Aquest matí plovia, però a les tres, quan hem sortit, feia sol i bufava vent de ponent, un vent ratxejat i poc habitual. Érem Anja, Anna Giró, Pilar, Mauricio i jo. Hem palejat fins Messina amb un vent fort de costat, i des de Messina hem surfejat, amb molta velocitat i plaer, fins Cala Jugadora, on hem parat uns pocs minuts. Després hem tornat, contra vent, no massa fort però que aixecava ones i dificultava el recorregut.
Quan hem passat pel costat dels penya-segats on hi ha escrit “Bell país és Catalunya”, he contat a Pilar una història bonica i real que fa pocs dies em van contar. Una noia sent amor per un noi, i així li diu, però ell és honest i diu que no l’hi correspon. Durant quinze anys es segueixen veient a vegades, quan per alguna activitat coincideixen. Durant aquets quinze anys la noia espera. Per fi, després de diverses circumstancies que els fan coincidir més sovint, el noi sent quelcom per la noia, que l’ha esperat, i així comencen una relació que de moment és forta i sembla que continuarà sent-ho. Ell, el noi, es pregunta com no ho havia entès abans, ella sempre ho havia entès.
Llavors Pilar ha començat a parlar, i crec que els penya-segats prenien nota, ho escrivien tot amb aquell llenguatge de forats que té el vent. Ho feien perquè eren paraules importants i que parlaven de felicitat o infelicitat, i això és quelcom molt serio. Un tema difícil.
Ha dit la Pilar, ha dit la Pilar (amb musica de Manel/Bernat), ha dit la Pilar, que els adolescents i joves fins trenta anys, segueixen avui una moda vinguda de països estrangers i que abans només coneixíem per les pel·lícules, i que consisteix amb tenir relacions de parella curtes, de tres o quatre mesos, o poc més, passats els quals agafen un altra parella i així passen els anys, coneixent diferents parelles, però paradoxalment no arribant a conèixer-ne cap, perquè amb pocs mesos no aprofundeixen prou, i ni emotiva, ni sexual, ni personalment arriben a conèixer al seu company abans de canvia’l per un altre a qui tampoc coneixeran, i ha dit la Pilar, ha dit la Pilar... que caldria potser esperar i no gastar carícies, ni paraules, perquè si has acariciat i has dit paraules d’amor, o t’han acariciat i has rebut paraules d’amor, sense quasi temps per saber qui te les dona o te les diu, o a qui les dones o les dius, sense singularitzar, doncs al final les carícies i les paraules, per repetides, perden força i valor. Cal esperar i rebre i donar de veritat, això ha dit la Pilar, ha dit la Pilar...
Jo sé que molts diran que són paraules massa tradicionals, potser, però jo personalment he estat sempre d’acord amb les paraules de Pilar, fins i tot quan era adolescent, preferia i prefereixo guardar carícies i paraules, i tenir-les quan de veritat, amb temps i força, es puguin donar. Crec, com ha dit també la Pilar, que agafem parella per imitació, per por a la soledat, perquè és lo més fàcil, perquè tothom ho fa, i fent-ho perdem força, i a més mai arribem a aprofundir, gaudir i conèixer.
Al arribar a Portlligat hem acabat la conversa, quasi no havíem sentit les ones, i tots hem cavalcat motos per recuperar la quotidianitat. Ha sigut una sortida amb paisatge de mar molt diferent del habitual, no estem acostumats a aquest vent, i tot es veia diferent.
Recordar que divendres a les 22.15, pel 33, a Thalassa, sortim en una filmació que espanta pensar que la veurem, pot ser terrible. Tinc verdadera curiositat per veure què surt.
I el dissabte, amb o sense converses, si el temps ho permet, hi tornarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada