El dimecres no vam sortir, no, i les raons són varies. El mar estava mogut,
el vent era garbí força sis/set, a Portlligat érem Nardo, Albert i jo, i sortir
volia dir enfrontar ones difícils, gens nobles, i poder arribar màxim a
Guillola. Albert portava molt de temps sense venir, i encara que havia guanyat
experiència, molta, amb tramuntana, no en tenia cap amb Garbí. Vam anar amb
moto fins a S’Alqueria i des de allí vam decidir no sortir. A més estava
anunciat que el vent havia de pujar, i de fet, quan més tard vaig anar a córrer
amb Nathalie, vam veure que el mar estava pitjor, havíem pres la bona
decisió. En altres circumstancies potser
haguéssim sortit, dimecres no.
Aprofito doncs l’entrada per parlar de temes pendents. De fet, tots nosaltres
som un tema pendent i de difícil solució, però de moment anem fent, de manera
que per principi no tocarem allò que funciona, i només afegirem allò que creiem
que calgui afegir.
Al armari hem penjat dos papers amb aquets texts que aquí reproduïm per a qui
no pugui anar al armari:
El primer diu:
PILLUARPOQ
(en idioma inuit, algú que és feliç)
KINNGUSAARSINNAASOQ
(qui sap practicar l’esquimotatge)
MAKITTAQANNGITSOQ
(qui no sap practicar l’esquimotatge)
UMIIARTOQ
(qui ha naufragat)
I el segón diu:
It may be that the gulfs will wash us down:
it may be we shall touch the Happy Isles,
and see the great Achilles, whom we knew.
it may be we shall touch the Happy Isles,
and see the great Achilles, whom we knew.
Though much is taken, much abides; and though
we are not now that strength which in the old days
moved earth and heaven; that which we are, we are,
one equal-temper of heroic hearts,
made weak by time and fate, but strong in will
to strive, to seek, to find, and not to yield.
we are not now that strength which in the old days
moved earth and heaven; that which we are, we are,
one equal-temper of heroic hearts,
made weak by time and fate, but strong in will
to strive, to seek, to find, and not to yield.
(Ulysses, Alfred
Lord Tennyson)
Tal vez la
corriente nos arrastre;
tal vez alcancemos las
Islas de la Felicidad
y veamos al gran Aquiles, a quien conocimos.
Aunque mucho hemos
perdido, mucho queda aún; y aunque
no somos ya aquella fuerza que en los viejos tiempos
era capaz de mover tierra y cielo, somos lo que somos:
corazones heroicos de un temperamento igual,
debilitados por el tiempo y el destino, pero
fuertes en voluntadno somos ya aquella fuerza que en los viejos tiempos
era capaz de mover tierra y cielo, somos lo que somos:
corazones heroicos de un temperamento igual,
para esforzarse, buscar, encontrar y no rendirse.
Jo
em quedo amb PILLUARPOQ (en idioma
inuit, algú que és feliç), una paraula que hauríem d’escriure en els nostres
caiacs, i també em quedo amb l’esperit del poema, un grup de gent amb un
temperament similar, potser ja no molt joves, però encara amb força per buscar
i trobar, i si no es troba, doncs seguir buscant. L’important és buscar, no pas
trobar. La gràcia de la recerca del Grial per part dels cavallers del Rei Artur
és que mai el trobaven, i això els permetia tenir tot tipus d’aventures i de
coneixements amb l’excusa de buscar-lo, i hagués sigut un desastre que només
sortir de Camelot, tots els cavallers preparats per a una llarga i difícil travessa, després
d’haver-se acomiadat de les seves dames, elles encara plorant al pati del
castell, doncs que ells haguessin trobat el Grial a vint o trenta metres de la porta del castell, a la vora del camí. Quin avorriment, tots tornant al castell, ja amb el Grial. Així
nosaltres, respectant les diferencies que tenim amb els cavallers d’Artur, el
que volem és que hi hagi ones, i vent, balenes, plataformes, i el que calgui
per tal de poder fer una aventura, per discreta que sigui. Magnífic doncs
l’esperit del poema, som vius, encara naveguem.
També hem penjat al armari
una llista amb els noms dels socis i dels simpatitzants (aquells que han vingut
alguna vegada a palejar, de qui tenim el mail i a qui periòdicament informem de
les nostres activitats). Som, creiem, 34 socis. El numero és tant incert com el
número de caiacs que hem de baixar cada sortida i que depen del numero de
gent que ha vingut, però que són gent que mai està quieta, sempre es belluguen,
i mai sabem quants som, sempre acabem demanant que cadascú es posi al costat
del seu caiac, i ni així, a vegades sobra o falta un caiac, misteris de les
matemàtiques. Així doncs, 34 socis, més o menys. Tenim pendent una revisió del material, cal fer-la i la farem.
I ja tenim ganes de que arribi el dissabte, veurem qui ve, quants som, on
anem. Serà meravella palejar i sentir que el caiac llisca sobre el mar. Si tot
va bé, dissabte ens retrobem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada