amaguen preguntes que mereixen resposta.

Sent joves tenim el sentiment de que podem durar més que el mar, o que la terra, o que qualsevol esser del mon. La força que ens permet tenir aquest sentiment fa que creient-ho, puguem dibuixar el que és la nostra vida, i a la fi, ja comprés que no durarem més que el mar, ni que la terra, ni que qualsevol esser del mon, la lucidesa ens diu la sort que hem tingut havent pogut dibuixar els nostres dies.

Ara agafem una illa, Illa Blanca, per exemple, també coneguda com Encalladora, i cap a ella ens dirigim, no hi baixarem, no, l’encerclarem, veurem tonyines, i nedadors, un vaixell de la Guardia Civil, gavines defensant els seus ous, i tretze caiacs, gens agrupats, som nosaltres, Cristina, Berlin, Xavier Masanés, Pilar, Josep Parada, Vicente, Javi, Matías, Diego, Carles Batlle, Jordi Rotllán, Miquel i jo, en un mar amb ones petites i trencades, i una alegria general que ja comença a ser habitual, i que es mantingui, ens hem de mantenir.

Hem vist a les roques un pescador que practicava l’esport de la pesca, és clar, i donat que agafar i tirar i recollir el fil de la canya el cansava, doncs menjava gran entrepà darrera gran entrepà, i era ell molt gros, i gras, i a casa ho justificava dient que l’esport de la pesca el fatigava, gastava energies, necessitava menjar, i així l’hem vist, un home de cintura formidable pujat en un penya-segat.

Hem acompanyat un grapat de nedadors que des de la punta de Cap de Creus buscava Cala Jugadora. Eren amables i nedaven amb agilitat i alegria.

I hem arribat als armaris de Portlligat i els hem trobat oberts de bat a bat, havíem oblidat tanca’ls, avui hem superat la desorganització de sortida, però no hem trobat res en falta, bé, tampoc sabíem ni sabem que hi teníem o que hi tenim. Però hem sortit, i altra vegada ens ho hem passat força bé, que duri. I les illes segueixen allí, un dibuix de platges i terres que qui pugui i vulgui comprendrà. La vida passa com un huracà, és cert, però quin magnífic huracà, cal capta’l i empassa’l sense perdre un alè. 

tonyines i vaga

l´actualitat ens porta de nou a Port Lligat, on de cop em trovo sol.... i no veig ningu, miro el rellotje !que estrany! no hi es en Mutur .... i ja em poso a pensar ..si aquest , ara que ja surt a la tele, te un nou contracte amb TV3 , i ha de tornar a fer de mestre, o potser es a Sueçia... amb en Rostia, es clar... pero jo crec que ho hauría dit ......en fí. !Ah mira en Nardo! Ho la , es que en Mutur es a Lanzarote i jo porto les claus dels caiacs. ¿LANZAROTE? tot aclarit ha anat de vacançes uns días amb la Natalie(ja saveu aquella françesa de les galetes príncipe)
Cap problema , tot resolt, ens dediquem a baixar caiacs, pensant si serìem pocs , pero....de cap manera ..ja van arrivant, en Xavi, la Cristina i una amiga, la Pilar i en Josep, en Javi, en Diego i un amic seu, en fí , que cada cop hem de treure mes caiacs...de sobte i mentre saludave en Manel i també l´home mosquit...veig una cara coneguda ! Es clar! en Mr Bean! ! ha tornat!
L´amic "3,1416" apareix de nou.
Un cop a l´aigua em pregunten si deçidiré jo la ruta, contesto que anirem on vulgui la majoría, i la Pilar proposa anar a L´antic club Mediterrane.!perfecte! aixís ho feiem , en un mar tranquil avorridament tranquil,
Per un moment mentre remave i en una conversa entre en Nardo i en Javi sobre la reçient vaga del dijous, pensave el difíçil que es fer funçionar i entendres en aquest mon ! Sort que tan sols remem! !i que duri!.
En Manel, es despedeix avans d´anar al club med, donç tenía presa, ( segurament una reunió d´ocupes), ja se sap.
Els altres varem estar força estona menjant fruits secs, galetes i xerrant fins que vam deçidir tornar.
Com sempre la tornada va ser mes rápida, sempre es aixi i un cop a Port lligat , mentre guardavem tot, vaig pensar si trucar en Mutur i dirli que uns quants companys havíen deçidit no guardar res en senyal de protesta i deixar tot tirat a Port Lligat, mentre es pasejaven amb pancartes per la platja... pero vaig desistir, donç no era questió d´amargarli les vacançes i d´altra banda no crec que ningu dels que venim tinguem cap motiu per manifestarnos.
Ens veiem per aquí ben aviat !Bona Pasqua!

"a veure si els Deus ens porten unes quantes onades enjogasades, home"

Salut companys

MIQUEL