El moviment d’una persona en l’espai, des de el dia del seu naixement fins
al dia de la seva mort, configura un dibuix que és real i inamovible, però que
no podem veure ni veurem mai. Potser algú, aliè a nosaltres, el veu, potser no. Tots els dibuixos
de totes les persones que han existit formen junts un altre dibuix que tampoc
veiem ni veurem, però que potser algú veu, o potser no. Conscients o no d’això,
mentre tenim vida ens seguim movent. Potser tot té un significat, o potser no.
Tots els matins de dissabte, a Portlligat, a les 9.30, comença un nou dibuix,
per mar, i prop de les dues, el dibuix acaba, i llavors tots continuem el
nostre dibuix per terra, i els caiacs queden esperant. No veiem, ni mai veurem, el dibuix, ni el
dibuix resultant de la totalitat dels dibuixos, però el portem amb nosaltres,
el sentim en la nostra pell, sabem que forma part del nostre esser, i nosaltres
formem part de ell.
Un dia, a les 9.30 podríem quedar quiets, asseguts a la platja de
Portlligat, i deixar que els caiacs fessin el seu dibuix. No ens caldria
veure’l. El sabríem. Portem tant a dins la costa, les palades, els companys,
que no ens cal moure per saber com ens movem. Res ens és aliè, formem part
d’aquesta natura.
Avui, iniciant el dibuix, érem vint-i-un, i lluny una borrasca ens enviava
vent de mar, durant dies i dies, tardes i tardes, però avui el mar era
tranquil, encara, potser perquè era al matí.
Érem Eva, Natalia, Tere, Marta, Cristina, Pilar, Nathalie, Pi, Xavi
(professor d’Educació Física del Cole), Xavier Bis, Diego i un amic seu, Carles
Batlle, Santiago, Xavier Masanés, Mauricio, Eduard, Manel, Rostia, Miquel i jo.
I sent vint-i-un era molt difícil organitzar-se, i hi ha hagut moments difícils
quan no tots es posaven al costat del seu caiac, no, i xerraven i xerraven,
però hem sortit, una vegada més hem sentit la fluïdesa dirigint-nos cap a la
bocana de Portlligat.
Hem palejat cap a l’antic Club Med, sense cap problema, xerrant i sent, i
abans d’arribar-hi, Rostia, Natalia i Eva han tornat, ell tenia presa, i elles
precaució pel temps atmosfèric, el vent amenaçava dificultats. Nosaltres hem
arribat i a la platja del Pla de Tudela, hem menjat el que entre tots hem
portat, i hem vist que el dia era lluminós, però que entrava el vent de mar.
Hem tornat, sense problemes, també xerrant, canviant de companys en la xerrada,
però sempre amb un ritme fort, tant de palada como de paraula, érem i som una
força en la que podem confiar, tots ens coneixem, palejàvem en ek mar i en la
vida, i el vent ens ha respectat, ha començat a bufar fort quan ja érem a
Portlligat.
Cal dir que em sembla clar que quan estem a prop del mar, el nostre cor
s’accelera, i doncs tota acció perdura en tant quedi algú que la recordi,
nosaltres encara recordem el nostre cor accelerat davant el mar, on som amb una
força que de vegades desborda. Hi tornarem, Portlligat crea addicció. I des de
allí, deixarem altra vegada que tot desbordi.
Diuen que Socrates deia que hi ha una pobresa plena de riquesa, i és la de
qui aprèn i atresora la Natura. A més de vius, desbordats, caòtics i
persistents, som rics.
Avui estava prevista una barbacoa, però algú s’ha emportat els ferros on
l’havíem de fer, i ja la farem un altre dia, no passa res. Per segona vegada
hem fet l’aperitiu a l bar de Dalt, una costum perillosa, o no.
Tenim, tots, una sort que desborda.
Dimecres, si tot va bé, tornarem a ser a Portlligat, a la vora del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada